Com cada any, els kmarades vam participar al torneig d'Handbol Sorra i com sempre vam protagonitzar una actuació memorable: les nostres derrotes seran recordades durant dècades.
Aquest cop a més a més participaven en dos equips, un de masculí i l'altre de mixte.
Equip Masculí
Alimanya el rei de la canya: La figura de l'equip, un esportista d'èlit vingut a menys, però que de tant en tant dona mostres que deixen entreveure el gran jugador que havia sigut.
Mestre Víbora: Oblidats els seus problemes amb les lesions, es va entregar al màxim i va demostrar que només amb la voluntat les coses no surten.
Enric: No es el bloody henry, si no un colega de l'alimanya, ex-jugador del TDK. Ens va deleitar amb grans dosis d'entrega, voluntarietat i companyerisme.
Ono: Els seus aley-hoops amb rectificats a l'aire, després de recollir un rebot van fer furor... practiqui l'esport que practiqui Ono, sempre sembla que sigui basquet.
Pisuk: Va esforçar-se al màxim per ensenyar al seu fillet de que és capaç el seu pare. Per sort l'Oriolet encara és massa petit per recordar-se'n.
Epna: Jo mateix, que vaig estar al mateix nivell que la resta de l'equip: memorable.
Equip Mixte
Eva: La figura de l'equip mixt. Quan juga amb companyes que en saben tan com ella arriba a les finals... quan juga amb els kmarades encadena derrota rera derrota.
Spicy: Va donar mostres de l'enorme jugadora d'hoquei que havia sigut, però sense un stick no podia apallissar a les rivals.
Snowy: Es va dedicar a lesionar a totes les rivals que se li posaven per davant... ja se la coneix com la Rochemback de l'Handbol.
Epna, Alimanya i Mestre Vibora, que van voler repetir més derrotes.
El primer partit el va jugar l'equip mixt que va caure amb molta honra... però era d'hora, a les 09:00 i els kmarades a aquesta hora encara no ens hem despertat... per això ens van guanyar.
Poc després a les 10:00, entre loors de multitud l'equip masculí, feia la seva entrada a la sorra (probablament extreta d'alguna de les 3883 obres que estan per acavar a Igualada).
Aquí teniu una foto del moment en que l'equip preparava la tàctica secreta:
Aqui tenim a Ono, a punt d'humiliar el porter després de fer-li trenta-quatre rectificats a l'aire...
Després a les 11:00 i a les 12:00, sense temps per recuperar-se encadenavem dos partits més... i fixeu-vos que he dit partits, perquè contra tot pronòstic... a les 12:00 vam assolir una VICTORIAAAAAAA!!!! I poca conya, eh??? No vam guanyar contra uns vejestorios de 30 anys, si no contra tot uns pipiolos, en plena forma, i amb unes abdominals brutals. Però amb això sol, no n'hi ha prou per vençer els kmarades.
Amb aquest partit es va acavar la participació de l'equip masculí, perquè (injustament) amb una sola victoria no ens vam classificar per a la següent fase... Així que tornem a l'equip mixt. Li esperaven dos partits seguis: a les 13:00 i a les 13:30... Què passaria??
Els partits desprenien una intensitat brutal:
Serraka guanyant el sac als rivals... va ser l'única cosa que vam guanyar...
Snowy a punt de destrossar la porteria (i la moral) dels rivals amb un missil estratosfèric.
Tot i que els kmarades vam desplegar un joc sublim, liderats per l'Eva, la veritat és que no vam poder evitar dues derrotes més... però pels pèls, eh???
Eva amb la pilota, posant amb el perfil bo per la càmara, abans de marcar un altre gol...
En resum, finalment l'equip masculí va tancar la seva participació amb una victòria en tres partits, i l'equip mixt amb tres honroses derrotes, però amb la clara convicció de que l'any que vé, les coses seran molt diferents....
Ah! I finalment, gràcies a tota l'afició que va gaudir del joc dels kmarades!!!
El 23 de juny del 2008 va tenir lloc l'esdeveniment més esperat.......la festa més genial de l'any. I us preguntareu què va passar.. Pregunteu-vos-ho!
Doncs els Xispis se'ns van casar. No per sabuda la festa va ser apoteòsica, digna dels Kmarades.
La festa va començar el dia abans, quan els Kmarades Mashos van fer un tranquil sopar al Roure on van parlar de la vida i van debatre temes eteris.
L'endemà tot es va precipitar. Els moviments van començar a casa dels papes de Muxampa, allà hi havia el nuvi i un grup selecte de Kmarades van anar-hi a fer-se les primeres fotos. Aqui en podeu veure uns quants:
Allà el nuvi va fer (simbòlica) entrega del ram al padrí, que havia d'anar ràpidament a Viladecans per portar el missatge d'amor a la núvia i endur-se-la de grat o per força.
Així que el padrí va marxar pitant cap a Viladecans, on va llegir el vers i es va endur la Xispi cap a Sesoliveres, on es faria tota la celebració. Hàbilment preparat pels kmarades, a l'alçada de la gasolinera Petronor al costat de l'Escola Pia es va fer un canvi de vehicle per tal que la núvia arribés a Sesoliveres en carro de cavalls:
Aquí podeu veure el carro amb la núvia i el seu pare. A baix, qual guàrdia d'honor, Spicy, la Reina, la Pati, la Protileta, Griwar i Serraka-padrí.
Aquesta va ser una de les jugades mestre dels Kmarades. Muxampa havia promès davant notari que si la Xispi arribava a la boda en carro de cavalls faria el Camí de Santiago amb el seu sogre!
Els Kmarades vam anar de seguida a Sesoliveres, on hi havia la resta de convidats. Allà vam prendre possessió d'un bon lloc on seguir la cerimònia. Segurament, aquesta foto (tot i que una mica borrosa) mostra el moment culminant quan Muxampa va veure la Xispi arribant en el carro:
El segon moment Kmarada va ser la sortida en escena de MiniG i Alimanya. Van escenificat, de forma brillant i causant sensació, el discurs dedicat als nuvis. El text, en forma de diàleg entre un Senyor Cursi [1] i un Senyor Garrulu [2], explicava quatre foteses dels nuvis. Aquí el podeu veure:
[Cursi] Hola a tots, estem aquí per parlar del Moisès i de la Mercè, per enumerar les seves virtuts i proeses. [Garrulu] Però com que ens van demanar que com a mínim omplíssim cinc minuts, haurem de parlar d'altres coses.
[Cursi] Moisès Domènech Sala, quin gran home. Ara us n'explicarem una breu història. [Garrulu] Muzz, Muxampa, Musifes, Moi, Moisses, Poeta que Peta, Mustranca, Monty Burns, Rei de la Rima, Rubito del Culito Bonito, molts noms per anomenar la mateixa persona. Com que sabem que acabaràs plorant i dient que ens estimes, explicarem el que voldrem.
[Cursi] I què n’hem de dir de la Mercè? Una noia vital, alegre, joiosa d’aquest gran do que ens ha donat la vida. Tots l’estimem molt. [Garrulu] Sí, i que a uns ens ha donat menys que a altres... a més, a mi em té una mica cansat. És un no parar...quin atabalament... [Cursi]Em referia al do de la vida... tan és. El Moisès és fill únic perquè els seus pares van pensar que el resultat era immillorable. [Garrulu] És cert, però és van equivocar....(pausa dramàtica).
[Cursi] La Mercè també és filla única. [Garrulu] Però en aquest cas ella ho és perquè donava tanta guerra que els seus pares no es van voler arriscar una altra vegada.
[Cursi] Ell va néixer a Vic, bonica vil·la osonenca, aquella plaça, aquell aire fresc, aquella brisa saludable i gèlida d’hivern.... tot plegat massa fred, massa... la família s’hagué de traslladar a Igualada. Hi ha qui neix amb un pa, ell va venir amb un fuet entre les................aixelles. [Garrulu] Entre campanada i campanada de l’església, la Mercè va néixer a Viladecans. Pobreta, amb tanta campanada la van mig estabornir, per això a vegades sembla que no hi sent... però compte que només ho sembla...
[Cursi] Els atzars de la vida ens van portar el Moisès a Igualada. [Garrulu] Ja ho diuen que és una ciutat amb mala sort.
[Cursi] La Mercè va estudiar a la SAFA, i allà va demostrar ser aplicada i treballadora. [Garrulu] I què més? Si les monges encara tremolen quan senten el seu nom! [Cursi] Però si de petita segur que tenia cara d’angelet [Garrulu] Sí sí... cara sí...
[Cursi] El Moisès va créixer, i taaaaaaaaant que va créixer. Va demostrar ser un estudiant voluntariós i amb ganes de menjar-se la vida. [Garrulu] Fins que ens va conèixer a nosaltres. A partir d’aquell moment la nostra vida va ser un turment.
[Cursi] Va convertir-se en un amic fidel, incondicional, sempre atent a la més mínima necessitat, allò que se’n diu una persona en la qui sempre pots comptar. [Garrulu] De veritat? On m’he perdut? Però si els seus pares ens pagaven diners perquè fóssim amics seus i el traguéssim a passejar...
[Cursi] Mentrestant la Mercè va decidir anar a estudiar a Tarragona. [Garrulu] Ja veus. No haurien pogut enviar-la més lluny? [Cursi] Nooo, que allà hi havia una bona universitat, la noia ja apuntava maneres amb això de la química [Garrulu] Si siiiií, sobretot la de biblioteca els dijous a quarts d’una...
[Cursi] Allà va madurar tastant l’experiència d’estar en un pis d’estudiants. [Garrulu] Quina llàstima que no perdés la vergonya i que anés a fer els cafès al bar de baix amb el batín i sabatilles.
[Cursi] I el Moisès va acabar els estudis i va començar a treballar. [Garrulu] I va ser llavors quan li van caure els cabells.
[Cursi] I un dia va trobar una nova feina a Santa Coloma. [Garrulu] Encara ara persegueixen el responsable de Recursos Humans.
[Garrulu] A Plasfi hi treballava la Mercè. Els seus pares havien aconseguit allunyar-la de Viladecans. [Cursi] La Mercè era una treballadora modèlica i respectada per tothom. [Garrulu] Segur que no la havien vist encara amb cara d’assassina i el pot de spray a les mans, aniquilat pobrets insectes [Cursi] De ben segur que no...
[Garrulu] M’han dit que algun dia, a Plasfi, tots dos deurien inhalar vapors de plàstic perquè alguna reacció es va desfermar. [Cursi] Possiblement va anar així o potser va ser que el destí els va unir.
[Garrulu] Això dels plàstics deuria ser malaltís perquè durant el viatge en vaixell per França, la Mercè es va dedicar a fer recol·lecció exhaustiva de cadires. [Cursi] Ho va fer perquè tothom tingués on seure! [Garrulu] Si siiiiiii... Pregunta’ls-hi als dels altres vaixells que encara rondinen ara, com els pobres pescadors de la vorera del riu...
[Garrulu] D’ençà d’allò que el Moisès dorm menys... [Cursi] No home no, el que passa és que la Mercè és una noia tant expressiva i comunicativa, que fins hi tot ho mostra dormint. [Garrulu] Serà perquè a les masies és el primer en llevar-se...
[Cursi] Bé, podríem allargar-nos hores i hores. Son moltes vivències i molts records que ens han deixat gaudir amb ells, dues bellíssimes persones, grans amics, d’aquells que saps que son i seran, que.... [Garrulu] Paaaaaaaaara... que no veus que els faràs plorar... [Cursi] Tens raó, cenyim-nos al guió, ja m’estava emocionant fins i tot jo... Doncs?
[Garrulu] Doncs segueixo; I com que el que ha unit el poliuretà no ho pot separar l’home, van veure’s obligats a casar-se. [Cursi] Evidentment podem dir que hi ha química entre ells, només cal veure com es miren...
[Garrulu] I aquí ens teniu, celebrant aquesta festa en un dia com avui. Jo que preferia anar de revetlla a Sitges... [Cursi] Per això no pateixis, et garanteixo que d’aquesta boda en sortiran espurnes.
[Garrulu] I aquí acaba la nostra història. O més aviat en comença una, la vostra. [Cursi] Doncs per no fer-nos més pesats i no allargar-ho més, només ens queda desitjar-vos que sigueu molt feliços! [Garrulu] I que la barra lliure tingui la durada que tots ens mereixem. [Cursi] Digueu amb nosaltres, Visca els nuvis!
Brillant.
Es van dir el "sí", vam llençar arrós i vam felicitar-los.
Llavors va venir el pica pica, i la sessió de fotos oficials.
Va arribar l'hora de la teca i els Kmarades, repartits en dues taules, van ser els reis de la festa. Van animar tots els convidats. La gent ens mirava i es moria d'enveja del nostre carisma. Quan vam fer el Teen Wolf Dance, el públic va embogir. Henry feia la seva festa.
El menjar va estar molt i molt bé, i les rondes de la muerte es van repetir una rera l'altra. I a l'hora dels cafès, va arribar el tercer i definitiu moment kmarada: el vídeo:
I només quedava temps per la moguda d'esqueleto i les copitxueles. Desfase Kmarada al mig de la pista i deserció de la resta...però a qui li importa?
