Si tots vosaltres us caseu...jo també em caso!

Sweet Violet

Hooola kmarades!

En vista que tots vosaltres us heu casat, he decidit fer el pas i llançar-me a la piscina! I sí...el banc ha estat l'afortunat! No tinc anell però el vaig pagant en còmodes terminis. Ja ho veieu, tot un negoci. Però tot val la pena...i aquest és el resultat:

Mola, eh?! Jeje! Us dec un voltet! :)

No em direu que no son precioses...

Mireu-les atentament... No em direu que no us atrauen, que no les trobeu encantadores i que no caieu encisats per la seva bellesa. I pregunteu-vos si hi pot haver quelcom millor.

Ahhh... encantadores, oi??????

Pujada a Montserrat

Aquest passat dissabte (set d'octubre per ser exactes) uns quants kmarades vam decidir fer una petita excursió: des de la vila de Collbató, fins al Monestir de Montserrat.
Els kmarades que vam protagonitzar aquesta fita de l'excursionisme modern vam ser la Trigues, en Potx, els reietons, la Snowy i jo mateix.

Aquí ens teniu! Quasi bé al principi de la nostra odissea. Ens esperaven pujades terrorífiques, una calor impressionant, unes rampes devastadores... però res ni ningú ens podria parar!

Vam començar el camí ascendint pel Camí de les Voltes i desafiant la pendent, després de poc més de 2 hores i quart d'àrdua caminata vam arribar al nostre destí: el Monestir.

Els reietons reclamen el seu dret de conquesta sobre Montserrat...

Fent país... nosaltres, de fet som amants dels països... ens agrada rússia i el seu vodka, irlanda i escocia i el seu whisky, frança i el seu chartreusse, austria i el seu stroh... Però sobretot ens agrada catalunya (i el seu moscatell).

Un refugi que per molta gent que no aguanta el devastador esforç de la caminata suposa el punt i final de la seva aventura. Des d'aquí els evacuen en helicòpter cap a l'hospital més proper per a que els hi tractin les llagues que assolen el seu cos... Però per a nosaltres no va ser res més que un punt i seguit.

Aquí ens teniu al Monestir... Com es pot observar és un lloc que transpira tranquilitat, apte per a la meditació més profunda i per trobar-se amb un mateix.

La tornada la vam fer tot passant per la Santa Cova. La Santa Cova és a on segons la llegenda es va trobar l'estatua de la Moreneta. Està situada molt aprop del Monestir, i s'arriva a ella seguint un sinuós camí que, en forma d'escultures, narra els 15 misteris (5 de goig, 5 de dolor i 5 de glòria) que simbolitzen el naixament, mort i resurrecció de Jesucrist. Caminar cap a la Santa Cova permet gaudir d'uns paissatges impressionants.

Gràcies a la nostra brutal perícia com a fotografs hem pogut plasmar la bellesa sense igual dels paratges al voltant de la santa cova...

Finalment vam deixar enrera la Santa Cova i vam enfilar el camí cap a Collbató, tot passant per davant de les Coves de Salnitre i poc després ja erem a Collbató!
En fi, una bona excursió... ens ha quedat per veure Sant Jeroni, però bé, així ja tenim excusa per tornar-hi!

La Sweety i el MestreVib al País dels Faraons

Doncs sí. Fa uns dies, la Sweety i el Mestre van fer un viatget al país dels Faraons. Ara no us avorriré amb fotos de piràmides i temples, perquè en podeu trobar a milers a Internet. Faré una cosa millor: com que sóc tan tarat, em dedico a fer fotos de coses curioses, així que d'aquesta entrada al Blog també en podríem dir Seràs tara? Per què fas fotos d'això? (quantes vegades ho he hagut de sentir)

El super tatoo de Henna

Aquí teniu un tatoo que es va fer la Sweety. Què és? Qui sap. A mi m'agrada dir-ne Espiral mortal amb Víbores al voltant, però em van dir que era un títol massa llarg. Jo vaig preferir fer-me un super escarabat.

I ara què tenim aquí?

Qui és el MestreVib i qui és el cocodril?

Doncs aquí podeu veure el Mestre i Sobek, el Deu Cocodril. Sí! Desafiant el perill: no veieu la por als seus ulls? Clar que no, perquè no n'hi havia.

I què podem dir del Gipsy Food? Ahhhhhhhh...deliciós, però una mica pesat de digerir. Això que veieu no sé que és, ni com es diu ni què hi ha...però de fet no m'importa:

No és dolent no, però menja'n varis dies seguits i acabaràs vivint al lavabo

I ara ve el meu apartat preferit. Què seria d'un viatge sense aquestes fotos:

La primera és una típica Muslim Phone, orientada cap a la Meca per estar més a prop del creador.

La segona és, com es diu Vodafone en Gipsy?



I per acabar...



Una foto de Luxor, l'antiga Tebas. A que mola?

I a petició popular, afegiré una foto al Temple de Luxor. Sembla que el viatge no era creïble, i algú havia suggerit que havíem anat a Port Aventura, a la part d'Egipte.

Un nou cap de setmana!

AAAhhh... aquest cap de setmana, aprofitant que a Can Bloody Henry no es podia dormir perquè feien una mostra sardanística just davant de casa seva, vam decidir d'aprofitar, anar-hi a sopar i de passada veure com el Barça aplastava sense contemplacions a l'Athletic de Bilbao.
És cert que vam estar valorant la possibilitat d'anar a veure les sardanes, però després de comprobar que no hi havia noies sardanistes de menys de 40 anys vam decidir d'apostar per un valor segur: pizzes, OH i futbol.

Allà a on anem sempre hi ha alegria i OH! Aquest cop però no hi va haver cap stripper que sortís d'un pastís... (serraka, ja et vam comentar que no calia escalfar el pastís al forn).

Després del sopar vam anar a fer una visita al Paco i com és habitual això va implicar la ingesta massiva de txupits de totes formes tipus i tamanys... I després la memoria ja juga males passades, però segons tinc entés tots vam poder-nos asseure el diumenge, per tant tampoc devia ser res especial...

I a tot això us preguntareu... i les kmarades??? Doncs estaven en un sopar de noies... (i si algún malpensat malpensi que si nosaltres vam anar a sopar a Can Bloody va ser perquè elles havien decidit abans de fer un sopar de només fèmines, sofrirà la nostra ira eterna).

Mercè 2006... Aigua i kmarades (combinació impossible??)

Doncs si companys...
Aquestes festes de la Mercè, eren d'obligada celebració pels kmarades... com no podia ser d'altra manera la celebració va començar a Viladecans, a can xispi, a on apart de menjar a dojo vam decidir de beure de forma preventiva (tots sabiem els preus de la ciutat comptal en quant a OH)...
Els kmarades que vam tenir el privilegi d'assistir a tan magne aconteixement vam ser la xispi (que el sopar fos a casa seva no tenia res a veure... voliem que vingués igualment, de veritat), en muxampa (és el mal que té si es volen fer actes amb la xispi), la protileta, en Bloody (que es va lamentar amargament de que no hi haguessin cargols per sopar), la trigues, en potx, la snowy i jo mateix. Després del sopar en potx i la trigues van marxar cap a igualada a ocupar-se d'obscurs assumptes al marge de la llei que els mantenen ocupats.

Després ens vam traslladar a la Plaça Reial, a disfrutar dels concerts... que no van existir perquè la brutal tempesta que assola catalunya aquests dies va obligar a suspendre'ls tots. Així doncs ens vam refugiar en qualsvol bareto que ens servissin cubates, cubates i més cubates... I de fet, així va transcorrer la nit, però d'això es tractava, no???

El cartell de les festes de la Mercè del 2006. Polèmic segons uns, de significat ambigu diuen uns altres. El temps ha demostrat que és un cartell profètic, doncs anunciava la brutal pluja que ha assolat la ciutat de barcelona en aquestes dates... llàstima que no fos una pluja d'OH! Però és igual... els kmarades estàvem allà, i la festa estava amb nosaltres!

La tendra protileta va portar el seu somriure i el seu fetge a prova de cubates a barcelona... la ciutat sencera es va revolucionar!

Aaahhh... Abans que algú pugui pensar que el gran Muxampa anava borratxo perdut, és mentida: ell ja és així de lamentable habitualment. No, no em malinterpreteu: no és que no hagués begut, havia begut... i molt. Molt si parlem d'una persona normal, per suposat.

Eeeeiii... som o no som uns cracks?? Molts diuen que no, però estan equivocats... no sempre les majories tenen raó.

Síiiii... un nou cap de setmana els kmarades vam demostrar que altres coses no... però sortir, beure i portar la farra allà a on anem, si que sabem fer-ho!!!

Fita sobrehumana del gran Ono.

Doncs sí... El nostre kmarada ha realitzat una fita només a l'abast dels escollits...
Després de 19 hores i 17 minuts de caminata intensa, llagues, butllofes que es peten i tornen a sortir, rampes i suportant uns dolors quasi bé innombrables, Onomatopeyo ha completat els 83 kilometres i 600 metres de la Matagalls - Montserrat 2006... Enrera ha quedat un recorregut amb un desnivell acumulat de més de 5980 metres.
Un nou episodi que demostra que res és impossible per un kmarada... Felicitats kmarada!

Descoberta font de finançament del gran mestre víbora??

Jejejee...
L'altra dia passejava per Barcelona i ves per on em vaig trobar la font de finançament, que permet que el mestre víbora s'endinyi un cubata rera l'altre, i una successió quasi bé infinita de xupits d'stroh...

Aquí ho teniu... Serri, i subratllat "0 a 14".
Serà que he descobert la botiga de tracte de blanques del gran mestre víbora???? 0 a 14... mmmm....

La conquesta del Puigmal

El Puigmal és la muntanya més alta de les terres Gironines... amb els seus aproximadament 2910 metres és una mole impressionant... Doncs bé, el Puigmal va ser conquistat el passat dissabte 26 d'agost en una èpica ascensió...
Els kmarades que vam véncer a aquesta bèstia de la natura vam ser en Griguerra (recent tornat de la lluna de mel), els reietons, la snowy i jo mateix. A més a més estàvem acompanyats de bons amics i companys de fatigues: en Ferran i l'Anna-Maria uns escaladors sense límits, el Dani i l'Aurora, el Pep (l'únic ésser del mon capaç d'anar a Guinea, crec que era, i engreixar-se menjant els típics menjars d'allà) i la Joana (que de record de Guinea es va voler endur una muntanya sencera i a l'aduana li van obligar a cambiar-la per una simple pedra)...

La reietona a la conquesta del Puigmal...

Aquí ens teniu... els cracks d'escalada a punt de conquistar el Puigmal...

Què puc comentar de la pujada?? És una pujada molt maca de fer. Nosaltres vam partir de la Fontalba (a uns 900 metres escassos de la cima) i vam baixar pel mateix lloc (una altra opció que requereix una mica més de temps i que no vam fer perquè ens esperava el dinar és baixar passant per Núria). És una pujada no excessivament complicada, però amb poques zones planes: res més començar ja és puja... no molta pendent, però sí força continuada. Després uns petits moments de descans, abans d'afrontar l'última pujada, aquesta sí de força pendent, però per sort, de poca durada... però és fa dura després de tot el que es porta acumulat!!!!

La dura ascenció no ens impedeix donar records a tots els fans!!!

Un cop a dalt vam aprofitar per deleitar-nos amb les vistes (espectaculars), recuperar forces i... apa som-hi! que comença la baixada...

Fent país des de les alçades!!!!!

Ja som al ciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiim!!!!

Com és tradicional la baixada es fa menys dura que la pujada... té algun moment més delicat, especialment perquè hi ha molta roca petita i es pot relliscar, però rés que les nostres innates habilitats com a escaladors d'èlit no pugui superar...

... Després de la baixada, un bon dinar (s'ha de dir que l'Ono i el Pep ens havíen venut el restaurant molt bé... la veritat tampoc n'hi havia per tant, però no els vam lapidar perquè el restaurant havia cambiat d'amos i de cuina), i després cap a casa!!!!!!!!!!!!

Quin serà el següent objectiu??? Aneto? Everest? Caradhras??

Love Boat 2006

Aquest estiu alguns kmarades vam realitzar una excursioneta en vaixell pels canals de La France... Era el Love Boat, el vaixell de l'amor dels kmarades, perquè allà a on anem destilem amor.
Els integrans d'aquest viatge érem:

• Protileta: La dolça Protileta ens acompanyava amb el seu etern somriure. Ella es va endur la pitjor part del viatge ja que va tornar mutilada. Però els últims estudis diuen que sobreviurà.
• Bloody Henry: Bloody ens acompanyava i per tant les apostes sobre quin dia cauria als canals van ser constants. Al final però, en Bloody va fer saltar la banca i no va caure cap día.
• Xispi: La Xispi va posar en aquest viatge la part macarra... ens falten cadires? cap problema! Ah, i també ens va proporcionar mojitos i sangria d'autentic nivell.
• Muxampa: Muxampa venia amb nosaltres, disposat a iluminar-nos amb la seva sabiduría. Com sempre va fracassar.
  
• Potx: Tot i que algunes males llengües diuen que no va venir, això no és cert. Simplement és que no el varen veure, però en Potx estava allà.
• Trigues: Els rumors i les males llengües diuen que la Trigues visitava moltes nits l'habitació de'n Henry... ella posa com a excusa que havia d'anar al lavabo...
• Snowy: Va aconseguir la fita de guiar-nos a tots cap al lloc a on ens esperava el nostre vaixell, i per si fos poc allà estava ella per rescatar les nostres boies perdudes...
  
• Epna: Servidor de tots vosaltres, estava allà per posar seny i sentit comú. Per això el viatge va anar com va anar.

Finalment Sir Charles, el rei de la polèmica, ens havia d'acompanyar però a última hora va enfrascar-se en una discussió amb ell mateix i va perdre el vaixell.

Bitàcora de bord - Día 1: L'inici
Després d'un viatge plàcid fins la frontera allà van començar unes cues interminables, que ens van acompanyar fins a la sortida de Beziers... Total, un viatge de tres i hores i mitja el vam fer amb cinc i mitja, però al finalment vam arribar a les oficines de Crown Blue Line, a la base de Port Cassafieres, vam dinar i vam enfilar-nos al vaixell... l'aventura ens esperava!

Just abans de sortir... encara no havíem ratllat el vaixell, ni perdut cap boia...

Durant aquest primer día vam navegar una estoneta, i vam parar just davant la primera enclusa, més que res perquè ja estava tancada. Així doncs vam amarrar, vam sopar al vaixell i vam fer una partida de Trivial que es va convertir en l'inici d'un domini aclaparador dels mascles a les tendres ponzelletes...

Bitàcora de bord - Día 2: Les primeres encluses.
El segon día va començar amb el miracle de que fins i tot en Muxampa es va despertar a dos quarts de nou del matí! Vam estar navegant tot el matí, a tota màquina (és a dir a 7 Km/h) i vam atravessar les primeres encluses fins arrivar a Beziers, a on vam amarrar i vam sortir a donar una volta. Esperàvem que encara veuriem el fum de la crema de càtars que hi va haver als voltants del 1200, però no, es veu que la ciutat ja s'ha recuperat d'aquesta tragèdia, i el que vam veure va ser una fira multi-cultural: elements típics de les cultures mexicana, argentina i espanyola es mesclaven. Només diré que el cartell de la fira era un torero.
Després de la visita a Beziers vam tornar al vaixell per dirigir-nos a la temible i mortal escala d'encluses de Fontserannes... 7 encluses brutals encadenades com una orgia sense fi: surts d'una i entres en una altra. Aaahhh... vam arrivar massa justos de temps i no la vam poder passar, així de que de nou una altra nit davant d'una enclusa. Allà la Xispi ens va obsequiar amb un mojito... deliciós! per sort no seria pas l'últim...

Els kmarades a Beziers... Les criatures ja s'amagaven...

mojitoooooooo... sobren les paraules.

Aaahh... això que no ho he dit... segon trivial del viatge i dos a zero pels mascles...

Bitàcora de bord - Día 3: L'escala d'encluses i els estels fugassos.
El tercer dia ens vam despertar amb la misió d'atravessar la mortal escala d'encluses. Va ser dur, vam suar sang, vam estar a punt de tenir varies baixes, però al final ho vam aconseguir. Vam ascendir els més de 21 metres de desnivell i vam sortir a l'altra banda... no veuriem cap més enclusa aquell dia.

AAhh... el dur esforç d'arrastrar un vaixell a cop de corda no és res per la Snowy...

Tiba Pròtil, tiba, tibaaaaaaaaaaaaaaaa!

Després de passar l'escala d'encluses vam navegar plàcidament tota la tarda fins arribar a la vella vila de Capestang, que vam aprofitar per visitar (hi ha La Collegiale, una especie d'esglesia fortificada molt recomanable) . Finalment durant la nit vam poder veure un dels espectacles més espectaculars que pot existir (sense que hi hagi ties en boles pel mig s'enten): una pluja d'estels fugassos. Bé, més que pluja van ser quatre gotes, però algun estel fugaç vam poder veure.

No us fieu dels estels fugassos que hagi vist en henry... masses cubates...

Bitàcora de bord - Día 4: El diluvi universal
El quart dia vam abandonar el Canal Du Midi i vam entrar al canal de la Robine. Allà de nou tornaven a aparéixer les encluses, però aquest cop eren automàtiques. Hi havia un grup d'unes 5 ó 6 encluses automàtiques separades entre si per uns 600 metres, i com que hi ha d'haver algú a fora a cada enclusa per apretar el botó, en Potx va decidir que era hora de fer exercici.

En Potx corrent d'enclusa a enclusa... corre Forrest, corre!!!

Finalment vam arribar a Narbonne, punt final de la ruta (però no del viatge... que encara haviem de tornar!). Vam amarrar al port de Narbonne, vam anar a visitar el casc antic (val realment la pena) i finalment vam insertar-nos en un antro qualsevol que ens donguessin de menjar... i llavors va caure el diluvi universal. AAhhh... una pluja com pocs cop l'heu vista. L'Ira de Deu feta aigua. I sota aquesta pluja devastadora vam anar de nou cap al vaixell a on vam arribar completament xops però satisfets: estàvem vius.

Els kmarades a Narbonne... som o no som uns cracks???

Bitàcora de bord - Día 5: De retorn
Un nou dia al Love Boat i ja de tornada... Vam sortir del port de Narbonne (per cert que l'entrada a aquest port és molt bonica amb l'enclusa automàtica, que tot sigui dit vam estar una quanta estona fins a averiguar que s'havia de fer amb un pal groc que penjava al bell mig del canal; no ens barrufen les coses que pengen).
Vam enfilar de nou doncs el canal de la Robine i vam anar i fent camí vam parar a Le Somail, un petit poblet, no exempt del seu encant.

Som així... un poble amb un sol carrer i hem de consultar el mapa!

Després de Le Somail vam continuar el nostre viatge fins que la fosca nit ens va obligar a amarrar. Una nova nit, un nou trivial i una nova victòria dels mascles... 3-0 i encara en vindrien més.

Bitàcora de bord - Día 6: Beziers strike again
El sisé día ja anàvem llançats... lluny havien quedat aquells dies en que perdiem boies (que la Snowy anava recuperant) o que anàvem fent més esses que un alcohòlic... ara ja feiem trompos, derrapàvem, conduiem de cul... total que en un dia vam tenir temps de passar per Capestang a comprar vi, atravessar de nou la mortal escala d'encluses (on les noies totes uniformades van decidir d'expandir les cançons catalanes) i arribar al port de Beziers a on vam amarrar. Fins i tot el terrorífic túnnel de Malpas, el vam passar com qui no vol la cosa.
Finalment vam anar a sopar a Beziers.

Quanta bellesa uniformada! Visca les kmarades!

Bitàcora de bord - Día 7: Pròtil mutilada
El seté dia vam sortir de Beziers, amb la idea d'arrivar-nos fins a Agde. Agde estava una mica fora de la ruta de tornada, però com que teniem temps de sobres (gràcies a les nostres súper habilitats com a conductors de vaixells), vam decidir de passar-nos-hi.
Llàstima que no vam poder-hi anar tots, perquè la dolça Protileta en un accident d'aquells que fan esfereïr, va aixecar-se tota l'ungla del dit petit del peu dret... Finalment vam poder tallar l'hemorragia (el torniquet va estar en la ment de tots) i així la Pròtil va salvar el peu... però el dolor al caminar era insoportable, així que ella i la Trigues (que es va quedar per fer-li companyia) no van venir a Agde.
Sobre Agde puc comentar que a mi em va agradar molt. Al principi sembla que siguin quatre cases mal posades, però un cop vam atravessar el pont, va aparéixer una ciutat força important, amb un casc antic molt bonic (i molt turístic).

Muxampaaaa!! Xispiii!! Que la càmara està davant vostreee!!!

Les façanes pintades d'Agde. Famoses arreu.

Després de la visita a Agde, vam seguir navegant fins arribar quasi bé a Port Cassafieres (l'endemà haviem d'entregar el vaixell a les nou). Vam amarrar i després de sopar les noies van tenir la moral de fer un nou trivial contra els mascles... 4-0, no cal comentar res més.

Bitàcora de bord - Día 8: Final
El vuité dia era l'últim... només haviem de navegar un quart d'hora (més o menys) fins a Port Cassafieres, a on vam entregar el vaixell i vam començar el viatge de tornada cap a casa... aquest cop almenys no vam trovar cua!

Una última foto des del vaixell... ei!! el vaixell va arribar sencer...

En resum... un viatge fantàstic... com no podia ser d'altra manera ;-)

Post data final
Ho sento... no ho he pogut evitar... mireu la següent foto i després exclameu "pobretes..."

Boda Fashion

El 08/07/06 en Griguerra (provocador de tot tipus d'orgasmes allà per on passa) i la Mireia (coneixedora de tots els secrets de la humanitat), desafiant totes les normes cabalístiques, van casar-se a l'idílic entorn del Mas dels Vivencs, en el que ha passat a la posteritat com la Boda Fashion (Fashion Boda en anglès).

Aquest mític enllaç ha servit per unir dues ciutats enfrontades al llarg dels segles: Manresa i Igualada. Les dues ciutats aleguen ser el "cor de catalunya". Manresa argumenta la seva posició geogràfica (obviant que en els temps de Pangea serien com a molt el "dit petit del peu de catalunya") i Igualada basa la seva justa reclamació en la llegenda que afirma que Guifré el Pilós va dibuixar les quatre barres catalanes sucant els dits al cor d'un soldat Igualadí caigut estoicament en combat.

Què podem dir de la boda??? AAAhhh... va ser un dia fantàstic i és que el plaer de veure com dos kmarades decideixen unir les seves vides per sempre no te preu (excepte si tens una mastercard, es clar).

La cerimonia va començar amb tres emotives lectures que van fer rajar litres i litres de llàgrimes (no, cap d'elles era la lectura de la hipoteca).

Aquí podem observar un moment de les lectures. Les llàgrimes ja rajaven galtes avall...

Aquí tenim a un servidor (epna) disposat a comentar quatre veritats sobre els nuvis...

Despres de treure'ns la plorera del damunt, va començar el pica-pica. I es va destapar una de les sorpreses que teniem reservades pels nuvis... tot i destapar-se no era cap xati sino que es tractava d'un grup de gospel que va anar amenitzant tot el pica-pica (tot i que en honor a la veritat s'ha de dir que l'organització els va desterrar en un lloc a on apenes es sentien)...

El grup de gospel fent de les seves... observeu els nuvis... quanta bellesa!

Finalment... tots els kmarades invitats en l'última foto abans de caure en les urpes del OH

Un cop acabat el pica-pica va donar inici el sopar que va concloure en una festa brutal i descomunal a on els kmarades igualadins i manresans vam protagonitzar els moments més mítics... aaahh... encara se'm posa la pell de gallina quan recordo l'intens petó amb el qual el nostre gran Muxampa i el Canu van segellar l'aliança entre l'anoia i el bages.
Explicar coses de la festa ja és més complicat perquè l'alcohol ja feia de les seves, però encara recordo l'emoció quan la parella fashion ens van regalar els nuvis, en una clara indirecta...

AAhhh... jo i dolça snowy amb els nuvis que ens van regalar... mmmm... que voldrà dir això???

En fi... va ser un gran aconteixement i que sens dubte es mereix un reportatge fotogràfic més ampli... Espero en breu poder tenir més fotos d'aquest dia inolvidable i poder ensenyar-les en tot el seu potencial...
... i pensar que tot va començar a Sitges...

Una imatge del carnaval de Sitges del 2003... Allà va començar tot...

Benvingut al blog dels kmarades!

Hola mortal! T'has perdut per internet i has acabat per aquí??? Afortunat!. Et deus preguntar a on estàs... doncs al blog dels kmarades.

Jejejeee... és evident que algú com nosaltres, amants de la tecnologia i d'internet (especialment en les nits solitaries) haviem de tenir un blog... bé, de moment només estic jo per aquí... podré convencer a alguns dels altres kmarades perquè s'apuntin en aquest blog???? Aconseguirà aquest blog ser un reflexe de qui som nosaltres o acavarà com molts blogs personals abandonat al cap d'unes quantes entrades??? Qui sap... els destins dels blogs son inescrutables.

En fi... què hi haurà per aquí??? Doncs coses sobre nosaltres, que volem compartir amb tots vosaltres amb l'únic proposit de fer-vos enveja...

Apa doncs... ja pots actualitzar els favorits del teu navegador i afegir-hi aquest blog, que demostra que no tot el que hi ha a Internet és basura. ;)