I va arribar el divendres.
Mica a mica havíem anat visitant totes aquelles coses que a tots ens feien gràcia. En aquests moments quedaven....la resta.
El primer que vàrem fer va ser anar caminant fins al Panteó. De camí vam passar per edificis més moderns:
La foto correspon a l'entrada del Museu Valentino....mireu que enginyós que vaig ser de posar-me sobre una inscripció que parlava del meu estil...jajaja...encara ric. Ara, a això de 45 anys no cal fer-li cas, ok?
El Panteó és l'única contrucció de l'època Romana Clàssica que es conserva sencera. Era un temple dedicat a tots els Deus, que eren molts. Arquitectònicament es un edifici de gran mèrit, ja que té una cúpula enorme tota de pedra, amb un ull centra que il·lumina l'estança i descarrega de pes l'estructura. Es creu que l'arquitecte fou el mateix que el del Circ Màxim.
L'interior era una gran cambra sense columnes. A la foto següent podem veure Muxampa embadalit davant tan gran proesa.
Després d'aquesta visita vam descobrir una de les places amb més ambient de la ciutat: la Piazza Navona. I no ho és perquè hi hagi l'ambaixada del Brasil, que també, sino perquè sempre hi ha molta activitat: Venedors, músics, turistes.....
Els voltants de la plaça estan plens de bons restaurants. Vam prendre'n nota per tornar-hi al vespre.
La següent parada, previa visita a una església més i de les restes d'un teatre romà, va ser el famós barri del Trastevere. El Trastevere es un barri d'estil bohemi on francament no cal anar-hi de dia. Potser per l'hora que era, o per la calor que feia, no vam trobar res obert. Vam limitar a menjar alguna cosa en un alegre restaurant, el Cornucopia, i després a fer un cafè en un altre lloc. Potser el més destacable del restaurant era com estava decorada la tassa del WC de noies:
I per acabar el dia, vam anar a visita la famosa Boca de la Veritat. La Boca de la Veritat és un disc de pedra en forma de cara que està penjat a l'entrada d'una església. Diu la llegenda que si un mentider posa la mà dins la boca, aquesta es tanca deixant al malhaurat en la trista decisió de quedar-s'hi per sempre (sortint a totes les fotos dels turistes) o arrencar-se la mà a queixalades.
Henry va optar per arrencar-se la mà. Ara el coneixem com Henry el Manco.
I després d'aquest fet lamentable, vam anar als hotels i vam preparar-nos per sortir. El pla era anara sopar a alguna pizzeria prop de Piazza Navona i sortir a fer unes copes per allà.
Vam trobar potser una de les millors pizzeries que he vist mai. Ambient italià: entre carrerons estrets, amb estovalles de quadres i cambrers cantant i cridant. Les pizzes, boníssimes. No podíem pas marxar sense fer uns xupitos de Limoncelo i Grappa:
Sortint d'allà vam anar a un parell de baretos. El primer d'ells el Bibamus, on ens van obsequiar amb un acceptable xupito de meló. Després vam anar a un altre local del qual no recordo el nom. El que sí que recordo és que vam descobrir el combinar Chi-Chi (pronunciat ki-ki) fet amb vodka, suc de pinya i de coco. També vam coincidir amb la invasió de 50 o 100 guiris britànics, tots molt blanquets i borratxets ells.
Per acabar, vam anar a buscar el bus on vam cantar un parell de cançonetes en veu alta i el públic ens va aplaudir, i no satisfets amb l'hora, encara vam acabar fent una última copa més al Druid's Rock.
