Sopar d’inaguració dels Jardins Reials

 

El passat dissabte 22 tots els kmarades vam ser convidats al Sopar d’Inaguració dels Jardins Reials. Ja sabeu, el que fins ara havia estat un solar en condicions de mínima salubritat i on la cìència creu que va néixer la Grip A va ser remodelat completament convertint-lo en uns jardins de luxe.

La varietat botànica és esfereidora, més de 20 cultius diferents i unes 300 plantes que no es poden trobar enlloc més del món. El terrari estava ple d’artòpodes que es creien extingits i les aus eren dignes de països tropicals.

Aquí teniu el Franky fent els preparatius d’un frugal entrant.

Vam ser convocats a quarts de deu i mica a mica vam anar arribant tots els convidats.

 

La taula va quedar esplèndida i els organitzadors van idear un sopar informal on cadascú s’anava a buscar la teca i podia seure a qualsevol lloc. Cool total.

Mentrestant un quartet de corda primer i un grup de jazz després amenitaven la vetllada.

Uf, nenes, que impacients que sou.

I així va transcórrer el sopar. Després del pica pica, una mica de xerrera i encara vam tenir forces per anar de festa…però això és una altre història.

Doncs sí, kmarades….festa memorable. Moments irrepetibles!!!  

Kmarades a Irlanda – Dia 3: Glendalough

Després dels primers dies passats a Dublin, el tercer dia que estavem per terres irlandeses tocava visitar Glendalough. I què és Glendalough? Doncs en una sola paraula, pedres. Es tracta d’un conjunt impressionant de restes monàstiques, entre les que destaca aquest homenatge al Muxampa:

El matí el vam passar passejant per les restes de Glendalough, arrivant fins al llac superior i després continuant fins a unes antigues mines. Fins al llac superior estava tot ple de guiris (alguns dels quals semblaven empastillats perquè anaven caminant a velocitats quasi bé lumíniques). Passat el llac superior, ja hi havia molta menys gent.

MiniG resant als antics Deus celtes de la Fecunditat…

Al Upper Lake de Glendalough… aquesta foto té un encuadrament brutal, ja que vam aconseguir desafiar la física i evitar que sortissin els n-mil guiris que donaven voltes per aquí…

Glendalough ens pertany!!!!

Un cop vam tornar de les antigues mines, vam dinar a Glendalough mateix: vam trovar una paradeta de menjar ràpid, semblant a un Mc Donald’s. També vam aprofitar per prendre’ns el pitjor Capuccino de la història.

Després vam dirigir-nos a visitar el Dolmen més gran de tot europa, el Browne’s Hill Dolmen. Per variar estava ple de guiris, però vam tenir paciencia i quan van marxar vam poder fer algunes fotos… Aquí ens teniu davant de l’impressionant mole de pedres:

El dia començava a declinar i antics esperits cèltics començaven a dominar el cel… Així que vam continuar la nostra ruta i vam anar fins a Kilkenny. Kilkenny és coneguda per tres coses: Per ser una de les ciutats medievals més boniques d’Irlanda, pel seu castell impressionant i pel concurs de perseguir el mini-babibel que se celebra un cop cada 1200 anys. Vam tenir la sort de poder participar en l’edició d’aquest any… mireu com rodolem pendent avall, posant en perill la nostra vida, pel premi més preuat:

Després de no poder atrapar el mini-babibel vam dirigir-nos cap al castell, però ja estava tancat. Així que vam centrar-nos en visitar la ciutat i buscar un pub a on poder endinyar-nos varies pintes de guinness…

Pròtil i Snowy perdudes al mig de Kilkenny…

Kmarades a Irlanda – Dies 0,1 i 2: Dublín

Aquest any uns quants kmarades vam decidir de fer una ruta per Irlanda, amb l’objectiu de coneixer part de l’illa i esgotar les reserves de Guinness…

Vam arrivar dissabte per la nit a l’hotel de Dublín, el mític Fatima House que tot i el nom no estava regentat per cap noia àrab, sinó per un paio que era el doble exacte de’n Higgins. Tot i arrivar de nit, vam tenir temps per efectuar el primer contacte amb un típic pub dublínes: The Auld Triangle. Allà vam coneixer un simpàtic dublinenc, que tal i com ell mateix va reconeixer anava very very very very very drunk (ens anava repetint això al temps que li anava caient baba barba avall)…

Snowy, Serraka, Protil i MiniG disfrutant d’una autèntica cervesa irlandes al The Auld Trinagle.

Podem dir que el diumenge era realment el primer dia que estàvem a Irlanda, i vam decidir que voliem veure per Dublin…

Primer vam anar al Trinity College, l’universitat més antiga de la ciutat. Allà es pot veure (pagant), el mític “Book of Kells” un llibre espectacular que segons sembla va ser escrit a Kells (tot i que sembla que això no se sap del cert). Com que era pagant i tampoc sabem llegir gaire vam passar de veure’l i vam donar una volta pel campus:

Després de recordar els temps d’estudiants ens va assaltar una passió religiosa i vam decidir d’anar a veure la St Patrick’s Cathedral, una catedral espectacular per dins i per fora i que, atenció, els seus costos de restauració van ser pagats per la familia… Guinness!

Un cop saciada la fam espiritual tocava saciar la fam terrenal, i vam anar a dinar a un restaurant que vam veure a prop de la catedral. La snowy amb ganes d’integrar-se a la vida irlandesa va demanar un plat del típic Irish Stew. Va ser una mica decepcionant perquè era més aviat una sopa que no un estofat. MiniG i un servidor vam compartir un arrós al curry i uns macarrons amb formatge blau que tampoc eren res de l’altre mon… almenys vam regar-ho tot amb algunes pintes de guinness!

A la tarda vam visitar una altra catedral: la Christ Church Cathedral. Vam tenir sort i vam entrar quan feien missa i vam poder veure in-situ com és una missa típica irlandesa: aquí teniu la reverenda protil donant la benedicció als mortals:

Després de visitar el Trinity College i les dues catedrals vam pagar per… anar a la presó! Doncs si, una de les visites obligades a Dublin és visitar la Kilmainham Gaol, una antiga presó. Ens van fer una visita guiada que ens va costar força (d’acord molt) d’entendre que nassos ens estaven explicant, però ens va quedar clar que era una història amb molts presos i execucions…

Un motí a una de les cel·les de la presó… els culpables fregaran les letrines amb la llengua durant la resta de la condemna (o sigui, la resta de les seves vides).

Per acavar el primer dia ens quedava el plat fort: la visita a la Guinness Storehouse, el museu de Guinness a on vam veure entre altres coses, com es fabrica la cervesa, com es fabricaven els barrils de fusta per guardar-la, com es transportava desde la fàbrica cap a la resta del mon, les campanyes de pubicitat més famoses de la història de Guinness i moltes coses més!

Una visita realment recomenable i amb un final brutaaaaaaaaaaaaaaaal: una pinta de Guinness al Gravity Bar, situat a la planta superior del museu i amb una vista panoràmica de tot Dublin!!!

Una pinta al Gravity Bar és la millor manera d’acavar una gran visita!

Aquesta va ser l’última visita del dia… però ens quedava el millor!!! El nostre únic sopar a Dublin teniem molt clar que havia de ser per la zona de marxa més autèntica de la ciutat! Sí kmarades… ní més ni menys que el mític Temple Bar! Així que vam anar cap allà per disfrutar del seu ambient, dels moooooolts pubs que hi ha (tots o gairabé tots amb música en directe)! Com no podia ser menys vam acavar al pub que té el mateix nom que el barri, a on vam disfrutar de vàries pintes de Guinness i d’un ambient increible!!! Finalment vam tornar al Fatima House per donar descans als nostres esquelets!

L’endemà al matí, després d’haver esmorzat (un esmorzar continental i un Irish Breakfast pels més valents) vam continuar les visites per Dublin.

Aquets segon dia vam anar primer a Merrion Square, una plaça (amb un parc inclós) coneguda per estar plena d’edificis d’arquitectura Georgiana:

Les típiques cases Georgianes de Merrion Square amb les seves famoses portes de varis colors!

L’estàtua d’Oscar Wilde, situada al parc de Merrion Square

Després vam dirigir-nos a visitar el mític Dublin Castle, però no vam poder-lo visitar perquè… estava tancat! I és que va resultar que justament era el dia de la República i era festiu! Així doncs vam decidir d’anar a dinar… tot passejant vam tornar per la zona del Temple Bar, per veure-la sota la llum del sol:

Ho sabem… tothom qui va a Dublin, es fa aquesta foto, però que hi farem! Som així d’originals!

Ja sigui de dia o de nit, la zona del Temple Bar és una de les més animades de Dublin!

Després de dinar ja vam anar a buscar el cotxe! Doncs sí, marxàvem de Dublin, i ens dirigiem cap a la nostra següent parada: Glendalough!

Pel camí vam parar per fer algunes fotos del brutal paisatge de les montanyes de Wiclow (d’on per cert s’extreu l’aigua per fer la Guinness)… així que vam arrivar a l’alberg cap allà a les 19:00, i com que aquesta hora ja no es pot visitar res vam decidir de fer l’única cosa sensata que podiem: tancar-nos en un pub!

Serraka, el rei del les boles, ja sigui a Igualda o a Irlanda!

Quantes pintes portava aquí la Protil??? Impossible de contar-les…

Finalment vam anar a clapar, perquè l’endemà ens esperaven noves emocions!!! Però això és un altra història!!!

Reflexions sobre la Ruta per Irlanda dels Kmarades

 

El dia 1 d’agost, amb el vol E565 d’Aer Lingus, els Kmarades sortíem cap a Dublin en el que seria un viatge fantàstic. Ens hi vam estar vuit dies, tornant el diumenge 9

Havíem planificat una ruta pel sud de l’illa…els dies dels que disposàvem no donaven per gaire més, però crec que van ser més que suficients. Aquest itinerari és aproximadament el que vam fer:

Ver mapa más grande

 

I què en treiem d’aquests 1000 quilòmetres aproximadament? Doncs un munt de coses…

Irlanda és un país de contrastos, o més ben dit de contrast. D’una banda tenim Dublin, la capital. Podríem dir que es una capital mitjana, amb estètica britànica o nord-europea: carrers amb llambordes, edificis de poca alçada, típics cottages, molts i molts colors, parcs urbans i en general un aire de modernitat. Irlanda ha estat els últims anys objecte d’un fort creixement econòmic producte de la seva obertura al món, empreses importants com Google o Intel hi han establert la seva seu europea.

I a l’altra banda hi tenim la Irlanda rural, conservadora, tradicionalista. Una Irlanda que viu ancorada en un passat nostàlgic i amb un fort component nacionalista i identitari. No vull que semblin adjectius pejoratius perquè és una opció perfectament vàlida. La Irlanda rural viu de l’agricultura, la ramaderia, la pesca i el turisme.

La gent és amable i calmada. I es prenen la vida tranquil·lament. Carreteres correctes i prou, potser suficients per donar servei al parc mòbil irlandès però estretes i velles als nostres ulls. I és que circular en cotxe per Irlanda (a més de fer-ho per l’esquerra) pot significar torbar-se un ramat de vaques al mig de la carretera, dos ciclistes (un a cada carril) o bé un irlandès passejant tranquil·lament…i que no s’aparta quan passem pel seu costat.

A la carretera de la foto, la velocitat màxima era de 80 km/h! El nostre Opel Zafira tot just passava sense fregar l’herba dels marges.

I com a vincle d’aquests dos mons, els pubs. Tavernes decorades amb fusta, molt carregades de decoració…encantadores. Molts tirados de cervesa i sidra i cuines on et preparen plats fantàsticament contundents. Llocs de trobada intergeneracional que aquí no podríem ni imaginar i on tot d’una et trobes en mig d’un concert en viu, de música tradicional o de música moderna i sense adonar-te’n estàs cantant a viva veu alçant la teva pinta.

En definitiva, un viatge molt i molt recomanable i que t’obre els ulls en molts sentits. Irlanda, terra d’U2, Corrs, Guinness, Google, font d’història convulsa i violenta però també de la calma, la natura, les arrels i les persones.

Si en teniu la oportunitat, no dubteu d’anar-hi. Jo ja tinc ganes de tornar-hi.

An rud is annamh is iontach (Refrany irlandès: El que és extrany és maravellós).