Els Kmarades ens estem convertint en grans caminadors; grans exponents com Henry i Funci la Punisher en són bons exponents, però la resta no es queda enrera. Habituals de les curses de muntanya, hem decidit fer una de les etapes reines del Camino de Santiago a Catalunya: Igualada – Cervera. 37.7 quilòmetres amb un desnivell suau fins la Panadella i una baixada igualment lleguera a continuació.
Així que a les 6h del matí ens hem trobat a l’Estadi Atlètic i hem començat una marxa que ens duria cap a la capital de la Segarra i seu de l’Akelarre a través de Jorba, Sant Gernís, Santa Maria del Camí, La Panadella, Porquerisses, Sant Antolí i Vergós.
Epna, MiniG, el Xerpa Santi, Funci la Punisher, Henry, Potx , Apple Fan Girl i Serraka hem estat els escollits per la glòria.
Fins a Jorba encara no havia sortit el sol, així que hem hagut de recórrer a frontals per il·luminar el camí, però a partir de quarts de vuit ja els hem pogut deixar.
El primer tram ha transcorregut per l’antiga N-II, per un voral que s’ha adequat per anar en bici i caminar. Un recorregut fàcil tècnicament, però potser més avorrit i desproveït d’encant que la pista forestal.
Les ermites de pobles com Santa Maria del Camí posaven la nota de color al passeig.
La pujada a la Panadella no ha estat molt dura, i com que sabíem que hi pararíem a menjar alguna cosa hi hem pujat amb més alegria i joia.
La baixada de la Panadella ens ha portat a pistes forestals més boniques, però més cansades i difícils tècnicament. L’'arribada de la calor ha augmentat una mica la duresa, però tampoc ens hem posat a plorar.
A les 14 i poc, en unes vuit hores, ens hem plantat a Cervera, on hem disfrutat d’un àpat ben merescut i que ens ha retornat part de les forces.
Aquí ens teniu amb els conductors dels cotxes escombra: Pròtil, Snowy, Trigues i Carla, després de dinar.
Per cert, aquí teniu el tracking GPS on podeu veure el recorregut i el perfil:
Fa unes setmanes vaig tenir l’immens plaer de visitar la regió italiana de la Toscana. La Toscana és una regió ubicada al centre de la península italiana, a la banda mediterrània. Té un patrimoni artístic difícíl de descriure amb paraules, i que és present a ciutats com Florència, Pisa o Siena. A més a més, el paisatge toscà és d’una bellesa insuperable i grans pel·lícules com La vida és bella, Sota el sol de la Toscana o Bellesa robada l’han tingut com a escenari.
Així que Epna, Snowy i jo vam planificar un viatge que per diferent circumtàncies va estar a punt de no ser…i que potser per aquesta raó en vam gaudir molt intensament.
Primer dia – Embarquem al Florència
Al contrari que altres vegades, vam decidir portar el cotxe en el ferry Barcelona-Livorno de Grimali Lines. La raó va ser a mitges econòmica i a mitges per provar experiències noves.
Així que vam embarcar al ferry Florència a quarts d’onze del vespre del dijous 11 d’agost. Ens esperava un trajecte de 19 hores fins a Livorno.
A mi no m’han apassionat mai els creuers, així que per mi va ser una nova experiència. Vam pujar al vaixell i després d’instal·lar-nos al camarot vam explorar-lo. El Florència tenia dues cobertes visitables, una de les quals allotjava un restaurant i una altra un bar. L’escena del bar era molt curiosa, perquè un músic semblant al Chaval de la Peca (però sense peca) feia servir un organillo i un portàtil per cantar i amenitzar l’espera. A part d’aquestes dues cobertes, hi havia la superfície del vaixell…però com que ja era de nit no ens hi vam recrear gaire.
Aquí em podeu veure al nostre camarot, el 632.
Les existències al bar no eren molt extenses, així que Epna i jo ens vam conformar amb una cervesa Peroni in lattina mentre que la Neus gaudia d’una Fanta o similar.
El casino no era més que una sala amb unes quantes escurabutxques amb l’entrada per monedes siliconada. Sí, només funcionava amb bitllets i l’amable responsable ens va dir que amb 5 EUR hi havia tres jugades.
Com que no hi havia molt més a fer, vam anar a dormir.
Segon dia – Gaudint del sol a coberta i arribada a Livorno
La sensació de llevar-se en un vaixell, pujar a coberta i veure que només hi ha mar miris on miris és, si més no, curiosa. Quan l’assimiles veus que tot plegat va molt lentament i que el millor que es pot fer és prendre-s’ho amb calma.
Així que vam esmorzar uns crosissants de xocolata amb un cafè amb llet –cafè sol per Epna- i vam decidir gaudir del sol una estona. Bé, jo potser una mica en excés, perquè em vaig posar en mode lagartija.
Cap a les 18h de la tarda, més o menys, ja es veia l’Illa d’Elba, on Napoleó va ser exiliat, i en poca estona ens avisaven per megafonia que calia recollir les pertinences dels camarots i anar a les zones públiques. Epna ja havia vist terra.
Vam arriabr puntualment a Livorno a les 19h, dinou hores després d’haver sortit de Barcelona. Vam desembarcar i vam anar a buscar l’Hotel Cittá, al centre de Livorno.
La cerca de l’hotel va suposar una broma pesada per part de la senyalització urbana d’aquesta capital portuària. Constantment ens trobàvem prohibicions amb excepcions i fins que no vam ignorar el GPS i vam fer cas a les indicacions de l’hotel no vam arribar-hi.
El primer que vam fer va ser anar a buscar un lloc on sopar. Afamats com estàvem no seríem gaire exigents, però tot i així vam trobar a la Piazza Republica un parell de pizzeries interessants. La nostra primera sorpresa va ser en relació als preus: Livorno és una ciutat mitjana, d’uns 160.000 habitants, i la pizzeria era al rovell de l’ou de la ciutat….i tot i així vam veure que els preus de les pizzes estaven al voltant dels 6.5 i 7 EUR. Molta diferència amb els preus que estem acostumats a veure per Igualada o Barcelona.
Així que ens vam endrapar unes pizzes (per mi una quattro formaggi) i vam demanar un Chianti rosso de la casa. Atenció, els vins negres son vins rossi, no vins neri. Els rosats són vins rossati.
El vol que vam fer després va servir per fer una cervesa i conèixer el Franky, un gadità que vivia a Livorno fent inspecions de vaixells però que properament es traslladava a Miami, on havia trobar una bona oportunitat.
Tercer dia – Livorno, Pisa i Barborino Val d’Elsa
Aquest és el recorregut que faríem el dissabte 13 d’agost. Al matí visitaríem Livorno –coneguda com la Venècia del Mediterrani-, després aniríem a Pisa i a la tarda ens instal·laríem a Barberino Val d’Elsa, el nostre headquarters (HQ) durant la resta del viatge.
Amb la informació que ens va facilitar el Frankuy el dia abans vam anar molt més per feina, i vam poder comprobar que “posar etiquetes a les ciutats” és gratis. Això de La Venècia del Mediterrani estava molt lluny de la realitat. Livorno, no va tenir tant interés com créiemi deixant de banda algun edifici i el canal, poc més calia veure. No vam poder entrara la fortalesa, i potser això hagués estat més interessant.
Així que vam anar a recollir el cotxe i vam començar el tragecte cap a Pisa.
I què hi ha a Pisa? Doncs la torre inclinada, clar. Però com podreu veure, és mentida. La torre no està inclinada, si no que es el terra que té un cert pendent i fa creure aquest efecte òptic. No us ho creieu?
D’acord, m’heu enxampat. Aquesta foto està feta just des del pla on s’inclina la torre, així que fa l’efecte que és recta.
Bromes a part, a la Piazza dei Miracoli és on es concentren la torre, la catedral i el baptisteri. I què és un baptisteri? Doncs jo no n’havia vist mai cap; en el cas de Pisa era un edifici de base circular on es batejava la gent. Vam estar dubtant sobre si pujar a la torre o no, però quan vam veure que no hi havia entrades fins les 17h, vam haver de descartar-ho, perquè havíem de ser a Barberino a aquella hora.
No vam dedicar més temps a Pisa excepte el necessari per voltar per la Piazza. No us puc dir si hi ha res més o no, però va ser una bona introducció a l’art toscà. Vam dinar alguna cosa i vam anar tirant a Barberino, on la Giulia ens esperava per donar-nos les claus de l’apartament.
Així que vam arribar puntualment a Barberino. Barberino Val d’Elsa és un petit poble situat d’alt d’un turó, seguint la tradició etrusca. El nostre apartament era uns baixos acondicionats i situats dins el nucli vell el poble, un carrer empedrat molt acollidor i gens massificat.
Els carrers de Barberino eren estrets i, tot hi haver-hi més turistes, no teníem la sensació d’estar en un lloc molt “guiritzat”.
Ens vam instal·lar, vam anar a comprar teca pel sopar i pels esmorzars i casi que no vam tenir temps de res més. Ens vam fer el sopar i a dormir.
Quart dia – Monteriggioni, Colle Val d’Elsa, Volterra e San Giminiagno
El diumenge 14 d’agost el vam dedicar a visitar els petits i entranyables poblets tocans. Ens van parlar molt bé de molts, però especialment de Monteriggioni, Colle Val d’Elsa, Volterra i San Giminiagno.
La primera parada va ser Monteriggioni. Aquest poble està situat (també) dalt d’un turó i conserva l’antiga muralla i catorze torres medievals.
En poca estona esta visitat, perquè no té més que la muralla i una plaça on hi ha algunes botigues, però definitivament és un lloc que val veure.
Següent parada, Colle Val d’Elsa. Aquesta ciutat, més gran que Monteriggioni, té un interessant nucli antic a dalt de tot. S’hi accedeix a través d’un ascensor des de la ciutat moderna.
En aquesta foto es pot veure una cosa molt típica d’Itàlia: la convivència dels elements. És molt i molt habitual veure un important edifici en termes artístics o històrics i al mateix temps un cotxe aparcat davant o bé una parada de bus, per exemple. Els italians sembla que són molt pràctics o potser no es poden permetre desaprofitar els espais.
Tot seguit vam anar a Volterra, on vam veure que també s’hi pot arribar a través de l’Stargate. D’haver-ho sabut, ens haguéssim estalviat una bona carretera de corves.
A Volterra vam dinar només arribar al restaurant Il Refuggio i després vam poder fer un volt pels carrers.
Més carrerons estrets, alguna església i moltes paradetes. Potser el més interessant va ser l’amfiteatre, un dels més grans que es conserven.
Ja una mica cansants ens quedava San Giminiagno. Potser pel cansament o potser per les expectatives, ho vam trobar més aviat fliuxet. Molt turístic, tirant al catró perdra.
Així que després de la visita, vam anar a sopar i a dormir.
Cinquè dia – Siena
Siena és una de les ciutats més importants de la Toscana i és famosa per dues coses: per ser la seu de l’equip de bàsquet Montepaschi Siena i per la Piazza di Campo.
Dues vegades l’any a Siena es realitza la coneguda festa d’Il Palio. Il Palio és una cursa de cavalls sense sella molt famosa i antiga. Hi participen només 10 de les 17 contrades de Siena i abans de la cursa la ciutat es guarneix amb banderes de cada contrada i hi ha molt ambient. Doncs bé….Il Palio se celebrava el dia 16, l’endemà. No ens vam equivocar, si no que ho vam fer expressament. Visitar la Piazza el dia d’Il Palio és casi impossible i cal fer hores de cua, així que vam pensar que ho visitaríem un dia abans i així podríem veure els guarniments.
Aquí podeu veure un vídeo d’Il Palio:
Després de fer un cop d’ull a la piazza vam anar a veure la catedral –el duomo- i vam aprofitar per pujar al Panorama, un arc molt alt des d’on es tenien vistes fantàstiques de la ciutat. Aquí podeu veure una foto de la piazza:
Després de la visita, vam fer una de les coses més grans que ens havíem proposat: menjar-nos un bistec florentí. El bistec florentí es ven als restaurants a preu fix per hectogram, així que el que es fa es demanar-ne un de 1000, 1100, 1200 o la quantitat que sigui. Nosaltres en vam demanar un de 1100, el cambrer ens va dir que era poc (ell se’l menjava sencer) i ens en va portar un de 1200 grams.
A la tarda vam contiunar visitant la ciutat i al vespre ens vam donar la satisfacció de sopar a l’Archibuggio, una pizzeria de la que ens havien parlat molt bé a Barberino. En realitat un holandès havia escrit al llibre de visites de l’aparament que allà havia menjat “the best pizza ever”.
Sisè dia – Ruta del Chianti
El Chianti, per mi un gran desconegut fins ara, és un vi italià molt prestigiós arreu del món. Hi ha diferents variants d’aquest vi toscà però totes tenen en comú que l’element principal és la varietat sangeovese. En funció del tipus de Chianti en trobem més o menys presència, des del clàssic on hi ha d’haver un 90% fins altres on el precentatge baixa. Altres varietats que trobem en aquest vi es el merlot, syrah o colorini.
I després d’aquesta introducció al vi, us explicaré que el dia 16 vam dedicar-lo a fer la ruta del Chianti, és a dir voltar tots els poblets (o casi) on s’el·labora i es ven aquest vi.
La primera parada fou Castellina, però també vam parar a Radda i més tard a Gaiole.
Com podeu veure, les vinyes tenien un aspecte fabulós. Les parres, perfectament alineades, estan més elevades del que estem acostumats a veure-les al Penedès.
Enmig d’aquestes visites, al poble de Castellina, vam conèixer el futbol etrusc, que es jugar amb síndries gegants i que Epna intenta aixecar.
Una de les parades més interessants fou a l’Abadia de Cuoltibuono. Allà vam tenir el plaer que la simpàtica Kimberly ens guies per una antiga abadia elaboradora de Chianti Clàssic i ens expliqués quatre coses sobre els vins. El Chianti envelleix de sis a dotze mesos en tina (inox o roure) i després ho fa en ampolla. L’envelliment en ampolla pot durar només uns 30 anys, després dels quals el vi es fa malbé. Un Chianti reserva ha d’envellir en tina dos anys.
Després de menjar-nos uns gnoquis a Gaiolo, vam visitar un imponent castell, tot i que només per fora, perquè és de titularitat privada i només els exteriors es poden veure.
No vam voler desaprofitar l’oportunitat de fer-nos una foto a les vinyes, i aquí podeu veure Snowy, que es va posar molt pesada en aquest assumpte:
Acabada la visita, vam tornar a Barberino, on vam sopar i vam anar a dormir.
Setè dia – Florència
La visita a la imponent Florència era, al menys per mi, la més esperada del viatge. I no va ser per menys, Florència va resultar ser una autèntica obra d’art i un plaer per tots i cadascun dels sentits. Una ciutat on et trobes escultures pels racons, palauets i places que va tenir la sort que les famílies adinerades del Renaixement competien entre elles per construir les obres més esplèndides.
La primera parada fou el Duomo, volíem entrar a la Catedral, però després de veure la cua que hi havia vam deixar-ho per més tard.
Aquí teniu un vídeo on vaig gravar-la tota i us en podreu fer la idea:
Així que vam anar passejant i vam poder veure la Piazza de la Signora, on hi ha una rèplica del famós David de Michelangelo, però moltes escultures més. Ja sabeu, el de les tortugues ninja.
Una altra estampa ineludible de Florència és el Ponte Vechio. Abans al Ponte Vechio hi havia pelleters que aprofitaven per llençar els residus al riu, però a causa les males olors van ser-ne exulpsats i el seu lloc ocupat per joiers i orfebres, molt més adecuat (i amb molt més valor afegit).
Després de dinar a la Piazza Sancto Spirito, vam tornar a intentar entrar al Duomo, on encara hi havia cua però molta menys.
L’interior de la Catedral era bonic sí, però molt més senzilla que la de Siena, per exemple.
Florència va ser un espectacle impressionant, però complicat de visitar amb la calor que feia i amb les multituds que hi havia. Definitivament el mes d’agost no és el millor moment; us recomano anar-hi un cap de setmana de tardor o primavera.
I finalment i com que vam arribar una mica més d’hora a Barberino, vam poder fer un munt de fotos de la posta de sol, mentre féiem botellón al mirador. Aquí teniu la que més m’agrada:
A sopar i a dormir.
Vuitè dia – Arezzo i Cortona
Vam improvisar una mica el vuitè dia. Una possibilitat era tornar a Florència, però vist el plan del dia abans i la calor que passaríem entre tanta gent, ens vam decidir a anar la Toscana Oriental, a Arezzo i a Cortona. El cansament ja era gran, però es tractava de rematar-ho.
Arezzo no és una ciutat molt gran, però té una imponent plaça i una Catedral prou interessant.
També hi ha un amfiteatre del que només es conserven les parets, i que encara es fa servir per fer-hi espectacles.
Cortona és un altre bonic poble om vam dinar i passar-hi la tarda. No gaire temps per res més, vam anar a Barerino a sopar, aquesta vegada al Caravellino, una pizzeria amb vistes de la que ens havien parlat prou bé. Era la nostra última nit toscana.
Novè dia – Vinci, Luca i embarcar
El novè dia vam fer les maletes, vam entregar les claus al a Constanza, la germana de la Giulia i vam marxar. El primer destí era Vinci, poble on Juli César va pronunciar les famoses paraules Veni, Vidi, Vinci….o de fet no. Vinci és on va néixer el fantàstic artista i enginyer Leonardo.
Vinci va resultar ser un poblet sense gaire interès excepte pel que fa al museu de Leonardo. Allà vam poder veure enginys i artilugis força curiosos, desde màquines de teixir, fins a grues passant per enginyeria militar.
Vist Vinci, com va dir César, vam anar a Lucca.
Lucca és una ciutat més gran. El nucli antic està envoltat per una muralla i té força coses interessants; el primer que vam fer va ser dinar, i després vam voltar per la ciutat.
Quan vam haver passejat una mica, vam haver d’anar a buscar el cotxe. Calia anar a Livorno perquè a les 20h embarcàvem. De seguida sabríem què significava exactament tenir un passatge de coberta sense camarot.
Així que vam arribar al port, vam recollir les targes d’embarcament i vam esperar a embarcar el cotxe. Quan vam entrar vam descobrir que literalment deck passenger significa busca’t la vida. On havíem de dormir? Doncs on volguéssim…des del menjador, al bar i fins i tot a coberta.
Vam descartar la coberta per la humitat i pel vent i finalment ens vam “acomodar” al menjador, on vam passar fred i en cap moment van apagar els llums. Una nit dura, sí. Aquí ens teniu afrontant-la al bar:
L’endemà va ser un dia llarg, el temps passava molt lentament, però cap a les 18h ja vam veure terra i mica a mica es va dibuixar davant nostre l’skyline barceloni. En poca estona desembarcàvem i arrivabem a Igualada.
Un fantàstic viatge amb millor companyia!
Per cert, com a novetat en aquest blog, afegeixo un vídeomuntatge amb les fotos del viatge. La música Keep on rising d’Ian Carey.
Enjoy!
I ja per acabar, teniu totes les fotos al meu Picasa.
El cap de setmana del 18 i 19 de juny es va consumar una de les majors depravacions de tota la història moderna, tant que de fet en podríem dir de la histèria moderna. Estem parlant evidentment del Comiat de solteria de Pep MiniGuix.
Tots coneixeu MiniG: és el famós germà del Quim. Hi ha una teoria àmpliament acceptada que diu que tothom al món té una relació de no més de tres salts amb el Quim, però això és una altra histèria.
Doncs sí, amb nocturnitat i traïdoria, la jugada va començar el 17 de juny, quan Winston Wolfe va enviar el següent correu a l’homenatjat:
L'hora final ha arribat, la gran fornicació ha començat....
Doncs com deia aquella canço mítica, el moment ha arribat. Ara el poeta parla; tu calles i escoltes.
Et posaràs a disposició de la Comisió del Comiat de Porter, vull dir del Comiat de Solter demà divendres a les 21h. A aquesta hora un o varis membres de l'organització et passarà a buscar per casa teva.
Així que has de tenir una maleta amb el material necessari i suficient per passar dues nits fora de casa, com per exemple:
Mudes de roba interior Roba d'esport Material vari per la platja Estris d'higiene personal
I molt important: Passaport o DNI Permís de conducció Àlmax, antihistamínics, iboprufè i píndoles del dia de l'endemà. Al seu gust.
No cal que portis diners en efectiu, excepte que tinguis algun vici inconfessable (que d'altra banda ja sabríem).
D'altra banda, ja pots començar a fer-te la idea que res serà igual a partir d'aquests dies. Tot el que et pots imaginar quedarà curt. No intentis trucar la policia, no parlis amb els mitjons de comunicació (ni amb els mitjans tampoc). No et creuran i nosaltres ho sabrem.
Estigues a punt demà a les 21h i no ens facis esperar, que ja et coneixem.
Així que el divendres ens vam presentar a casa de MiniG i ens el vam emportar a sopar al Manel. Aquí podeu veure com Henry domina l’art del porró.
Héctor el Xerpa, Santi Jericho, Bloody Henry, Sir Charles, Potx, Epna i Serraka el Maligne van acompanyar MiniGuix. Uns quants turbios van caure, però el que va sonar més fort MiniGuix quan li vam dir que el comiat encara no seria aquell cap de setmana, sino dos setmanes més tard. Clar, aquell cap de setmana el feien les nenes, i tot alhora no podia ser.
MiniGuix va plorar, va fer rebequeries i va implorar una compensació, i com que tot li va ser negat va dir que sortiríem de festa. I així vam anar a petar al Pati, on vam disfrutar de la companyia de les cambreres i d’alguns futbolins.
Quina llàstima que el senyor Pep anés a dormir a les 5h, perquè a les 8h del matí el despertàvem per anar a jugar a Futbol 7 a Les Comes.
I allà estàvem. Maleïnt el món i tot el que ens envoltava; a les 9h i poc va començar el partit. Després que s’afegixin respecte el dia abans el Robert i el Jordi Guix –germà i nebot d’un ressacós Pep- i vinguessin de l’est Fish el Bacallanier, Saints l’Andorrà, Iunda i Guille, va començar un partit que no vull recordar perquè va ser d’intensitat lamentable.
Una dutxa, un refrigeri al bar de la piscina i una mica d’interacció va servir per posar-nos a punt abans de marxar cap al següent destí.
Vam agafar els cotxes i vam anar al famós Coll del Revell, una mica més lluny de Vic si vens per l’Eix des de Manresa. I us preguntareu, què és el Coll del Revell? Doncs és un restaurant al mig del no-res on serveixen quantitats indignes de carn cuinades de mil maneres. Un dinar que alimentaria vàries famílies durant setmanes.
Aquí en teniu un exemple:
Epna ens mostra una gran i enorme burifarra. Fabulós.
Però no era moment de perdre el temps en foteses, perquè a les 16h ens esperaven a un altre lloc. El Kàrting de Sils era on duríem a terme la següent activitat, i no, no era un concurs de macramé, sino una cursa de karts.
Aquí ens teniu, a punt per rodar.
Però sorprenentment, incomprensiblement, sense raó aparent, una vegada acabada la cursa, cap dels Guix estava en el podi. Com pot ser? Hi ha una teoria que ho explica. MiniGuix, el rei de la virolla va voler emular els seus ídols llençant la cursa per la finestra i intentant una remuntada impossible, i clar, va fracassar. Griwar, el Gran Guix, al veure que el seu germà petit no podia guanyar, va renunciar.
Aquí teniu el vídeo (malhauradament tallat) del podi.
Manca l’escena on MiniGuix era ruixat amb Moët Chandon del 1881. Pel llepar-se’n els dits.
Però encara no havia acabat la festa, ni molt menys. Següent etapa, Platja d’Aro. A Platja d’Aro no aniríem al Cliper aquesta vegada; ara volíem una cosa millor, i aquesta cosa era el Caleta Palace, una mica més lluny però més exhuberant: habitacions amb aire condicionat, piscina, cala privada…en fi, un luxe a l’abast dels millors.
Així que vam arribar i vam fer una mica de temps al bar que hi havia a la cala.
Allà Iunda, Alimanya, Griwar, MiniG, Epna, Saints, Pisuk i jo vam estar discutint sobre les relacions humanes i generacionals i sobre qui aporta maduresa en una relació….i sobretot si aquesta maduresa és necessària. Filosofia en estat pur.
Però va arribar l’hora de la veritat. Tocava canviar-se de roba i –el més important- disfressar el Pep. Era tan i tan evident la disfressa: tocava vestir-lo de porter, i a més a més li vam fer entrega d’una porteria inflable i d’una pilota per tal que la gent del carrer li xutessin penals.
El primer xutador va ser un Cristiano Ronaldo amb un rosari que va xutar un punxot de campionat. Mica a mica tot Platja d’Aro va rodejar-nos i cridant com bojos demanaven tanda per acribillar el porter. Volien sang!
¡Me gusta mucho! ¡Me gusta mucho!
Quan vam poder desfer-nos de les multituds, vam anar a l’argentí La Churraskita. Allà un cambrer de l’est europeu es va encarregar de cuidar-nos i servir-nos els entrecots, brutaaaal! Es van viure escenes molt i molt curioses, en les que el menjar va volar sense ales, el pa calent va ser un gran amic i el tiramisú va desparramar-se de forma incomprensible.
Així que després de veure com un comiat de solter que també sopava allà fugia sense pagar, vam sorit a buscar consumicions gratuÏtes. Vam trobar un bar el nom del qual no puc recordar on ens van convidar a un meridià de chupitos. Ni recordo de què eren:
La festa va continuar no sense passar per la màquina d’hamburgueses crujientes, tirant les xarxes sobre tot el que es movia (o casi) i va acabar a Palàdium, la dico estratègicament col·locada al costat de l’hotel.
L’endemà estàvem trinxats i volíem morir, almenys jo. Tocava deixar l’hotel, menjar alguna cosa…..i ja per acabar, dinar a la Vinya Nova, on havíem quedat amb les nenes.
