Igualada–Cervera. Etapa del Camino de Santiago

 

Els Kmarades ens estem convertint en grans caminadors; grans exponents com Henry i Funci la Punisher en són bons exponents, però la resta no es queda enrera. Habituals de les curses de muntanya, hem decidit fer una de les etapes reines del Camino de Santiago a Catalunya: Igualada – Cervera. 37.7 quilòmetres amb un desnivell suau fins la Panadella i una baixada igualment lleguera a continuació.

Així que a les 6h del matí ens hem trobat a l’Estadi Atlètic i hem començat una marxa que ens duria cap a la capital de la Segarra i seu de l’Akelarre a través de Jorba, Sant Gernís, Santa Maria del Camí, La Panadella, Porquerisses, Sant Antolí i Vergós.

Epna, MiniG, el Xerpa Santi, Funci la Punisher, Henry, Potx , Apple Fan Girl i Serraka hem estat els escollits per la glòria.

Fins a Jorba encara no havia sortit el sol, així que hem hagut de recórrer a frontals per il·luminar el camí, però a partir de quarts de vuit ja els hem pogut deixar.

El primer tram ha transcorregut per l’antiga N-II, per un voral que s’ha adequat per anar en bici i caminar. Un recorregut fàcil tècnicament, però potser més avorrit i desproveït d’encant que la pista forestal.

Les ermites de pobles com Santa Maria del Camí posaven la nota de color al passeig.

La pujada a la Panadella no ha estat molt dura, i com que sabíem que hi pararíem a menjar alguna cosa hi hem pujat amb més alegria i joia.

La baixada de la Panadella ens ha portat a pistes forestals més boniques, però més cansades i difícils tècnicament. L’'arribada de la calor ha augmentat una mica la duresa, però tampoc ens hem posat a plorar.

A les 14 i poc, en unes vuit hores, ens hem plantat a Cervera, on hem disfrutat d’un àpat ben merescut i que ens ha retornat part de les forces.

Aquí ens teniu amb els conductors dels cotxes escombra: Pròtil, Snowy, Trigues i Carla, després de dinar.

Per cert, aquí teniu el tracking GPS on podeu veure el recorregut i el perfil:

http://www.endomondo.com/workouts/24458686

Propera etapa: Cervera-Lleida :-)

Gaudint de la Toscana–Agost del 2011

-Hauria de matar-te.
-Què? 
-Quan algú promet estimar-te per tota la vida i després et diu que no t’estima...hauria de matar-te…de seguida.

Sota el sol de la Toscana (2003)

 

Fa unes setmanes vaig tenir l’immens plaer de visitar la regió italiana de la Toscana. La Toscana és una regió ubicada al centre de la península italiana, a la banda mediterrània. Té un patrimoni artístic difícíl de descriure amb paraules, i que és present a ciutats com Florència, Pisa o Siena. A més a més, el paisatge toscà és d’una bellesa insuperable i grans pel·lícules com La vida és bella, Sota el sol de la Toscana o Bellesa robada l’han tingut com a escenari.

Així que Epna, Snowy i jo vam planificar un viatge que per diferent circumtàncies va estar a punt de no ser…i que potser per aquesta raó en vam gaudir molt intensament.

 

Primer dia – Embarquem al Florència

Al contrari que altres vegades, vam decidir portar el cotxe en el ferry Barcelona-Livorno de Grimali Lines. La raó va ser a mitges econòmica i a mitges per provar experiències noves.

Així que vam embarcar al ferry Florència a quarts d’onze del vespre del dijous 11 d’agost. Ens esperava un trajecte de 19 hores fins a Livorno.

A mi no m’han apassionat mai els creuers, així que per mi va ser una nova experiència. Vam pujar al vaixell i després d’instal·lar-nos al camarot vam explorar-lo. El Florència tenia dues cobertes visitables, una de les quals allotjava un restaurant i una altra un bar. L’escena del bar era molt curiosa, perquè un músic semblant al Chaval de la Peca (però sense peca) feia servir un organillo i un portàtil per cantar i amenitzar l’espera. A part d’aquestes dues cobertes, hi havia la superfície del vaixell…però com que ja era de nit no ens hi vam recrear gaire.

Aquí em podeu veure al nostre camarot, el 632.

Les existències al bar no eren molt extenses, així que Epna i jo ens vam conformar amb una cervesa Peroni in lattina mentre que la Neus gaudia d’una Fanta o similar.

El casino no era més que una sala amb unes quantes escurabutxques amb l’entrada per monedes siliconada. Sí, només funcionava amb bitllets i l’amable responsable ens va dir que amb 5 EUR hi havia tres jugades.

Com que no hi havia molt més a fer, vam anar a dormir.

 

Segon dia – Gaudint del sol a coberta i arribada a Livorno

La sensació de llevar-se en un vaixell, pujar a coberta i veure que només hi ha mar miris on miris és, si més no, curiosa. Quan l’assimiles veus que tot plegat va molt lentament i que el millor que es pot fer és prendre-s’ho amb calma.

Així que vam esmorzar uns crosissants de xocolata amb un cafè amb llet –cafè sol per Epna- i vam decidir gaudir del sol una estona. Bé, jo potser una mica en excés, perquè em vaig posar en mode lagartija.

Cap a les 18h de la tarda, més o menys, ja es veia l’Illa d’Elba, on Napoleó va ser exiliat, i en poca estona ens avisaven per megafonia que calia recollir les pertinences dels camarots i anar a les zones públiques. Epna ja havia vist terra.

Vam arriabr puntualment a Livorno a les 19h, dinou hores després d’haver sortit de Barcelona. Vam desembarcar i vam anar a buscar l’Hotel Cittá, al centre de Livorno.

La cerca de l’hotel va suposar una broma pesada per part de la senyalització urbana d’aquesta capital portuària. Constantment ens trobàvem prohibicions amb excepcions i fins que no vam ignorar el GPS i vam fer cas a les indicacions de l’hotel no vam arribar-hi.

El primer que vam fer va ser anar a buscar un lloc on sopar. Afamats com estàvem no seríem gaire exigents, però tot i així vam trobar a la Piazza Republica un parell de pizzeries interessants. La nostra primera sorpresa va ser en relació als preus: Livorno és una ciutat mitjana, d’uns 160.000 habitants, i la pizzeria era al rovell de l’ou de la ciutat….i tot i així vam veure que els preus de les pizzes estaven al voltant dels 6.5 i 7 EUR. Molta diferència amb els preus que estem acostumats a veure per Igualada o Barcelona.

Així que ens vam endrapar unes pizzes (per mi una quattro formaggi) i vam demanar un Chianti rosso de la casa. Atenció, els vins negres son vins rossi, no vins neri. Els rosats són vins rossati.

El vol que vam fer després va servir per fer una cervesa i conèixer el Franky, un gadità que vivia a Livorno fent inspecions de vaixells però que properament es traslladava a Miami, on havia trobar una bona oportunitat.

 

Tercer dia – Livorno, Pisa i Barborino Val d’Elsa

Aquest és el recorregut que faríem el dissabte 13 d’agost. Al matí visitaríem Livorno –coneguda com la Venècia del Mediterrani-, després aniríem a Pisa i a la tarda ens instal·laríem a Barberino Val d’Elsa, el nostre headquarters (HQ) durant la resta del viatge.

Amb la informació que ens va facilitar el Frankuy el dia abans vam anar molt més per feina, i vam poder comprobar que “posar etiquetes a les ciutats” és gratis. Això de La Venècia del Mediterrani estava molt lluny de la realitat. Livorno, no va tenir tant interés com créiemi deixant de banda algun edifici i el canal, poc més calia veure. No vam poder entrara la fortalesa, i potser això hagués estat més interessant.

Així que vam anar a recollir el cotxe i vam començar el tragecte cap a Pisa.

I què hi ha a Pisa? Doncs la torre inclinada, clar. Però com podreu veure, és mentida. La torre no està inclinada, si no que es el terra que té un cert pendent i fa creure aquest efecte òptic. No us ho creieu?

 

D’acord, m’heu enxampat. Aquesta foto està feta just des del pla on s’inclina la torre, així que fa l’efecte que és recta.

Bromes a part, a la Piazza dei Miracoli és on es concentren la torre, la catedral i el baptisteri. I què és un baptisteri? Doncs jo no n’havia vist mai cap; en el cas de Pisa era un edifici de base circular on es batejava la gent. Vam estar dubtant sobre si pujar a la torre o no, però quan vam veure que no hi havia entrades fins les 17h, vam haver de descartar-ho, perquè havíem de ser a Barberino a aquella hora.

No vam dedicar més temps a Pisa excepte el necessari per voltar per la Piazza. No us puc dir si hi ha res més o no, però va ser una bona introducció a l’art toscà. Vam dinar alguna cosa i vam anar tirant a Barberino, on la Giulia ens esperava per donar-nos les claus de l’apartament.

Així que vam arribar puntualment a Barberino. Barberino Val d’Elsa és un petit poble situat d’alt d’un turó, seguint la tradició etrusca. El nostre apartament era uns baixos acondicionats i situats dins el nucli vell el poble, un carrer empedrat molt acollidor i gens massificat.

Els carrers de Barberino eren estrets i, tot hi haver-hi més turistes, no teníem la sensació d’estar en un lloc molt “guiritzat”.

 

Ens vam instal·lar, vam anar a comprar teca pel sopar i pels esmorzars i casi que no vam tenir temps de res més. Ens vam fer el sopar i a dormir.

 

Quart dia – Monteriggioni, Colle Val d’Elsa, Volterra e San Giminiagno

El diumenge 14 d’agost el vam dedicar a visitar els petits i entranyables poblets tocans. Ens van parlar molt bé de molts, però especialment de Monteriggioni, Colle Val d’Elsa, Volterra i San Giminiagno.

La primera parada va ser Monteriggioni. Aquest poble està situat (també) dalt d’un turó i conserva l’antiga muralla i catorze torres medievals.

En poca estona esta visitat, perquè no té més que la muralla i una plaça on hi ha algunes botigues, però definitivament és un lloc que val veure.

Següent parada, Colle Val d’Elsa. Aquesta ciutat, més gran que Monteriggioni, té un interessant nucli antic a dalt de tot. S’hi accedeix a través d’un ascensor des de la ciutat moderna.

 

En aquesta foto es pot veure una cosa molt típica d’Itàlia: la convivència dels elements. És molt i molt habitual veure un important edifici en termes artístics o històrics i al mateix temps un cotxe aparcat davant o bé una parada de bus, per exemple. Els italians sembla que són molt pràctics o potser no es poden permetre desaprofitar els espais.

Tot seguit vam anar a Volterra, on vam veure que també s’hi pot arribar a través de l’Stargate. D’haver-ho sabut, ens haguéssim estalviat una bona carretera de corves.

 

 

A Volterra vam dinar només arribar al restaurant Il Refuggio i després vam poder fer un volt pels carrers.

Més carrerons estrets, alguna església i moltes paradetes. Potser el més interessant va ser l’amfiteatre, un dels més grans que es conserven.

 

Ja una mica cansants ens quedava San Giminiagno. Potser pel cansament o potser per les expectatives, ho vam trobar més aviat fliuxet. Molt turístic, tirant al catró perdra.

Així que després de la visita, vam anar a sopar i a dormir.

 

Cinquè dia – Siena

Siena és una de les ciutats més importants de la Toscana i és famosa per dues coses: per ser la seu de l’equip de bàsquet Montepaschi Siena i per la Piazza di Campo.

Dues vegades l’any a Siena es realitza la coneguda festa d’Il Palio. Il Palio és una cursa de cavalls sense sella molt famosa i antiga. Hi participen només 10 de les 17 contrades de Siena i abans de la cursa la ciutat es guarneix amb banderes de cada contrada i hi ha molt ambient. Doncs bé….Il Palio se celebrava el dia 16, l’endemà. No ens vam equivocar, si no que ho vam fer expressament. Visitar la Piazza el dia d’Il Palio és casi impossible i cal fer hores de cua, així que vam pensar que ho visitaríem un dia abans i així podríem veure els guarniments.

 

Aquí podeu veure un vídeo d’Il Palio:

 

 

Després de fer un cop d’ull a la piazza vam anar a veure la catedral –el duomo- i vam aprofitar per pujar al Panorama, un arc molt alt des d’on es tenien vistes fantàstiques de la ciutat. Aquí podeu veure una foto de la piazza:

 

 

Després de la visita, vam fer una de les coses més grans que ens havíem proposat: menjar-nos un bistec florentí. El bistec florentí es ven als restaurants a preu fix per hectogram, així que el que es fa es demanar-ne un de 1000, 1100, 1200 o la quantitat que sigui. Nosaltres en vam demanar un de 1100, el cambrer ens va dir que era poc (ell se’l menjava sencer) i ens en va portar un de 1200 grams.

 

A la tarda vam contiunar visitant la ciutat i al vespre ens vam donar la satisfacció de sopar a l’Archibuggio, una pizzeria de la que ens havien parlat molt bé a Barberino. En realitat un holandès havia escrit al llibre de visites de l’aparament que allà havia menjat “the best pizza ever”.

 

 

Sisè dia – Ruta del Chianti

El Chianti, per mi un gran desconegut fins ara, és un vi italià molt prestigiós arreu del món. Hi ha diferents variants d’aquest vi toscà però totes tenen en comú que l’element principal és la varietat sangeovese. En funció del tipus de Chianti en trobem més o menys presència, des del clàssic on hi ha d’haver un 90% fins altres on el precentatge baixa. Altres varietats que trobem en aquest vi es el merlot, syrah o colorini.

I després d’aquesta introducció al vi, us explicaré que el dia 16 vam dedicar-lo a fer la ruta del Chianti, és a dir voltar tots els poblets (o casi) on s’el·labora i es ven aquest vi.

La primera parada fou Castellina, però també vam parar a Radda i més tard a  Gaiole.

Com podeu veure, les vinyes tenien un aspecte fabulós. Les parres, perfectament alineades, estan més elevades del que estem acostumats  a veure-les al Penedès.

Enmig d’aquestes visites, al poble de Castellina, vam conèixer el futbol etrusc, que es jugar amb síndries gegants i que Epna intenta aixecar.

 

Una de les parades més interessants fou a l’Abadia de Cuoltibuono. Allà vam tenir el plaer que la simpàtica Kimberly ens guies per una antiga abadia elaboradora de Chianti Clàssic i ens expliqués quatre coses sobre els vins. El Chianti envelleix de sis a dotze mesos en tina (inox o roure) i després ho fa en ampolla. L’envelliment en ampolla pot durar només uns 30 anys, després dels quals el vi es fa malbé. Un Chianti reserva ha d’envellir en tina dos anys.

 

Després de menjar-nos uns gnoquis a Gaiolo, vam visitar un imponent castell, tot i que només per fora, perquè és de titularitat privada i només els exteriors es poden veure.

No vam voler desaprofitar l’oportunitat de fer-nos una foto a les vinyes, i aquí podeu veure Snowy, que es va posar molt pesada en aquest assumpte:

 

 

Acabada la visita, vam tornar a Barberino, on vam sopar i vam anar a dormir.

 

Setè dia – Florència

La visita a la imponent Florència era, al menys per mi, la més esperada del viatge. I no va ser per menys, Florència va resultar ser una autèntica obra d’art i un plaer per tots i cadascun dels sentits. Una ciutat on et trobes escultures pels racons, palauets i places que va tenir la sort que les famílies adinerades del Renaixement competien entre elles per construir les obres més esplèndides.

La primera parada fou el Duomo, volíem entrar a la Catedral, però després de veure la cua que hi havia vam deixar-ho per més tard.

Aquí teniu un vídeo on vaig gravar-la tota i us en podreu fer la idea:

 

Així que vam anar passejant i vam poder veure la Piazza de la Signora, on hi ha una rèplica del famós David de Michelangelo, però moltes escultures més. Ja sabeu, el de les tortugues ninja.

 

 

Una altra estampa ineludible de Florència és el Ponte Vechio. Abans al Ponte Vechio hi havia pelleters que aprofitaven per llençar els residus al riu, però a causa les males olors van ser-ne exulpsats i el seu lloc ocupat per joiers i orfebres, molt més adecuat (i amb molt més valor afegit).

 

 

Després de dinar a la Piazza Sancto Spirito, vam tornar a intentar entrar al Duomo, on encara hi havia cua però molta menys.

L’interior de la Catedral era bonic sí, però molt més senzilla que la de Siena, per exemple.

Florència va ser un espectacle impressionant, però complicat de visitar amb la calor que feia i amb les multituds que hi havia. Definitivament el mes d’agost no és el millor moment; us recomano anar-hi un cap de setmana de tardor o primavera.

I finalment i com que vam arribar una mica més d’hora a Barberino, vam poder fer un munt de fotos de la posta de sol, mentre féiem botellón al mirador. Aquí teniu la que més m’agrada:

 

 

A sopar i a dormir.

 

Vuitè dia – Arezzo i Cortona

Vam improvisar una mica el vuitè dia. Una possibilitat era tornar a Florència, però vist el plan del dia abans i la calor que passaríem entre tanta gent, ens vam decidir a anar la Toscana Oriental, a Arezzo i a Cortona. El cansament ja era gran, però es tractava de rematar-ho.

Arezzo no és una ciutat molt gran, però té una imponent plaça i una Catedral prou interessant.

 

També hi ha un amfiteatre del que només es conserven les parets, i que encara es fa servir per fer-hi espectacles.

 

Cortona és un altre bonic poble om vam dinar i passar-hi la tarda. No gaire temps per res més, vam anar a Barerino a sopar, aquesta vegada al Caravellino, una pizzeria amb vistes de la que ens havien parlat prou bé. Era la nostra última nit toscana.

 

Novè dia – Vinci, Luca i embarcar

El novè dia vam fer les maletes, vam entregar les claus al a Constanza, la germana de la Giulia i vam marxar. El primer destí era Vinci, poble on Juli César va pronunciar les famoses paraules Veni, Vidi, Vinci….o de fet no. Vinci és on va néixer el fantàstic artista i enginyer Leonardo.

Vinci va resultar ser un poblet sense gaire interès excepte pel que fa al museu de Leonardo. Allà vam poder veure enginys i artilugis força curiosos, desde màquines de teixir, fins a grues passant per enginyeria militar.

Vist Vinci, com va dir César, vam anar a Lucca.

Lucca és una ciutat més gran. El nucli antic està envoltat per una muralla i té força coses interessants; el primer que vam fer va ser dinar, i després vam voltar per la ciutat.

 

 

Quan vam haver passejat una mica, vam haver d’anar a buscar el cotxe. Calia anar a Livorno perquè a les 20h embarcàvem. De seguida sabríem què significava exactament tenir un passatge de coberta sense camarot.

Així que vam arribar al port, vam recollir les targes d’embarcament i vam esperar a embarcar el cotxe. Quan vam entrar vam descobrir que literalment deck passenger significa busca’t la vida. On havíem de dormir? Doncs on volguéssim…des del menjador, al bar i fins i tot a coberta.

Vam descartar la coberta per la humitat i pel vent i finalment ens vam “acomodar” al menjador, on vam passar fred i en cap moment van apagar els llums. Una nit dura, sí. Aquí ens teniu afrontant-la al bar:

 

L’endemà va ser un dia llarg, el temps passava molt lentament, però cap a les 18h ja vam veure terra i mica a mica es va dibuixar davant nostre l’skyline barceloni. En poca estona desembarcàvem i arrivabem a Igualada.

 

 

Un fantàstic viatge amb millor companyia!

Per cert, com  a novetat en aquest blog, afegeixo un vídeomuntatge amb les fotos del viatge. La música Keep on rising d’Ian Carey.

Enjoy!

 

I ja per acabar, teniu totes les fotos al meu Picasa.

Comiat de solteria Pep MiniGuix

 

El cap de setmana del 18 i 19 de juny es va consumar una de les majors depravacions de tota la història moderna, tant que de fet en podríem dir de la histèria moderna. Estem parlant evidentment del Comiat de solteria de Pep MiniGuix.

Tots coneixeu MiniG: és el famós germà del Quim. Hi ha una teoria àmpliament acceptada que diu que tothom al món té una relació de no més de tres salts amb el Quim, però això és una altra histèria.

Doncs sí, amb nocturnitat i traïdoria, la jugada va començar el 17 de juny, quan Winston Wolfe va enviar el següent correu a l’homenatjat:

 

L'hora final ha arribat, la gran fornicació ha començat....

Doncs com deia aquella canço mítica, el moment ha arribat. Ara el poeta parla; tu calles i escoltes.

Et posaràs a disposició de la Comisió del Comiat de Porter, vull dir del Comiat de Solter demà divendres a les 21h. A aquesta hora un o varis membres de l'organització et passarà a buscar per casa teva.

Així que has de tenir una maleta amb el material necessari i suficient per passar dues nits fora de casa, com per exemple:

Mudes de roba interior
Roba d'esport
Material vari per la platja
Estris d'higiene personal

I molt important:
Passaport o DNI
Permís de conducció
Àlmax, antihistamínics, iboprufè i píndoles del dia de l'endemà. Al seu gust.

No cal que portis diners en efectiu, excepte que tinguis algun vici inconfessable (que d'altra banda ja sabríem).

D'altra banda, ja pots començar a fer-te la idea que res serà igual a partir d'aquests dies. Tot el que et pots imaginar quedarà curt. No intentis trucar la policia, no parlis amb els mitjons de comunicació (ni amb els mitjans tampoc). No et creuran i nosaltres ho sabrem.

Estigues a punt demà a les 21h i no ens facis esperar, que ja et coneixem.

Així que el divendres ens vam presentar a casa de MiniG i ens el vam emportar a sopar al Manel. Aquí podeu veure com Henry domina l’art del porró.

 

 

Héctor el Xerpa, Santi Jericho, Bloody Henry, Sir Charles, Potx, Epna i Serraka el Maligne van acompanyar MiniGuix. Uns quants turbios van caure, però el que va sonar més fort MiniGuix quan li vam dir que el comiat encara no seria aquell cap de setmana, sino dos setmanes més tard. Clar, aquell cap de setmana el feien les nenes, i tot alhora no podia ser.

MiniGuix va plorar, va fer rebequeries i va implorar una compensació, i com que tot li va ser negat va dir que sortiríem de festa. I així vam anar a petar al Pati, on vam disfrutar de la companyia de les cambreres i d’alguns futbolins.

 

 

Quina llàstima que el senyor Pep anés a dormir a les 5h, perquè a les 8h del matí el despertàvem per anar a jugar a Futbol 7 a Les Comes.

I allà estàvem. Maleïnt el món i tot el que ens envoltava; a les 9h i poc va començar el partit. Després que s’afegixin respecte el dia abans el Robert i el Jordi Guix –germà i nebot d’un ressacós Pep- i vinguessin de l’est Fish el Bacallanier, Saints l’Andorrà, Iunda i Guille, va començar un partit que no vull recordar perquè va ser d’intensitat lamentable.

Una dutxa, un refrigeri al bar de la piscina i una mica d’interacció va servir per posar-nos a punt abans de marxar cap al següent destí.

Vam agafar els cotxes i vam anar al famós Coll del Revell, una mica més lluny de Vic si vens per l’Eix des de Manresa. I us preguntareu, què és el Coll del Revell? Doncs és un restaurant al mig del no-res on serveixen quantitats indignes de carn cuinades de mil maneres. Un dinar que alimentaria vàries famílies durant setmanes.

Aquí en teniu un exemple:

Epna ens mostra una gran i enorme burifarra. Fabulós.

Però no era moment de perdre el temps en foteses, perquè a les 16h ens esperaven a un altre lloc. El Kàrting de Sils era on duríem a terme la següent activitat, i no, no era un concurs de macramé, sino una cursa de karts.

Aquí ens teniu, a punt per rodar.

 

Però sorprenentment, incomprensiblement, sense raó aparent, una vegada acabada la cursa, cap dels Guix estava en el podi. Com pot ser? Hi ha una teoria que ho explica. MiniGuix, el rei de la virolla va voler emular els seus ídols llençant la cursa per la finestra i intentant una remuntada impossible, i clar, va fracassar. Griwar, el Gran Guix, al veure que el seu germà petit no podia guanyar, va renunciar.

Aquí teniu el vídeo (malhauradament tallat) del podi.

 

Manca l’escena on MiniGuix era ruixat amb Moët Chandon del 1881. Pel llepar-se’n els dits.

Però encara no havia acabat la festa, ni molt menys. Següent etapa, Platja d’Aro. A Platja d’Aro no aniríem al Cliper aquesta vegada; ara volíem una cosa millor, i aquesta cosa era el Caleta Palace, una mica més lluny però més exhuberant: habitacions amb aire condicionat, piscina, cala privada…en fi, un luxe a l’abast dels millors.

Així que vam arribar i vam fer una mica de temps al bar que hi havia a la cala.

 

 

Allà Iunda, Alimanya, Griwar, MiniG, Epna, Saints, Pisuk i jo vam estar discutint sobre les relacions humanes i generacionals i sobre qui aporta maduresa en una relació….i sobretot si aquesta maduresa és necessària. Filosofia en estat pur.

Però va arribar l’hora de la veritat. Tocava canviar-se de roba i –el més important- disfressar el Pep. Era tan i tan evident la disfressa: tocava vestir-lo de porter, i a més a més li vam fer entrega d’una porteria inflable i d’una pilota per tal que la gent del carrer li xutessin penals.

El primer xutador va ser un Cristiano Ronaldo amb un rosari que va xutar un punxot de campionat. Mica a mica tot Platja d’Aro va rodejar-nos i cridant com bojos demanaven tanda per acribillar el porter. Volien sang!

 

 

¡Me gusta mucho! ¡Me gusta mucho!

Quan vam poder desfer-nos de les multituds, vam anar a l’argentí La Churraskita. Allà un cambrer de l’est europeu es va encarregar de cuidar-nos i servir-nos els entrecots, brutaaaal! Es van viure escenes molt i molt curioses, en les que el menjar va volar sense ales, el pa calent va ser un gran amic i el tiramisú va desparramar-se de forma incomprensible.

Així que després de veure com un comiat de solter que també sopava allà fugia sense pagar, vam sorit a buscar consumicions gratuÏtes. Vam trobar un bar el nom del qual no puc recordar on ens van convidar a un meridià de chupitos. Ni recordo de què eren:

 

La festa va continuar no sense passar per la màquina d’hamburgueses crujientes, tirant les xarxes sobre tot el que es movia (o casi) i va acabar a Palàdium, la dico estratègicament col·locada al costat de l’hotel.

L’endemà estàvem trinxats i volíem morir, almenys jo. Tocava deixar l’hotel, menjar alguna cosa…..i ja per acabar, dinar a la Vinya Nova, on havíem quedat amb les nenes.

Una escapada per Andalusia

 

L’última setmana de juliol i la primera d’agost va servir perquè féssim una petita escapada per les terres andaluses. El que en un primer moment havien de ser uns dies de relax per Cadis i Málaga es va acabar transformant en una autèntica ruta per cinc de les vuit províncies:

Mostra un mapa més gran

 

Primer dia – Granada: Alhambra, Barri musulmà i tapes

El dilluns 26 de juliol a les 9h del matí marxàvem amb un vol de Vueling cap a Sevilla. Funcy, Henry, Lídia, Lisa i Serraka vam arribar a la capital d’Andalusia a quarts d’onze i a les onze ja teníem el Peugeot 5008 que ens havia de portar al primer destí: Granada.

La ruta cap a Granada per l'A92 va ser ràpida i senzilla i ens vam preocupar més de descobrir com funcionava aquest estri del dimoni tan ben equipat. Al migdia ja estàvem a Granada instal·lats a l’Hotel Cedrán, en un indret molt i molt cèntric.

La simpàtica recepcionista ens va proveïr d’un mapa i ens va explicar que Granada està dividida en el Barri Musulmà, el Sacromonte, el Barri Jueu i el Barri Cristià o la Granada moderna. Vam pujar cap al Carrer Elvira, en ple Barri Musulmà per buscar algun lloc on menjar.

Vam fer un menú ràpid i vam anar cap al primer destí, l’Alhambra.

L’Alhambra és un conjunt monumental format per un palau fortalesa envoltat d’uns preciosos jardins que cal visitar almenys un cop a la vida. La decoració dels interiors, la riquesa arquitectònica i la circulació d’aigua i fonts fan de l’Alhambra un autèntic oasi on perdre’s.

Una de les parts més interessants, el Pati dels Lleons  estava tancat per reformes :-(

Vam passar tota la tarda a l’Alhambra i sortint d’allà vam endinsar-nos al barri musulmà. Per un moment un visitant se sent com si estigués a Marraqueix, Istanbul o El Caire….per mi va ser una autèntica i agradable sorpresa.

No vam poder evitar d’entrar a una teteria on al contrari del que es pot pensar no hi havia tetes, si no que es podia fumar te i tabac en una cachimba.

 

Acabant amb la gran fumada, vam anar a buscar algun lloc on sopar. Vam recórrer tres bars on ens vam prendre unes canyes, barbadillos i les tapes corresponents. Tornant a l’hotel, encara van caure uns mojitos, uns xupitos i un billar.

 

Segon i tercer dia – Cabo de Gata: platgetes i cales

Ens vam llevar el dimarts i vam enfilar cap a la Casa Algave, al Pozo de los Frailes. Això està en ple Parc Natural de Cabo de Gata, a la costa d’Almeria. El paisatge és sec i dur, però de cap manera faltat d’encant i com a curiositat hi podem trobar el Desert de Tabernas, famós per haver-s’hi rodat alguns spaghetti westerns low-cost i on no vam poder evitar fer-nos-hi una foto.

Així que després de fer unes quantes voltes, vam arribar al Pozo de los Frailes, ens hi vam instal·lar i vam anar a dinar a San José, que és el lloc civilitzat més proper.

San José és un poble coster turístic no gaire gran, potser de la mida de Cubelles o Coma-ruga. Paisatge típic amb cases blanques i baixes. Vam aprofitar per comprar un para-sol i vam anar a la platja.

A San José hi ha vàries cales: Genoveses, Mónsul, Media Luna, Barronal i Carbón. Durant l’estiu les cales estan tancades al transit i només s’hi pot accedir amb un autobús pagant un bitllet de 3 EUR. Aquesta mesura recentment imposada per la Junta ha posat en peu de guerra els comerciants de la zona, ja que es queixen que perden clients que preferixen anar a altres llocs.

Sigui com sigui, les cales tenen una bellesa extraordinària, com podeu veure en aquestes fotos.

Accés a la cala Genoveses, i més avall la separació entre la cala Mónsul i la Media Luna.

 

Quina llàstima que hi hagués vent de llevant i estar a la platja fos complicat.

I així va ser el nostre primer contacte amb la platja. A part de la dolorosa picada de vespa al meu dit petit de la mà esquerra i algun barret a l’aigua no va passar res més.

Al vespre vam sopar en una pizzeria de San José, vam fer alguna copa i a dormir.

Vam dedicar el tercer dia, el dimecres a platges més turístiques com Carboneras, Mojácar, Las Negras o Isleta del Moro. A Mojácar hi havia bandera vermella i no vam poder endinsar-nos molt…les onades et tombaven sense pietat.

Vam menjar-nos una bona paella a peu de platja i vam continuar ruta. A la nit, una parrillada de peix i una fritura a la Isleta del Moro i vam aprofitar per celebrar l’aniversari de la Funci.

Encara vam tenir temps per unes copes a San José, on vam trobar un local perquè la Funci i la Lisa poguessin interpretar Duncan Dhu al Karaoke.

Quart dia – Motril 

El quart dia vam llevar-nos i vam fer les platges occidentals d’Almeria com Agua Amarga o Las Salinas. Vam aprofitar per fer una visita al far, des d’on es podien veure precioses vistes.

Les aigües eren de les més netes que he vist mai. Un lloc ben recomanable.

Després de dianr, vam enfilar cap a Motril…o més ben dit, el Puerto de Motril. El Puerto está una mica allunyat del centre així que vam haver d’agafar el cotxe per passejar una mica per la ciutat. Una mica de passeig, primer contacte amb els aparcacotxes locals i un bon tapeig.

Els Jardins de Motril també cal veure’ls i si pot ser, amb llum del dia…cosa que no vam fer nosaltres. 

 

Cinquè dia – Almuñécar i arribada a El Horcajo

El divendres arribàvem a Almuñécar, un lloc molt turístic i amb una bona platja. Vam parar els trastos i vam fer un bany.

El gran moment vindria després, quan vam asseure’ns al chiringo El Gran Piliki. El Gran Piliki, que rep el nom del seu amo, és un chiringo a peu de sorra que serveis espetos de sardines i de gambes coneguts per tot el món. Realment fanàstica la sensació de menjar-se aquestes delícies i sentir com la mestressa escridassa els cambrers i recorda que “una cerveza es una caña, y un tubo es un tubo”.

Vam menjar alguna cosa ràpida i senzilla i vam començar la ruta cap a l’Horcajo, a la Sierra de Ronda.  L’Horcajo és un allotjament rural i anteriorment un Cortijo o Hacienda; està al mig de la Sierra de Ronda perdut en el no res. Fa una calor que espanta, però és un indret amb molt d’encant. Estàvem en un apartament per cinc persones molt ben arreglat.

Una vegada descansats, vam anar a sopar a Ronda. No vam poder apreciar la ciutat perquè era tard….això ho deixaríem per l’endemà.

 

Sisè dia – Grazalema, Arcos i Conil de la Frontera

El sisè dia per Andalusia era el dia en el que ens trobaríem amb quatre kmarades més: Epna, Snowy, MiniG (MiniTiza) i Pròtil. El seu vol sortia de Barcelona aquell mateix matí i tal com nosaltres havíem fet tenien un cotxe llogat. El punt de trobada era el poble de Grazalema, al mig de la Serra de Grazalema (com no).

Mentrestant nosaltres vam visitar la bonica ciutat de Ronda. Ronda, antiga ciutat romana que combina modernitat a la part nova i destil·la un terrible encant a la part vella.

Sens dubte l’escena més espectacular és el Puente Nuevo, construït al segle XVIII (malpensat de mi, que pensava que era romà) i té uns 100 metres d’alçada.

El barri antic amb els banys, el Museu de la Ciència, el Museu de les Armes, l’Escola de Música i els carrerons estrets és un lloc perfecte per passejar.

Acabats de fer el petit volt, on segurament haguéssim o haguérem pogut estar-nos-hi més temps, vam agafar el cotxe i vam anar fins a Grazalema.

Allà hi havia la resta de gent, ja esperant-nos per dinar. A la plaça de l’ajuntament vam menjar-nos un menú compost pel que nosaltres volguéssim (allà no donaven coses caducades segons el cambrer) però no podríem demanar albóndigas con gambas (eso no), encara que sí carne en zarza (no Pròtil, no era una xarxa si no una salsa).

Acabats de dinar, vam anar a Arcos de la Frontera, que és un dels altres pobles que formen la ruta de los Pueblos Blancos de Grazalema.

 

No ens hi vam estar pas gaire estona, perquè la calor apretava molt i el punt d’interés era la part més alta del poble i l’ascens era dur, així que vam anar directament a la següent parada: Conil de la Frontera.

Conil és un poble terriblement turístic, que en certa manera em recorda Salou o Platja d’Aro. Hi ha uns 14 quilòmetres de platja amplíssima (quan baixa la marea i quan puja també), un centre ple de cases blanques i carrerons estrets i laberíntics i molta i molta festa nocturna.

Teníem dos apartaments llogats, que consistien tots dos en uns baixos amb capacitat per cinc i quatre persones. Uns estàvem a ca la Isabel, una entranyable dona gran que ens va tractar molt i molt bé i uns altres a ca la Lola, una xorissa que ens va estafar i ens va canviar el preu unilateralment quan vam arribar.

Poca cosa va quedar del dia, excepte sopar alguna cosa i prendre una copa al Pirata. Vam poder descobrir el carrer de la festa on locals com La Luna, l’Aqua o el Yo que sé es barallaven per convidar-nos a xupitos per tal que entréssim.

 

Setè dia – Conil de la Frontera i prou

El diumenge havia de ser un dia de relax; ja portàvem molts dies fent quilòmetres, a aquestes alçades més de 1000 i fent i desfent maletes. Vam decidir que seria un dia de platja a Conil.

No va tenir molta més història, excepte els baywatch ens van prohibir jugar a volei a la sorra perquè després hi hauria molta gent i que la calor que vam passar al migdia va ser infernal.

La platja a la tarda ens va mostrar que la imatge era dantesca….el que al matí era una enorme platja, a la tarda-vespre s’havia convertit en un botellón mutitudinari. Amb marea alta, la gent s’amuntegava a l’aigua i a la sorra i teenagers amb neveres bevien sangria i cubates a peu de platja. No hi cabia ni una agulla.

Al vespre vam menjar alguna cosa i vam repetir els llocs de copes del dia anterior fins que ens van fer fora.

Vuitè dia – Cadis

Vam decidir visitar la gran capital Cadis aquell dia. Per arribar a Cadis cal agafar una carretera que a punt d’arribar a destí mostra un curiós escenari de mar a banda i banda:

Mostra un mapa més gran

 

Vam aparcar en un pàrquing públic al costat del Passeig Marítim, que ofereix unes vistes molt boniques.

Després, visita a la Catedral, els carrerons i dinar en un restaurant on els cafès eren de la mida d’una pinta de cervesa.

A la tarda, Epna i Neus van pujar a la Torre Tavira i la resta vam anar al Parc Genovés, on vam poder veure arbres i animals prehistòrics.

Després vam fer un banyet en una platja que estava al límit de la seva capacitat i on l’aigua era un compost més proper a l’hidrocarbur que a l’H2O. Un llumí hagués causat estralls….

De tornada a Conil, vam decidir sopar. Vam anar a petar a un restaurant molt entranyable que es diu La Sal. Allà un cambrer amb molt salero, el Pepe, ens servia amb notes d’humor constants i fins i tot ens va convidar a alguna cosa, com ara unes tapes o unes canyes.

Unes copes al Pirata, La Luna i l’Aqua i a dormir.

 

Novè dia – Tarifa i Azahara de los Atunes

El dimarts vam anar a Tarifa. Tarifa és molt coneguda per ser un dels punts més importants pels surfistes i windsurfistes…i des de fa poc també pels kitesurfistes. Per plaer de la Lisa i de la Lídia la havíem de trobar munts i munts d’aquests éssers aventurers i grenyuts.

Però a part d’aquesta vessant esportista, Tarifa és la ciutat més meridional de la península i defineix el punt europeu de l’estret de Gibraltar. És també on s’ajunten el Mar Mediterrani i l’Oceà Atlantic i on els antics creien que s’acabava el món.

Mostra un mapa més gran

 

Tarifa va ser doncs un punt crucial i estratègic durant la història i una mostra d’això és el Castell de Guzmán el Bueno. Aquest castell va ser construït pels musulmans i tot i ser una fortalesa tenia uns importants jardins. Més tard va ser recuperat per Guzmán i durant un setge el seu fill Sancho va ser segrestat. Les forces enemigues van amenaçar Guzmán de matar el seu fill si no es rendia, i en resposta a aquesta amenaça Guzmán els va llençar la seva pròpia daga perquè executessin el seu fill. Sancho va ser degollat davant seu.

Però deixant aquesta èpica a part, Tarifa és una ciutat plena de comerços relacionats amb els esports aquàtics i té un centre molt bonic, ple de carrerons, places i botiguetes.

Vam visitar el castell i després vam anar a la platja atlàntica. La platja era de sorra fina i l’aigua estava molt neta…un autèntic plaer.

En aquesta foto podeu veure a l’esquerra el Mar Mediterrani i MiniG i a la dreta l’Oceà Atlàntic i Epna.

Vam menjar-nos unes fabuloses pizzes i vam marxar en direcció a la platja de Zahara de los Atunes, on vam poder veure aquesta magnífica posta de sol.

Al vepre, vam repetir sopar a La Sal amb el Pepe, que al dir-li que marxàvem a Sevilla ens va advertir que Sevilla és un barri de Triana. També ens va recomanar un parell de llocs on anar a Sevilla: l’Alameda, on hi ha artistes, putes, maricons i travestis o Triana….on hi ha el mateix però amb flamenquito.

Aixi que unes altres copes i ballaruques i a dormir.

 

Desè dia – Jerez, Sanlúcar i Sevilla

Deixàvem Conil després de posar la Lola la xorissa del revés en direcció a Jerez. Tots estàvem d’acord en que podíem visitar una bodega i la nostra elecció una vegada aparcats va ser González Byass, propietaris de la famosa marca Tío Pepe.

Després de pagar l’entrada vam ser guiats per una visita on la Rocío ens va explicar el procés d’elaboració dels brandys i dels finos.

Al final de tot hi va haver una degustació de Tio Pepe i de Croft. El primer massa sec pel meu gust, en canvi el segon tenia un punt de dolçor interessant.

Havent acabat (forma partícipica del pretèrit anterior perifràstic) vam anar a dinar a un magnífic restaurant de la Plaça del Cabildo de Sanlúcar de Barrameda que Snowy coneixia.

Les tortitas de camarones van ser el plat estrella.

I ja després vam arribar a Sevilla….a les set de la tarda la temperatura era de 40º.

A Sevilla vam gaudir de l’hosptalitat de la Mercedes, una sevillana molt guerrera que es va portar fantàsticament bé amb nosaltres. Ens va fer evitar els llocs turístics i ens va portar a bars de Triana com la Casa DIego o Las Golondrinas. Després, vam anar a veure un espectacle flamenc a l’Anselma, on la Mercedes va marcarse un ball i l’Anselma una cançó.

 

Onzè i últim dia – Sevilla la calorosa i tornada a casa

El dijous ens vam llevar molt cansats, però amb ganes de fer un passeig per alguns indrets de Santa Cruz, com la Catedral, La Giralda o també Els Jardins Maria Luisa, Murillo o la Plaça d’Espanya.

Els carrerons de Santa Cruz i els jardins van ser fàcils, però mica a mica el cansament va poder amb nosaltres.

Cap a les dues, vam anar a buscar els cotxes i vam anar a l’aeroport. Vam embarcar puntuals, aquesta vegada amb Spanair, i a les sis ja érem a Barcelona, cansats però contents d’un gran viatge.