diumenge, de desembre 03, 2006

Barcelona gòtica

Aquest dissabte passat (2 de desembre) la dolça neus i jo vam anar a descobrir la part gòtica (ens referim als edificis, no a les xatis rares vestides de negre i que dormen en tombes) de Barcelona...

Vam apuntar-nos a una de les "Barcelona Walking Tours", la que ensenya diversos edificis gòtics i medievals del centre de la ciutat. És una experiència nova passar pel barri gòtic de dia i sense el cos a punt de rebentar d'OH.

Us deixem un parell de fotos de tan magne event:

El carrer del Bisbe, al bell mig del barri gòtic... Diu la llegenda que en alguns d'aquests carrers s'han rodat escenes de la película El Perfume...


El Temple d'August. Les parets verdes amb finestres son originals de l'època romana. Les columnes ningú sap que son...



Finalment una curiosa i instructiva imatge... L'esglèsia catòlica sempre ens ha dit que els àngels no tenen sexe, mai ningú sap perque l'esglèsia diu això, ja que... qui vol anar per tota l'eternitat a un cel sense sexe?? Per sort sembla ser que antics escultors de barcelona que han vist la realitat demostren que això no és així...

Fixeu-vos amb el pitram de l'angel superior... i de com l'angel inferior endinya a l'altre fent servir una manxa... aaaaahhhh....

dilluns, de novembre 27, 2006

XVIII Cursa de l'esquiador

Aquest diumenge passat (26 de Novembre) uns quants de nosaltres vam participar en la divuitena cursa de l'esquiador, una prova brutal només apte per als més preparats.
Vam participar en la modalitat de caminar... poca broma que son 18000 metres, plens de pujades terrorífiques i baixades que gelen el cor. Aquest any sortiem de Santa Margarida de Montbui, poble entranyable que ha tingut la mala sort que en pisuk hagi decidit d'establir-hi la seva morada.

Els que vam participar vam ser els següents valents:
La dolça snowy, el gran Ono, el mestre Griguerra, l'hilarant Pep (germanet petit de'n Griguerra), l'Anna, el mestre víbora i un servidor de tots vosaltres en la modalitat de caminar.
En la modalitat de bicicleta dos pica-titus es van sumar a la festa i patrocinats pel club esportiu kmarades ens van representar: en Marcos i en David.

El resultat es pot qualificar simplement d'espectacular: Caminant Ono va establir un ritme sobrehumà, només a l'abast dels escollits. Ono anava cantant i xuilant tot fent saltirons i rera d'ell, epna (jo mateix) i el gran griguerra el seguiem amb el fetge a fora. Gràcies a aquest ritme brutal vam acabar en les posicions 102, 103 i 104, establint el rècord absolut del club esportiu kmarades de la prova en 3 hores justes.
Després en la posició 484 i 485 van arribar el Pep i l'Anna. I poc després en la posició 589 la dolça neus va creuar la línea d'arribada.
I el mestre víbora? Doncs un terrible error el va deixar sense dorsal, i llavors va decidir de no lluitar per la victòria i es va conformar (per sort pels altres) d'entrar juntament amb la neus.

I en bicicleta? Doncs també vam arrasar... En Marcos i en David van entrar en la posició 370 i 371 després de que una punxada criminal els fes perdre, pel cap baix, 370 posicions. Per la propera vegada ja s'han comprat rodes d'acer.

Evidentment aquests resultats son provisionals a l'espera de que la resta de participants que han quedat davant nostre passin el preceptiu control anti-doping... o sigui que encara podem escalar un parell o tres (de dotzenes) de posicions.

Ono i Griguerra després del titànic esforç, demostrant que cap repte és impossible pels kmarades.

Visita pel tercer Reich

Ja fa uns quants dies (concretament del 27 d'Octubre al 1 de Novembre) la Neus i jo vam anar a visitar la cuna del tercer reich: Berlín. Vam hostatjar-nos a la Pensió Ioli, a la suite nupcial situada al pis superior. La veritat és que l'allotjament va ser inmillorable:

Detall de la recepció de la Pensió.


La veritat és que Berlín és una ciutat realment interessant. No té cap gran monument que destaqui, però el contrast entre l'antiga part comunista (una llàgrima de nostàlgia) i la part occidental és realment curiosa. Actualment, com no podia ser d'altra manera, el capitalisme ha pres possessió de la ciutat i així es pot veure com Alexander-Platz, antic bastió del comunisme de l'època més dura de la RDA, està ple de Burguer Kings i similars...

Alexander-Platz era la plaça emblemàtica del Berlín comunista. Com no podia ser d'altra manera per demostrar el poder del règim, l'edifici més alt de tota la ciutat estava aquí.


... Això sí, resistint tots els atacs de la cultura occidental, l'Ampelmann segueix guiant el trànsit de la majoria de carrers de l'antic Berlín est.

Unter den Linden és un dels carrers més importants de l'antic Berlín Oriental... i com no podia ser d'altra manera l'Ampelmann ordena als treballadors que es parin per deixar passar als Trabis...


Segurament un dels monuments més visitats de Berlín siguin les restes del mur. A varis llocs de la ciutat existeixen trossos de mur, o indicacions de per on passava. Especialment destacable és la East Side Gallery, un tros de més d'un kilòmetre de mur que originalment contenía pintures d'artistes més o menys famosos i que ara està plena de graffittis.

Una de les pintures més famoses és aquesta que es pot intuir en aquesta foto: El Trabis atravessant el mur.


La veritat és que Berlín és una ciutat que ofereix molt més del que sembla a primer cop d'ull: perdre's pels seus carrers és molt interessant. Així, entre altres coses, vam visitar els jardins i palaus de Charlottenburg, vam pujar a dalt de tot de la Siegessäule des d'on es tenen unes vistes paronàmiques de tota la ciutat i de l'inmens parc del Tiergarten i com no vam visitar la Porta de Brandemburg, que és el monument més famós de tota la ciutat.

La porta de brandemburg és el monument de més anomenada de Berlín. Tant que per grabar-lo cal pagar. Nosaltres vam instal.lar una càmara oculta en un mosquit i vam aconseguir aquesta meravellosa foto...


En fi... un viatge molt i molt recomenable!

La fageda de'n Jordà...

La fageda de'n jordà és la marca d'uns iogurts que van començar essent molt barats i que ràpidament van patir aquest procés irreversible anomenat inflació, que afecta a qualsevol cosa excepte els salaris...
Apart d'això és també un bonic paratge natural, situat Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
Doncs bé, el diumenge dia 5 d'aquest passat més de Novembre uns quants kmarades, acompanyats per uns quants pica-titus vam decidir de visitar aquest idílic paisatge natural.
La jornada va començar sobre les dotze (no ens barrufa llevar-nos d'hora) i va ser una hora i poc caminant seguides de tres brutals hores menjant. I es que vam anar al restaurant de Can Bundàncies (o algo així), que és un restaurant que té molt clar que el client a punt de rebentar no és capaç de marxar corrent sense pagar...

Sembla un llarg camí, oi??? Doncs no us penseu...


Quan ens van veure venir a tots van tenir por que no vinguessim a caçar bolets... però no. A nosaltres no ens agrada perseguir el dinar amb una llança. Preferim que ens el serveixin al plat.


Per cert que a http://www.flickr.com/photos/62798151@N00/sets/72157594365329637/ hi ha un munt de fotos de la sortida.

dijous, d’octubre 12, 2006

Si tots vosaltres us caseu...jo també em caso!

Sweet Violet

Hooola kmarades!

En vista que tots vosaltres us heu casat, he decidit fer el pas i llançar-me a la piscina! I sí...el banc ha estat l'afortunat! No tinc anell però el vaig pagant en còmodes terminis. Ja ho veieu, tot un negoci. Però tot val la pena...i aquest és el resultat:


Mola, eh?! Jeje! Us dec un voltet! :)

dimarts, d’octubre 10, 2006

No em direu que no son precioses...

Mireu-les atentament... No em direu que no us atrauen, que no les trobeu encantadores i que no caieu encisats per la seva bellesa. I pregunteu-vos si hi pot haver quelcom millor.

Ahhh... encantadores, oi??????

dilluns, d’octubre 09, 2006

Pujada a Montserrat

Aquest passat dissabte (set d'octubre per ser exactes) uns quants kmarades vam decidir fer una petita excursió: des de la vila de Collbató, fins al Monestir de Montserrat.
Els kmarades que vam protagonitzar aquesta fita de l'excursionisme modern vam ser la Trigues, en Potx, els reietons, la Snowy i jo mateix.

Aquí ens teniu! Quasi bé al principi de la nostra odissea. Ens esperaven pujades terrorífiques, una calor impressionant, unes rampes devastadores... però res ni ningú ens podria parar!


Vam començar el camí ascendint pel Camí de les Voltes i desafiant la pendent, després de poc més de 2 hores i quart d'àrdua caminata vam arribar al nostre destí: el Monestir.

Els reietons reclamen el seu dret de conquesta sobre Montserrat...


Fent país... nosaltres, de fet som amants dels països... ens agrada rússia i el seu vodka, irlanda i escocia i el seu whisky, frança i el seu chartreusse, austria i el seu stroh... Però sobretot ens agrada catalunya (i el seu moscatell).


Un refugi que per molta gent que no aguanta el devastador esforç de la caminata suposa el punt i final de la seva aventura. Des d'aquí els evacuen en helicòpter cap a l'hospital més proper per a que els hi tractin les llagues que assolen el seu cos... Però per a nosaltres no va ser res més que un punt i seguit.


Aquí ens teniu al Monestir... Com es pot observar és un lloc que transpira tranquilitat, apte per a la meditació més profunda i per trobar-se amb un mateix.


La tornada la vam fer tot passant per la Santa Cova. La Santa Cova és a on segons la llegenda es va trobar l'estatua de la Moreneta. Està situada molt aprop del Monestir, i s'arriva a ella seguint un sinuós camí que, en forma d'escultures, narra els 15 misteris (5 de goig, 5 de dolor i 5 de glòria) que simbolitzen el naixament, mort i resurrecció de Jesucrist. Caminar cap a la Santa Cova permet gaudir d'uns paissatges impressionants.

Gràcies a la nostra brutal perícia com a fotografs hem pogut plasmar la bellesa sense igual dels paratges al voltant de la santa cova...


Finalment vam deixar enrera la Santa Cova i vam enfilar el camí cap a Collbató, tot passant per davant de les Coves de Salnitre i poc després ja erem a Collbató!
En fi, una bona excursió... ens ha quedat per veure Sant Jeroni, però bé, així ja tenim excusa per tornar-hi!

dimarts, d’octubre 03, 2006

La Sweety i el MestreVib al País dels Faraons

Doncs sí. Fa uns dies, la Sweety i el Mestre van fer un viatget al país dels Faraons. Ara no us avorriré amb fotos de piràmides i temples, perquè en podeu trobar a milers a Internet. Faré una cosa millor: com que sóc tan tarat, em dedico a fer fotos de coses curioses, així que d'aquesta entrada al Blog també en podríem dir Seràs tara? Per què fas fotos d'això? (quantes vegades ho he hagut de sentir)



El super tatoo de Henna

Aquí teniu un tatoo que es va fer la Sweety. Què és? Qui sap. A mi m'agrada dir-ne Espiral mortal amb Víbores al voltant, però em van dir que era un títol massa llarg. Jo vaig preferir fer-me un super escarabat.

I ara què tenim aquí?

Qui és el MestreVib i qui és el cocodril?


Doncs aquí podeu veure el Mestre i Sobek, el Deu Cocodril. Sí! Desafiant el perill: no veieu la por als seus ulls? Clar que no, perquè no n'hi havia.

I què podem dir del Gipsy Food? Ahhhhhhhh...deliciós, però una mica pesat de digerir. Això que veieu no sé que és, ni com es diu ni què hi ha...però de fet no m'importa:



No és dolent no, però menja'n varis dies seguits i acabaràs vivint al lavabo


I ara ve el meu apartat preferit. Què seria d'un viatge sense aquestes fotos:

La primera és una típica Muslim Phone, orientada cap a la Meca per estar més a prop del creador.


La segona és, com es diu Vodafone en Gipsy?



I per acabar...



Una foto de Luxor, l'antiga Tebas. A que mola?

I a petició popular, afegiré una foto al Temple de Luxor. Sembla que el viatge no era creïble, i algú havia suggerit que havíem anat a Port Aventura, a la part d'Egipte.

dilluns, d’octubre 02, 2006

Un nou cap de setmana!

AAAhhh... aquest cap de setmana, aprofitant que a Can Bloody Henry no es podia dormir perquè feien una mostra sardanística just davant de casa seva, vam decidir d'aprofitar, anar-hi a sopar i de passada veure com el Barça aplastava sense contemplacions a l'Athletic de Bilbao.
És cert que vam estar valorant la possibilitat d'anar a veure les sardanes, però després de comprobar que no hi havia noies sardanistes de menys de 40 anys vam decidir d'apostar per un valor segur: pizzes, OH i futbol.

Allà a on anem sempre hi ha alegria i OH! Aquest cop però no hi va haver cap stripper que sortís d'un pastís... (serraka, ja et vam comentar que no calia escalfar el pastís al forn).


Després del sopar vam anar a fer una visita al Paco i com és habitual això va implicar la ingesta massiva de txupits de totes formes tipus i tamanys... I després la memoria ja juga males passades, però segons tinc entés tots vam poder-nos asseure el diumenge, per tant tampoc devia ser res especial...

I a tot això us preguntareu... i les kmarades??? Doncs estaven en un sopar de noies... (i si algún malpensat malpensi que si nosaltres vam anar a sopar a Can Bloody va ser perquè elles havien decidit abans de fer un sopar de només fèmines, sofrirà la nostra ira eterna).

diumenge, de setembre 24, 2006

Mercè 2006... Aigua i kmarades (combinació impossible??)

Doncs si companys...
Aquestes festes de la Mercè, eren d'obligada celebració pels kmarades... com no podia ser d'altra manera la celebració va començar a Viladecans, a can xispi, a on apart de menjar a dojo vam decidir de beure de forma preventiva (tots sabiem els preus de la ciutat comptal en quant a OH)...
Els kmarades que vam tenir el privilegi d'assistir a tan magne aconteixement vam ser la xispi (que el sopar fos a casa seva no tenia res a veure... voliem que vingués igualment, de veritat), en muxampa (és el mal que té si es volen fer actes amb la xispi), la protileta, en Bloody (que es va lamentar amargament de que no hi haguessin cargols per sopar), la trigues, en potx, la snowy i jo mateix. Després del sopar en potx i la trigues van marxar cap a igualada a ocupar-se d'obscurs assumptes al marge de la llei que els mantenen ocupats.

Després ens vam traslladar a la Plaça Reial, a disfrutar dels concerts... que no van existir perquè la brutal tempesta que assola catalunya aquests dies va obligar a suspendre'ls tots. Així doncs ens vam refugiar en qualsvol bareto que ens servissin cubates, cubates i més cubates... I de fet, així va transcorrer la nit, però d'això es tractava, no???

El cartell de les festes de la Mercè del 2006. Polèmic segons uns, de significat ambigu diuen uns altres. El temps ha demostrat que és un cartell profètic, doncs anunciava la brutal pluja que ha assolat la ciutat de barcelona en aquestes dates... llàstima que no fos una pluja d'OH! Però és igual... els kmarades estàvem allà, i la festa estava amb nosaltres!


La tendra protileta va portar el seu somriure i el seu fetge a prova de cubates a barcelona... la ciutat sencera es va revolucionar!


Aaahhh... Abans que algú pugui pensar que el gran Muxampa anava borratxo perdut, és mentida: ell ja és així de lamentable habitualment. No, no em malinterpreteu: no és que no hagués begut, havia begut... i molt. Molt si parlem d'una persona normal, per suposat.


Eeeeiii... som o no som uns cracks?? Molts diuen que no, però estan equivocats... no sempre les majories tenen raó.


Síiiii... un nou cap de setmana els kmarades vam demostrar que altres coses no... però sortir, beure i portar la farra allà a on anem, si que sabem fer-ho!!!

diumenge, de setembre 17, 2006

Fita sobrehumana del gran Ono.

Doncs sí... El nostre kmarada ha realitzat una fita només a l'abast dels escollits...
Després de 19 hores i 17 minuts de caminata intensa, llagues, butllofes que es peten i tornen a sortir, rampes i suportant uns dolors quasi bé innombrables, Onomatopeyo ha completat els 83 kilometres i 600 metres de la Matagalls - Montserrat 2006... Enrera ha quedat un recorregut amb un desnivell acumulat de més de 5980 metres.
Un nou episodi que demostra que res és impossible per un kmarada... Felicitats kmarada!

dimarts, de setembre 12, 2006

Descoberta font de finançament del gran mestre víbora??

Jejejee...
L'altra dia passejava per Barcelona i ves per on em vaig trobar la font de finançament, que permet que el mestre víbora s'endinyi un cubata rera l'altre, i una successió quasi bé infinita de xupits d'stroh...

Aquí ho teniu... Serri, i subratllat "0 a 14".
Serà que he descobert la botiga de tracte de blanques del gran mestre víbora???? 0 a 14... mmmm....


dimecres, d’agost 30, 2006

La conquesta del Puigmal

El Puigmal és la muntanya més alta de les terres Gironines... amb els seus aproximadament 2910 metres és una mole impressionant... Doncs bé, el Puigmal va ser conquistat el passat dissabte 26 d'agost en una èpica ascensió...
Els kmarades que vam véncer a aquesta bèstia de la natura vam ser en Griguerra (recent tornat de la lluna de mel), els reietons, la snowy i jo mateix. A més a més estàvem acompanyats de bons amics i companys de fatigues: en Ferran i l'Anna-Maria uns escaladors sense límits, el Dani i l'Aurora, el Pep (l'únic ésser del mon capaç d'anar a Guinea, crec que era, i engreixar-se menjant els típics menjars d'allà) i la Joana (que de record de Guinea es va voler endur una muntanya sencera i a l'aduana li van obligar a cambiar-la per una simple pedra)...

La reietona a la conquesta del Puigmal...


Aquí ens teniu... els cracks d'escalada a punt de conquistar el Puigmal...



Què puc comentar de la pujada?? És una pujada molt maca de fer. Nosaltres vam partir de la Fontalba (a uns 900 metres escassos de la cima) i vam baixar pel mateix lloc (una altra opció que requereix una mica més de temps i que no vam fer perquè ens esperava el dinar és baixar passant per Núria). És una pujada no excessivament complicada, però amb poques zones planes: res més començar ja és puja... no molta pendent, però sí força continuada. Després uns petits moments de descans, abans d'afrontar l'última pujada, aquesta sí de força pendent, però per sort, de poca durada... però és fa dura després de tot el que es porta acumulat!!!!

La dura ascenció no ens impedeix donar records a tots els fans!!!


Un cop a dalt vam aprofitar per deleitar-nos amb les vistes (espectaculars), recuperar forces i... apa som-hi! que comença la baixada...

Fent país des de les alçades!!!!!


Ja som al ciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiim!!!!

Com és tradicional la baixada es fa menys dura que la pujada... té algun moment més delicat, especialment perquè hi ha molta roca petita i es pot relliscar, però rés que les nostres innates habilitats com a escaladors d'èlit no pugui superar...

... Després de la baixada, un bon dinar (s'ha de dir que l'Ono i el Pep ens havíen venut el restaurant molt bé... la veritat tampoc n'hi havia per tant, però no els vam lapidar perquè el restaurant havia cambiat d'amos i de cuina), i després cap a casa!!!!!!!!!!!!

Quin serà el següent objectiu??? Aneto? Everest? Caradhras??

dijous, d’agost 24, 2006

Love Boat 2006

Aquest estiu alguns kmarades vam realitzar una excursioneta en vaixell pels canals de La France... Era el Love Boat, el vaixell de l'amor dels kmarades, perquè allà a on anem destilem amor.
Els integrans d'aquest viatge érem:

  • Protileta: La dolça Protileta ens acompanyava amb el seu etern somriure. Ella es va endur la pitjor part del viatge ja que va tornar mutilada. Però els últims estudis diuen que sobreviurà.
  • Bloody Henry: Bloody ens acompanyava i per tant les apostes sobre quin dia cauria als canals van ser constants. Al final però, en Bloody va fer saltar la banca i no va caure cap día.
  • Xispi: La Xispi va posar en aquest viatge la part macarra... ens falten cadires? cap problema! Ah, i també ens va proporcionar mojitos i sangria d'autentic nivell.
  • Muxampa: Muxampa venia amb nosaltres, disposat a iluminar-nos amb la seva sabiduría. Com sempre va fracassar.
  • Potx: Tot i que algunes males llengües diuen que no va venir, això no és cert. Simplement és que no el varen veure, però en Potx estava allà.
  • Trigues: Els rumors i les males llengües diuen que la Trigues visitava moltes nits l'habitació de'n Henry... ella posa com a excusa que havia d'anar al lavabo...
  • Snowy: Va aconseguir la fita de guiar-nos a tots cap al lloc a on ens esperava el nostre vaixell, i per si fos poc allà estava ella per rescatar les nostres boies perdudes...
  • Epna: Servidor de tots vosaltres, estava allà per posar seny i sentit comú. Per això el viatge va anar com va anar.
Finalment Sir Charles, el rei de la polèmica, ens havia d'acompanyar però a última hora va enfrascar-se en una discussió amb ell mateix i va perdre el vaixell.

Bitàcora de bord - Día 1: L'inici
Després d'un viatge plàcid fins la frontera allà van començar unes cues interminables, que ens van acompanyar fins a la sortida de Beziers... Total, un viatge de tres i hores i mitja el vam fer amb cinc i mitja, però al finalment vam arribar a les oficines de Crown Blue Line, a la base de Port Cassafieres, vam dinar i vam enfilar-nos al vaixell... l'aventura ens esperava!

Just abans de sortir... encara no havíem ratllat el vaixell, ni perdut cap boia...


Durant aquest primer día vam navegar una estoneta, i vam parar just davant la primera enclusa, més que res perquè ja estava tancada. Així doncs vam amarrar, vam sopar al vaixell i vam fer una partida de Trivial que es va convertir en l'inici d'un domini aclaparador dels mascles a les tendres ponzelletes...

Bitàcora de bord - Día 2: Les primeres encluses.
El segon día va començar amb el miracle de que fins i tot en Muxampa es va despertar a dos quarts de nou del matí! Vam estar navegant tot el matí, a tota màquina (és a dir a 7 Km/h) i vam atravessar les primeres encluses fins arrivar a Beziers, a on vam amarrar i vam sortir a donar una volta. Esperàvem que encara veuriem el fum de la crema de càtars que hi va haver als voltants del 1200, però no, es veu que la ciutat ja s'ha recuperat d'aquesta tragèdia, i el que vam veure va ser una fira multi-cultural: elements típics de les cultures mexicana, argentina i espanyola es mesclaven. Només diré que el cartell de la fira era un torero.
Després de la visita a Beziers vam tornar al vaixell per dirigir-nos a la temible i mortal escala d'encluses de Fontserannes... 7 encluses brutals encadenades com una orgia sense fi: surts d'una i entres en una altra. Aaahhh... vam arrivar massa justos de temps i no la vam poder passar, així de que de nou una altra nit davant d'una enclusa. Allà la Xispi ens va obsequiar amb un mojito... deliciós! per sort no seria pas l'últim...

Els kmarades a Beziers... Les criatures ja s'amagaven...


mojitoooooooo... sobren les paraules.


Aaahh... això que no ho he dit... segon trivial del viatge i dos a zero pels mascles...

Bitàcora de bord - Día 3: L'escala d'encluses i els estels fugassos.
El tercer dia ens vam despertar amb la misió d'atravessar la mortal escala d'encluses. Va ser dur, vam suar sang, vam estar a punt de tenir varies baixes, però al final ho vam aconseguir. Vam ascendir els més de 21 metres de desnivell i vam sortir a l'altra banda... no veuriem cap més enclusa aquell dia.

AAhh... el dur esforç d'arrastrar un vaixell a cop de corda no és res per la Snowy...


Tiba Pròtil, tiba, tibaaaaaaaaaaaaaaaa!


Després de passar l'escala d'encluses vam navegar plàcidament tota la tarda fins arribar a la vella vila de Capestang, que vam aprofitar per visitar (hi ha La Collegiale, una especie d'esglesia fortificada molt recomanable) . Finalment durant la nit vam poder veure un dels espectacles més espectaculars que pot existir (sense que hi hagi ties en boles pel mig s'enten): una pluja d'estels fugassos. Bé, més que pluja van ser quatre gotes, però algun estel fugaç vam poder veure.

No us fieu dels estels fugassos que hagi vist en henry... masses cubates...


Bitàcora de bord - Día 4: El diluvi universal
El quart dia vam abandonar el Canal Du Midi i vam entrar al canal de la Robine. Allà de nou tornaven a aparéixer les encluses, però aquest cop eren automàtiques. Hi havia un grup d'unes 5 ó 6 encluses automàtiques separades entre si per uns 600 metres, i com que hi ha d'haver algú a fora a cada enclusa per apretar el botó, en Potx va decidir que era hora de fer exercici.

En Potx corrent d'enclusa a enclusa... corre Forrest, corre!!!


Finalment vam arribar a Narbonne, punt final de la ruta (però no del viatge... que encara haviem de tornar!). Vam amarrar al port de Narbonne, vam anar a visitar el casc antic (val realment la pena) i finalment vam insertar-nos en un antro qualsevol que ens donguessin de menjar... i llavors va caure el diluvi universal. AAhhh... una pluja com pocs cop l'heu vista. L'Ira de Deu feta aigua. I sota aquesta pluja devastadora vam anar de nou cap al vaixell a on vam arribar completament xops però satisfets: estàvem vius.

Els kmarades a Narbonne... som o no som uns cracks???


Bitàcora de bord - Día 5: De retorn
Un nou dia al Love Boat i ja de tornada... Vam sortir del port de Narbonne (per cert que l'entrada a aquest port és molt bonica amb l'enclusa automàtica, que tot sigui dit vam estar una quanta estona fins a averiguar que s'havia de fer amb un pal groc que penjava al bell mig del canal; no ens barrufen les coses que pengen).
Vam enfilar de nou doncs el canal de la Robine i vam anar i fent camí vam parar a Le Somail, un petit poblet, no exempt del seu encant.

Som així... un poble amb un sol carrer i hem de consultar el mapa!


Després de Le Somail vam continuar el nostre viatge fins que la fosca nit ens va obligar a amarrar. Una nova nit, un nou trivial i una nova victòria dels mascles... 3-0 i encara en vindrien més.

Bitàcora de bord - Día 6: Beziers strike again
El sisé día ja anàvem llançats... lluny havien quedat aquells dies en que perdiem boies (que la Snowy anava recuperant) o que anàvem fent més esses que un alcohòlic... ara ja feiem trompos, derrapàvem, conduiem de cul... total que en un dia vam tenir temps de passar per Capestang a comprar vi, atravessar de nou la mortal escala d'encluses (on les noies totes uniformades van decidir d'expandir les cançons catalanes) i arribar al port de Beziers a on vam amarrar. Fins i tot el terrorífic túnnel de Malpas, el vam passar com qui no vol la cosa.
Finalment vam anar a sopar a Beziers.

Quanta bellesa uniformada! Visca les kmarades!


Bitàcora de bord - Día 7: Pròtil mutilada
El seté dia vam sortir de Beziers, amb la idea d'arrivar-nos fins a Agde. Agde estava una mica fora de la ruta de tornada, però com que teniem temps de sobres (gràcies a les nostres súper habilitats com a conductors de vaixells), vam decidir de passar-nos-hi.
Llàstima que no vam poder-hi anar tots, perquè la dolça Protileta en un accident d'aquells que fan esfereïr, va aixecar-se tota l'ungla del dit petit del peu dret... Finalment vam poder tallar l'hemorragia (el torniquet va estar en la ment de tots) i així la Pròtil va salvar el peu... però el dolor al caminar era insoportable, així que ella i la Trigues (que es va quedar per fer-li companyia) no van venir a Agde.
Sobre Agde puc comentar que a mi em va agradar molt. Al principi sembla que siguin quatre cases mal posades, però un cop vam atravessar el pont, va aparéixer una ciutat força important, amb un casc antic molt bonic (i molt turístic).

Muxampaaaa!! Xispiii!! Que la càmara està davant vostreee!!!


Les façanes pintades d'Agde. Famoses arreu.


Després de la visita a Agde, vam seguir navegant fins arribar quasi bé a Port Cassafieres (l'endemà haviem d'entregar el vaixell a les nou). Vam amarrar i després de sopar les noies van tenir la moral de fer un nou trivial contra els mascles... 4-0, no cal comentar res més.

Bitàcora de bord - Día 8: Final
El vuité dia era l'últim... només haviem de navegar un quart d'hora (més o menys) fins a Port Cassafieres, a on vam entregar el vaixell i vam començar el viatge de tornada cap a casa... aquest cop almenys no vam trovar cua!

Una última foto des del vaixell... ei!! el vaixell va arribar sencer...


En resum... un viatge fantàstic... com no podia ser d'altra manera ;-)

Post data final
Ho sento... no ho he pogut evitar... mireu la següent foto i després exclameu "pobretes..."