Una escapada per Andalusia

 

L’última setmana de juliol i la primera d’agost va servir perquè féssim una petita escapada per les terres andaluses. El que en un primer moment havien de ser uns dies de relax per Cadis i Málaga es va acabar transformant en una autèntica ruta per cinc de les vuit províncies:

Mostra un mapa més gran

 

Primer dia – Granada: Alhambra, Barri musulmà i tapes

El dilluns 26 de juliol a les 9h del matí marxàvem amb un vol de Vueling cap a Sevilla. Funcy, Henry, Lídia, Lisa i Serraka vam arribar a la capital d’Andalusia a quarts d’onze i a les onze ja teníem el Peugeot 5008 que ens havia de portar al primer destí: Granada.

La ruta cap a Granada per l'A92 va ser ràpida i senzilla i ens vam preocupar més de descobrir com funcionava aquest estri del dimoni tan ben equipat. Al migdia ja estàvem a Granada instal·lats a l’Hotel Cedrán, en un indret molt i molt cèntric.

La simpàtica recepcionista ens va proveïr d’un mapa i ens va explicar que Granada està dividida en el Barri Musulmà, el Sacromonte, el Barri Jueu i el Barri Cristià o la Granada moderna. Vam pujar cap al Carrer Elvira, en ple Barri Musulmà per buscar algun lloc on menjar.

Vam fer un menú ràpid i vam anar cap al primer destí, l’Alhambra.

L’Alhambra és un conjunt monumental format per un palau fortalesa envoltat d’uns preciosos jardins que cal visitar almenys un cop a la vida. La decoració dels interiors, la riquesa arquitectònica i la circulació d’aigua i fonts fan de l’Alhambra un autèntic oasi on perdre’s.

Una de les parts més interessants, el Pati dels Lleons  estava tancat per reformes :-(

Vam passar tota la tarda a l’Alhambra i sortint d’allà vam endinsar-nos al barri musulmà. Per un moment un visitant se sent com si estigués a Marraqueix, Istanbul o El Caire….per mi va ser una autèntica i agradable sorpresa.

No vam poder evitar d’entrar a una teteria on al contrari del que es pot pensar no hi havia tetes, si no que es podia fumar te i tabac en una cachimba.

 

Acabant amb la gran fumada, vam anar a buscar algun lloc on sopar. Vam recórrer tres bars on ens vam prendre unes canyes, barbadillos i les tapes corresponents. Tornant a l’hotel, encara van caure uns mojitos, uns xupitos i un billar.

 

Segon i tercer dia – Cabo de Gata: platgetes i cales

Ens vam llevar el dimarts i vam enfilar cap a la Casa Algave, al Pozo de los Frailes. Això està en ple Parc Natural de Cabo de Gata, a la costa d’Almeria. El paisatge és sec i dur, però de cap manera faltat d’encant i com a curiositat hi podem trobar el Desert de Tabernas, famós per haver-s’hi rodat alguns spaghetti westerns low-cost i on no vam poder evitar fer-nos-hi una foto.

Així que després de fer unes quantes voltes, vam arribar al Pozo de los Frailes, ens hi vam instal·lar i vam anar a dinar a San José, que és el lloc civilitzat més proper.

San José és un poble coster turístic no gaire gran, potser de la mida de Cubelles o Coma-ruga. Paisatge típic amb cases blanques i baixes. Vam aprofitar per comprar un para-sol i vam anar a la platja.

A San José hi ha vàries cales: Genoveses, Mónsul, Media Luna, Barronal i Carbón. Durant l’estiu les cales estan tancades al transit i només s’hi pot accedir amb un autobús pagant un bitllet de 3 EUR. Aquesta mesura recentment imposada per la Junta ha posat en peu de guerra els comerciants de la zona, ja que es queixen que perden clients que preferixen anar a altres llocs.

Sigui com sigui, les cales tenen una bellesa extraordinària, com podeu veure en aquestes fotos.

Accés a la cala Genoveses, i més avall la separació entre la cala Mónsul i la Media Luna.

 

Quina llàstima que hi hagués vent de llevant i estar a la platja fos complicat.

I així va ser el nostre primer contacte amb la platja. A part de la dolorosa picada de vespa al meu dit petit de la mà esquerra i algun barret a l’aigua no va passar res més.

Al vespre vam sopar en una pizzeria de San José, vam fer alguna copa i a dormir.

Vam dedicar el tercer dia, el dimecres a platges més turístiques com Carboneras, Mojácar, Las Negras o Isleta del Moro. A Mojácar hi havia bandera vermella i no vam poder endinsar-nos molt…les onades et tombaven sense pietat.

Vam menjar-nos una bona paella a peu de platja i vam continuar ruta. A la nit, una parrillada de peix i una fritura a la Isleta del Moro i vam aprofitar per celebrar l’aniversari de la Funci.

Encara vam tenir temps per unes copes a San José, on vam trobar un local perquè la Funci i la Lisa poguessin interpretar Duncan Dhu al Karaoke.

Quart dia – Motril 

El quart dia vam llevar-nos i vam fer les platges occidentals d’Almeria com Agua Amarga o Las Salinas. Vam aprofitar per fer una visita al far, des d’on es podien veure precioses vistes.

Les aigües eren de les més netes que he vist mai. Un lloc ben recomanable.

Després de dianr, vam enfilar cap a Motril…o més ben dit, el Puerto de Motril. El Puerto está una mica allunyat del centre així que vam haver d’agafar el cotxe per passejar una mica per la ciutat. Una mica de passeig, primer contacte amb els aparcacotxes locals i un bon tapeig.

Els Jardins de Motril també cal veure’ls i si pot ser, amb llum del dia…cosa que no vam fer nosaltres. 

 

Cinquè dia – Almuñécar i arribada a El Horcajo

El divendres arribàvem a Almuñécar, un lloc molt turístic i amb una bona platja. Vam parar els trastos i vam fer un bany.

El gran moment vindria després, quan vam asseure’ns al chiringo El Gran Piliki. El Gran Piliki, que rep el nom del seu amo, és un chiringo a peu de sorra que serveis espetos de sardines i de gambes coneguts per tot el món. Realment fanàstica la sensació de menjar-se aquestes delícies i sentir com la mestressa escridassa els cambrers i recorda que “una cerveza es una caña, y un tubo es un tubo”.

Vam menjar alguna cosa ràpida i senzilla i vam començar la ruta cap a l’Horcajo, a la Sierra de Ronda.  L’Horcajo és un allotjament rural i anteriorment un Cortijo o Hacienda; està al mig de la Sierra de Ronda perdut en el no res. Fa una calor que espanta, però és un indret amb molt d’encant. Estàvem en un apartament per cinc persones molt ben arreglat.

Una vegada descansats, vam anar a sopar a Ronda. No vam poder apreciar la ciutat perquè era tard….això ho deixaríem per l’endemà.

 

Sisè dia – Grazalema, Arcos i Conil de la Frontera

El sisè dia per Andalusia era el dia en el que ens trobaríem amb quatre kmarades més: Epna, Snowy, MiniG (MiniTiza) i Pròtil. El seu vol sortia de Barcelona aquell mateix matí i tal com nosaltres havíem fet tenien un cotxe llogat. El punt de trobada era el poble de Grazalema, al mig de la Serra de Grazalema (com no).

Mentrestant nosaltres vam visitar la bonica ciutat de Ronda. Ronda, antiga ciutat romana que combina modernitat a la part nova i destil·la un terrible encant a la part vella.

Sens dubte l’escena més espectacular és el Puente Nuevo, construït al segle XVIII (malpensat de mi, que pensava que era romà) i té uns 100 metres d’alçada.

El barri antic amb els banys, el Museu de la Ciència, el Museu de les Armes, l’Escola de Música i els carrerons estrets és un lloc perfecte per passejar.

Acabats de fer el petit volt, on segurament haguéssim o haguérem pogut estar-nos-hi més temps, vam agafar el cotxe i vam anar fins a Grazalema.

Allà hi havia la resta de gent, ja esperant-nos per dinar. A la plaça de l’ajuntament vam menjar-nos un menú compost pel que nosaltres volguéssim (allà no donaven coses caducades segons el cambrer) però no podríem demanar albóndigas con gambas (eso no), encara que sí carne en zarza (no Pròtil, no era una xarxa si no una salsa).

Acabats de dinar, vam anar a Arcos de la Frontera, que és un dels altres pobles que formen la ruta de los Pueblos Blancos de Grazalema.

 

No ens hi vam estar pas gaire estona, perquè la calor apretava molt i el punt d’interés era la part més alta del poble i l’ascens era dur, així que vam anar directament a la següent parada: Conil de la Frontera.

Conil és un poble terriblement turístic, que en certa manera em recorda Salou o Platja d’Aro. Hi ha uns 14 quilòmetres de platja amplíssima (quan baixa la marea i quan puja també), un centre ple de cases blanques i carrerons estrets i laberíntics i molta i molta festa nocturna.

Teníem dos apartaments llogats, que consistien tots dos en uns baixos amb capacitat per cinc i quatre persones. Uns estàvem a ca la Isabel, una entranyable dona gran que ens va tractar molt i molt bé i uns altres a ca la Lola, una xorissa que ens va estafar i ens va canviar el preu unilateralment quan vam arribar.

Poca cosa va quedar del dia, excepte sopar alguna cosa i prendre una copa al Pirata. Vam poder descobrir el carrer de la festa on locals com La Luna, l’Aqua o el Yo que sé es barallaven per convidar-nos a xupitos per tal que entréssim.

 

Setè dia – Conil de la Frontera i prou

El diumenge havia de ser un dia de relax; ja portàvem molts dies fent quilòmetres, a aquestes alçades més de 1000 i fent i desfent maletes. Vam decidir que seria un dia de platja a Conil.

No va tenir molta més història, excepte els baywatch ens van prohibir jugar a volei a la sorra perquè després hi hauria molta gent i que la calor que vam passar al migdia va ser infernal.

La platja a la tarda ens va mostrar que la imatge era dantesca….el que al matí era una enorme platja, a la tarda-vespre s’havia convertit en un botellón mutitudinari. Amb marea alta, la gent s’amuntegava a l’aigua i a la sorra i teenagers amb neveres bevien sangria i cubates a peu de platja. No hi cabia ni una agulla.

Al vespre vam menjar alguna cosa i vam repetir els llocs de copes del dia anterior fins que ens van fer fora.

Vuitè dia – Cadis

Vam decidir visitar la gran capital Cadis aquell dia. Per arribar a Cadis cal agafar una carretera que a punt d’arribar a destí mostra un curiós escenari de mar a banda i banda:

Mostra un mapa més gran

 

Vam aparcar en un pàrquing públic al costat del Passeig Marítim, que ofereix unes vistes molt boniques.

Després, visita a la Catedral, els carrerons i dinar en un restaurant on els cafès eren de la mida d’una pinta de cervesa.

A la tarda, Epna i Neus van pujar a la Torre Tavira i la resta vam anar al Parc Genovés, on vam poder veure arbres i animals prehistòrics.

Després vam fer un banyet en una platja que estava al límit de la seva capacitat i on l’aigua era un compost més proper a l’hidrocarbur que a l’H2O. Un llumí hagués causat estralls….

De tornada a Conil, vam decidir sopar. Vam anar a petar a un restaurant molt entranyable que es diu La Sal. Allà un cambrer amb molt salero, el Pepe, ens servia amb notes d’humor constants i fins i tot ens va convidar a alguna cosa, com ara unes tapes o unes canyes.

Unes copes al Pirata, La Luna i l’Aqua i a dormir.

 

Novè dia – Tarifa i Azahara de los Atunes

El dimarts vam anar a Tarifa. Tarifa és molt coneguda per ser un dels punts més importants pels surfistes i windsurfistes…i des de fa poc també pels kitesurfistes. Per plaer de la Lisa i de la Lídia la havíem de trobar munts i munts d’aquests éssers aventurers i grenyuts.

Però a part d’aquesta vessant esportista, Tarifa és la ciutat més meridional de la península i defineix el punt europeu de l’estret de Gibraltar. És també on s’ajunten el Mar Mediterrani i l’Oceà Atlantic i on els antics creien que s’acabava el món.

Mostra un mapa més gran

 

Tarifa va ser doncs un punt crucial i estratègic durant la història i una mostra d’això és el Castell de Guzmán el Bueno. Aquest castell va ser construït pels musulmans i tot i ser una fortalesa tenia uns importants jardins. Més tard va ser recuperat per Guzmán i durant un setge el seu fill Sancho va ser segrestat. Les forces enemigues van amenaçar Guzmán de matar el seu fill si no es rendia, i en resposta a aquesta amenaça Guzmán els va llençar la seva pròpia daga perquè executessin el seu fill. Sancho va ser degollat davant seu.

Però deixant aquesta èpica a part, Tarifa és una ciutat plena de comerços relacionats amb els esports aquàtics i té un centre molt bonic, ple de carrerons, places i botiguetes.

Vam visitar el castell i després vam anar a la platja atlàntica. La platja era de sorra fina i l’aigua estava molt neta…un autèntic plaer.

En aquesta foto podeu veure a l’esquerra el Mar Mediterrani i MiniG i a la dreta l’Oceà Atlàntic i Epna.

Vam menjar-nos unes fabuloses pizzes i vam marxar en direcció a la platja de Zahara de los Atunes, on vam poder veure aquesta magnífica posta de sol.

Al vepre, vam repetir sopar a La Sal amb el Pepe, que al dir-li que marxàvem a Sevilla ens va advertir que Sevilla és un barri de Triana. També ens va recomanar un parell de llocs on anar a Sevilla: l’Alameda, on hi ha artistes, putes, maricons i travestis o Triana….on hi ha el mateix però amb flamenquito.

Aixi que unes altres copes i ballaruques i a dormir.

 

Desè dia – Jerez, Sanlúcar i Sevilla

Deixàvem Conil després de posar la Lola la xorissa del revés en direcció a Jerez. Tots estàvem d’acord en que podíem visitar una bodega i la nostra elecció una vegada aparcats va ser González Byass, propietaris de la famosa marca Tío Pepe.

Després de pagar l’entrada vam ser guiats per una visita on la Rocío ens va explicar el procés d’elaboració dels brandys i dels finos.

Al final de tot hi va haver una degustació de Tio Pepe i de Croft. El primer massa sec pel meu gust, en canvi el segon tenia un punt de dolçor interessant.

Havent acabat (forma partícipica del pretèrit anterior perifràstic) vam anar a dinar a un magnífic restaurant de la Plaça del Cabildo de Sanlúcar de Barrameda que Snowy coneixia.

Les tortitas de camarones van ser el plat estrella.

I ja després vam arribar a Sevilla….a les set de la tarda la temperatura era de 40º.

A Sevilla vam gaudir de l’hosptalitat de la Mercedes, una sevillana molt guerrera que es va portar fantàsticament bé amb nosaltres. Ens va fer evitar els llocs turístics i ens va portar a bars de Triana com la Casa DIego o Las Golondrinas. Després, vam anar a veure un espectacle flamenc a l’Anselma, on la Mercedes va marcarse un ball i l’Anselma una cançó.

 

Onzè i últim dia – Sevilla la calorosa i tornada a casa

El dijous ens vam llevar molt cansats, però amb ganes de fer un passeig per alguns indrets de Santa Cruz, com la Catedral, La Giralda o també Els Jardins Maria Luisa, Murillo o la Plaça d’Espanya.

Els carrerons de Santa Cruz i els jardins van ser fàcils, però mica a mica el cansament va poder amb nosaltres.

Cap a les dues, vam anar a buscar els cotxes i vam anar a l’aeroport. Vam embarcar puntuals, aquesta vegada amb Spanair, i a les sis ja érem a Barcelona, cansats però contents d’un gran viatge.

Boxman, The Greatest Hero in the World

 

Temps foscos pel bé a Cartrópolis. El malvat Cutterman s’ha aconseguit infiltrar en els cercles de poder i controla totalment la ciutat: les forces de l’ordre, incapaces i corrputes, no poden fer més que assumir que han fracassat.

Però…com hem arribat fins aquí?

Boxman, abans Pisuk, treballava a Cartrobox a Cartópolis. Era una persona amable i humil que feia la seva feina de manipulador de capses de cartró tan bé com sabia….però un dia van arribar a les seves mans unes caixes que havien transportat material radioactiu….una transformació va començar i li va créixer un exoesquelet de Cartró.

 

Havia nascut Boxman, The Greatest Hero in the World…to serve and packetize. Ara era un ésser poderós i va decidir fer servir els seus poders per fer el bé.

Però aliè a la maldat del món, no sabia que Cutterman afectat per una transformació semblant i que podia tallar qualsevol material amb els dits havia triat el camí contrari. Els seus camins es trobarien tard o d’hora….

Boxman, era capaç de tancar-se en sí mateix, com les Falanges Romanes i adoptar una posició de defensa invulnerable.

 

Cartrópolis va caure ràpidament a les mans de Cutterman, que no havia dubtat a apoderar-se’n fent servir totes les seves argúcies més malèvoles. Boxman havia de volar a les Illes Maurici on s’havia descobert un material amb el que es podia construir una arma per derrotar Cutterman, l’allioli només d’all, així que Boxman va anar a l’aeroport.

 

No sense perills, Boxman va endinsar-se al bosc cercant l’allioli només d’all, que estava custodiat per un llenyetaire amb camisa de quadres vermells.

Una vegada el va aconseguir, calia anar de nou a Catrópolis. Allà va reclutar els Box assistents, el seu exèrcit personal que l’havia d’ajudar a construir l’arma per derrotar Cutterman.

La lluita va ser brutal, i amb l’exercit derrotat només quedava Boxman per salvar el món un cop més. Però el bé sempre triomfa i Cutterman va ser derrotat amb quan Boxman li va llençar un got d’orujo d’herbes als ulls.

La feina ja estava feta, i Boxman, temerós que pogués passar-li igual que a Cutterman i es convertís en un ésser malvat, va decidir renunciar als seus poders esdevenint crisàlida i tornant a ser un home normal i corrent.

 

El món mai podrà agraïr prou a Boxman, The Greatest Hero in the World, to serve and packeize.

Cap de setmana d’esquí i neu a Ordino

El cap de setmana del 19, 20 i 21 de febrer passarà a la història recent com el cap de setmana en que alguns Kmarades vam anar a gaudir de la neu i de l’esquí a la precisosa vila d’Ordino, a Andorra.

Un llarg viatge ens esperava, però els Reis, Spicy i el Mestrevíbora tenien clar que això no havia de ser un impediment.

Ver mapa más grande

Així que el divendres a la tarda vam agafar les maletes i vam tirar amunt, cap a Ordino. El destí eren els fantàstics aparthotels Annapurna, que estan just a la sortida del poble.

Vam arribar a les tantes, però encara vam tenir temps de menjar alguna cosa abans d’anar a dormir. L’endemà tocava llevar-se d’hora.

A les 7h va sonar el despertador….teníem el temps just per esmorzar en un bufet correcte i anar a buscar el material d’esquí. Només uns metres més enrere teníem la conegudíssima botiga Esports Pirot.

I vam anar pitant cap a les pistes de Vallnord. El Domini Vallnord comprèn les àrees d’Arcalís, Pal i Arinsal. Pels que no ho conegueu, l’orientació de les muntanyes fa que hi toqui poc el sol, però en canvi la neu acostuma a ser abundant.

Els nostres inicis van ser durs, però mica a mica vam començar a agafar bones maneres. Alguns diuen que el Mestrevibora esquia fora de pistes, però aquests rumors són certs només parcialment.

La previsió anunciava bon temps, però el sol només ens va saludar a estones. Malgrat això pràcticament ens van haver de fer fora, perquè vam apurar fins l’últim moment.

Arribats a l’hotel altra vegada encara ens van quedar energies per anar a Andorra la Vella per passejar i fer algunes compres….potser compulsives. Vam aprofitar per fer una parada i prendre alguna cosa calentona.

Amb un bon acompanyament….clar…. :-)

I amb la panxa plena i carregats de bosses vam tornar a l’hotel per sopar i caure rendits esperant el diumenge.

Ens vam llevar, vam esmorzar, vam fer el check-out i altra vegada cap a Arcalís. Ja es notava que feia més fred, i pujar a un telecadira era gairebé un turment, malgrat podies fer amistat amb tota mena de gent extranya. Mica a mica vam veure que havíem de plegar abans d’hora, perquè la neu i el vent no permetien tenir bona visibilitat.

Vam tornar el material, vam passar pel Punt de Trobada a fer les últimes compres qual consumistes i cap a casa.

Old Carnavals Kmarades a Sitges

Ara que el Carnaval arriba a la seva fi amb el dimecres de cendra a la cantonada és el moment de recordar vells temps. Vells temps que no van ser millors, però sí molt grans.

Tothom sap que de tots els Carnavals que es fan i es desfan, el més boig, desenfrenat i multitudinari és el de Rio o el de Santa Cruz de Tenerife, però com que ens quedava una mica lluny, nosaltres anàvem a Sitges.

El pla era fàcil i efectiu….aprofitant que Epna era posseïdor d’un apartament a Cubelles, hi establíem el camp base i el dissabte agafàvem l’últim tren en direcció Sitges. Per tornar, agafàvem el primer.

La història va començar l’any 2000, quan vam confeccionar unes extranyes disfresses que definitivament van triomfar.

Els rumors diuen que la gent a Sitges ens preguntava si veníem substàncies psicotròpiques…..de tan convincent que érem.

L’any 2001 la disfressa va evolucionar i es va tornar una mica més sòbria. No importa, igualment érem la sensació.

No hi ha fotos de l’any 2002. Què va passar? Massa bèstia com per guardar-les, vam fer un pacte de silènci? Vam perdre la càmera? O símplement no les he trobat….

Així que arribem al 2003, potser el Carnaval més friqui de tots. Àdrius, Pisuk i jo vam vestir-nos de Cavallers Jedi.

En canvi, Epna, Griwar i Muxampa van repetir la sempre exitosa disfressa d’anys anteriors.

I l’últim gran any va ser el 2004. Ninjes va ser la nostra elecció, tot i que alguns indesitjables ens confonien per SKorpio, de Mortal Kombat.

Brutal, simplement brutal. 

Reincidim a la Marxa del Montserratí

 

Hola a tots! Per tercera vegada alguns kmarades vam tornar a participar a la fantàstica cursa de muntanya Marxa del Montserratí, que va tenir lloc el diumenge 7 de febrer. Pels que no la conegueu, aquesta marxa es una cursa de recorregut circular que es desenvolupa a Esparreguera. Al contrari que altres curses com l’Esquiador, el recorregut sempre és el mateix. Es tracta d’uns 20 quilòmetres per uns entorns preciosos a prop de Montserrat i amb un desnivell acumulat d’uns 1000 metres…no és moc de pav, precisament.

Aquí teniu els participants: Sir Charles, Potx, MiniG, Funci Cop, Henry i Ono….jo estava darrere la càmera, però també hi era :-)

Com que estem fets uns professionals, alguns féiem exercicis d’escalfament i tot:

La cursa va començar a les 9h del matí amb força fred, però a mida que el temps va anar passant les temperatures es van fer més agradables.

La intensitat amb la que vam fer la cursa no va permetre capturar imatges…però us garanteixo que eren espectaculars.

Mica a mica vam anar arribant i vam poder disfrutar d’un descans merescut.

Bona cursa, kmarades! L’any que ve hi tornarem!

Procés surrealista d’alta amb Vodafone ADSL (....quarta part i final)

Doncs sí! El que semblava que no arribaria mai, quan ja pensava que s'havien oblidat de mi ha acabat satisfactòriament.

Escric aquesta entrada des de la meva nova ADSL de Vodafone i a més a més, funciona prou bé. Resulta que una vegada la línia està instal·lada i el módem sincronitzat encara falta un pas.

Fa dos dies vaig rebre un SMS on se m'explicava com podia activar el servei; només calia entrar un usuari i contrassenya al router per llençar l'activació...i després d'això, ja està! Módem sincronitzat i funcionant.

I llavors, per què ha hagut de venir un tècnic a casa? Doncs sembla que els protocols de Vodafone demanen una prova in-situ per confirmar que tot funciona i amb els paràmetres correctes. Mmm.....he de dir que m'agrada que es facin les coses ben fetes, però quina llàstima que aquesta prova no es pugui fer en remot. Tot aniria més ràpid i s'abaratiria el cost final.

Però en fi, ja ho tenim. I quines conslusions en trec?

Primer de tot, el procés de seguiment de provisió del servei per part de Vodafone és lamentable. El seguiment és nul. És cert que et van informant sobre els passos però quan hi ha retards mai et donen explicacions i si intentes buscar-les veus de seguida que és una missió impossible.

El producte és bo, tècnicament original i m'agrada com funciona. I a més a més és tal com me l'havien explicat.

I espero no haver d'opinar sobre el servei post-venda. Em fa una mica de por pensar que patiré alguna avaria.

Per acabar, la meva conclusió és que recomano aquest producte, però amb altes dosis de paciència durant l'alta.

En definitiva...com que tot el que bé acaba, bé està....puc dir que avui estic content!

Cap d’any a la Masia l’Ampurdanés

 

Després del fracàs rotund de l’últim cap d’any, on el Mestre Víbora no va poder assisitir, els Kmarades van tornar-ho a intentar esperant amb totes les forces esmenar l’error comès.

La ubicació escollida va ser aquesta vegada la Masia l’Ampurdanés, que està a la Baronia de Rialb. Coneixedors prou bé d’aquest entorn perquè ja hem estat a cases com Vilardaga, Cal Solsona o el Mas de’n Bosch no vam dubtar a tornar-hi.

Ver mapa más grande

 

La Masia l’Ampurdanés és una casa les primeres notícies de la qual es remonten al 1553, però abans que us poseu les mans al cap, la casa no té res a veure amb el que era. La casa va ser restaurada cap al 2004 i disposa de tota mena de comoditats mundanes.

Aquesta vegada menys kmarades vam confirmar presència, però la festa estava garantida:

• Epna el Depravat. Amb ell mai saps el que pot passar, perquè té línia directa amb la luxuria més inconfessable, la festa més prohibida i les idees més recargolades.
• Pròtil
• Muxampa
• Henry
• Funci
• Xispi
• Snowy
• Trigues
• MiniG
• Potx
• Serraka
• …i com no, la mini K Paula.

Dijous 31 de desembre

El dia 31 de desembre, amb la moral alta i l’alegria desbocada, vam quedar tots al Cabrabo gran per comprar les provisions. Esmorzant vam acabar de decidir si compràvem només OH i poc menjar o només OH i gens de menjar.

Una vegada vam haver adquirit la teca, l’OH i el dinar necessaris vam fer cap a la casa. Així que després de sortejar varis radars i patrulles dels mossos vam plantar-nos a la casa cap a les 14h. Ens vam entaular, i vam menjar-nos sense contemplacions els pollastres a l’ast que havíem comprat al Torres. Vam coincidir que no calia comprar-los vius, matar-los, desplomar-los i cuinar-los….perquè no teníem temps per foteses.

La tarda va transcórrer acabant-nos d’instal·lar a la casa i descobrint-ne els racons. Una bona partida de Munchkin va servir per disfrutar del menjador de baix i adonar-se que era el racó menys fred de la casa.

I va ser l’hora de començar els preparatius pel sopar de Cap d’any. Com altres vegades, vam fer una base freda d’embotit, formatge, patés, pa amb tomàquet, salmó fumat…i també alguna cosa més calentona, com cargols, cloïsses, pizzes o pop a la gallega (ara mateix no estic segur en quina categoria entrava el pop perquè en realitat estava una mica fred).

Tots vam xalar de valent mentre menjàvem i gaudíem dels últims moments del 2009.

Vam repartir el cotiló per engalanar-nos i ens vam posar a punt per començar el ritual. La majoria de nosaltres amb el típic raïm, però Potx i Henry van preferir els xupitos de Jack Daniel’s.

La festa va estar a l’alçada del que esperàvem…bona música, risses i algun que altre embolic…com aquest Enredos improvisat:

 

Així que entre les risses i les copes gratis que el barman Henry ens preparava, va acabar la festa.

Divendres 1 de gener

L’endemà al mati….un fred matí de l’1 de gener de 2010, tots ens vam llevar plens d’alegria i de joia. Teníem tot un día per disfrutar ….almenys el Muxmampa i la XIspi .perquè la Paula va decidir llevar-se una mica abans d’hora.

Així que després d’esmorzar, vam decidir fer un passeig pels voltants de la casa. Mica a mica les Kmarades vam anar caient, pel fred que feia. Alguns de nosaltres, uns autèntics herois, vam arribar fins als confins de la comarca, on estava prohibit passejar per la presència d’animals salvatges…com les víbores.

Aquí us mostro l’advertència….i aquí podeu veure com estem d’atemorits:

El dinar d’aquell dia va ser el famós Dia de la Pasta. La cosa anava així: hi havia vàries salses diferents, com la famosa bolonyesa de la Trigues, la putanesca poc picant d’Epna i Snowy, la de pebrot també d’Epna i Snowy, la cabronada de Henry i el pesto de MiniG. D’altra banda, hi havia vàries pastes: espagueti, espirals, uns d’una forma indefinida….total….que les combinacions matemàtiques fregàven el número d’Avogadro.

Aquí podeu veure MiniG demanant més teca:

 

La tarda va transcórrer entre continentals, Munchkins i algun intent de butifarra. Però tots estàvem impacients, perquè arribava el gran moment…arribava el moment del Cas Walls. Sí…..tots havíem estat convocats a un sopar en una casa del countryside anglès dels anys 30. Cadascú tenia un paper que no podia revelar i per això ens vam haver de disfressar per sopar. En acabat del sopar el joc va començar.

No explicarem aquí com va anar; si en voleu més detalls, aneu a l’enllaç que hi ha al paràgraf anterior. Només direm que va ser una gran experiència i que la vam disfrutar molt. MiniG i Pròtil s’ho van currar de mala manera………!!!!!!!

 

Dissabte 2 de gener

El dissabte 2 de gener havia de ser un gran dia. I per què us preguntareu? Pregunteu-vos-ho! Doncs el dissabte era el dia del K dinar. Sí! El dia en el que tots els Kmarades ens reuníem per dinar, fins i tot els que no hi eren. Un altre fet va fer d’aquest dia un dia molt especial….però el deixarem per després.

Primer pas….cal fer les brases i preparar-ho tot per fer la carn. I això és feina de Sir Charles. Per això va ser el primer en arribar.

Mica a mica, van anar arribant  la resta: Griwar i Pati amb el Marc i el Jan, PIsuk i Pareta amb l’Uri i l’Arnau i els Reis amb l’Èlia. Ja hi érem tots. Amb tanta canalla suelta, la festa era inevitable.

Una vegada el menjar va estar a punt i tots els mini-K van haver dinat, ens vam entaular. I va ser llavors, quan vam rebre la bona notícia del dia: el setè mini-K, el Genís havia nascut! Sí….per això Alimanya i Anna no havien vingut. L’Anna estava a punt de petar i va ser la matinada del dia 1 al 2 que el Genís va decidir sortir! Moltes felicitats, papes!

Mmmmm….no tinc cap foto de grup, i és una llàstima. Quan n’aconsegueixi una la posaré aquí.

Acabat el dinar i la sobretaula, i la sobre-sobretauls….va anar desfilant tothom. Quan van ser fora no vam poder evitar fer un ufffffffff….quina calma ara!

No hi havia molta gana, cal dir-ho…però com que sempre hi ha algun forat per omplir (com diria Epna) encara vam mossegar alguna cosa més per sopar. Menció especial als biquinis de Henry….encara se’m fa la boca aigua.

Així que una mica de tele (La Noria….que malament que estàvem) i cap a dormir.

 

DIumenge 3 de gener

EL diumenge era el nostre últim dia. Ens vam llevar i Spicy, Henry, Funci, Trigues i Potx van anar marxant. Quedàvem només els irreductibles. Abans de marxar, ens vam fer una foto:

Epna, MiniG i Serraka van anar a fer un llaaaarg passeig per obrir la gana del dinar. Vam parlar i vam decidir com salvaríem el món de tots els seus mals (energia, tecnologia, política)….però finalment vam conjurar-nos i vam fer un pacte de sang. No explicaríem la salvació a ningú.

Així que vam dinar i vam empaquetar-ho tot. Era hora de marxar.

Havia acabat un gran Cap d’any.