La conquesta del Puigmal

El Puigmal és la muntanya més alta de les terres Gironines... amb els seus aproximadament 2910 metres és una mole impressionant... Doncs bé, el Puigmal va ser conquistat el passat dissabte 26 d'agost en una èpica ascensió...
Els kmarades que vam véncer a aquesta bèstia de la natura vam ser en Griguerra (recent tornat de la lluna de mel), els reietons, la snowy i jo mateix. A més a més estàvem acompanyats de bons amics i companys de fatigues: en Ferran i l'Anna-Maria uns escaladors sense límits, el Dani i l'Aurora, el Pep (l'únic ésser del mon capaç d'anar a Guinea, crec que era, i engreixar-se menjant els típics menjars d'allà) i la Joana (que de record de Guinea es va voler endur una muntanya sencera i a l'aduana li van obligar a cambiar-la per una simple pedra)...

La reietona a la conquesta del Puigmal...

Aquí ens teniu... els cracks d'escalada a punt de conquistar el Puigmal...

Què puc comentar de la pujada?? És una pujada molt maca de fer. Nosaltres vam partir de la Fontalba (a uns 900 metres escassos de la cima) i vam baixar pel mateix lloc (una altra opció que requereix una mica més de temps i que no vam fer perquè ens esperava el dinar és baixar passant per Núria). És una pujada no excessivament complicada, però amb poques zones planes: res més començar ja és puja... no molta pendent, però sí força continuada. Després uns petits moments de descans, abans d'afrontar l'última pujada, aquesta sí de força pendent, però per sort, de poca durada... però és fa dura després de tot el que es porta acumulat!!!!

La dura ascenció no ens impedeix donar records a tots els fans!!!

Un cop a dalt vam aprofitar per deleitar-nos amb les vistes (espectaculars), recuperar forces i... apa som-hi! que comença la baixada...

Fent país des de les alçades!!!!!

Ja som al ciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiim!!!!

Com és tradicional la baixada es fa menys dura que la pujada... té algun moment més delicat, especialment perquè hi ha molta roca petita i es pot relliscar, però rés que les nostres innates habilitats com a escaladors d'èlit no pugui superar...

... Després de la baixada, un bon dinar (s'ha de dir que l'Ono i el Pep ens havíen venut el restaurant molt bé... la veritat tampoc n'hi havia per tant, però no els vam lapidar perquè el restaurant havia cambiat d'amos i de cuina), i després cap a casa!!!!!!!!!!!!

Quin serà el següent objectiu??? Aneto? Everest? Caradhras??

Love Boat 2006

Aquest estiu alguns kmarades vam realitzar una excursioneta en vaixell pels canals de La France... Era el Love Boat, el vaixell de l'amor dels kmarades, perquè allà a on anem destilem amor.
Els integrans d'aquest viatge érem:

• Protileta: La dolça Protileta ens acompanyava amb el seu etern somriure. Ella es va endur la pitjor part del viatge ja que va tornar mutilada. Però els últims estudis diuen que sobreviurà.
• Bloody Henry: Bloody ens acompanyava i per tant les apostes sobre quin dia cauria als canals van ser constants. Al final però, en Bloody va fer saltar la banca i no va caure cap día.
• Xispi: La Xispi va posar en aquest viatge la part macarra... ens falten cadires? cap problema! Ah, i també ens va proporcionar mojitos i sangria d'autentic nivell.
• Muxampa: Muxampa venia amb nosaltres, disposat a iluminar-nos amb la seva sabiduría. Com sempre va fracassar.
  
• Potx: Tot i que algunes males llengües diuen que no va venir, això no és cert. Simplement és que no el varen veure, però en Potx estava allà.
• Trigues: Els rumors i les males llengües diuen que la Trigues visitava moltes nits l'habitació de'n Henry... ella posa com a excusa que havia d'anar al lavabo...
• Snowy: Va aconseguir la fita de guiar-nos a tots cap al lloc a on ens esperava el nostre vaixell, i per si fos poc allà estava ella per rescatar les nostres boies perdudes...
  
• Epna: Servidor de tots vosaltres, estava allà per posar seny i sentit comú. Per això el viatge va anar com va anar.

Finalment Sir Charles, el rei de la polèmica, ens havia d'acompanyar però a última hora va enfrascar-se en una discussió amb ell mateix i va perdre el vaixell.

Bitàcora de bord - Día 1: L'inici
Després d'un viatge plàcid fins la frontera allà van començar unes cues interminables, que ens van acompanyar fins a la sortida de Beziers... Total, un viatge de tres i hores i mitja el vam fer amb cinc i mitja, però al finalment vam arribar a les oficines de Crown Blue Line, a la base de Port Cassafieres, vam dinar i vam enfilar-nos al vaixell... l'aventura ens esperava!

Just abans de sortir... encara no havíem ratllat el vaixell, ni perdut cap boia...

Durant aquest primer día vam navegar una estoneta, i vam parar just davant la primera enclusa, més que res perquè ja estava tancada. Així doncs vam amarrar, vam sopar al vaixell i vam fer una partida de Trivial que es va convertir en l'inici d'un domini aclaparador dels mascles a les tendres ponzelletes...

Bitàcora de bord - Día 2: Les primeres encluses.
El segon día va començar amb el miracle de que fins i tot en Muxampa es va despertar a dos quarts de nou del matí! Vam estar navegant tot el matí, a tota màquina (és a dir a 7 Km/h) i vam atravessar les primeres encluses fins arrivar a Beziers, a on vam amarrar i vam sortir a donar una volta. Esperàvem que encara veuriem el fum de la crema de càtars que hi va haver als voltants del 1200, però no, es veu que la ciutat ja s'ha recuperat d'aquesta tragèdia, i el que vam veure va ser una fira multi-cultural: elements típics de les cultures mexicana, argentina i espanyola es mesclaven. Només diré que el cartell de la fira era un torero.
Després de la visita a Beziers vam tornar al vaixell per dirigir-nos a la temible i mortal escala d'encluses de Fontserannes... 7 encluses brutals encadenades com una orgia sense fi: surts d'una i entres en una altra. Aaahhh... vam arrivar massa justos de temps i no la vam poder passar, així de que de nou una altra nit davant d'una enclusa. Allà la Xispi ens va obsequiar amb un mojito... deliciós! per sort no seria pas l'últim...

Els kmarades a Beziers... Les criatures ja s'amagaven...

mojitoooooooo... sobren les paraules.

Aaahh... això que no ho he dit... segon trivial del viatge i dos a zero pels mascles...

Bitàcora de bord - Día 3: L'escala d'encluses i els estels fugassos.
El tercer dia ens vam despertar amb la misió d'atravessar la mortal escala d'encluses. Va ser dur, vam suar sang, vam estar a punt de tenir varies baixes, però al final ho vam aconseguir. Vam ascendir els més de 21 metres de desnivell i vam sortir a l'altra banda... no veuriem cap més enclusa aquell dia.

AAhh... el dur esforç d'arrastrar un vaixell a cop de corda no és res per la Snowy...

Tiba Pròtil, tiba, tibaaaaaaaaaaaaaaaa!

Després de passar l'escala d'encluses vam navegar plàcidament tota la tarda fins arribar a la vella vila de Capestang, que vam aprofitar per visitar (hi ha La Collegiale, una especie d'esglesia fortificada molt recomanable) . Finalment durant la nit vam poder veure un dels espectacles més espectaculars que pot existir (sense que hi hagi ties en boles pel mig s'enten): una pluja d'estels fugassos. Bé, més que pluja van ser quatre gotes, però algun estel fugaç vam poder veure.

No us fieu dels estels fugassos que hagi vist en henry... masses cubates...

Bitàcora de bord - Día 4: El diluvi universal
El quart dia vam abandonar el Canal Du Midi i vam entrar al canal de la Robine. Allà de nou tornaven a aparéixer les encluses, però aquest cop eren automàtiques. Hi havia un grup d'unes 5 ó 6 encluses automàtiques separades entre si per uns 600 metres, i com que hi ha d'haver algú a fora a cada enclusa per apretar el botó, en Potx va decidir que era hora de fer exercici.

En Potx corrent d'enclusa a enclusa... corre Forrest, corre!!!

Finalment vam arribar a Narbonne, punt final de la ruta (però no del viatge... que encara haviem de tornar!). Vam amarrar al port de Narbonne, vam anar a visitar el casc antic (val realment la pena) i finalment vam insertar-nos en un antro qualsevol que ens donguessin de menjar... i llavors va caure el diluvi universal. AAhhh... una pluja com pocs cop l'heu vista. L'Ira de Deu feta aigua. I sota aquesta pluja devastadora vam anar de nou cap al vaixell a on vam arribar completament xops però satisfets: estàvem vius.

Els kmarades a Narbonne... som o no som uns cracks???

Bitàcora de bord - Día 5: De retorn
Un nou dia al Love Boat i ja de tornada... Vam sortir del port de Narbonne (per cert que l'entrada a aquest port és molt bonica amb l'enclusa automàtica, que tot sigui dit vam estar una quanta estona fins a averiguar que s'havia de fer amb un pal groc que penjava al bell mig del canal; no ens barrufen les coses que pengen).
Vam enfilar de nou doncs el canal de la Robine i vam anar i fent camí vam parar a Le Somail, un petit poblet, no exempt del seu encant.

Som així... un poble amb un sol carrer i hem de consultar el mapa!

Després de Le Somail vam continuar el nostre viatge fins que la fosca nit ens va obligar a amarrar. Una nova nit, un nou trivial i una nova victòria dels mascles... 3-0 i encara en vindrien més.

Bitàcora de bord - Día 6: Beziers strike again
El sisé día ja anàvem llançats... lluny havien quedat aquells dies en que perdiem boies (que la Snowy anava recuperant) o que anàvem fent més esses que un alcohòlic... ara ja feiem trompos, derrapàvem, conduiem de cul... total que en un dia vam tenir temps de passar per Capestang a comprar vi, atravessar de nou la mortal escala d'encluses (on les noies totes uniformades van decidir d'expandir les cançons catalanes) i arribar al port de Beziers a on vam amarrar. Fins i tot el terrorífic túnnel de Malpas, el vam passar com qui no vol la cosa.
Finalment vam anar a sopar a Beziers.

Quanta bellesa uniformada! Visca les kmarades!

Bitàcora de bord - Día 7: Pròtil mutilada
El seté dia vam sortir de Beziers, amb la idea d'arrivar-nos fins a Agde. Agde estava una mica fora de la ruta de tornada, però com que teniem temps de sobres (gràcies a les nostres súper habilitats com a conductors de vaixells), vam decidir de passar-nos-hi.
Llàstima que no vam poder-hi anar tots, perquè la dolça Protileta en un accident d'aquells que fan esfereïr, va aixecar-se tota l'ungla del dit petit del peu dret... Finalment vam poder tallar l'hemorragia (el torniquet va estar en la ment de tots) i així la Pròtil va salvar el peu... però el dolor al caminar era insoportable, així que ella i la Trigues (que es va quedar per fer-li companyia) no van venir a Agde.
Sobre Agde puc comentar que a mi em va agradar molt. Al principi sembla que siguin quatre cases mal posades, però un cop vam atravessar el pont, va aparéixer una ciutat força important, amb un casc antic molt bonic (i molt turístic).

Muxampaaaa!! Xispiii!! Que la càmara està davant vostreee!!!

Les façanes pintades d'Agde. Famoses arreu.

Després de la visita a Agde, vam seguir navegant fins arribar quasi bé a Port Cassafieres (l'endemà haviem d'entregar el vaixell a les nou). Vam amarrar i després de sopar les noies van tenir la moral de fer un nou trivial contra els mascles... 4-0, no cal comentar res més.

Bitàcora de bord - Día 8: Final
El vuité dia era l'últim... només haviem de navegar un quart d'hora (més o menys) fins a Port Cassafieres, a on vam entregar el vaixell i vam començar el viatge de tornada cap a casa... aquest cop almenys no vam trovar cua!

Una última foto des del vaixell... ei!! el vaixell va arribar sencer...

En resum... un viatge fantàstic... com no podia ser d'altra manera ;-)

Post data final
Ho sento... no ho he pogut evitar... mireu la següent foto i després exclameu "pobretes..."