El cap de setmana del 18 i 19 de juny es va consumar una de les majors depravacions de tota la història moderna, tant que de fet en podríem dir de la histèria moderna. Estem parlant evidentment del Comiat de solteria de Pep MiniGuix.
Tots coneixeu MiniG: és el famós germà del Quim. Hi ha una teoria àmpliament acceptada que diu que tothom al món té una relació de no més de tres salts amb el Quim, però això és una altra histèria.
Doncs sí, amb nocturnitat i traïdoria, la jugada va començar el 17 de juny, quan Winston Wolfe va enviar el següent correu a l’homenatjat:
L'hora final ha arribat, la gran fornicació ha començat....
Doncs com deia aquella canço mítica, el moment ha arribat. Ara el poeta parla; tu calles i escoltes.
Et posaràs a disposició de la Comisió del Comiat de Porter, vull dir del Comiat de Solter demà divendres a les 21h. A aquesta hora un o varis membres de l'organització et passarà a buscar per casa teva.
Així que has de tenir una maleta amb el material necessari i suficient per passar dues nits fora de casa, com per exemple:
Mudes de roba interior
Roba d'esport
Material vari per la platja
Estris d'higiene personal
I molt important:
Passaport o DNI
Permís de conducció
Àlmax, antihistamínics, iboprufè i píndoles del dia de l'endemà. Al seu gust.
No cal que portis diners en efectiu, excepte que tinguis algun vici inconfessable (que d'altra banda ja sabríem).
D'altra banda, ja pots començar a fer-te la idea que res serà igual a partir d'aquests dies. Tot el que et pots imaginar quedarà curt. No intentis trucar la policia, no parlis amb els mitjons de comunicació (ni amb els mitjans tampoc). No et creuran i nosaltres ho sabrem.
Estigues a punt demà a les 21h i no ens facis esperar, que ja et coneixem.
Així que el divendres ens vam presentar a casa de MiniG i ens el vam emportar a sopar al Manel. Aquí podeu veure com Henry domina l’art del porró.
Héctor el Xerpa, Santi Jericho, Bloody Henry, Sir Charles, Potx, Epna i Serraka el Maligne van acompanyar MiniGuix. Uns quants turbios van caure, però el que va sonar més fort MiniGuix quan li vam dir que el comiat encara no seria aquell cap de setmana, sino dos setmanes més tard. Clar, aquell cap de setmana el feien les nenes, i tot alhora no podia ser.
MiniGuix va plorar, va fer rebequeries i va implorar una compensació, i com que tot li va ser negat va dir que sortiríem de festa. I així vam anar a petar al Pati, on vam disfrutar de la companyia de les cambreres i d’alguns futbolins.
Quina llàstima que el senyor Pep anés a dormir a les 5h, perquè a les 8h del matí el despertàvem per anar a jugar a Futbol 7 a Les Comes.
I allà estàvem. Maleïnt el món i tot el que ens envoltava; a les 9h i poc va començar el partit. Després que s’afegixin respecte el dia abans el Robert i el Jordi Guix –germà i nebot d’un ressacós Pep- i vinguessin de l’est Fish el Bacallanier, Saints l’Andorrà, Iunda i Guille, va començar un partit que no vull recordar perquè va ser d’intensitat lamentable.
Una dutxa, un refrigeri al bar de la piscina i una mica d’interacció va servir per posar-nos a punt abans de marxar cap al següent destí.
Vam agafar els cotxes i vam anar al famós Coll del Revell, una mica més lluny de Vic si vens per l’Eix des de Manresa. I us preguntareu, què és el Coll del Revell? Doncs és un restaurant al mig del no-res on serveixen quantitats indignes de carn cuinades de mil maneres. Un dinar que alimentaria vàries famílies durant setmanes.
Aquí en teniu un exemple:
Epna ens mostra una gran i enorme burifarra. Fabulós.
Però no era moment de perdre el temps en foteses, perquè a les 16h ens esperaven a un altre lloc. El Kàrting de Sils era on duríem a terme la següent activitat, i no, no era un concurs de macramé, sino una cursa de karts.
Aquí ens teniu, a punt per rodar.
Però sorprenentment, incomprensiblement, sense raó aparent, una vegada acabada la cursa, cap dels Guix estava en el podi. Com pot ser? Hi ha una teoria que ho explica. MiniGuix, el rei de la virolla va voler emular els seus ídols llençant la cursa per la finestra i intentant una remuntada impossible, i clar, va fracassar. Griwar, el Gran Guix, al veure que el seu germà petit no podia guanyar, va renunciar.
Aquí teniu el vídeo (malhauradament tallat) del podi.
Manca l’escena on MiniGuix era ruixat amb Moët Chandon del 1881. Pel llepar-se’n els dits.
Però encara no havia acabat la festa, ni molt menys. Següent etapa, Platja d’Aro. A Platja d’Aro no aniríem al Cliper aquesta vegada; ara volíem una cosa millor, i aquesta cosa era el Caleta Palace, una mica més lluny però més exhuberant: habitacions amb aire condicionat, piscina, cala privada…en fi, un luxe a l’abast dels millors.
Així que vam arribar i vam fer una mica de temps al bar que hi havia a la cala.
Allà Iunda, Alimanya, Griwar, MiniG, Epna, Saints, Pisuk i jo vam estar discutint sobre les relacions humanes i generacionals i sobre qui aporta maduresa en una relació….i sobretot si aquesta maduresa és necessària. Filosofia en estat pur.
Però va arribar l’hora de la veritat. Tocava canviar-se de roba i –el més important- disfressar el Pep. Era tan i tan evident la disfressa: tocava vestir-lo de porter, i a més a més li vam fer entrega d’una porteria inflable i d’una pilota per tal que la gent del carrer li xutessin penals.
El primer xutador va ser un Cristiano Ronaldo amb un rosari que va xutar un punxot de campionat. Mica a mica tot Platja d’Aro va rodejar-nos i cridant com bojos demanaven tanda per acribillar el porter. Volien sang!
¡Me gusta mucho! ¡Me gusta mucho!
Quan vam poder desfer-nos de les multituds, vam anar a l’argentí La Churraskita. Allà un cambrer de l’est europeu es va encarregar de cuidar-nos i servir-nos els entrecots, brutaaaal! Es van viure escenes molt i molt curioses, en les que el menjar va volar sense ales, el pa calent va ser un gran amic i el tiramisú va desparramar-se de forma incomprensible.
Així que després de veure com un comiat de solter que també sopava allà fugia sense pagar, vam sorit a buscar consumicions gratuÏtes. Vam trobar un bar el nom del qual no puc recordar on ens van convidar a un meridià de chupitos. Ni recordo de què eren:
La festa va continuar no sense passar per la màquina d’hamburgueses crujientes, tirant les xarxes sobre tot el que es movia (o casi) i va acabar a Palàdium, la dico estratègicament col·locada al costat de l’hotel.
L’endemà estàvem trinxats i volíem morir, almenys jo. Tocava deixar l’hotel, menjar alguna cosa…..i ja per acabar, dinar a la Vinya Nova, on havíem quedat amb les nenes.
