Algú coneix Escòcia? Jo no gaire, almenys fins fa uns dies. Us recomano totalment anar-hi, i si pot ser amb la llibertat que dóna conduir un cotxe, improvisant pel camí i coneixent molta gent. Nosaltres ho vam fer del 16 al 23 d’agost del 2008, un carismàtic grup amb estil que va deixar empremta: Olga, Lisa, Henry, Lídia i jo mateix. Una experiència inoblidable.
Aquí podeu veure el recorregut aproximat, unes 600 i poques milles que són gairebé 1000 quilmòmetres.
Hi trobareu de tot: ciutats grans amb ambient, paissatges impressionants que no t'acabes mai, castells, llacs, gent encantadora. Us ho recomano.
Anem per feina.
Primer dia. Dissabte 16 d’agost. Arribada a Edimburg i festa per The 3 sisters i The Tron. Sorpresa al Hostel
Vam començar el nostre viatge agafant un vol de Clickair que sortia de Barcelona a les 18:35 i arribava a Edimburg a les 19:45 aproximadament, hora local. El primer que havíem de fer era recollir el cotxe de lloguer a les oficines d’Europcar. Era un Vauxhall Zafira, encara que la majoria el coneixeu com a Opel Zafira. Resulta que a UK, Opel no és Opel, sino Vauxhall. No em pregunteu perquè. Es tractava d’un fantàstic monovolum de sis velocitats pràcticament nou...evidentment, el volant estava a la dreta.
Abans d’anar al pàrquing de l’aeroport vam menjar alguna cosa en un dels restaurants d’allà mateix. Va ser el nostre primer contacte amb la gastronomia local. Mentre menjàvem, vam fer un truc al hostel on teníem l’allotjament reservat per avisar que arribaríem una mica tard. La broma de la nit va ser que si no es posava el prefix d’Edimburg correctament, qui contestava el telèfon era un Parc de Bombers (Sorry, this is a Fire Department). Us convido a trucar al +44 (0)131 55 622 23 sense el 0 si voleu verificar-ho.
Així que amb la fantàstica ajuda del navegador GPS (quin gran invent....crec que sense ell encara estaríem donant voltes pel pàrquing de l’aeroport) i la valentia de la primera conductora, l’Olga , vam plantar-nos pràcticament davant de Brodies Hostel , ubicat al número 12 de High Street, en plena Royal Mile. La Royal Mile, es un conjunt de carrers cèntrics que van des del Castell d'Edimburg fins al Parlament de Holyrood...una mena de Rambles de Barcelona, vaja.
Què hem de dir d’aquest hostel? Ubicació perfecta, en ple rovell de l’ou edimburguès....i a partir d’aquí res més de bo. Algú ha vist mai Els Joves? Doncs semblava el seu pis en versió alberg. Qui sap si va ser una venjança per la forma que la Lisa va llençar despectivament la Visa al recepcionista, o potser simplement el hostel ja era així. Aquí podeu veure una foto que il•lustra les instal•lacions.
La Lisa, la Lídia i jo vam ser conduïts a una habitació de nou lliteres (a mi em surten divuit matalassos) on donada l’hora que era hi dormien vàries persones i tota la roba estava tirada pel terra. No hi havia lloc on deixar la maleta......de fet vam intentar deixar les nostres sota un llit, però no hi cabia perquè hi havia unes caixes!!!
Olga i Henry no van tenir millor sort. La seva habitació, en un altre edifici, era igual de lamentable. Vam considerar seriosament trucar a Sanitat.Així que amb aquest panorama, vam decidir sortir de festa per calmar-nos una mica. Vam anar a petar a un fantàstic pub que es diu The 3 Sisters, i s’ha de dir que ho vam encertar. Es tractava d’un local immens amb un pati exterior. Estava ple de gent i vam tenir la sort de poder trobar una taula a dins tota per nosaltres. Van caure les primeres pintes de la nit i vam conèixer el Benny Hill versió escocesa.
Era un paio força divertit que anava ballant amb les noies que trobava. Vam poder comprovar que gran part de les escoceses tenen un sentit de l’estètica peculiar i aguanten el fred com unes campiones. Aquí podeu veure uns elements que estaven asseguts al nostre costat.
Al cap de molta bona música, vam canviar de pub i vam anar a parar a un altre de ben a prop. Es deia The Tron i no hi havia tant ambient, així que vam fer un billar i vam tastar la nostra primera pinta de Tennent’s. Vam estar jugant contra uns indígenes d’allà força simpàtics.
I va arribar l’hora d’anar a dormir. Quina por.
Encara recordo clarament les pessigolles que sentia al clatell. Quan em vaig girar i vaig veure la viga sobre meu i els insectes que hi corrien vaig agraïr el fet de no portar ulleres mentre dormo. Crec que cap de nosaltres va dormir gaire aquella nit; jo ho vaig fer abraçat a la meva jaqueta on hi guardava la càmera i els diners. Podria ser pitjor...Henry va trobar un altre paio dormint al seu llit.
Segon dia. Diumenge 17. Crieff Games, Pitlochry i Inverness
Ens vam llevar plens d’optimisme i bon rotllo. Després d’una bona dutxa vam menjar-nos uns muffins a l’Starbucks local i vam anar a buscar al cotxe.
La primera parada era la bonica vila de Crieff. Resulta que justament el dia 17 hi fan els fantàstics Crieff Highland Gathering...ja sabeu, concurs de gaiters, llençament de troncs, estirar la corda, balls escocesos. Aquí en teniu una mostra, tot i que és de l'any passat.
Tambe hi havia paradetes pels guiris com nosaltres. Aqui podeu veure Henry amb un barret tot extrany. No sembla gaire content.
Al cap d’una estona, vam deixar el poble i vam anar a Pitlochry. Es tracta d’un indret petit amb poques coses interessants, però un bon lloc per dinar, The Old Mill Inn: bons plats a base de peix i verdureta bullida...mmmmmmmm............ nyam.
Així que cotxe i cap amunt. Ens dirigíem a Inverness, una ciutat situada al Mar del Nord. Vam arribar i al cap d’una estona ja havíem lligat l’allotjament a la Winston Guest House.
Després d’aposentar-nos i alegrar-nos pel fet de no haver de compartir bany amb ningú més (ni mamífer ni atròpode) i saber que ningú et tocarà les maletes vam anar a fer un volt per veure el castell i sondejar llocs per sopar.
Vam veure que Inverness és una bonica ciutat amb molta vida i ambient. Els voltants del riu són especialment recomanables, especialment veient tres esglésies diferents en pocs metres: catòlica, escocesa i protestant. Quan vam haver voltat una mica vam anar a un Bella Italia que teníem al a prop de la Guest House. Sortint de sopar, vam anar a un parell de pubs on hi havia música en viu. El primer més tradicional, i el segon amb un duet que feia versions de cançons més conegudes com Dire Straits o Queen. Vam poder veure que els ambients nocturns, almenys a Inverness, són força intergeneracionals; et trobes gent de totes les edats, alguns més ebris que altres.
Puntuals com un rellotge, a les 0:00h van tancar els locals (era diumenge!!) i nosaltres vam anar a dormir.
Tercer dia. Dilluns 18. Endisant-nos a les Highlands: Loch Ness i Urquhart Castle
I va arribar el tercer dia. El primer que vam fer, després del nostre primer Scottish Breakfast (brutal....pots triar entre ous remenats –scramled-, bullits –boiled- o fregits –no ho recordo-, bacon, torrades, te, cafè, suc de fruita, melmelada.....) és anar a un supermercat per comprar provisions. Vam decidir que seria més interessant fer-nos entrepans i menjar pel camí i així no pedríem temps buscant un restaurant i entaulant-nos. Vam anar a parar al que sembla una cadena per allà, a un Tesco. Vam comprar baguets, alguna cosa semblant a pernil dolç, tomàquets, olivetes i unes patatetes.
Així que vam començar la ruta. Vam deixar enrere Inverness i al cap de poca estona ja vam veure el fantàstic Loch Ness. Es tracta d’un enorme llac de 37 quilòmetres de llargada, més famós per la llegenda del monstre amb la que no us avorriré. Tan excitats com estàvem, no vam poder evitar parar un momentet per fer alguna foto. Aquí podeu veure la Lídia, l'Olga i la Lisa, totes emocionades.
No us negaré que vam passar pel Loch Ness Museum, tot i que vam decidir no entrar-hi. Hi havia coses més interessants que ens esperaven. Una d’elles és l’Urquhart Castle, que aquí podeu veure:
Abans d’entrar-hi vam comprar-nos l’Explorer Passport. Es tracta d’un gran invent escocès que et permet veure tots els castells que vulguis durant uns dies determinats. Ull, són un munt però només compten els “oficials”. Hi ha altres castells privats que no hi entren.
Urquhart Castle és un fantàstic castell en runes on s’hi van rodar algunes escenes de la pel·lícula Els Immortals (per cert...el nom original de la pel·li és Highlander). Està rodejat –com no- d’una immensa catifa de gespa verda d’una banda i del llac Ness per l’altra. Algunes parts del castell encara estan en peu, com ara alguna torre.
Després d’una bona estona vam seguir la nostra ruta i vam continuar cap a la següent parada: Eilean Donan Castle. Al contrari que Urquhart, Eilean Donan fou restaurat pel Clan McRae durant el segle XX i per aquesta raó es pot veure en tot el seu esplendor.
Potser la part més espectacular és la cuina, que es pot veure ambientada amb figures de mida real, plats i menjar escenificant la vida diària. Com si fos el Museu de Cera.
Abans d’entrar-hi, vam entaular-nos en una zona de picnic i vam fer-nos els entrepans, que vam menjar amb avidesa.
Vam marxar del castell i vam dirigir-nos ràpidament a l’Illa d’Skye. No cal agafar cap ferry sino que s’hi pot arribar conduint a través d’un pont. Allà teníem reservat allotjament al Broadford Hostel. Què ens hi trobaríem? Doncs va resultar que el hostel estava molt bé: net, correcte i amb gent una mica més sana que a Edimburg. Els nens havien d’estar separats de les nenes.
Henry i jo vam compartir habitació amb dos gallecs anomenats Alejandro y Benito, que estaven recorrent Escòcia en bici. Ens van explicar, entre altres coses, que la majoria de marisc gallec és en realitat irlandès.
Una vegada instal·lats, vam anar a fer un vol per Broadford, on vam veure que no hi ha res a veure, i vam anar a sopar a un fabulós restaurant que es diu Creelers . Es tracta d’un restaurant molt correcte on el peix és el plat recomanat.
Després de la teca, vam anar a fer unes pintes i uns billars a l’únic pub que estava obert, el Crowlies.
Quart dia. Dimarts 19. Illa d’Skye, Talisker Distillery i primer Bed and Breakfast
L’Illa de Skye és una de les Inner Islands i està situada a l’Oest d’Escòcia, a l'Oceà Atlàntic. Té una superfície de 1600 quilòmetres quadrats, i per tal que us en feu una idea això és una mica més del doble de Menorca; ara bé, només té uns 9000 habitants. Les ciutats més importants són Broadford, on teníem el hostel i Portree. Gairebé tota l’illa viu de la pesca, el turisme...i del whisky.
La planificació del dia era llevar-se més o menys d’hora i recórrer l’illa. Volíem anar a Portree, a Uig (la ciutat de més al nord), a visitar el far, algun castell i la destileria Talisker. Henry i jo, com a gentlemen que som, ens vam llevar una mica més d’hora per anar al supermercat i comprar l’esmorzar. Ens vam decidir per uns croissantets , nutella i lleteta; el hostel tenia un menjador i una cuina fes-t’ho-tu-mateix que ens va anar perfecte per preparar el menjar amb plats i gots corresponents. La cuina era enorme i hi habvia prestatges i gran neveres on els hostes guardaven les seves pertenències degudament etiquetades.
Una vegada alimentats vam agafar el cotxe i vam enfilar cap a Portree.
La capital és una ciutat força petita i turística. Què voleu que us digui? Ara mateix només recordo com a interessant el port amb les seves casetes de colors .
Vam poder veure que hi havia la possibilitat d’embarcar i fer un volt.....la publicitat deia que es podien veure balenes i dofins.
Vam comprar teca per fer-nos entrepans, com el dia abans i vam anar a buscar el pa a una fleca que es deia Mackenzies i on vam veure que haguéssim pogut comprar uns sanwichs genials per només dues lliures!!
Carrereta i cap a Uig. Com podeu veure, no es tractava pas de paratges molt transitats. Us asseguro que la Lisa va estar al mig de la carretera durant dues hores així de quieta, i no va passar ni una trista cabra.
Després de voltar per Uig (voltar??? si en mig minut ho vam tenir tot vist), vam buscar un lloc per menjar. Vam trobar una mena de restaurant abandonat però amb totes les taules i cadires de fusta lliures, així que ens hi vam asseure i hi vam dinar.
Després de la teca vam anar tirant cap al Dunvegan Castle del Clan MacLeod, on no vam entrar perquè no ens acabava de convèncer i preferíem arribar a la Destileria Talisker abans que tanquessin. Vam arribar just a Carbost, el poble on hi ha la destileria a les 17h, que era l’hora de l’última visita guiada. La visita va ser més o menys interessant......tota comentada en anglès –of course- així que ens vam perdre bastants detalls.
Com a resum: el whisky s'elabora a partir de malta escalfada amb turba i barrejada amb aigua d'un manantial concret. Al cap d'unes hores el destil·len els líquids resultants (fins a dues vegades) i en surten els spirits, amb una graduació de 75% d'alcohol. Es barreja amb aigua per rebaixar-ho al 65% i es guarda en bótes durant un mínim de 10 anys. Allà acaba el procés i només quedarà embotellar-ho. Un 60% del whisky resultant es fa servir per elaborar els blended whiskys, que són barreges de vàries destil·leries.
Una vegada acabada la visita, vam seguir la ruta. Vam abandonar l’illa en direcció a la següent parada, Fort William. La nostra idea era que si trobàvem un Bed & Breakfast una mica abans ens hi quedaríem.
Vam tenir la sort, just abans d’arribar a Spean Bridge i a unes 15 milles de Fort William, de trobar el Bed & Breakfast de Mrs Emily Oliver; aquí la podeu veure:
Amagada dins els bosc, vam veure aquesta casa familiar amb alguns hostes més –però no gaires-. La senyora Emily ens va tractar molt bé i fins i tot va intentar reservar-nos taula per sopar. Com que el restaurant que ens recomanava estava ple, vam anar a Spean Bridge a menjar alguna cosa i a fer unes pintes. Els llocs escollits foren el Little Chef i el Bar Commando, res de l’altre món però suficient per nosaltres. Little Cheff era un restaurant de menjar ràpid on vam demanar unes hamburgueses, i el Bar Commando era una espècie de bar ple de referències a militars del poble que havien lluitat a diferents guerres. Després d’això, vam tornar al Bed & Breakfast per dormir.
Cinquè dia. Dimecres 20. Fort William, Oban, Loch Lomond i per sorpresa....Callander
Ens vam llevar i dutxar i vam baixar al menjador. Com que encara faltava una mica (15 minuts, com vam atrevir-nos a baixar abans d'hora??), Henry i jo vam anar a passejar pels voltants de la casa, on vam poder veure un riu i un llac. Mentrestant la Lídia i la Lisa van conèixer el Bruno, un petit gat que voltava per la casa.
A les 9h ja teníem a punt l’esmorzar. Ja podíem alimentar-nos perquè aquell dia seria força estrany........Un altre Scottish Breakfast i aquesta vegada compartint taula amb una parella de Sussex o d’Essex, no ho recordo ni m'importa.
Vam marxar en direcció Fort William. La ciutat no té res de res excepte un carrer comercial i vistes a Ben Nevis, la muntanya més alta de tota la Gran Bretanya. Així que ràpidament vam continuar en direcció Oban, la propera parada.
Oban tampoc és res de l’altre món, ni tan sols el port....the harbour com diuen ells.
Cotxe i cap a Stirling. Vam veure amb temor com entràvem en reserva i havíem de buscar alguna gasolinera. No ens va ajudar gaire una escocesa amb un parlar molt tancat a qui preguntàvem on n’hi havia una:
Guiris (nosaltres)-Is this gas station close? Scot girl- No, the gas station is not closed.
No hi havia manera, nosaltres li preguntàvem si la gasolinera estava a prop i ella ens deia que no estava tancada. Ufffffffffffffff....................sort que a la Lisa se li va acudir preguntar-ho a un cambrer. Teníem la gasolinera allà mateix.
Vam intentar trobar un Bed & Breakfast a Dumbarton, a mig camí d’Stirling. Arribem al davant d’un pub, abaixo la finestra del copilot i el Henry li pregunta on hi ha B&B. L’home –sensat com pocs- ens diu “On the left, you are obstructing the traffic”. Així que ho fem, el Henry surt del cotxe i al cap de mig minut ens diu que el paio feia olor a deu o quinze whiskys diferents i que li intentava dir que millor que preguntés a un taxista que teníem davant. Hi anem, el Henry, la Lisa i jo...i mentrestant el paio borratxo es queda davant el cotxe mirant la Lídia i l’Olga sense dir res. El taxista era un paio desdentegat a qui li faltaven set o vuit dents de la mandíbula inferior....jo no em podia aguantar el riure mentre ell ens deia on podíem trobar B&B.
En fi....que vam decidir anar directament a Stirling. Abans, vam fer una paradeta a un parc que hi havia just a la ribera del Loch Lomond. La boira i la pluja donaven un cert encant a l'indret.
Així que vam arribar a Stirling, si no recordo malament, cap a les 21h. Plovia. Comencem a buscar B&B i tots estaven ocupats (No vacancies). Paciència. Intentarem hotels...tampoc hi ha sort; es van fent quarts d’onze i no hi ha manera. Segons el GPS, hi havia un hotel prop d’un polígon, així que com que no el trobàvem el Henry i jo vam sortir del cotxe i vam anar a la guixeta de cotxes del Burguer King. La noia rentava plats escoltant música amb uns auriculars. Henry pica el vidre i la tia es posa a cridar, espantada. El primer que diu –atabalada- és “Where is your car?”. Vaja.... Tampoc ens vam entendre així que vam preguntar per una altra banda i finalment vam trobar un Holiday Inn. Allà, un noi molt simpàtic, en Colin, ens va dir que no trobaríem res perquè aquells dies es feia la no-sé-quina-conferència i no hi havia un sol llit. Ens va dir que potser podríem anar a Perth o a Newcastle!!! Lovely Colin va agafar les pàgines grogues i va començar a trucar a tot arreu dels voltants. Finalment, i amb l’ajuda d’una altra noia, ens va trobar allotjament en un hotelet de Callander, a un quart d’hora d’allà, i només a 50 lliures per habitació i nit, esmorzar inclòs.
El Bridgend Hotel de Callander era un hotel vell però amb molt d’encant que ens va recordar Fowlty Towers. Una vegada vam haver arribat, i afamats com ens van veure ens van dir que obririen la cuina per nosaltres. Que bé! Eren quarts de dotze, i tenint en compte que molts pubs a les 21h ja no serveixen teca......
Vam aprofitar per tastar un dels plats típics, els haggis. Després d’unes pintes i un billar, cap a dormir.
Sisè dia. Dijous 21. Inchmahome Priory, Doune Castle, Stirling i tornada a Edimburg
El dijous arribaria un petit premi als patiments del dia abans. Com que estàvem en una part del país que no teníem prevista, vam buscar la guia de l’Explorer Passport per veure si hi havia alguna cosa interessant per aquells indrets. En vam trobar dues: Inchmahome Priory i el Doune Castle.
A poc a poc.
Inchmahome Priory és (era) un edifici religiós en runes que està en una illa al mig del Llac Menteith. Per anar-hi només s’ha d’anar a l’embarcador, girar una petita plataforma de dos colors (negre d’un costat i blanca d’una altra) per tal que el color blanc es vegi des de l’illa. Llavors un barquer ve a buscar-te.
L’antic priorat està sobre una immensa catifa verda. Es visita ràpidament, però la la vista és molt maca.
A continuació vam anar al Doune Castle . Un altre castell, potser sense res a destacar. O potser sí? Nosaltres no ho sabíem, però aquest castell és on es van rodar parts de la famosa pel·lícula de Monty Python Els Caballers de la taula quadrada.
Després de la visita vam tornar a Stirling vam anar al castell. És un castell impressionant i enorme; a l’entrada hi ha una estàtua de Robert Bruce, el fill del leprós de Braveheart i Rei d’Escòcia.
Cal molta estona per visitar-lo tot. Personalment em va agradar el Museu dels Argyll and Sutherland Highlanders, un regiment militar amb molta història. Per aficionats a les pel·lis militars, el nom La Delgada Linea Roja està basat en un quadre on apareix aquest regiment. Els uniformes vermells dels Highlanders formant una línia defensiva representen aquesta fina línia vermella.
Acabada la visita, vam anar a dinar a Stirling i després vam anar al William Wallace Monument. Tots pensàvem que era una estàtua, però es tota una torre amb un museu dins. Era tard i no vam poder entrar.
Cotxe i cap a Edimburg.
El Hostel on teníem l’allotjament, l’Smartcity, no tenia res a veure amb el Brodies. Un lloc net i amb més intimitat. Fins i tot hi havia un armari on deixar la maleta; les habitacions no eren molt grans, així que vam poder encabir-nos tots cinc en una de vuit. Els nostres companys d’habitació, dues italianes poc xerraires i un cristià devot que resava cada matí van ser gairebé transparents (o això o els vam intimidar).
Ens vam instal·lar i vam sortir una mica. Aquella nit plovia bastant, com podeu veure....
Vam anar a un italià (Bella Itàlia, ho recordeu?..doncs resulta que és una cadena!). Allà un cambrer gallec ens va fer d’amfitrió i després de la teca ens vam permetre el luxe de demanar un gelat de deu quilos que es deia The Godfather.
En acabar vam anar altra vegada al The 3 Sisters, com la primera nit. Es notava que era dijous i hi havia una mica menys d’ambient. Vam canviar de local i vam anar a un altre, una mena de soterrani amb musica extranya, que a cap de nosaltres va fer el pes.
Així que cap a dormir.
Setè dia. Divendres 22. St Andrews i comiat de les nits escoceses Ens vam llevar i vam anar a esmorzar a un cafè proper. Allà, després de demanar un croissant amb jam vam recordar que no és el mateix ham (pernil) que jam (melmelada). Vam estar parlant sobre el que podíem fer i vam decidir anar a St Andrews, una ciutat relativament propera. Allà podríem veure la catedral i el castell; tornant aniríem al Castell d’Edimburg.
El viatge va ser una mica més llarg del que havíem pensat, però tant el poble com la catedral com el castell van ser bonics de veure.
Vam menjar una cosa ràpida i vam tornar a Edimburg.
No comptàvem que calia travessar gran part de la ciutat en hora punta i amb alguns carrers tallats pels festivals, així que vam fer tard per visitar el castell. Quina llàstima :-(
Així que vam decidir voltar per la Royal Mile i viure els espectacles del carrer. Vam menjar-nos uns frankfurts (nooooooo.....no ho diguis mai això, es diuen hot dogs) en una paradeta i després vam anar al davant de l’església per veure com sortien els gaiters procedents de la Military Tattoo. Veure’ls sortir va ser impressionant: entonant Scotland The Brave i marxant al pas. La sorpresa va venir quan just quan estaven davant nostre van parar de tocar. Henry ho va batejar com a gaitus interruptus.
Vam sortir de festa, altra vegada per The 3 Sisters, vam conèixers una xavals de Manchester que regalaven galetes (a saber què hi havia dintre) i vam anar a algun altre local. Com que Henry i Olga es van retirar una mica abans, la Lisa, la Lídia i jo vam fer un passeig amb un d’aquells carros estirats per un ciclista.
Després d’això vam anar a dormir.
Vuitè dia. Dissabte 23. Vivint el Fringe Festival i adéu Escòcia
Ens despertàvem al que seria l’últim dels nostres dies escocesos. Després que els empleats del hostel haguessin de venir a recordar que feia mitja hora que havíem de ser fora, vam afanyar-nos i vam anar a un Starbucks a menjar alguna cosa. Vam passar el matí vivint el Fringe Festival: espontanis a base de malabaristes, acróbates i molt d’ambient de carrer.
Vam menjar-nos qualsevol cosa en una hamburgueseria que es deia Wannaburguer i vam anar a buscar el cotxe que teníem en un pàrquing. Per cert...algú sap que és més car deixar el cotxe 24 hores a Cal Font (22 EUR) que 24 hores al centre d’Edimburg (16 lliures=19 EUR)?
Vam arribar a l’aeroport, on tristos i nostàlgics vam embarcar a les 20:55h per tornar a casa. Arribàvem a Barcelona cap a dos quarts d'una, hora local.
El campionat de volei sorra d'igualada, sempre ha estat un puntal esportiu nostre. Allà es va gestar la mítica i llegendària història dels Fills de Belcebú (Gurús del Gore), que van enlluernar en la primera edició amb unes mítiques samarretes que van causar furor...
... any rera any els Fills de Belcebú van anar participant i coleccionant derrotes, fins a convertir-se en l'equip abanderat de la competició.
El 2007 ja vam participar sota el nom de kmarades, i aquest any vam tornar a repetir-ho. Així doncs per segon any, no hi havia els Fills de Belcebú, però els kmarades agafaven el seu relleu... per continuar amb les derrotes!
Aquest any hem fet ni tres, ni cinc: quaaaaaaatre equips. Dos de masculins i dos de mixtes. Els noms??? Tan originals com....
Kmarades
Kmarades Reloaded
Kmarades Revolutions
Kmarades Stricke Back
Qualsevol queixa: al tarat del mestre víbora, que gràcies a la seva desbordant imaginacio, debem aquests noms.
El millor que té el volei sorra d'igualada, no son les xatis amb tanga revolcant-se pel terra no... el millor és que es tracta d'un esdeveniment esportiu global, que dura aproximadament 48 hores... Et pot tocar jugar a les tres de la matinada (com ens va passar) o bé a les nou del matí (que també ens va passar).
MiniG, el gran Potx, i en Pisuk (a punt d'explotar de birra), discutint les tàctiques d'última hora....
Abans de la primera derrota...
A veces veo muertos.... no, tranquil, es que els kmarades ens movem tan ràpid per la pista que les càmares de fotos no tenen temps de captar-nos.
En Muxampa a punt d'esmatxar...
Snowy i Trigues a punt per combinar... me la passes, te la torno i... esmatxadaaaaaaaa!!!!! Brutal.
Què podem dir del campionat??? Doncs bé, que anavem encarrilant derrotes (amb alguna victoria aïllada) fins que va arrivar el dissabte a la nit... i amb ell, la desgràcia.
La desgràcia va venir en forma de diluvi universal que va obligar a retrassar bona part de partits... AAAhhh... els kmarades, estavem davant un dilema. M'explico: haviem quadrat els nostres horaris, per acavar els partits el dissabte a les 22h (més o menys) i després anàvem a sopar al Protilau a ingerir litres i litres d'OH. Peròoooo... amb el retràs, no sabiem quan jugariem!!!
Així que després de vàries reunions, els kmarades en assamblea, vam decidir... d'anar al sopar. Per tant, ens vàrem perdre alguns partits per no assistència i amb ells la possibilitat de classificar-nos, guanyar el campionat i anar al campionat mundial de volei sorra. Altre any serà... encara tenim prioritats.
Mireu quina mirada penetrant la de'n Muxampa. És la mirada melancòlica d'algú que voldria estar suant tot jugant a volei en comptes de pendre's el puraco després d'un bon sopar...
En fi!!! Va ser un gran campionat, llàstima de la pluja, però com sempre el 2009 hi tornarem!!!!!! We liiiiiiiiiiiiiiike it!
Com cada any, els kmarades vam participar al torneig d'Handbol Sorra i com sempre vam protagonitzar una actuació memorable: les nostres derrotes seran recordades durant dècades.
Aquest cop a més a més participaven en dos equips, un de masculí i l'altre de mixte.
Equip Masculí
Alimanya el rei de la canya: La figura de l'equip, un esportista d'èlit vingut a menys, però que de tant en tant dona mostres que deixen entreveure el gran jugador que havia sigut.
Mestre Víbora: Oblidats els seus problemes amb les lesions, es va entregar al màxim i va demostrar que només amb la voluntat les coses no surten.
Enric: No es el bloody henry, si no un colega de l'alimanya, ex-jugador del TDK. Ens va deleitar amb grans dosis d'entrega, voluntarietat i companyerisme.
Ono: Els seus aley-hoops amb rectificats a l'aire, després de recollir un rebot van fer furor... practiqui l'esport que practiqui Ono, sempre sembla que sigui basquet.
Pisuk: Va esforçar-se al màxim per ensenyar al seu fillet de que és capaç el seu pare. Per sort l'Oriolet encara és massa petit per recordar-se'n.
Epna: Jo mateix, que vaig estar al mateix nivell que la resta de l'equip: memorable.
Equip Mixte
Eva: La figura de l'equip mixt. Quan juga amb companyes que en saben tan com ella arriba a les finals... quan juga amb els kmarades encadena derrota rera derrota.
Spicy: Va donar mostres de l'enorme jugadora d'hoquei que havia sigut, però sense un stick no podia apallissar a les rivals.
Snowy: Es va dedicar a lesionar a totes les rivals que se li posaven per davant... ja se la coneix com la Rochemback de l'Handbol.
Epna, Alimanya i Mestre Vibora, que van voler repetir més derrotes.
El primer partit el va jugar l'equip mixt que va caure amb molta honra... però era d'hora, a les 09:00 i els kmarades a aquesta hora encara no ens hem despertat... per això ens van guanyar.
Poc després a les 10:00, entre loors de multitud l'equip masculí, feia la seva entrada a la sorra (probablament extreta d'alguna de les 3883 obres que estan per acavar a Igualada).
Aquí teniu una foto del moment en que l'equip preparava la tàctica secreta:
Aqui tenim a Ono, a punt d'humiliar el porter després de fer-li trenta-quatre rectificats a l'aire...
Després a les 11:00 i a les 12:00, sense temps per recuperar-se encadenavem dos partits més... i fixeu-vos que he dit partits, perquè contra tot pronòstic... a les 12:00 vam assolir una VICTORIAAAAAAA!!!! I poca conya, eh??? No vam guanyar contra uns vejestorios de 30 anys, si no contra tot uns pipiolos, en plena forma, i amb unes abdominals brutals. Però amb això sol, no n'hi ha prou per vençer els kmarades.
Amb aquest partit es va acavar la participació de l'equip masculí, perquè (injustament) amb una sola victoria no ens vam classificar per a la següent fase... Així que tornem a l'equip mixt. Li esperaven dos partits seguis: a les 13:00 i a les 13:30... Què passaria??
Els partits desprenien una intensitat brutal:
Serraka guanyant el sac als rivals... va ser l'única cosa que vam guanyar...
Snowy a punt de destrossar la porteria (i la moral) dels rivals amb un missil estratosfèric.
Tot i que els kmarades vam desplegar un joc sublim, liderats per l'Eva, la veritat és que no vam poder evitar dues derrotes més... però pels pèls, eh???
Eva amb la pilota, posant amb el perfil bo per la càmara, abans de marcar un altre gol...
En resum, finalment l'equip masculí va tancar la seva participació amb una victòria en tres partits, i l'equip mixt amb tres honroses derrotes, però amb la clara convicció de que l'any que vé, les coses seran molt diferents....
Ah! I finalment, gràcies a tota l'afició que va gaudir del joc dels kmarades!!!
El 23 de juny del 2008 va tenir lloc l'esdeveniment més esperat.......la festa més genial de l'any. I us preguntareu què va passar.. Pregunteu-vos-ho!
Doncs els Xispis se'ns van casar. No per sabuda la festa va ser apoteòsica, digna dels Kmarades.
La festa va començar el dia abans, quan els Kmarades Mashos van fer un tranquil sopar al Roure on van parlar de la vida i van debatre temes eteris.
L'endemà tot es va precipitar. Els moviments van començar a casa dels papes de Muxampa, allà hi havia el nuvi i un grup selecte de Kmarades van anar-hi a fer-se les primeres fotos. Aqui en podeu veure uns quants:
Allà el nuvi va fer (simbòlica) entrega del ram al padrí, que havia d'anar ràpidament a Viladecans per portar el missatge d'amor a la núvia i endur-se-la de grat o per força.
Així que el padrí va marxar pitant cap a Viladecans, on va llegir el vers i es va endur la Xispi cap a Sesoliveres, on es faria tota la celebració. Hàbilment preparat pels kmarades, a l'alçada de la gasolinera Petronor al costat de l'Escola Pia es va fer un canvi de vehicle per tal que la núvia arribés a Sesoliveres en carro de cavalls:
Aquí podeu veure el carro amb la núvia i el seu pare. A baix, qual guàrdia d'honor, Spicy, la Reina, la Pati, la Protileta, Griwar i Serraka-padrí.
Aquesta va ser una de les jugades mestre dels Kmarades. Muxampa havia promès davant notari que si la Xispi arribava a la boda en carro de cavalls faria el Camí de Santiago amb el seu sogre!
Els Kmarades vam anar de seguida a Sesoliveres, on hi havia la resta de convidats. Allà vam prendre possessió d'un bon lloc on seguir la cerimònia. Segurament, aquesta foto (tot i que una mica borrosa) mostra el moment culminant quan Muxampa va veure la Xispi arribant en el carro:
El segon moment Kmarada va ser la sortida en escena de MiniG i Alimanya. Van escenificat, de forma brillant i causant sensació, el discurs dedicat als nuvis. El text, en forma de diàleg entre un Senyor Cursi [1] i un Senyor Garrulu [2], explicava quatre foteses dels nuvis. Aquí el podeu veure:
[Cursi] Hola a tots, estem aquí per parlar del Moisès i de la Mercè, per enumerar les seves virtuts i proeses. [Garrulu] Però com que ens van demanar que com a mínim omplíssim cinc minuts, haurem de parlar d'altres coses.
[Cursi] Moisès Domènech Sala, quin gran home. Ara us n'explicarem una breu història. [Garrulu] Muzz, Muxampa, Musifes, Moi, Moisses, Poeta que Peta, Mustranca, Monty Burns, Rei de la Rima, Rubito del Culito Bonito, molts noms per anomenar la mateixa persona. Com que sabem que acabaràs plorant i dient que ens estimes, explicarem el que voldrem.
[Cursi] I què n’hem de dir de la Mercè? Una noia vital, alegre, joiosa d’aquest gran do que ens ha donat la vida. Tots l’estimem molt. [Garrulu] Sí, i que a uns ens ha donat menys que a altres... a més, a mi em té una mica cansat. És un no parar...quin atabalament... [Cursi]Em referia al do de la vida... tan és. El Moisès és fill únic perquè els seus pares van pensar que el resultat era immillorable. [Garrulu] És cert, però és van equivocar....(pausa dramàtica).
[Cursi] La Mercè també és filla única. [Garrulu] Però en aquest cas ella ho és perquè donava tanta guerra que els seus pares no es van voler arriscar una altra vegada.
[Cursi] Ell va néixer a Vic, bonica vil·la osonenca, aquella plaça, aquell aire fresc, aquella brisa saludable i gèlida d’hivern.... tot plegat massa fred, massa... la família s’hagué de traslladar a Igualada. Hi ha qui neix amb un pa, ell va venir amb un fuet entre les................aixelles. [Garrulu] Entre campanada i campanada de l’església, la Mercè va néixer a Viladecans. Pobreta, amb tanta campanada la van mig estabornir, per això a vegades sembla que no hi sent... però compte que només ho sembla...
[Cursi] Els atzars de la vida ens van portar el Moisès a Igualada. [Garrulu] Ja ho diuen que és una ciutat amb mala sort.
[Cursi] La Mercè va estudiar a la SAFA, i allà va demostrar ser aplicada i treballadora. [Garrulu] I què més? Si les monges encara tremolen quan senten el seu nom! [Cursi] Però si de petita segur que tenia cara d’angelet [Garrulu] Sí sí... cara sí...
[Cursi] El Moisès va créixer, i taaaaaaaaant que va créixer. Va demostrar ser un estudiant voluntariós i amb ganes de menjar-se la vida. [Garrulu] Fins que ens va conèixer a nosaltres. A partir d’aquell moment la nostra vida va ser un turment.
[Cursi] Va convertir-se en un amic fidel, incondicional, sempre atent a la més mínima necessitat, allò que se’n diu una persona en la qui sempre pots comptar. [Garrulu] De veritat? On m’he perdut? Però si els seus pares ens pagaven diners perquè fóssim amics seus i el traguéssim a passejar...
[Cursi] Mentrestant la Mercè va decidir anar a estudiar a Tarragona. [Garrulu] Ja veus. No haurien pogut enviar-la més lluny? [Cursi] Nooo, que allà hi havia una bona universitat, la noia ja apuntava maneres amb això de la química [Garrulu] Si siiiií, sobretot la de biblioteca els dijous a quarts d’una...
[Cursi] Allà va madurar tastant l’experiència d’estar en un pis d’estudiants. [Garrulu] Quina llàstima que no perdés la vergonya i que anés a fer els cafès al bar de baix amb el batín i sabatilles.
[Cursi] I el Moisès va acabar els estudis i va començar a treballar. [Garrulu] I va ser llavors quan li van caure els cabells.
[Cursi] I un dia va trobar una nova feina a Santa Coloma. [Garrulu] Encara ara persegueixen el responsable de Recursos Humans.
[Garrulu] A Plasfi hi treballava la Mercè. Els seus pares havien aconseguit allunyar-la de Viladecans. [Cursi] La Mercè era una treballadora modèlica i respectada per tothom. [Garrulu] Segur que no la havien vist encara amb cara d’assassina i el pot de spray a les mans, aniquilat pobrets insectes [Cursi] De ben segur que no...
[Garrulu] M’han dit que algun dia, a Plasfi, tots dos deurien inhalar vapors de plàstic perquè alguna reacció es va desfermar. [Cursi] Possiblement va anar així o potser va ser que el destí els va unir.
[Garrulu] Això dels plàstics deuria ser malaltís perquè durant el viatge en vaixell per França, la Mercè es va dedicar a fer recol·lecció exhaustiva de cadires. [Cursi] Ho va fer perquè tothom tingués on seure! [Garrulu] Si siiiiiii... Pregunta’ls-hi als dels altres vaixells que encara rondinen ara, com els pobres pescadors de la vorera del riu...
[Garrulu] D’ençà d’allò que el Moisès dorm menys... [Cursi] No home no, el que passa és que la Mercè és una noia tant expressiva i comunicativa, que fins hi tot ho mostra dormint. [Garrulu] Serà perquè a les masies és el primer en llevar-se...
[Cursi] Bé, podríem allargar-nos hores i hores. Son moltes vivències i molts records que ens han deixat gaudir amb ells, dues bellíssimes persones, grans amics, d’aquells que saps que son i seran, que.... [Garrulu] Paaaaaaaaara... que no veus que els faràs plorar... [Cursi] Tens raó, cenyim-nos al guió, ja m’estava emocionant fins i tot jo... Doncs?
[Garrulu] Doncs segueixo; I com que el que ha unit el poliuretà no ho pot separar l’home, van veure’s obligats a casar-se. [Cursi] Evidentment podem dir que hi ha química entre ells, només cal veure com es miren...
[Garrulu] I aquí ens teniu, celebrant aquesta festa en un dia com avui. Jo que preferia anar de revetlla a Sitges... [Cursi] Per això no pateixis, et garanteixo que d’aquesta boda en sortiran espurnes.
[Garrulu] I aquí acaba la nostra història. O més aviat en comença una, la vostra. [Cursi] Doncs per no fer-nos més pesats i no allargar-ho més, només ens queda desitjar-vos que sigueu molt feliços! [Garrulu] I que la barra lliure tingui la durada que tots ens mereixem. [Cursi] Digueu amb nosaltres, Visca els nuvis!
Brillant.
Es van dir el "sí", vam llençar arrós i vam felicitar-los.
Llavors va venir el pica pica, i la sessió de fotos oficials.
Va arribar l'hora de la teca i els Kmarades, repartits en dues taules, van ser els reis de la festa. Van animar tots els convidats. La gent ens mirava i es moria d'enveja del nostre carisma. Quan vam fer el Teen Wolf Dance, el públic va embogir. Henry feia la seva festa.
El menjar va estar molt i molt bé, i les rondes de la muerte es van repetir una rera l'altra. I a l'hora dels cafès, va arribar el tercer i definitiu moment kmarada: el vídeo:
I només quedava temps per la moguda d'esqueleto i les copitxueles. Desfase Kmarada al mig de la pista i deserció de la resta...però a qui li importa?
El cap de setmana del 7 i 8 de juny vam celebrar el Comiat de Solter de Muxampa, el Rei de la Tranca. Ell no ho sabia, però teníem preparades un munt de sorpreses. El Comité Organitzador portava molts mesos treballant perquè tot sortís a la perfecció. Després de preparar-ho tot, li vam enviar les següents instruccions:
Hola ésser insignificant,
La Comisió Organitzadura de la Despedida del Muxampa Rei de la Tranca REQUEREIX la teva presència el proper dissabte 7 de juny. No és una petició, és una obligació.
Has d'agafar el tren dels Ferrocarrils de la Generalitat a l'estació de La Pobla en direcció a Igualada que surt a les 8:32h. Quina sort que tens que no hi hagi RENFE. Arribaràs a Igualada a les 8:39h aproximadament. A continuació trobaràs els membres de la Comissió al bar de l'estació. Allà rebràs instruccions.
La indumentària a portar posada és un xandall. Prepara't una maleta amb els següents items, com a mínim:
-Roba per sortir de festa a la nit. -Banyador i tovallola. -Estris d'higiene personal. -Una pinta. -Important, un traje amb camisa i corbata. Serà necessari en un momento dado. -No cal que portis diners en efectiu, els kmarades et proveiran. -Telèfon mòbil. Ens reservem el dret de requisar-te'l. -Vaselina pel culete.
Això és tot. Fi del comunicat.
Atentament, CODMRT
Tots els Kmarades a punt. Només vam patir una baixa, Sir Charles estava altra vegada en alguna missió secreta. Va ser una gran llàstima! I teníem dos convidats més: el Jordi, vei de Muxampa en la seva infància (al contrari del que algú pensava no era l'actual veí de la Pobla) i el Manel, amic de la família Xispii.
Així que mentre Muxampa anava en direcció al bar de l'estació, els Kmarades preníem un tallat als Molins. La primera opció era El Verdaguer, però Pisuk hi va passar abans i ens va advertir d'una baralla entre xinesos i gitanos.
Mentre Muxampa ens trucava per preguntar on érem nosaltres l'ignoràvem. Quan vam haver decidit que ja n'hi havia prou, vam enviar-li un SMS de broma perque anés a Can Serraka; el tarat s'ho va creure i quan vam anar a l'estació ja no hi era.
Aquí podeu veure'ns a l'estació.
Vam interceptar Muxampa i ens el vam endur...a Manresa! Havíem de recollir Griguerra abans de la següent parada.
Una vegada tot juntets, vam arribar al Coll de Revell, que és una àrea de servei situada a la Carretera de Vic a Espinelves i on vam fer un esmorzar brutal. Havíem de reunir forces!
La següent parada era el Circuit de Karts de Sils. Estava claríssim que una cosa com aquesta no podia faltar en aquesta festa. La posada en escena estava molt ben aconseguida: els corredors començaven a rodar en uns entrenaments lliures, al cap d'una estona engegava el cronòmetre per decidir la graella de sortida. Després d'una pausa de deu minuts per comentar la jugada, començava la cursa.
I aquí podeu veure un vídeo de la part final de l'entrega de premis al podi.
I amb una mica més de volta de l'esperada, vam arribar a Platja d'Aro, capital dels comiats de solter i soltera de la Costa Brava. Allà, després d'instal·lar-nos al famós i cèntric Hotel Cliper, vam anar al McDonalds a dinar.
I per digerir un dinar tan consistent, vam anar a passejar. Uns quants vam jugar un partit de futbol a la platja, mentre la resta degustava unes cerveses. Finalment, no van poder resistir-se i tots vam acabar revolcant-nos per la sorra lluitant per una pilota.
Així que va arribar l'hora de canviar-nos i prepara-nos per la festa. A Muxampa li vam dir que es posés el traje i que baixés al pati de l'hotel, que allà l'esperàvem tots. Una vegada feta la broma, li vam posar l'autèntica disfressa:
I nosaltres, per la nostra part, vam estrenar la genial samarreta Juicy Dick. El disseny va ser una currada de Bloody Henry, Ono i la germaneta d'aquest. Aquí ens podeu veure a tots:
Cal dir que a Muxampa li va agradar molt la disfressa. De seguida vam gravar un mini vídeo del seu debut:
Ambientats com estàvem vam anar a fer una volta per fer temps per l'hora de sopar. La gent ens aclamava i ens demanava fer-se fotos amb nosaltres. Muxampa exercia de líder carismàtic.
Vam anar a sopar a Cal Padrí, un lloc potser una mica massa tranquil pel nostre gust però on vam menjat molt bé.
I després va començar la festa. Com explicàvem, Platja d'Aro és la capital dels comiats de solter i soltera de la Costa Brava així que només féiem que trobar altres grups. Cap d'ells tan genial com nosaltres clar.
Tots els kmarades sense excepció vam aguantar i vam regnar durant tota la nit. Farra descontrolada, assetjament a i per part de fèmines que ens volien conèixer, alcohol i més festa. La nit va ser memorable.
El que no va ser tan memorable va ser l'endemà al matí, quan ens vam llevar destrossats i encara arrossegant els efectes perversos de la nit. Així que a part d'Ono i Potx que van anar a córrer i Alimanya que va corregir exàmens, la resta ens vam llevar just per marxar de l'hotel. Vam menjar alguna cosa ràpida al Viena que teníem davant i cap a casona.
I aquí es va acabar el comiat! Ahhhhhhhh...............a muelte a muelte!
Vam anar a un italià (Bella Itàlia, ho recordeu?..doncs resulta que és una cadena!). Allà un cambrer gallec ens va fer d’amfitrió i després de la teca ens vam permetre el luxe de demanar un gelat de deu quilos que es deia The Godfather.
