Kmarades a Irlanda – Dia 3: Glendalough

Després dels primers dies passats a Dublin, el tercer dia que estavem per terres irlandeses tocava visitar Glendalough. I què és Glendalough? Doncs en una sola paraula, pedres. Es tracta d’un conjunt impressionant de restes monàstiques, entre les que destaca aquest homenatge al Muxampa:

El matí el vam passar passejant per les restes de Glendalough, arrivant fins al llac superior i després continuant fins a unes antigues mines. Fins al llac superior estava tot ple de guiris (alguns dels quals semblaven empastillats perquè anaven caminant a velocitats quasi bé lumíniques). Passat el llac superior, ja hi havia molta menys gent.

MiniG resant als antics Deus celtes de la Fecunditat…

Al Upper Lake de Glendalough… aquesta foto té un encuadrament brutal, ja que vam aconseguir desafiar la física i evitar que sortissin els n-mil guiris que donaven voltes per aquí…

Glendalough ens pertany!!!!

Un cop vam tornar de les antigues mines, vam dinar a Glendalough mateix: vam trovar una paradeta de menjar ràpid, semblant a un Mc Donald’s. També vam aprofitar per prendre’ns el pitjor Capuccino de la història.

Després vam dirigir-nos a visitar el Dolmen més gran de tot europa, el Browne’s Hill Dolmen. Per variar estava ple de guiris, però vam tenir paciencia i quan van marxar vam poder fer algunes fotos… Aquí ens teniu davant de l’impressionant mole de pedres:

El dia començava a declinar i antics esperits cèltics començaven a dominar el cel… Així que vam continuar la nostra ruta i vam anar fins a Kilkenny. Kilkenny és coneguda per tres coses: Per ser una de les ciutats medievals més boniques d’Irlanda, pel seu castell impressionant i pel concurs de perseguir el mini-babibel que se celebra un cop cada 1200 anys. Vam tenir la sort de poder participar en l’edició d’aquest any… mireu com rodolem pendent avall, posant en perill la nostra vida, pel premi més preuat:

Després de no poder atrapar el mini-babibel vam dirigir-nos cap al castell, però ja estava tancat. Així que vam centrar-nos en visitar la ciutat i buscar un pub a on poder endinyar-nos varies pintes de guinness…

Pròtil i Snowy perdudes al mig de Kilkenny…

Reflexions sobre la Ruta per Irlanda dels Kmarades

 

El dia 1 d’agost, amb el vol E565 d’Aer Lingus, els Kmarades sortíem cap a Dublin en el que seria un viatge fantàstic. Ens hi vam estar vuit dies, tornant el diumenge 9

Havíem planificat una ruta pel sud de l’illa…els dies dels que disposàvem no donaven per gaire més, però crec que van ser més que suficients. Aquest itinerari és aproximadament el que vam fer:

Ver mapa más grande

 

I què en treiem d’aquests 1000 quilòmetres aproximadament? Doncs un munt de coses…

Irlanda és un país de contrastos, o més ben dit de contrast. D’una banda tenim Dublin, la capital. Podríem dir que es una capital mitjana, amb estètica britànica o nord-europea: carrers amb llambordes, edificis de poca alçada, típics cottages, molts i molts colors, parcs urbans i en general un aire de modernitat. Irlanda ha estat els últims anys objecte d’un fort creixement econòmic producte de la seva obertura al món, empreses importants com Google o Intel hi han establert la seva seu europea.

I a l’altra banda hi tenim la Irlanda rural, conservadora, tradicionalista. Una Irlanda que viu ancorada en un passat nostàlgic i amb un fort component nacionalista i identitari. No vull que semblin adjectius pejoratius perquè és una opció perfectament vàlida. La Irlanda rural viu de l’agricultura, la ramaderia, la pesca i el turisme.

La gent és amable i calmada. I es prenen la vida tranquil·lament. Carreteres correctes i prou, potser suficients per donar servei al parc mòbil irlandès però estretes i velles als nostres ulls. I és que circular en cotxe per Irlanda (a més de fer-ho per l’esquerra) pot significar torbar-se un ramat de vaques al mig de la carretera, dos ciclistes (un a cada carril) o bé un irlandès passejant tranquil·lament…i que no s’aparta quan passem pel seu costat.

A la carretera de la foto, la velocitat màxima era de 80 km/h! El nostre Opel Zafira tot just passava sense fregar l’herba dels marges.

I com a vincle d’aquests dos mons, els pubs. Tavernes decorades amb fusta, molt carregades de decoració…encantadores. Molts tirados de cervesa i sidra i cuines on et preparen plats fantàsticament contundents. Llocs de trobada intergeneracional que aquí no podríem ni imaginar i on tot d’una et trobes en mig d’un concert en viu, de música tradicional o de música moderna i sense adonar-te’n estàs cantant a viva veu alçant la teva pinta.

En definitiva, un viatge molt i molt recomanable i que t’obre els ulls en molts sentits. Irlanda, terra d’U2, Corrs, Guinness, Google, font d’història convulsa i violenta però també de la calma, la natura, les arrels i les persones.

Si en teniu la oportunitat, no dubteu d’anar-hi. Jo ja tinc ganes de tornar-hi.

An rud is annamh is iontach (Refrany irlandès: El que és extrany és maravellós).