Els Kmarades no podien faltar a aquesta cursa que ja s'ha convertit en una tradició, La Cursa de l'Esquiador.
Aquest any l'inici i el final de la cursa es va fer a Igualada, amb la qual cosa podíem dormir una miqueta més. El recorregut tindria uns 20 quilòmetres, una mica més que els altres anys però potser amb una mica menys de pendents.
Com tantes altres vegades, nombrosos foren els Kmarades que ens hi vam apuntar:
Epna
Potx
Snowy
Alimanha, que s'estrenava en aquesta cursa
Pròtileta, que també s'estrenava
MiniG
Griwar
Ono, amb ganes de batre rècords
Spicy
Sir Charles
Funci
Bloody
Serraka
Gens malament.
Aquí ens teniu amb cares felices i ganes de començar la marxa.
Els Kmarades vam badar i no ens vam posar gaire a prop de la línia de sortida. Com que hi havia molta gent i el primer camí era relativament estret va ser molt complicar avançar al ritme que hauríem volgut i la majoria ens vam quedar força enrere.
De seguida el grup es va partir i cadascú va anar tirant com va poder. El camí tenia un paissatge força xulo, tot i que com que havia plogut durant la setmana hi havia trams molt relliscosos. També és cert que molts dels passos eren estrets i costava molt avançar la gent.
Durant el recorregut, molts van ser els envejosos que van denunciar els Kmarades per haver corregut. El que passa és que el nostre ritme era infernal i a la resta de la gent els semblava que féiem trampa: Ono, Juquim i MiniG van ser amonestats formalment, i Henry i Sir Charles van ser increpats per algun desgraciat rabiós i sidós.
Sir Charles, sense fer servir cap gadget proporcionat per Q, va ser el primer amb 2 hores 46 minuts. Mica a mica vam anar arribant la resta de Kmarades...aquí podeu veure els resultats.
Una vegada vam haver arribat i descansat vam anar ràpidament a casa per canviar-nos i anar a dinar.
Sí...perquè altra vegada després de la cursa vam fer un dinar multitudinari, aquesta vegada a l'Eucaria. Tots els Kmarades, excepte Muxampa que estava de viatge a la Patagònia o per allà baix.....
Ahhhhhh....quin gran dinar amb gran companyia.......i a més a més culminat amb la gran notícia que Pisuk i Pisuka tindran un altre retoño. MOLTES FELICITATS!
(PS: i un altre que se n'alegra, aquesta notícia confirma que la medalla menteix)
No parem quiets, aquest cap de setmana hem optat per una activitat a la natura. No seré jo qui renegui de l'asfalt i la civilització, però crec que de tant en tant cal aixafar una mica d'herba. Així que després de varis intents i una mica de desorganització, vam decidir fer l'ascensío al cim del Pedraforca.
El Pedraforca és un cim d'uns 2500 metres situat als Pre Pirineus, a la Serradala del Cadí-Moixeró. La ruta que vam decidir començava a Gósol, una mica més lluny de Berga.
Epna, Henry, Funci, Minerva, Ono, Spicy i Serraka vam sortir d'Igualada a les 5:45h del matí i vam passar per Manresa per recollir en Juquim.
Vam arribar a Manresa, i el putu Quim no baixava. Casualment, la porta de l'entrada estava oberta (no m'estranya que robin bicis al seu pàrquing) i vam poder veure el pis on viu juntament amb la Pati i el MicroGuix. Després de trucar i haver de sentir que s'havia adormit i que podíem anar tirant, el vam convéncer que podíem esperar deu minuts més.
Vam seguir el nostre camí i en molt poca estona ja érem a Gósol, on vam aparcar els cotxes i vam començar a caminar. Eren les 8:10h.
La primera part va ser dura. Vam caminar per un fort pendent envoltats sempre de pins i amb un terra molt relliscós. Ja començàvem a esbufeguar, pensant que només havíem acabat de començar!
Al cap de tres quarts d'hora, més o menys, vam arribar a una esplanada on vam aprofitar per descansar un quart d'hora més o menys. De seguida començaria la segona etapa.
La segona part del recorregut consistia en caminar pel lateral de la muntanya per pujar-la no pel dret sino vorejant-la. Mica a mica el terra ja no era cobert de fang sino de grava, i havíem de vigilar molt en no relliscar i patinar uns 200 metres avall. A més a més, cada vegada feia més calor.
Vam continuar per aquest tipus de terreny fins que el pendent es va convertir en un malson amb inclinacions de 45º i on t'havies d'agafar a les pedres -cobertes de glaç- per ajudar-te a avançar. Vam fer una segona parada llarga per recuperar forces, ja érem molt aprop.
L'última part era la menys cansada, calia escalar una mica, buscant a cada pas un lloc on posar els peus. En uns vint minuts, potser menys, ja érem al cim. Eren poc més de les 11h...així doncs vam estar tres hores pujant.
Allà vam esmorzar, juntament amb un altre grup amb el que vam coincidir gran part de l'ascensió. Una vegada descansats, vam començar a baixar.
La primera part va ser molt divertida. Baixàvem a gran velocitat, com si patinéssim, sobre la grava...quan aquesta superfície es va acabar, vam arribar a la part on havíem de vorejar el pendent, com si baixéssim fent una espiral. Allà, Ono, Griwar i jo ens vam separar del grup i ens vam perdre. Vam estar molta estona buscant el camí original, i com que no el vam trobar vam decidir tirar avall i a la dreta, seguint l'instint. Afortunadament vam trobar les marques típiques grogues i blanques i vam seguir baixant -tot i que no era el camí per on havíem vingut-. Vam anar a parar a la carretera uns dos quilòmetres lluny de Gósol...així que amb tota la calma del món vam seguir caminant fins als cotxes. Vam completar la baixada a les 13:40h...en total, menys de sis hores.
Allà ens vam trobar tots al cap d'una estona. Resulta que la resta de kmarades vam seguir el camí correcte, tot i que Epna es va trobar sol amb l'altre grup de caminadors i els va acompanyar. Van desfer el camí i van trobar la ruta correcta.
Ahhhh.....només quedava desfer-nos de la roba bruta i anar a dinar. Vam anar a Cal Putxica, un bon restaurant que ens havia recomanat la Reina. Vam compartir uns primers (una amanida verda, unes torrades amb paté i formatge i una torrada amb escalivada i anxoves), després un segon per cadascú: va triomfar l'entrecot, encara que la butifarra i el pollastre també tenien bona pinta.
Després de les postes i el cafè, vam agafar els cotxes i vam tornar a caseta.
Des de fa un temps s'ha despertat una nova passió especialment pensada per després dels tiberis, tan dinars com sopars. Què és? Doncs fum hipnòtic dels havans, puros o altres objectes que treuen fum....
Podríem culpar Griguerra, també conegut com Juquim, per haver-nos introduït a aquesta afició, però no es tracta d'això. Muxampa i MiniG s'han mostrat com a impecaples proveïdors i també són culpables, però tampoc es tracta d'això.
Crec que casi cap de nosaltres, almenys els kmarades machos, s'ha salvat d'aquesta nova way of live.
Serraka, amb la mirada perduda......
Sir Charles, aspirant fins l'última mol·lècula de fum.
Griguerra...perquè tots estem amb el mateix perfil??
Fum majestàtic d'Ono, amb els ulls ben oberts, potser vigilant els seus súbdits.
Muxampa, casi casi empassant-se fum i puro al mateix temps.
MiniG, mossegant-lo ben fort, pensant "M'encanta que els plans surtin bé".
I Epna, potser meditant quina depravació pot fer ara que tothom està distret.
I finalment he pogut trobat una foto de Henry amb un puro. Ho sé, és mooooolt vella (2004), però no podia permetre que tan il·lustre fumador no estigués entre la resta.
Ja veieu......és possible que els propietaris dels locals ens maleeixin per l'aroma que deixem, però...a qui li importa?
Un dels símptomes de que l'estiu s'acava, és que es celebra l'aquelarre de Cervera, que vindria a ser com una de les grans traques finals de l'estiu.
Els kmarades hem anat molts anys a l'aquelarre, i hem viscut experiencies inexplicables, inenarrables, increïbles i en general abrumadores... I com no podia ser menys, una petita expedició dels kmarades hi hem tornat!!
Funci: Per ella les vacances encara falten dècades perquè s'acavin, així que no va dubtar en apuntar-se a la festa.
Bloody: En bloody va fer certs els temors de l'organització i va acavar-se tota la birra dels bars...
Mestre Víbora: El deu del foc, del terror, de la perversió i de l'OH sense fi no podia faltar a la festa de les bruixes.
Spicy: Va arrasar amb la seva bellesa innata, i mitja plaça de cervera li anava al darrera (quin rodolí més currat, oi?)
Snowy: Tot i estar convalescent d'una terrible ferida que s'havia fet al correfoc d'igualada, li va sortir la vena massoca i es va apuntar a l'aquelarre.
Jo mateix: Ja que si no hi hagués anat, no tindria molt sentit que escrivís això...
I què tal fou l'aquelarre??? Doncs més o menys com sempre: primer vam anar la fira del boc, plena de futuristes que llegeixen els munyons o les entranyes d'una ameba per endevinar el futur... També hi havia una màquina, brutaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal, que analitzava la firma, i comunicant-se amb el més enllà, encertava 67 paràmetres de la personalitat... Segur que el mestre víbora està encantat amb els resultats!!! Després vam mirar el correfoc (una autèntica cortina de foc... sentiem l'olor a napalm i tot)...
AAAhhh.... tot és foc... de fet vaig haver de canviar la tarjeta SD de la càmara perquè se'm va cremar... impressionant!
Després el castell de focs... Curt però intens...
I finalment.... la festaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Aquest cop, a la plaça principal, actuaven... La salseta del poble sec (tota una novetat a l'aquelarre :P)! Com sempre van animar a la penya (amb l'ajut inestimable de l'OH):
Poc després de que acavés la primera part del concert de la salseta vam marxar... aquest cop no vam veure l'escorreguda del mascle cabró, però el seu nemes ens ha ruixat tants cops que quan ens dutxem encara ens en surt!!!!
Funci i Bloody... una bella historia d'amor entre bruixes, foc, dimonis i alcohol....
Spicy i Snowy... dues belleses inconmensurables!! Cervera encara les enyora...
Algú coneix Escòcia? Jo no gaire, almenys fins fa uns dies. Us recomano totalment anar-hi, i si pot ser amb la llibertat que dóna conduir un cotxe, improvisant pel camí i coneixent molta gent. Nosaltres ho vam fer del 16 al 23 d’agost del 2008, un carismàtic grup amb estil que va deixar empremta: Olga, Lisa, Henry, Lídia i jo mateix. Una experiència inoblidable.
Aquí podeu veure el recorregut aproximat, unes 600 i poques milles que són gairebé 1000 quilmòmetres.
Hi trobareu de tot: ciutats grans amb ambient, paissatges impressionants que no t'acabes mai, castells, llacs, gent encantadora. Us ho recomano.
Anem per feina.
Primer dia. Dissabte 16 d’agost. Arribada a Edimburg i festa per The 3 sisters i The Tron. Sorpresa al Hostel
Vam començar el nostre viatge agafant un vol de Clickair que sortia de Barcelona a les 18:35 i arribava a Edimburg a les 19:45 aproximadament, hora local. El primer que havíem de fer era recollir el cotxe de lloguer a les oficines d’Europcar. Era un Vauxhall Zafira, encara que la majoria el coneixeu com a Opel Zafira. Resulta que a UK, Opel no és Opel, sino Vauxhall. No em pregunteu perquè. Es tractava d’un fantàstic monovolum de sis velocitats pràcticament nou...evidentment, el volant estava a la dreta.
Abans d’anar al pàrquing de l’aeroport vam menjar alguna cosa en un dels restaurants d’allà mateix. Va ser el nostre primer contacte amb la gastronomia local. Mentre menjàvem, vam fer un truc al hostel on teníem l’allotjament reservat per avisar que arribaríem una mica tard. La broma de la nit va ser que si no es posava el prefix d’Edimburg correctament, qui contestava el telèfon era un Parc de Bombers (Sorry, this is a Fire Department). Us convido a trucar al +44 (0)131 55 622 23 sense el 0 si voleu verificar-ho.
Així que amb la fantàstica ajuda del navegador GPS (quin gran invent....crec que sense ell encara estaríem donant voltes pel pàrquing de l’aeroport) i la valentia de la primera conductora, l’Olga , vam plantar-nos pràcticament davant de Brodies Hostel , ubicat al número 12 de High Street, en plena Royal Mile. La Royal Mile, es un conjunt de carrers cèntrics que van des del Castell d'Edimburg fins al Parlament de Holyrood...una mena de Rambles de Barcelona, vaja.
Què hem de dir d’aquest hostel? Ubicació perfecta, en ple rovell de l’ou edimburguès....i a partir d’aquí res més de bo. Algú ha vist mai Els Joves? Doncs semblava el seu pis en versió alberg. Qui sap si va ser una venjança per la forma que la Lisa va llençar despectivament la Visa al recepcionista, o potser simplement el hostel ja era així. Aquí podeu veure una foto que il•lustra les instal•lacions.
La Lisa, la Lídia i jo vam ser conduïts a una habitació de nou lliteres (a mi em surten divuit matalassos) on donada l’hora que era hi dormien vàries persones i tota la roba estava tirada pel terra. No hi havia lloc on deixar la maleta......de fet vam intentar deixar les nostres sota un llit, però no hi cabia perquè hi havia unes caixes!!!
Olga i Henry no van tenir millor sort. La seva habitació, en un altre edifici, era igual de lamentable. Vam considerar seriosament trucar a Sanitat.Així que amb aquest panorama, vam decidir sortir de festa per calmar-nos una mica. Vam anar a petar a un fantàstic pub que es diu The 3 Sisters, i s’ha de dir que ho vam encertar. Es tractava d’un local immens amb un pati exterior. Estava ple de gent i vam tenir la sort de poder trobar una taula a dins tota per nosaltres. Van caure les primeres pintes de la nit i vam conèixer el Benny Hill versió escocesa.
Era un paio força divertit que anava ballant amb les noies que trobava. Vam poder comprovar que gran part de les escoceses tenen un sentit de l’estètica peculiar i aguanten el fred com unes campiones. Aquí podeu veure uns elements que estaven asseguts al nostre costat.
Al cap de molta bona música, vam canviar de pub i vam anar a parar a un altre de ben a prop. Es deia The Tron i no hi havia tant ambient, així que vam fer un billar i vam tastar la nostra primera pinta de Tennent’s. Vam estar jugant contra uns indígenes d’allà força simpàtics.
I va arribar l’hora d’anar a dormir. Quina por.
Encara recordo clarament les pessigolles que sentia al clatell. Quan em vaig girar i vaig veure la viga sobre meu i els insectes que hi corrien vaig agraïr el fet de no portar ulleres mentre dormo. Crec que cap de nosaltres va dormir gaire aquella nit; jo ho vaig fer abraçat a la meva jaqueta on hi guardava la càmera i els diners. Podria ser pitjor...Henry va trobar un altre paio dormint al seu llit.
Segon dia. Diumenge 17. Crieff Games, Pitlochry i Inverness
Ens vam llevar plens d’optimisme i bon rotllo. Després d’una bona dutxa vam menjar-nos uns muffins a l’Starbucks local i vam anar a buscar al cotxe.
La primera parada era la bonica vila de Crieff. Resulta que justament el dia 17 hi fan els fantàstics Crieff Highland Gathering...ja sabeu, concurs de gaiters, llençament de troncs, estirar la corda, balls escocesos. Aquí en teniu una mostra, tot i que és de l'any passat.
Tambe hi havia paradetes pels guiris com nosaltres. Aqui podeu veure Henry amb un barret tot extrany. No sembla gaire content.
Al cap d’una estona, vam deixar el poble i vam anar a Pitlochry. Es tracta d’un indret petit amb poques coses interessants, però un bon lloc per dinar, The Old Mill Inn: bons plats a base de peix i verdureta bullida...mmmmmmmm............ nyam.
Així que cotxe i cap amunt. Ens dirigíem a Inverness, una ciutat situada al Mar del Nord. Vam arribar i al cap d’una estona ja havíem lligat l’allotjament a la Winston Guest House.
Després d’aposentar-nos i alegrar-nos pel fet de no haver de compartir bany amb ningú més (ni mamífer ni atròpode) i saber que ningú et tocarà les maletes vam anar a fer un volt per veure el castell i sondejar llocs per sopar.
Vam veure que Inverness és una bonica ciutat amb molta vida i ambient. Els voltants del riu són especialment recomanables, especialment veient tres esglésies diferents en pocs metres: catòlica, escocesa i protestant. Quan vam haver voltat una mica vam anar a un Bella Italia que teníem al a prop de la Guest House. Sortint de sopar, vam anar a un parell de pubs on hi havia música en viu. El primer més tradicional, i el segon amb un duet que feia versions de cançons més conegudes com Dire Straits o Queen. Vam poder veure que els ambients nocturns, almenys a Inverness, són força intergeneracionals; et trobes gent de totes les edats, alguns més ebris que altres.
Puntuals com un rellotge, a les 0:00h van tancar els locals (era diumenge!!) i nosaltres vam anar a dormir.
Tercer dia. Dilluns 18. Endisant-nos a les Highlands: Loch Ness i Urquhart Castle
I va arribar el tercer dia. El primer que vam fer, després del nostre primer Scottish Breakfast (brutal....pots triar entre ous remenats –scramled-, bullits –boiled- o fregits –no ho recordo-, bacon, torrades, te, cafè, suc de fruita, melmelada.....) és anar a un supermercat per comprar provisions. Vam decidir que seria més interessant fer-nos entrepans i menjar pel camí i així no pedríem temps buscant un restaurant i entaulant-nos. Vam anar a parar al que sembla una cadena per allà, a un Tesco. Vam comprar baguets, alguna cosa semblant a pernil dolç, tomàquets, olivetes i unes patatetes.
Així que vam començar la ruta. Vam deixar enrere Inverness i al cap de poca estona ja vam veure el fantàstic Loch Ness. Es tracta d’un enorme llac de 37 quilòmetres de llargada, més famós per la llegenda del monstre amb la que no us avorriré. Tan excitats com estàvem, no vam poder evitar parar un momentet per fer alguna foto. Aquí podeu veure la Lídia, l'Olga i la Lisa, totes emocionades.
No us negaré que vam passar pel Loch Ness Museum, tot i que vam decidir no entrar-hi. Hi havia coses més interessants que ens esperaven. Una d’elles és l’Urquhart Castle, que aquí podeu veure:
Abans d’entrar-hi vam comprar-nos l’Explorer Passport. Es tracta d’un gran invent escocès que et permet veure tots els castells que vulguis durant uns dies determinats. Ull, són un munt però només compten els “oficials”. Hi ha altres castells privats que no hi entren.
Urquhart Castle és un fantàstic castell en runes on s’hi van rodar algunes escenes de la pel·lícula Els Immortals (per cert...el nom original de la pel·li és Highlander). Està rodejat –com no- d’una immensa catifa de gespa verda d’una banda i del llac Ness per l’altra. Algunes parts del castell encara estan en peu, com ara alguna torre.
Després d’una bona estona vam seguir la nostra ruta i vam continuar cap a la següent parada: Eilean Donan Castle. Al contrari que Urquhart, Eilean Donan fou restaurat pel Clan McRae durant el segle XX i per aquesta raó es pot veure en tot el seu esplendor.
Potser la part més espectacular és la cuina, que es pot veure ambientada amb figures de mida real, plats i menjar escenificant la vida diària. Com si fos el Museu de Cera.
Abans d’entrar-hi, vam entaular-nos en una zona de picnic i vam fer-nos els entrepans, que vam menjar amb avidesa.
Vam marxar del castell i vam dirigir-nos ràpidament a l’Illa d’Skye. No cal agafar cap ferry sino que s’hi pot arribar conduint a través d’un pont. Allà teníem reservat allotjament al Broadford Hostel. Què ens hi trobaríem? Doncs va resultar que el hostel estava molt bé: net, correcte i amb gent una mica més sana que a Edimburg. Els nens havien d’estar separats de les nenes.
Henry i jo vam compartir habitació amb dos gallecs anomenats Alejandro y Benito, que estaven recorrent Escòcia en bici. Ens van explicar, entre altres coses, que la majoria de marisc gallec és en realitat irlandès.
Una vegada instal·lats, vam anar a fer un vol per Broadford, on vam veure que no hi ha res a veure, i vam anar a sopar a un fabulós restaurant que es diu Creelers . Es tracta d’un restaurant molt correcte on el peix és el plat recomanat.
Després de la teca, vam anar a fer unes pintes i uns billars a l’únic pub que estava obert, el Crowlies.
Quart dia. Dimarts 19. Illa d’Skye, Talisker Distillery i primer Bed and Breakfast
L’Illa de Skye és una de les Inner Islands i està situada a l’Oest d’Escòcia, a l'Oceà Atlàntic. Té una superfície de 1600 quilòmetres quadrats, i per tal que us en feu una idea això és una mica més del doble de Menorca; ara bé, només té uns 9000 habitants. Les ciutats més importants són Broadford, on teníem el hostel i Portree. Gairebé tota l’illa viu de la pesca, el turisme...i del whisky.
La planificació del dia era llevar-se més o menys d’hora i recórrer l’illa. Volíem anar a Portree, a Uig (la ciutat de més al nord), a visitar el far, algun castell i la destileria Talisker. Henry i jo, com a gentlemen que som, ens vam llevar una mica més d’hora per anar al supermercat i comprar l’esmorzar. Ens vam decidir per uns croissantets , nutella i lleteta; el hostel tenia un menjador i una cuina fes-t’ho-tu-mateix que ens va anar perfecte per preparar el menjar amb plats i gots corresponents. La cuina era enorme i hi habvia prestatges i gran neveres on els hostes guardaven les seves pertenències degudament etiquetades.
Una vegada alimentats vam agafar el cotxe i vam enfilar cap a Portree.
La capital és una ciutat força petita i turística. Què voleu que us digui? Ara mateix només recordo com a interessant el port amb les seves casetes de colors .
Vam poder veure que hi havia la possibilitat d’embarcar i fer un volt.....la publicitat deia que es podien veure balenes i dofins.
Vam comprar teca per fer-nos entrepans, com el dia abans i vam anar a buscar el pa a una fleca que es deia Mackenzies i on vam veure que haguéssim pogut comprar uns sanwichs genials per només dues lliures!!
Carrereta i cap a Uig. Com podeu veure, no es tractava pas de paratges molt transitats. Us asseguro que la Lisa va estar al mig de la carretera durant dues hores així de quieta, i no va passar ni una trista cabra.
Després de voltar per Uig (voltar??? si en mig minut ho vam tenir tot vist), vam buscar un lloc per menjar. Vam trobar una mena de restaurant abandonat però amb totes les taules i cadires de fusta lliures, així que ens hi vam asseure i hi vam dinar.
Després de la teca vam anar tirant cap al Dunvegan Castle del Clan MacLeod, on no vam entrar perquè no ens acabava de convèncer i preferíem arribar a la Destileria Talisker abans que tanquessin. Vam arribar just a Carbost, el poble on hi ha la destileria a les 17h, que era l’hora de l’última visita guiada. La visita va ser més o menys interessant......tota comentada en anglès –of course- així que ens vam perdre bastants detalls.
Com a resum: el whisky s'elabora a partir de malta escalfada amb turba i barrejada amb aigua d'un manantial concret. Al cap d'unes hores el destil·len els líquids resultants (fins a dues vegades) i en surten els spirits, amb una graduació de 75% d'alcohol. Es barreja amb aigua per rebaixar-ho al 65% i es guarda en bótes durant un mínim de 10 anys. Allà acaba el procés i només quedarà embotellar-ho. Un 60% del whisky resultant es fa servir per elaborar els blended whiskys, que són barreges de vàries destil·leries.
Una vegada acabada la visita, vam seguir la ruta. Vam abandonar l’illa en direcció a la següent parada, Fort William. La nostra idea era que si trobàvem un Bed & Breakfast una mica abans ens hi quedaríem.
Vam tenir la sort, just abans d’arribar a Spean Bridge i a unes 15 milles de Fort William, de trobar el Bed & Breakfast de Mrs Emily Oliver; aquí la podeu veure:
Amagada dins els bosc, vam veure aquesta casa familiar amb alguns hostes més –però no gaires-. La senyora Emily ens va tractar molt bé i fins i tot va intentar reservar-nos taula per sopar. Com que el restaurant que ens recomanava estava ple, vam anar a Spean Bridge a menjar alguna cosa i a fer unes pintes. Els llocs escollits foren el Little Chef i el Bar Commando, res de l’altre món però suficient per nosaltres. Little Cheff era un restaurant de menjar ràpid on vam demanar unes hamburgueses, i el Bar Commando era una espècie de bar ple de referències a militars del poble que havien lluitat a diferents guerres. Després d’això, vam tornar al Bed & Breakfast per dormir.
Cinquè dia. Dimecres 20. Fort William, Oban, Loch Lomond i per sorpresa....Callander
Ens vam llevar i dutxar i vam baixar al menjador. Com que encara faltava una mica (15 minuts, com vam atrevir-nos a baixar abans d'hora??), Henry i jo vam anar a passejar pels voltants de la casa, on vam poder veure un riu i un llac. Mentrestant la Lídia i la Lisa van conèixer el Bruno, un petit gat que voltava per la casa.
A les 9h ja teníem a punt l’esmorzar. Ja podíem alimentar-nos perquè aquell dia seria força estrany........Un altre Scottish Breakfast i aquesta vegada compartint taula amb una parella de Sussex o d’Essex, no ho recordo ni m'importa.
Vam marxar en direcció Fort William. La ciutat no té res de res excepte un carrer comercial i vistes a Ben Nevis, la muntanya més alta de tota la Gran Bretanya. Així que ràpidament vam continuar en direcció Oban, la propera parada.
Oban tampoc és res de l’altre món, ni tan sols el port....the harbour com diuen ells.
Cotxe i cap a Stirling. Vam veure amb temor com entràvem en reserva i havíem de buscar alguna gasolinera. No ens va ajudar gaire una escocesa amb un parlar molt tancat a qui preguntàvem on n’hi havia una:
Guiris (nosaltres)-Is this gas station close? Scot girl- No, the gas station is not closed.
No hi havia manera, nosaltres li preguntàvem si la gasolinera estava a prop i ella ens deia que no estava tancada. Ufffffffffffffff....................sort que a la Lisa se li va acudir preguntar-ho a un cambrer. Teníem la gasolinera allà mateix.
Vam intentar trobar un Bed & Breakfast a Dumbarton, a mig camí d’Stirling. Arribem al davant d’un pub, abaixo la finestra del copilot i el Henry li pregunta on hi ha B&B. L’home –sensat com pocs- ens diu “On the left, you are obstructing the traffic”. Així que ho fem, el Henry surt del cotxe i al cap de mig minut ens diu que el paio feia olor a deu o quinze whiskys diferents i que li intentava dir que millor que preguntés a un taxista que teníem davant. Hi anem, el Henry, la Lisa i jo...i mentrestant el paio borratxo es queda davant el cotxe mirant la Lídia i l’Olga sense dir res. El taxista era un paio desdentegat a qui li faltaven set o vuit dents de la mandíbula inferior....jo no em podia aguantar el riure mentre ell ens deia on podíem trobar B&B.
En fi....que vam decidir anar directament a Stirling. Abans, vam fer una paradeta a un parc que hi havia just a la ribera del Loch Lomond. La boira i la pluja donaven un cert encant a l'indret.
Així que vam arribar a Stirling, si no recordo malament, cap a les 21h. Plovia. Comencem a buscar B&B i tots estaven ocupats (No vacancies). Paciència. Intentarem hotels...tampoc hi ha sort; es van fent quarts d’onze i no hi ha manera. Segons el GPS, hi havia un hotel prop d’un polígon, així que com que no el trobàvem el Henry i jo vam sortir del cotxe i vam anar a la guixeta de cotxes del Burguer King. La noia rentava plats escoltant música amb uns auriculars. Henry pica el vidre i la tia es posa a cridar, espantada. El primer que diu –atabalada- és “Where is your car?”. Vaja.... Tampoc ens vam entendre així que vam preguntar per una altra banda i finalment vam trobar un Holiday Inn. Allà, un noi molt simpàtic, en Colin, ens va dir que no trobaríem res perquè aquells dies es feia la no-sé-quina-conferència i no hi havia un sol llit. Ens va dir que potser podríem anar a Perth o a Newcastle!!! Lovely Colin va agafar les pàgines grogues i va començar a trucar a tot arreu dels voltants. Finalment, i amb l’ajuda d’una altra noia, ens va trobar allotjament en un hotelet de Callander, a un quart d’hora d’allà, i només a 50 lliures per habitació i nit, esmorzar inclòs.
El Bridgend Hotel de Callander era un hotel vell però amb molt d’encant que ens va recordar Fowlty Towers. Una vegada vam haver arribat, i afamats com ens van veure ens van dir que obririen la cuina per nosaltres. Que bé! Eren quarts de dotze, i tenint en compte que molts pubs a les 21h ja no serveixen teca......
Vam aprofitar per tastar un dels plats típics, els haggis. Després d’unes pintes i un billar, cap a dormir.
Sisè dia. Dijous 21. Inchmahome Priory, Doune Castle, Stirling i tornada a Edimburg
El dijous arribaria un petit premi als patiments del dia abans. Com que estàvem en una part del país que no teníem prevista, vam buscar la guia de l’Explorer Passport per veure si hi havia alguna cosa interessant per aquells indrets. En vam trobar dues: Inchmahome Priory i el Doune Castle.
A poc a poc.
Inchmahome Priory és (era) un edifici religiós en runes que està en una illa al mig del Llac Menteith. Per anar-hi només s’ha d’anar a l’embarcador, girar una petita plataforma de dos colors (negre d’un costat i blanca d’una altra) per tal que el color blanc es vegi des de l’illa. Llavors un barquer ve a buscar-te.
L’antic priorat està sobre una immensa catifa verda. Es visita ràpidament, però la la vista és molt maca.
A continuació vam anar al Doune Castle . Un altre castell, potser sense res a destacar. O potser sí? Nosaltres no ho sabíem, però aquest castell és on es van rodar parts de la famosa pel·lícula de Monty Python Els Caballers de la taula quadrada.
Després de la visita vam tornar a Stirling vam anar al castell. És un castell impressionant i enorme; a l’entrada hi ha una estàtua de Robert Bruce, el fill del leprós de Braveheart i Rei d’Escòcia.
Cal molta estona per visitar-lo tot. Personalment em va agradar el Museu dels Argyll and Sutherland Highlanders, un regiment militar amb molta història. Per aficionats a les pel·lis militars, el nom La Delgada Linea Roja està basat en un quadre on apareix aquest regiment. Els uniformes vermells dels Highlanders formant una línia defensiva representen aquesta fina línia vermella.
Acabada la visita, vam anar a dinar a Stirling i després vam anar al William Wallace Monument. Tots pensàvem que era una estàtua, però es tota una torre amb un museu dins. Era tard i no vam poder entrar.
Cotxe i cap a Edimburg.
El Hostel on teníem l’allotjament, l’Smartcity, no tenia res a veure amb el Brodies. Un lloc net i amb més intimitat. Fins i tot hi havia un armari on deixar la maleta; les habitacions no eren molt grans, així que vam poder encabir-nos tots cinc en una de vuit. Els nostres companys d’habitació, dues italianes poc xerraires i un cristià devot que resava cada matí van ser gairebé transparents (o això o els vam intimidar).
Ens vam instal·lar i vam sortir una mica. Aquella nit plovia bastant, com podeu veure....
Vam anar a un italià (Bella Itàlia, ho recordeu?..doncs resulta que és una cadena!). Allà un cambrer gallec ens va fer d’amfitrió i després de la teca ens vam permetre el luxe de demanar un gelat de deu quilos que es deia The Godfather.
En acabar vam anar altra vegada al The 3 Sisters, com la primera nit. Es notava que era dijous i hi havia una mica menys d’ambient. Vam canviar de local i vam anar a un altre, una mena de soterrani amb musica extranya, que a cap de nosaltres va fer el pes.
Així que cap a dormir.
Setè dia. Divendres 22. St Andrews i comiat de les nits escoceses Ens vam llevar i vam anar a esmorzar a un cafè proper. Allà, després de demanar un croissant amb jam vam recordar que no és el mateix ham (pernil) que jam (melmelada). Vam estar parlant sobre el que podíem fer i vam decidir anar a St Andrews, una ciutat relativament propera. Allà podríem veure la catedral i el castell; tornant aniríem al Castell d’Edimburg.
El viatge va ser una mica més llarg del que havíem pensat, però tant el poble com la catedral com el castell van ser bonics de veure.
Vam menjar una cosa ràpida i vam tornar a Edimburg.
No comptàvem que calia travessar gran part de la ciutat en hora punta i amb alguns carrers tallats pels festivals, així que vam fer tard per visitar el castell. Quina llàstima :-(
Així que vam decidir voltar per la Royal Mile i viure els espectacles del carrer. Vam menjar-nos uns frankfurts (nooooooo.....no ho diguis mai això, es diuen hot dogs) en una paradeta i després vam anar al davant de l’església per veure com sortien els gaiters procedents de la Military Tattoo. Veure’ls sortir va ser impressionant: entonant Scotland The Brave i marxant al pas. La sorpresa va venir quan just quan estaven davant nostre van parar de tocar. Henry ho va batejar com a gaitus interruptus.
Vam sortir de festa, altra vegada per The 3 Sisters, vam conèixers una xavals de Manchester que regalaven galetes (a saber què hi havia dintre) i vam anar a algun altre local. Com que Henry i Olga es van retirar una mica abans, la Lisa, la Lídia i jo vam fer un passeig amb un d’aquells carros estirats per un ciclista.
Després d’això vam anar a dormir.
Vuitè dia. Dissabte 23. Vivint el Fringe Festival i adéu Escòcia
Ens despertàvem al que seria l’últim dels nostres dies escocesos. Després que els empleats del hostel haguessin de venir a recordar que feia mitja hora que havíem de ser fora, vam afanyar-nos i vam anar a un Starbucks a menjar alguna cosa. Vam passar el matí vivint el Fringe Festival: espontanis a base de malabaristes, acróbates i molt d’ambient de carrer.
Vam menjar-nos qualsevol cosa en una hamburgueseria que es deia Wannaburguer i vam anar a buscar el cotxe que teníem en un pàrquing. Per cert...algú sap que és més car deixar el cotxe 24 hores a Cal Font (22 EUR) que 24 hores al centre d’Edimburg (16 lliures=19 EUR)?
Vam arribar a l’aeroport, on tristos i nostàlgics vam embarcar a les 20:55h per tornar a casa. Arribàvem a Barcelona cap a dos quarts d'una, hora local.
El campionat de volei sorra d'igualada, sempre ha estat un puntal esportiu nostre. Allà es va gestar la mítica i llegendària història dels Fills de Belcebú (Gurús del Gore), que van enlluernar en la primera edició amb unes mítiques samarretes que van causar furor...
... any rera any els Fills de Belcebú van anar participant i coleccionant derrotes, fins a convertir-se en l'equip abanderat de la competició.
El 2007 ja vam participar sota el nom de kmarades, i aquest any vam tornar a repetir-ho. Així doncs per segon any, no hi havia els Fills de Belcebú, però els kmarades agafaven el seu relleu... per continuar amb les derrotes!
Aquest any hem fet ni tres, ni cinc: quaaaaaaatre equips. Dos de masculins i dos de mixtes. Els noms??? Tan originals com....
Kmarades
Kmarades Reloaded
Kmarades Revolutions
Kmarades Stricke Back
Qualsevol queixa: al tarat del mestre víbora, que gràcies a la seva desbordant imaginacio, debem aquests noms.
El millor que té el volei sorra d'igualada, no son les xatis amb tanga revolcant-se pel terra no... el millor és que es tracta d'un esdeveniment esportiu global, que dura aproximadament 48 hores... Et pot tocar jugar a les tres de la matinada (com ens va passar) o bé a les nou del matí (que també ens va passar).
MiniG, el gran Potx, i en Pisuk (a punt d'explotar de birra), discutint les tàctiques d'última hora....
Abans de la primera derrota...
A veces veo muertos.... no, tranquil, es que els kmarades ens movem tan ràpid per la pista que les càmares de fotos no tenen temps de captar-nos.
En Muxampa a punt d'esmatxar...
Snowy i Trigues a punt per combinar... me la passes, te la torno i... esmatxadaaaaaaaa!!!!! Brutal.
Què podem dir del campionat??? Doncs bé, que anavem encarrilant derrotes (amb alguna victoria aïllada) fins que va arrivar el dissabte a la nit... i amb ell, la desgràcia.
La desgràcia va venir en forma de diluvi universal que va obligar a retrassar bona part de partits... AAAhhh... els kmarades, estavem davant un dilema. M'explico: haviem quadrat els nostres horaris, per acavar els partits el dissabte a les 22h (més o menys) i després anàvem a sopar al Protilau a ingerir litres i litres d'OH. Peròoooo... amb el retràs, no sabiem quan jugariem!!!
Així que després de vàries reunions, els kmarades en assamblea, vam decidir... d'anar al sopar. Per tant, ens vàrem perdre alguns partits per no assistència i amb ells la possibilitat de classificar-nos, guanyar el campionat i anar al campionat mundial de volei sorra. Altre any serà... encara tenim prioritats.
Mireu quina mirada penetrant la de'n Muxampa. És la mirada melancòlica d'algú que voldria estar suant tot jugant a volei en comptes de pendre's el puraco després d'un bon sopar...
En fi!!! Va ser un gran campionat, llàstima de la pluja, però com sempre el 2009 hi tornarem!!!!!! We liiiiiiiiiiiiiiike it!
Com cada any, els kmarades vam participar al torneig d'Handbol Sorra i com sempre vam protagonitzar una actuació memorable: les nostres derrotes seran recordades durant dècades.
Aquest cop a més a més participaven en dos equips, un de masculí i l'altre de mixte.
Equip Masculí
Alimanya el rei de la canya: La figura de l'equip, un esportista d'èlit vingut a menys, però que de tant en tant dona mostres que deixen entreveure el gran jugador que havia sigut.
Mestre Víbora: Oblidats els seus problemes amb les lesions, es va entregar al màxim i va demostrar que només amb la voluntat les coses no surten.
Enric: No es el bloody henry, si no un colega de l'alimanya, ex-jugador del TDK. Ens va deleitar amb grans dosis d'entrega, voluntarietat i companyerisme.
Ono: Els seus aley-hoops amb rectificats a l'aire, després de recollir un rebot van fer furor... practiqui l'esport que practiqui Ono, sempre sembla que sigui basquet.
Pisuk: Va esforçar-se al màxim per ensenyar al seu fillet de que és capaç el seu pare. Per sort l'Oriolet encara és massa petit per recordar-se'n.
Epna: Jo mateix, que vaig estar al mateix nivell que la resta de l'equip: memorable.
Equip Mixte
Eva: La figura de l'equip mixt. Quan juga amb companyes que en saben tan com ella arriba a les finals... quan juga amb els kmarades encadena derrota rera derrota.
Spicy: Va donar mostres de l'enorme jugadora d'hoquei que havia sigut, però sense un stick no podia apallissar a les rivals.
Snowy: Es va dedicar a lesionar a totes les rivals que se li posaven per davant... ja se la coneix com la Rochemback de l'Handbol.
Epna, Alimanya i Mestre Vibora, que van voler repetir més derrotes.
El primer partit el va jugar l'equip mixt que va caure amb molta honra... però era d'hora, a les 09:00 i els kmarades a aquesta hora encara no ens hem despertat... per això ens van guanyar.
Poc després a les 10:00, entre loors de multitud l'equip masculí, feia la seva entrada a la sorra (probablament extreta d'alguna de les 3883 obres que estan per acavar a Igualada).
Aquí teniu una foto del moment en que l'equip preparava la tàctica secreta:
Aqui tenim a Ono, a punt d'humiliar el porter després de fer-li trenta-quatre rectificats a l'aire...
Després a les 11:00 i a les 12:00, sense temps per recuperar-se encadenavem dos partits més... i fixeu-vos que he dit partits, perquè contra tot pronòstic... a les 12:00 vam assolir una VICTORIAAAAAAA!!!! I poca conya, eh??? No vam guanyar contra uns vejestorios de 30 anys, si no contra tot uns pipiolos, en plena forma, i amb unes abdominals brutals. Però amb això sol, no n'hi ha prou per vençer els kmarades.
Amb aquest partit es va acavar la participació de l'equip masculí, perquè (injustament) amb una sola victoria no ens vam classificar per a la següent fase... Així que tornem a l'equip mixt. Li esperaven dos partits seguis: a les 13:00 i a les 13:30... Què passaria??
Els partits desprenien una intensitat brutal:
Serraka guanyant el sac als rivals... va ser l'única cosa que vam guanyar...
Snowy a punt de destrossar la porteria (i la moral) dels rivals amb un missil estratosfèric.
Tot i que els kmarades vam desplegar un joc sublim, liderats per l'Eva, la veritat és que no vam poder evitar dues derrotes més... però pels pèls, eh???
Eva amb la pilota, posant amb el perfil bo per la càmara, abans de marcar un altre gol...
En resum, finalment l'equip masculí va tancar la seva participació amb una victòria en tres partits, i l'equip mixt amb tres honroses derrotes, però amb la clara convicció de que l'any que vé, les coses seran molt diferents....
Ah! I finalment, gràcies a tota l'afició que va gaudir del joc dels kmarades!!!
