Procés surrealista d’alta amb Vodafone ADSL (tercera part…i no és l’última)

Continua aquesta història que sembla no tenir final, i com en la millor de les pel·lícules els fets succeeixen per sorpresa i sense avís.

Admeto que havia aconseguir prendre’m aquest assumpte a,b més calma (o resignació, sengons com es miri) i per això quan vaig rebre una trucada el dia 31 a les 9h del matí d’un tècnic de Telefónica vaig pensar que els Reis venien abans d’hora. Doncs sí, el tècnic de Telefónica em demanava venir a casa en una horeta, més o menys, per instal·lar la línia…ja és mala sort que després de 105 dies (vaig tramitar l’alta el 18 de setembre)em truquin just el dia que me’n vaig de cap d’any i no torno fins el diumenge 3.

-Podem deixar la instal·lació pel dilluns 4?

-No, no puc tenir una ordre tants dies oberta. Si no puc venir hauré de cancel·lar la instal·lació i l’hauràs de reclamar de nou.

La veritat és que tampoc tenia marge de maniobra….ja sé com funcionen aquestes coses i l’instal·lador només segueix els seus protocols. Afortunadament, el meu pare va poder anar al pis per esperar-lo.

Així que de seguida que vaig tornar de cap d’any, connecto el router, espero….espero….espero…veig que sincronitza! No podia estar més content. A veure a quan sincronitza? Doncs a 3 Mbps, just el que havia de ser. Em connecto i veig que no navego :-( Ja hi som.

Trucada al número d’avaries, el 607 100 167 (quan et saps un número de memòria…mala senyal) i em diuen que clar que no funciona, perquè l’alta encara no s’ha completat :-((((((((((

Resumint…almenys ja tinc línia i sembla que sincronitza bé, ara faltarà que Vodafone provisioni els serveis IP a la seva xarxa, imagino.

Aiiiiii……..sort que en tinc tanta de paciència!

El Cas Walls: Un assassinat s’ha produït

 

El dia 1 de gener de l’any 1934 té lloc a la Mansió Walls, a Yorkshire, un sopar en el qual prenen part deu convidats a més a més de l’amfitrió, Joseph Walls.

 

 

Joseph Walls: És un home gran, té ja 67 anys, però encara té força vitalitat. És un gran amfitrió, cosa que no li impedeix utilitzar les dones pel seu plaer personal. De fet, aquest comportament és el què més incomoda les trobades socials. Se li coneixen varis fills il·legítims, tot i que se sap que en deu tenir molts més. Hi ha rumors que maltractava a la seva dona i que havia tingut alguna trobada forçada amb el personal femení del servei anys enrere. Té uns ulls d'un blau que espanta. No sap nedar.

Doctor Malcolm Partkiss: Metge a Harley Street i posseïdor d’una notable fortuna i metge privat de Senyor Joseph Walls. Atractiu i un professional molt valorat amb reputació de ser el "Metge dels rics". Casat des de fa un any amb Rebecca, ha tingut moltes amistats femenines anteriorment.

El Doctor va estar embolicat amb la Senyora Walls i quan ella va dir que ho explicaria tot va assassinar-la adminiatrant-li una sobredosi de medicaments.

Rebecca Partkiss: Esposa fidel del Dr Parktiss que has entrat a la alta societat recentment arran del teu casament. No es coneix el teu passat anterior al casament. Amiga íntima de Nicole, l'esposa de Henry. Tímida i de caràcter nerviós, l'angoixen una mica les trobades socials.

Cocaïnòmana que no ha aconseguit deixar les drogues és insegura i no té cap apreci cap al Senyor Walls perquè li recorda el seu pare, que maltractava les dones.

Barbara Amindmud: Secretaria privada del senyor Joseph Walls. Persona amb molt talent i ambició. Des de la mort de la senyora Walls fa quatre anys, ha actuat molt sovint com a amfitriona en festes de cap de setmana de la mansió. Al càrrec de pràcticament tots els assumptes de la casa.

Donald Brooks: Banquer a la ciutat i el nebot del senyor Joseph. Amb 35 anys ha obtingut un gran èxit professional i té una excel·lent reputació com a estrateg financer. Fa poc va aparèixer un article sobre tu al "Banker's Fashion News", un magazine de noticies de banca, i està desenvolupant un projecte de Societats Internacionals que poden ser definitives per la teva carrera.

La seva reputació és completament falsa i està a punt de ser descobert. Intenta extorsionar el Senyor Walls dient-li que explicarà a tothom que sap que finança pel·lícules pornogràfiques.

Nicole Bates: Esposa de Henry Bates. El seu matrimoni l’ha salvat en múltiples ocasions d'anar a la presó a causa d'asumptes relacionats amb la droga, tot i que està desenganxada des de finals de l'any passat. Amiga de Rebecca, i de fet, qui la vas presentar a en Malcolm.

No té cap escrúpol i només vol diners i poder. El seu matrimoni és de conveniència i està embolicada amb Donald Brooks. També és cocaïnòmana.

Susan Wing Brooks: Esposa de Donald Brooks i hereva de la fortuna del Comte i Comtessa Wing, ambdós vius encara. Dona molt bella que va treballar com a model fins que vas entrar a la alta societat a través del matrimoni amb Donald. Des del casament, ha viatjat moltíssim. Desborda encant i vivacitat.

Filla il·legítima de la Senyora Walls i el Comte de Wing. No perdona al Senyor Walls com va maltractar la seva mare.

Henry Alvin Bates: Advocat del Senyor Joseph, el seu assessor personal i el seu acompanyant de golf. Gran jugador de golf i la teva activitat professional consisteix principalment a portar els negocis del Senyor Joseph. Ets directiu al consell de Begudes Walls Ltd. La teva casa de camp és adjacent i té accés privat a la Mansió Walls. Fill il·legítim del Joseph Walls.

 

Alcohòlic i ludòpata no ha dubtat a robar diners a les empreses del Senyor Walls i la propera setmana s’enfrontarà a una auditoria.

Miranda Sheet: Guapa actriu americana de 30 anys amb un gran talent. Acaba de protagonitzar a la senyoreta Hardcastle a "El poder de la seducció", de Oliver Goldmint. Aquesta victòria cinematogràfica l’ha donat a conèixer al públic i ha suposat el llançament de la seva carrera dramàtica.

Va començar la seva carrera fent d’actriu porno tot i que ara vol deixar-ho enrere. S’embolica amb el Senyor Walls com una manera d’agraïr-li, tot i que també vol deixar-ho.

Roger Astrid: fill il·legítim del Senyor Joseph Walls, durant molt de temps desaparegut, ja que va ser raptat de petit. Tot i que pensa en convertir-se en arquitecte, ha aprofitat la teva estada a Europa per practicar el seu hobby preferit: l'escalada. El senyor Joseph l'acull a la seva mansió des que va descobrir que era el seu fill.

Ha aconseguit que el Senyor Walls canvïi l’herència i el declari hereu universal.

Alison Bigh: Escriu novel·les de misteri i ha aconseguit una gran popularitat i èxit des que va publicar el best-seller “El fred penetrant de l'acer”, ara fa dos anys. Des de que va aparèixer la novel·la, el seu estil ha estat elogiat pel sorprenent realisme de la caracterització de la ment criminal. Està convidada a la mansió per recopilar material i ambientació pel teu nou llibre, una continuació de l'anterior. El senyor Joseph és un gran admirador de la seva obra.

 

Part de l’èxit del seu llibre és degut a que es va inspìrar en un assassinat que ella mateixa va cometre.

Durant el sopar, l’Inspector Smith i el Senyor Samuel Bacon es presenten al saló i informen als convidats que el Senyor Walls ha estat assassinat i que a més a més, un d’ells és el culpable.

Els convidats parlen entre ells davant la seva presència i descobreixen que tots tenen motius per haver comès l’assassinat. Mica a mica, els interrogatoris mostren secrets ocultats durant molt de temps i tota mena de misèria humana.

 

Qui és l’assassí?

Procés surrealista d’alta amb Vodafone ADSL (segona part)

Us explicava en una entrada al Blog del 23 d’octubre que malgrat haver passar ja més d’un més des de la petició d’alta, la única cosa que tenia era el módem però no la línia.

Avui som dia 28 de novembre i no hi ha hagut absolutament cap novetat. Bé, almenys per part de Vodafone.

El mateix dia que vaig escriure l’entrada, el dia 23/10, vaig trucar a l’123 on vaig exposar el meu problema i va quedar oberta la incidència I18018720. Se’m va indicar que en un termini de de tres o quatre dies el problema quedaria resolt, tot i que no van saber donar-me cap explicació.

El dia 7/11 vaig trucar altra vegada a l’123 on se’m va obrir una nova incidència, aquesta vgada la I18293684. Les mateixes paraules, els mateixos fets: se m’informa que en tres dies hi haurà una solució, però aquesta no arriba.

El 10/11 a l’123 em diuen que he de tramitar el meu cas a través d’un altre telèfon, el 902 535300, de pagament per cert. Allà ja no n’obren cap incidència si no una reclamació, sense número. Se m’ informa que el 13/11 com a molt tard hauria de quedar solucionat el meu problema, però altra vegada ningú es posa en contacte amb mi ni evidentment no s’instal·la la línia.

El 14/11 exposo el meu malestar al 902 535300 i m’expliquen que la data límit en la qual quedarà resolt el retard en la provisió será el 20/11.

Així que el dia 23/11, i veient que ningú m’havia trucat ni res havia passat, vaig presentar una denúncia a l’Agència Catalana de Consum i de pas vaig escriure una carta a l’Avui, El País i La Vanguardia. Aquesta última va sortir publicada a la seva edició digital i la podeu veure clicant aquí.

I així d’invariables continueu les coses a dia d’avui :-(

Apa, seguiré informant, perquè estic convençut que esteu igual de perplexos que jo i encara més impacients per saber com acaba :-)

Cap de setmana a la Vall de Ribes

 

A partir d’una fantàstica i ben venuda proposta del nostre Potx, els Kmarades vam passar el cap de setmana del 16, 17 i 18 d’octubre a la preciosa Vall de Ribes, a la comarca del Ripollès. El nostre desig era posar la natura com a excusa per compartir uns bons moments.

El viatge, d’unes dues hores, va iniciar-se el divendres 16 a la tarda, i podeu veure el recorregut en aquest útil i funcional mapa.

Mostra un mapa més gran

 

Snowy, Potx, Trigues, Ono, Juju i la petita Èlia van marxar a prendre posessió del primer dels dos bungalows que teníem reservats al càmping Vall de RIbes.

Va ser més tard, a quarts de nou, quan una segona onada de Kmarades va emprendre la marxa cap als Pirineus: Sir Charles i Spicy d’una banda, i Bloody, Funci-Cop i Serraka d’una altra.

Després de parar a sopar, els primers a RIbes i nosaltres a Ripoll…..autèntics separates i difícil de justificar és cert…vam arribar, ens vam instal·lar i de seguida vam anar a dormir. L’endèmà ens havíem de llevar d’hora perquè començava la marxa.

I aquí ens teniu prenent l’esmorzar dels campions:

I de seguida vam anar cap a Queralbs, on vam deixar els cotxes i vam començar l’ascens.

La pujada, que transcorre entre paissatges de bellesa indescriptible, es creua amb el Cremallera de Núria i no és d’una dificultat alta. Us recomano plenament que si ho feu alguna vegada us prengueu el vostre temps per disfrutar de les vistes:

Mmm……certament que es tracta de vistes interessants, però jo em referia a coses com aquestes:

O aquesta:

 

I així que després d’un parell d’hores vam arribar a la Vall de Núria:

Allà, vam gaudir del merescut descans i d’un segon esmorzar…tan esplèndid com necessari. La nostra sorpresa va ser trobar-nos enmig del Congrés Nacional d’ERC. Encuriosits, mentre esmorzàvem vàrem escoltar el discurs pronunciat pel Joan Puigcercós….en el que vàrem estar d’acord en trobar por engrescador i molt assajat. Pel que fa al  contingut ni es va mullar ni va dir res compromés…..en definitiva, ens vam avorrir.

Vam fer una mica de temps, i van arribar els Kmarades no-caminadors: Trigues, Juju, la petita Èlia, els Xispis i la Paula. Aqui podeu veure aquests últims:

Hora de dinar. Després de pensar-ho molt i no voler fer cues vam anar a una simple cafeteria que oferia un menjar prou correcte. Una vegada vam haver endrapat, vam fer un volt –potser més calmat- per gaudir de l’entorn.

A l’hora de baixar ens vam tornar a separar entre caminadors i no caminadors. La baixada, una mica més ràpida però potser més tècnica va ocórrer sense incidents i quan vam arribar al càmping, una bona dutxa i un cafè ens va deixar com nous.

Aprofitant que el restaurant del càmping tenia bona pinta i que feien el València-Barça per la tele, vam decidir sopar allà. Entre que estàvem cansats i que el partir va ser trunyosament avorrit la nit va arribar dolçament.

L’endemà ens vam llevar i vam anar a fer un volt per RIbes de Freser…a la que vam trobar una terrassa i tenint en compte que feia bon temps, vam entaular-nos per llegir diaris, revistes i prendre alguna cosa.

Per acabar, un passeig més per Ribes…

Després de decidim què féiem amb la nostra vida, vam dinar per Ripoll i així es va acabar el cap de setmana.  

Procés surrealista d’alta amb Vodafone ADSL

 

Potser a alguns de vosaltres ja us he ratllat amb aquest assumpte, però és que he de reconèixer que m’està portant de cap…i encara hi ha coses que no puc entendre.

Així que per desfogar-me una mica us en faré una mica de resum i us en posaré al dia.

Després de buscar, remenar i mirar condicions de diferents ADSL vaig pensar que l’oferta de Vodafone era interessant i original. No us avorriré amb detalls…si us ve de gust mireu-los aquí:

http://www.vodafone.es/particulares/servicios/ADSL/

El dissabte 12 de setembre me’n vaig al Vodafone de l’Avinguda Balmes, tot content….i quina és la meva sorpresa quan:

-A Igualada no hi ha 12 Mbps, ni a Vodafone ni amb ningú.

-A VIlanova, al Carrer de la Indústria, no hi ha cobertura de Vodafone (i la central està al carrer de sobre……no té gaire sentit, però què hi farem).

Una mica resignat, me’n vaig a casa i miro a la web de Vodafone. Quina sorpresa quan veig que si tramito l’alta, me l’a deixen fer…això sí, a 3 Mbps. Curiós, no m’arriba cap correu confirmant la comanda. Si consulto les altes pendents, no n’hi ha cap a nom meu….el meu ennuig creix quan veig a alguns fòrums que la modalitat 3 Mbps no existeix, però si que es publicita a la web (disculpeu que no us mostri l’enllaç, però ara no el trobo. Us haureu de fiar de mi).

Tossut com sóc, el dia 17 torno a tramitar l’alta i aquesta vegada sí que rebo el correu (i per què l’altra vegada no?).

Les coses semblen marxar bé, en uns dies rebo un SMS indicant que ja tinc la tarifa associada al meu mòbil (tucades a 1c/minut a fixos) i el dia 30 rebo el meu flamant router:

A darrere hi ha totes les connexions, inclosa la que s’hi connecta l’USB 3G:

Content i feliç connecto el modem i funciona….però…què és aquesta merda? Només navego a 300 kbps??? Estem als anys 90??? I amb la PCMCIA Vodafone de la feina sicronitzo a 2 Mbps :-( Bé, com que es una connexió provisional i gratis no li donarem més voltes…de moment.

I els dies passen, i encara no m’han instal·lat la línia a casa. Avui he trucat a Vodafone i em diuen “que hi ha hagut un retard”. Només faltaria…això ja ho veig. En el fons, ja sé que és culpa de Telefónica, però jo no sóc pas client seu :-(

Apa…ja estic una mica més desofegat. Us en continuaré informant!

MiniG desafiant els límits de l’home…

Doncs si!!! El cap de setmana del 19 i 20 de setembre es va celebrar la trentena edició de la Matagalls – Montserrat, una de les caminades populars més conegudes de Catalunya… Ni més ni menys que recórrer en menys de 24 hores els més de 80 kilòmetres que separen el Matagalls del monestir de Montserrat.

No cal dir que MiniG va superar el repte, ja que amb menys de 21 hores (minut més, minut menys) va complir la travesia!!!

Simplement impressionant… demostrant un cop més que cap repte és inassolible quan un kmarada es motiva!!

Felicitaaaaaats!!!

En MiniG arrivant a Montserrat… el veieu cansat? No, oi??? Una prova més de la seva brutal capacitat…

Com sempre, la samarreta kmarada està present en les gestes més grans!!!!

Fins i tot els herois necessiten algú que els acompanyi… MiniG va trovar  qui el pogués acompanyar en tan dura travessa… Felicitats a ells també!!!!!!

Així MiniG s’uneix al selecte grup de Kmarades que han assolit la matagalls, juntament amb Ono (a qui ja li consulten per decidir el traçat cada any) i Sir Charles!!!!!

I liiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiike it!!!!

Sopar d’inaguració dels Jardins Reials

 

El passat dissabte 22 tots els kmarades vam ser convidats al Sopar d’Inaguració dels Jardins Reials. Ja sabeu, el que fins ara havia estat un solar en condicions de mínima salubritat i on la cìència creu que va néixer la Grip A va ser remodelat completament convertint-lo en uns jardins de luxe.

La varietat botànica és esfereidora, més de 20 cultius diferents i unes 300 plantes que no es poden trobar enlloc més del món. El terrari estava ple d’artòpodes que es creien extingits i les aus eren dignes de països tropicals.

Aquí teniu el Franky fent els preparatius d’un frugal entrant.

Vam ser convocats a quarts de deu i mica a mica vam anar arribant tots els convidats.

 

La taula va quedar esplèndida i els organitzadors van idear un sopar informal on cadascú s’anava a buscar la teca i podia seure a qualsevol lloc. Cool total.

Mentrestant un quartet de corda primer i un grup de jazz després amenitaven la vetllada.

Uf, nenes, que impacients que sou.

I així va transcórrer el sopar. Després del pica pica, una mica de xerrera i encara vam tenir forces per anar de festa…però això és una altre història.

Doncs sí, kmarades….festa memorable. Moments irrepetibles!!!  

Kmarades a Irlanda – Dia 3: Glendalough

Després dels primers dies passats a Dublin, el tercer dia que estavem per terres irlandeses tocava visitar Glendalough. I què és Glendalough? Doncs en una sola paraula, pedres. Es tracta d’un conjunt impressionant de restes monàstiques, entre les que destaca aquest homenatge al Muxampa:

El matí el vam passar passejant per les restes de Glendalough, arrivant fins al llac superior i després continuant fins a unes antigues mines. Fins al llac superior estava tot ple de guiris (alguns dels quals semblaven empastillats perquè anaven caminant a velocitats quasi bé lumíniques). Passat el llac superior, ja hi havia molta menys gent.

MiniG resant als antics Deus celtes de la Fecunditat…

Al Upper Lake de Glendalough… aquesta foto té un encuadrament brutal, ja que vam aconseguir desafiar la física i evitar que sortissin els n-mil guiris que donaven voltes per aquí…

Glendalough ens pertany!!!!

Un cop vam tornar de les antigues mines, vam dinar a Glendalough mateix: vam trovar una paradeta de menjar ràpid, semblant a un Mc Donald’s. També vam aprofitar per prendre’ns el pitjor Capuccino de la història.

Després vam dirigir-nos a visitar el Dolmen més gran de tot europa, el Browne’s Hill Dolmen. Per variar estava ple de guiris, però vam tenir paciencia i quan van marxar vam poder fer algunes fotos… Aquí ens teniu davant de l’impressionant mole de pedres:

El dia començava a declinar i antics esperits cèltics començaven a dominar el cel… Així que vam continuar la nostra ruta i vam anar fins a Kilkenny. Kilkenny és coneguda per tres coses: Per ser una de les ciutats medievals més boniques d’Irlanda, pel seu castell impressionant i pel concurs de perseguir el mini-babibel que se celebra un cop cada 1200 anys. Vam tenir la sort de poder participar en l’edició d’aquest any… mireu com rodolem pendent avall, posant en perill la nostra vida, pel premi més preuat:

Després de no poder atrapar el mini-babibel vam dirigir-nos cap al castell, però ja estava tancat. Així que vam centrar-nos en visitar la ciutat i buscar un pub a on poder endinyar-nos varies pintes de guinness…

Pròtil i Snowy perdudes al mig de Kilkenny…

Kmarades a Irlanda – Dies 0,1 i 2: Dublín

Aquest any uns quants kmarades vam decidir de fer una ruta per Irlanda, amb l’objectiu de coneixer part de l’illa i esgotar les reserves de Guinness…

Vam arrivar dissabte per la nit a l’hotel de Dublín, el mític Fatima House que tot i el nom no estava regentat per cap noia àrab, sinó per un paio que era el doble exacte de’n Higgins. Tot i arrivar de nit, vam tenir temps per efectuar el primer contacte amb un típic pub dublínes: The Auld Triangle. Allà vam coneixer un simpàtic dublinenc, que tal i com ell mateix va reconeixer anava very very very very very drunk (ens anava repetint això al temps que li anava caient baba barba avall)…

Snowy, Serraka, Protil i MiniG disfrutant d’una autèntica cervesa irlandes al The Auld Trinagle.

Podem dir que el diumenge era realment el primer dia que estàvem a Irlanda, i vam decidir que voliem veure per Dublin…

Primer vam anar al Trinity College, l’universitat més antiga de la ciutat. Allà es pot veure (pagant), el mític “Book of Kells” un llibre espectacular que segons sembla va ser escrit a Kells (tot i que sembla que això no se sap del cert). Com que era pagant i tampoc sabem llegir gaire vam passar de veure’l i vam donar una volta pel campus:

Després de recordar els temps d’estudiants ens va assaltar una passió religiosa i vam decidir d’anar a veure la St Patrick’s Cathedral, una catedral espectacular per dins i per fora i que, atenció, els seus costos de restauració van ser pagats per la familia… Guinness!

Un cop saciada la fam espiritual tocava saciar la fam terrenal, i vam anar a dinar a un restaurant que vam veure a prop de la catedral. La snowy amb ganes d’integrar-se a la vida irlandesa va demanar un plat del típic Irish Stew. Va ser una mica decepcionant perquè era més aviat una sopa que no un estofat. MiniG i un servidor vam compartir un arrós al curry i uns macarrons amb formatge blau que tampoc eren res de l’altre mon… almenys vam regar-ho tot amb algunes pintes de guinness!

A la tarda vam visitar una altra catedral: la Christ Church Cathedral. Vam tenir sort i vam entrar quan feien missa i vam poder veure in-situ com és una missa típica irlandesa: aquí teniu la reverenda protil donant la benedicció als mortals:

Després de visitar el Trinity College i les dues catedrals vam pagar per… anar a la presó! Doncs si, una de les visites obligades a Dublin és visitar la Kilmainham Gaol, una antiga presó. Ens van fer una visita guiada que ens va costar força (d’acord molt) d’entendre que nassos ens estaven explicant, però ens va quedar clar que era una història amb molts presos i execucions…

Un motí a una de les cel·les de la presó… els culpables fregaran les letrines amb la llengua durant la resta de la condemna (o sigui, la resta de les seves vides).

Per acavar el primer dia ens quedava el plat fort: la visita a la Guinness Storehouse, el museu de Guinness a on vam veure entre altres coses, com es fabrica la cervesa, com es fabricaven els barrils de fusta per guardar-la, com es transportava desde la fàbrica cap a la resta del mon, les campanyes de pubicitat més famoses de la història de Guinness i moltes coses més!

Una visita realment recomenable i amb un final brutaaaaaaaaaaaaaaaal: una pinta de Guinness al Gravity Bar, situat a la planta superior del museu i amb una vista panoràmica de tot Dublin!!!

Una pinta al Gravity Bar és la millor manera d’acavar una gran visita!

Aquesta va ser l’última visita del dia… però ens quedava el millor!!! El nostre únic sopar a Dublin teniem molt clar que havia de ser per la zona de marxa més autèntica de la ciutat! Sí kmarades… ní més ni menys que el mític Temple Bar! Així que vam anar cap allà per disfrutar del seu ambient, dels moooooolts pubs que hi ha (tots o gairabé tots amb música en directe)! Com no podia ser menys vam acavar al pub que té el mateix nom que el barri, a on vam disfrutar de vàries pintes de Guinness i d’un ambient increible!!! Finalment vam tornar al Fatima House per donar descans als nostres esquelets!

L’endemà al matí, després d’haver esmorzat (un esmorzar continental i un Irish Breakfast pels més valents) vam continuar les visites per Dublin.

Aquets segon dia vam anar primer a Merrion Square, una plaça (amb un parc inclós) coneguda per estar plena d’edificis d’arquitectura Georgiana:

Les típiques cases Georgianes de Merrion Square amb les seves famoses portes de varis colors!

L’estàtua d’Oscar Wilde, situada al parc de Merrion Square

Després vam dirigir-nos a visitar el mític Dublin Castle, però no vam poder-lo visitar perquè… estava tancat! I és que va resultar que justament era el dia de la República i era festiu! Així doncs vam decidir d’anar a dinar… tot passejant vam tornar per la zona del Temple Bar, per veure-la sota la llum del sol:

Ho sabem… tothom qui va a Dublin, es fa aquesta foto, però que hi farem! Som així d’originals!

Ja sigui de dia o de nit, la zona del Temple Bar és una de les més animades de Dublin!

Després de dinar ja vam anar a buscar el cotxe! Doncs sí, marxàvem de Dublin, i ens dirigiem cap a la nostra següent parada: Glendalough!

Pel camí vam parar per fer algunes fotos del brutal paisatge de les montanyes de Wiclow (d’on per cert s’extreu l’aigua per fer la Guinness)… així que vam arrivar a l’alberg cap allà a les 19:00, i com que aquesta hora ja no es pot visitar res vam decidir de fer l’única cosa sensata que podiem: tancar-nos en un pub!

Serraka, el rei del les boles, ja sigui a Igualda o a Irlanda!

Quantes pintes portava aquí la Protil??? Impossible de contar-les…

Finalment vam anar a clapar, perquè l’endemà ens esperaven noves emocions!!! Però això és un altra història!!!