L’última setmana de juliol i la primera d’agost va servir perquè féssim una petita escapada per les terres andaluses. El que en un primer moment havien de ser uns dies de relax per Cadis i Málaga es va acabar transformant en una autèntica ruta per cinc de les vuit províncies:
Mostra un mapa més gran
Primer dia – Granada: Alhambra, Barri musulmà i tapes
El dilluns 26 de juliol a les 9h del matí marxàvem amb un vol de Vueling cap a Sevilla. Funcy, Henry, Lídia, Lisa i Serraka vam arribar a la capital d’Andalusia a quarts d’onze i a les onze ja teníem el Peugeot 5008 que ens havia de portar al primer destí: Granada.
La ruta cap a Granada per l'A92 va ser ràpida i senzilla i ens vam preocupar més de descobrir com funcionava aquest estri del dimoni tan ben equipat. Al migdia ja estàvem a Granada instal·lats a l’Hotel Cedrán, en un indret molt i molt cèntric.
La simpàtica recepcionista ens va proveïr d’un mapa i ens va explicar que Granada està dividida en el Barri Musulmà, el Sacromonte, el Barri Jueu i el Barri Cristià o la Granada moderna. Vam pujar cap al Carrer Elvira, en ple Barri Musulmà per buscar algun lloc on menjar.
Vam fer un menú ràpid i vam anar cap al primer destí, l’Alhambra.
L’Alhambra és un conjunt monumental format per un palau fortalesa envoltat d’uns preciosos jardins que cal visitar almenys un cop a la vida. La decoració dels interiors, la riquesa arquitectònica i la circulació d’aigua i fonts fan de l’Alhambra un autèntic oasi on perdre’s.
Una de les parts més interessants, el Pati dels Lleons estava tancat per reformes :-(
Vam passar tota la tarda a l’Alhambra i sortint d’allà vam endinsar-nos al barri musulmà. Per un moment un visitant se sent com si estigués a Marraqueix, Istanbul o El Caire….per mi va ser una autèntica i agradable sorpresa.
No vam poder evitar d’entrar a una teteria on al contrari del que es pot pensar no hi havia tetes, si no que es podia fumar te i tabac en una cachimba.
Acabant amb la gran fumada, vam anar a buscar algun lloc on sopar. Vam recórrer tres bars on ens vam prendre unes canyes, barbadillos i les tapes corresponents. Tornant a l’hotel, encara van caure uns mojitos, uns xupitos i un billar.
Segon i tercer dia – Cabo de Gata: platgetes i cales
Ens vam llevar el dimarts i vam enfilar cap a la Casa Algave, al Pozo de los Frailes. Això està en ple Parc Natural de Cabo de Gata, a la costa d’Almeria. El paisatge és sec i dur, però de cap manera faltat d’encant i com a curiositat hi podem trobar el Desert de Tabernas, famós per haver-s’hi rodat alguns spaghetti westerns low-cost i on no vam poder evitar fer-nos-hi una foto.
Així que després de fer unes quantes voltes, vam arribar al Pozo de los Frailes, ens hi vam instal·lar i vam anar a dinar a San José, que és el lloc civilitzat més proper.
San José és un poble coster turístic no gaire gran, potser de la mida de Cubelles o Coma-ruga. Paisatge típic amb cases blanques i baixes. Vam aprofitar per comprar un para-sol i vam anar a la platja.
A San José hi ha vàries cales: Genoveses, Mónsul, Media Luna, Barronal i Carbón. Durant l’estiu les cales estan tancades al transit i només s’hi pot accedir amb un autobús pagant un bitllet de 3 EUR. Aquesta mesura recentment imposada per la Junta ha posat en peu de guerra els comerciants de la zona, ja que es queixen que perden clients que preferixen anar a altres llocs.
Sigui com sigui, les cales tenen una bellesa extraordinària, com podeu veure en aquestes fotos.
Accés a la cala Genoveses, i més avall la separació entre la cala Mónsul i la Media Luna.
Quina llàstima que hi hagués vent de llevant i estar a la platja fos complicat.
I així va ser el nostre primer contacte amb la platja. A part de la dolorosa picada de vespa al meu dit petit de la mà esquerra i algun barret a l’aigua no va passar res més.
Al vespre vam sopar en una pizzeria de San José, vam fer alguna copa i a dormir.
Vam dedicar el tercer dia, el dimecres a platges més turístiques com Carboneras, Mojácar, Las Negras o Isleta del Moro. A Mojácar hi havia bandera vermella i no vam poder endinsar-nos molt…les onades et tombaven sense pietat.
Vam menjar-nos una bona paella a peu de platja i vam continuar ruta. A la nit, una parrillada de peix i una fritura a la Isleta del Moro i vam aprofitar per celebrar l’aniversari de la Funci.
Encara vam tenir temps per unes copes a San José, on vam trobar un local perquè la Funci i la Lisa poguessin interpretar Duncan Dhu al Karaoke.
Quart dia – Motril
El quart dia vam llevar-nos i vam fer les platges occidentals d’Almeria com Agua Amarga o Las Salinas. Vam aprofitar per fer una visita al far, des d’on es podien veure precioses vistes.
Les aigües eren de les més netes que he vist mai. Un lloc ben recomanable.
Després de dianr, vam enfilar cap a Motril…o més ben dit, el Puerto de Motril. El Puerto está una mica allunyat del centre així que vam haver d’agafar el cotxe per passejar una mica per la ciutat. Una mica de passeig, primer contacte amb els aparcacotxes locals i un bon tapeig.
Els Jardins de Motril també cal veure’ls i si pot ser, amb llum del dia…cosa que no vam fer nosaltres.
Cinquè dia – Almuñécar i arribada a El Horcajo
El divendres arribàvem a Almuñécar, un lloc molt turístic i amb una bona platja. Vam parar els trastos i vam fer un bany.
El gran moment vindria després, quan vam asseure’ns al chiringo El Gran Piliki. El Gran Piliki, que rep el nom del seu amo, és un chiringo a peu de sorra que serveis espetos de sardines i de gambes coneguts per tot el món. Realment fanàstica la sensació de menjar-se aquestes delícies i sentir com la mestressa escridassa els cambrers i recorda que “una cerveza es una caña, y un tubo es un tubo”.
Vam menjar alguna cosa ràpida i senzilla i vam començar la ruta cap a l’Horcajo, a la Sierra de Ronda. L’Horcajo és un allotjament rural i anteriorment un Cortijo o Hacienda; està al mig de la Sierra de Ronda perdut en el no res. Fa una calor que espanta, però és un indret amb molt d’encant. Estàvem en un apartament per cinc persones molt ben arreglat.
Una vegada descansats, vam anar a sopar a Ronda. No vam poder apreciar la ciutat perquè era tard….això ho deixaríem per l’endemà.
Sisè dia – Grazalema, Arcos i Conil de la Frontera
El sisè dia per Andalusia era el dia en el que ens trobaríem amb quatre kmarades més: Epna, Snowy, MiniG (MiniTiza) i Pròtil. El seu vol sortia de Barcelona aquell mateix matí i tal com nosaltres havíem fet tenien un cotxe llogat. El punt de trobada era el poble de Grazalema, al mig de la Serra de Grazalema (com no).
Mentrestant nosaltres vam visitar la bonica ciutat de Ronda. Ronda, antiga ciutat romana que combina modernitat a la part nova i destil·la un terrible encant a la part vella.
Sens dubte l’escena més espectacular és el Puente Nuevo, construït al segle XVIII (malpensat de mi, que pensava que era romà) i té uns 100 metres d’alçada.
El barri antic amb els banys, el Museu de la Ciència, el Museu de les Armes, l’Escola de Música i els carrerons estrets és un lloc perfecte per passejar.
Acabats de fer el petit volt, on segurament haguéssim o haguérem pogut estar-nos-hi més temps, vam agafar el cotxe i vam anar fins a Grazalema.
Allà hi havia la resta de gent, ja esperant-nos per dinar. A la plaça de l’ajuntament vam menjar-nos un menú compost pel que nosaltres volguéssim (allà no donaven coses caducades segons el cambrer) però no podríem demanar albóndigas con gambas (eso no), encara que sí carne en zarza (no Pròtil, no era una xarxa si no una salsa).
Acabats de dinar, vam anar a Arcos de la Frontera, que és un dels altres pobles que formen la ruta de los Pueblos Blancos de Grazalema.
No ens hi vam estar pas gaire estona, perquè la calor apretava molt i el punt d’interés era la part més alta del poble i l’ascens era dur, així que vam anar directament a la següent parada: Conil de la Frontera.
Conil és un poble terriblement turístic, que en certa manera em recorda Salou o Platja d’Aro. Hi ha uns 14 quilòmetres de platja amplíssima (quan baixa la marea i quan puja també), un centre ple de cases blanques i carrerons estrets i laberíntics i molta i molta festa nocturna.
Teníem dos apartaments llogats, que consistien tots dos en uns baixos amb capacitat per cinc i quatre persones. Uns estàvem a ca la Isabel, una entranyable dona gran que ens va tractar molt i molt bé i uns altres a ca la Lola, una xorissa que ens va estafar i ens va canviar el preu unilateralment quan vam arribar.
Poca cosa va quedar del dia, excepte sopar alguna cosa i prendre una copa al Pirata. Vam poder descobrir el carrer de la festa on locals com La Luna, l’Aqua o el Yo que sé es barallaven per convidar-nos a xupitos per tal que entréssim.
Setè dia – Conil de la Frontera i prou
El diumenge havia de ser un dia de relax; ja portàvem molts dies fent quilòmetres, a aquestes alçades més de 1000 i fent i desfent maletes. Vam decidir que seria un dia de platja a Conil.
No va tenir molta més història, excepte els baywatch ens van prohibir jugar a volei a la sorra perquè després hi hauria molta gent i que la calor que vam passar al migdia va ser infernal.
La platja a la tarda ens va mostrar que la imatge era dantesca….el que al matí era una enorme platja, a la tarda-vespre s’havia convertit en un botellón mutitudinari. Amb marea alta, la gent s’amuntegava a l’aigua i a la sorra i teenagers amb neveres bevien sangria i cubates a peu de platja. No hi cabia ni una agulla.
Al vespre vam menjar alguna cosa i vam repetir els llocs de copes del dia anterior fins que ens van fer fora.
Vuitè dia – Cadis
Vam decidir visitar la gran capital Cadis aquell dia. Per arribar a Cadis cal agafar una carretera que a punt d’arribar a destí mostra un curiós escenari de mar a banda i banda:
Mostra un mapa més gran
Vam aparcar en un pàrquing públic al costat del Passeig Marítim, que ofereix unes vistes molt boniques.
Després, visita a la Catedral, els carrerons i dinar en un restaurant on els cafès eren de la mida d’una pinta de cervesa.
A la tarda, Epna i Neus van pujar a la Torre Tavira i la resta vam anar al Parc Genovés, on vam poder veure arbres i animals prehistòrics.
Després vam fer un banyet en una platja que estava al límit de la seva capacitat i on l’aigua era un compost més proper a l’hidrocarbur que a l’H2O. Un llumí hagués causat estralls….
De tornada a Conil, vam decidir sopar. Vam anar a petar a un restaurant molt entranyable que es diu La Sal. Allà un cambrer amb molt salero, el Pepe, ens servia amb notes d’humor constants i fins i tot ens va convidar a alguna cosa, com ara unes tapes o unes canyes.
Unes copes al Pirata, La Luna i l’Aqua i a dormir.
Novè dia – Tarifa i Azahara de los Atunes
El dimarts vam anar a Tarifa. Tarifa és molt coneguda per ser un dels punts més importants pels surfistes i windsurfistes…i des de fa poc també pels kitesurfistes. Per plaer de la Lisa i de la Lídia la havíem de trobar munts i munts d’aquests éssers aventurers i grenyuts.
Però a part d’aquesta vessant esportista, Tarifa és la ciutat més meridional de la península i defineix el punt europeu de l’estret de Gibraltar. És també on s’ajunten el Mar Mediterrani i l’Oceà Atlantic i on els antics creien que s’acabava el món.
Mostra un mapa més gran
Tarifa va ser doncs un punt crucial i estratègic durant la història i una mostra d’això és el Castell de Guzmán el Bueno. Aquest castell va ser construït pels musulmans i tot i ser una fortalesa tenia uns importants jardins. Més tard va ser recuperat per Guzmán i durant un setge el seu fill Sancho va ser segrestat. Les forces enemigues van amenaçar Guzmán de matar el seu fill si no es rendia, i en resposta a aquesta amenaça Guzmán els va llençar la seva pròpia daga perquè executessin el seu fill. Sancho va ser degollat davant seu.
Però deixant aquesta èpica a part, Tarifa és una ciutat plena de comerços relacionats amb els esports aquàtics i té un centre molt bonic, ple de carrerons, places i botiguetes.
Vam visitar el castell i després vam anar a la platja atlàntica. La platja era de sorra fina i l’aigua estava molt neta…un autèntic plaer.
En aquesta foto podeu veure a l’esquerra el Mar Mediterrani i MiniG i a la dreta l’Oceà Atlàntic i Epna.
Vam menjar-nos unes fabuloses pizzes i vam marxar en direcció a la platja de Zahara de los Atunes, on vam poder veure aquesta magnífica posta de sol.
Al vepre, vam repetir sopar a La Sal amb el Pepe, que al dir-li que marxàvem a Sevilla ens va advertir que Sevilla és un barri de Triana. També ens va recomanar un parell de llocs on anar a Sevilla: l’Alameda, on hi ha artistes, putes, maricons i travestis o Triana….on hi ha el mateix però amb flamenquito.
Aixi que unes altres copes i ballaruques i a dormir.
Desè dia – Jerez, Sanlúcar i Sevilla
Deixàvem Conil després de posar la Lola la xorissa del revés en direcció a Jerez. Tots estàvem d’acord en que podíem visitar una bodega i la nostra elecció una vegada aparcats va ser González Byass, propietaris de la famosa marca Tío Pepe.
Després de pagar l’entrada vam ser guiats per una visita on la Rocío ens va explicar el procés d’elaboració dels brandys i dels finos.
Al final de tot hi va haver una degustació de Tio Pepe i de Croft. El primer massa sec pel meu gust, en canvi el segon tenia un punt de dolçor interessant.
Havent acabat (forma partícipica del pretèrit anterior perifràstic) vam anar a dinar a un magnífic restaurant de la Plaça del Cabildo de Sanlúcar de Barrameda que Snowy coneixia.
Les tortitas de camarones van ser el plat estrella.
I ja després vam arribar a Sevilla….a les set de la tarda la temperatura era de 40º.
A Sevilla vam gaudir de l’hosptalitat de la Mercedes, una sevillana molt guerrera que es va portar fantàsticament bé amb nosaltres. Ens va fer evitar els llocs turístics i ens va portar a bars de Triana com la Casa DIego o Las Golondrinas. Després, vam anar a veure un espectacle flamenc a l’Anselma, on la Mercedes va marcarse un ball i l’Anselma una cançó.
Onzè i últim dia – Sevilla la calorosa i tornada a casa
El dijous ens vam llevar molt cansats, però amb ganes de fer un passeig per alguns indrets de Santa Cruz, com la Catedral, La Giralda o també Els Jardins Maria Luisa, Murillo o la Plaça d’Espanya.
Els carrerons de Santa Cruz i els jardins van ser fàcils, però mica a mica el cansament va poder amb nosaltres.
Cap a les dues, vam anar a buscar els cotxes i vam anar a l’aeroport. Vam embarcar puntuals, aquesta vegada amb Spanair, i a les sis ja érem a Barcelona, cansats però contents d’un gran viatge.
