Aquell dijous passaria a la historia. Nosaltres encara no ho sabíem, però estàvem a punt de començar un llarg i interessant trajecte.
La nostra idea era fer un recorregut per la Via Apia a peu. Pels que no la conegueu, la Via Appia fou una de les gran calçades romanes. Anava des de Roma fins a Brindisi (ciutat que podeu trobar a la punta del taló de la bóta italiana). Nosaltres ens limitaríem a visitar les catacumbes de Sant Callisto, algun que altre monument al llarg del recorregut, un aqüeducte i la Villa dei Quintilli. Faríem turisme i de pas caminaríem una estona.
Error.
Vam agafar el metro fins l'estació de Piràmide i d'allà un autobús que ens va portar fins la Porta de la Muralla. Allà hi havia un museu que vam decidir no visitar:
Això no ens va impedir signar al llibre de visites:
Vam veure primer la famosa església del Quo Vadis? Es va edificar perquè es diu que és on JC li va preguntar a Sant Pere on anava en uns instants de pèrdua de fe. Vam veure les petjades, que es conserven en marbre, i vam tenir dubtes que JC calcés un 42. Però la fe, és la fe.
I a partir d'aquí vam començar a caminar fins les catacumbes de Sant Callisto. Vam arribar-hi, vam comprar les entrades i vam esperar el torn d'una visita guiada en castellà. Tampoc teníem tanta pressa com per entrar amb els coreans o els nigerians que hi havia davant nostre.
Quina sort que ens acompanyessin uns devots catòlics mexicans i que el nostre guia fos un extremeny molt simpàtic. Ens va explicar que a les catacumbes van néixer degut a la persecució del cristianisme. Es tractava d'estances subterrànies on els cristinans es reunien per resar, i com que no se'ls permetia ser enterrats en lloc públics, també eren grans cementiris. Es calcula que en totes les catacumbes de Roma hi ha al voltant d'un milió i mig de cristians enterrats.
Vam baixar a la catacumba, al primer i després al segon nivell. N'hi havia cinc, i el guia ens va explicar que recentment s'ha descobert una gran estança que actuava com una església amb capacitat per 2500 persones.
Així que vam sortir, i vam continuar caminant. La següent parada, per la Appia Antica, era la Villa dei Quintilli. Per fer-vos una idea, podeu consultar aquest mapa. Fixeu-vos com és de recta la Via Appia Antica. Doncs la vam fer tota.
Vam començar a caminar, caminar i caminar. Ens van sortir butllofes als peus, van marxar i van tornar a sortir. Muxampa es desesperava i ens maleia. La resta ploràvem en silenci.
En aquesta foto podeu veure la imatge que per més que caminéssim sempre teníem al davant.
Així que finalment vam arribar a un poble, a la civilització. Teníem gana i set i vam entrar en un supermercat. Vam comprar uns gelats i vam veure que per més que preguntéssim, ningú sabia què era o on estava la Villa dei Quintilli. Vam seguir caminant, ens vam posar dins una autovia i camp a través vam veure les restes del que semblava la Villa dei Quintilli.
Rendits i acabats, vam girar cua sense anar-hi, i ens vam aturar en una parada d'autobús.
Vam arribar a Roma, vam menjar alguna cosa i quan vam estar refets (o casi), vam seguir fent el turista.
La següent parada fou el Complesso del Vittoriano. Hi ha una gran estàtua homenatjant Víctor Manuel II i a dins s'hi poden veure tota mena d'objectes relacionats amb la nació italiana.
Acabada la visita, com sempre, va tocar anar a l'hotel a descansar una estona i a preparar-se per sopar i per fer unes copes després. Henry i jo vam aprofitar per representar l'escena "Home bomba....aparta't que exploto."
