kmarades

Igualada–Cervera. Etapa del Camino de Santiago

2011-10-01T19:23:00.001+02:00

Els Kmarades ens estem convertint en grans caminadors; grans exponents com Henry i Funci la Punisher en són bons exponents, però la resta no es queda enrera. Habituals de les curses de muntanya, hem decidit fer una de les etapes reines del Camino de Santiago a Catalunya: Igualada – Cervera. 37.7 quilòmetres amb un desnivell suau fins la Panadella i una baixada igualment lleguera a continuació.

Així que a les 6h del matí ens hem trobat a l’Estadi Atlètic i hem començat una marxa que ens duria cap a la capital de la Segarra i seu de l’Akelarre a través de Jorba, Sant Gernís, Santa Maria del Camí, La Panadella, Porquerisses, Sant Antolí i Vergós.

Epna, MiniG, el Xerpa Santi, Funci la Punisher, Henry, Potx , Apple Fan Girl i Serraka hem estat els escollits per la glòria.

Fins a Jorba encara no havia sortit el sol, així que hem hagut de recórrer a frontals per il·luminar el camí, però a partir de quarts de vuit ja els hem pogut deixar.

El primer tram ha transcorregut per l’antiga N-II, per un voral que s’ha adequat per anar en bici i caminar. Un recorregut fàcil tècnicament, però potser més avorrit i desproveït d’encant que la pista forestal.

Les ermites de pobles com Santa Maria del Camí posaven la nota de color al passeig.

La pujada a la Panadella no ha estat molt dura, i com que sabíem que hi pararíem a menjar alguna cosa hi hem pujat amb més alegria i joia.

La baixada de la Panadella ens ha portat a pistes forestals més boniques, però més cansades i difícils tècnicament. L’'arribada de la calor ha augmentat una mica la duresa, però tampoc ens hem posat a plorar.

A les 14 i poc, en unes vuit hores, ens hem plantat a Cervera, on hem disfrutat d’un àpat ben merescut i que ens ha retornat part de les forces.

Aquí ens teniu amb els conductors dels cotxes escombra: Pròtil, Snowy, Trigues i Carla, després de dinar.

Per cert, aquí teniu el tracking GPS on podeu veure el recorregut i el perfil:

http://www.endomondo.com/workouts/24458686

Propera etapa: Cervera-Lleida :-)

Gaudint de la Toscana–Agost del 2011

2011-08-27T20:36:00.001+02:00

-Hauria de matar-te.
-Què?
-Quan algú promet estimar-te per tota la vida i després et diu que no t’estima...hauria de matar-te…de seguida.

Sota el sol de la Toscana (2003)

Fa unes setmanes vaig tenir l’immens plaer de visitar la regió italiana de la Toscana. La Toscana és una regió ubicada al centre de la península italiana, a la banda mediterrània. Té un patrimoni artístic difícíl de descriure amb paraules, i que és present a ciutats com Florència, Pisa o Siena. A més a més, el paisatge toscà és d’una bellesa insuperable i grans pel·lícules com La vida és bella, Sota el sol de la Toscana o Bellesa robada l’han tingut com a escenari.

Així que Epna, Snowy i jo vam planificar un viatge que per diferent circumtàncies va estar a punt de no ser…i que potser per aquesta raó en vam gaudir molt intensament.

Primer dia – Embarquem al Florència

Al contrari que altres vegades, vam decidir portar el cotxe en el ferry Barcelona-Livorno de Grimali Lines. La raó va ser a mitges econòmica i a mitges per provar experiències noves.

Així que vam embarcar al ferry Florència a quarts d’onze del vespre del dijous 11 d’agost. Ens esperava un trajecte de 19 hores fins a Livorno.

A mi no m’han apassionat mai els creuers, així que per mi va ser una nova experiència. Vam pujar al vaixell i després d’instal·lar-nos al camarot vam explorar-lo. El Florència tenia dues cobertes visitables, una de les quals allotjava un restaurant i una altra un bar. L’escena del bar era molt curiosa, perquè un músic semblant al Chaval de la Peca (però sense peca) feia servir un organillo i un portàtil per cantar i amenitzar l’espera. A part d’aquestes dues cobertes, hi havia la superfície del vaixell…però com que ja era de nit no ens hi vam recrear gaire.

Aquí em podeu veure al nostre camarot, el 632.

Les existències al bar no eren molt extenses, així que Epna i jo ens vam conformar amb una cervesa Peroni in lattina mentre que la Neus gaudia d’una Fanta o similar.

El casino no era més que una sala amb unes quantes escurabutxques amb l’entrada per monedes siliconada. Sí, només funcionava amb bitllets i l’amable responsable ens va dir que amb 5 EUR hi havia tres jugades.

Com que no hi havia molt més a fer, vam anar a dormir.

Segon dia – Gaudint del sol a coberta i arribada a Livorno

La sensació de llevar-se en un vaixell, pujar a coberta i veure que només hi ha mar miris on miris és, si més no, curiosa. Quan l’assimiles veus que tot plegat va molt lentament i que el millor que es pot fer és prendre-s’ho amb calma.

Així que vam esmorzar uns crosissants de xocolata amb un cafè amb llet –cafè sol per Epna- i vam decidir gaudir del sol una estona. Bé, jo potser una mica en excés, perquè em vaig posar en mode lagartija.

Cap a les 18h de la tarda, més o menys, ja es veia l’Illa d’Elba, on Napoleó va ser exiliat, i en poca estona ens avisaven per megafonia que calia recollir les pertinences dels camarots i anar a les zones públiques. Epna ja havia vist terra.

Vam arriabr puntualment a Livorno a les 19h, dinou hores després d’haver sortit de Barcelona. Vam desembarcar i vam anar a buscar l’Hotel Cittá, al centre de Livorno.

La cerca de l’hotel va suposar una broma pesada per part de la senyalització urbana d’aquesta capital portuària. Constantment ens trobàvem prohibicions amb excepcions i fins que no vam ignorar el GPS i vam fer cas a les indicacions de l’hotel no vam arribar-hi.

El primer que vam fer va ser anar a buscar un lloc on sopar. Afamats com estàvem no seríem gaire exigents, però tot i així vam trobar a la Piazza Republica un parell de pizzeries interessants. La nostra primera sorpresa va ser en relació als preus: Livorno és una ciutat mitjana, d’uns 160.000 habitants, i la pizzeria era al rovell de l’ou de la ciutat….i tot i així vam veure que els preus de les pizzes estaven al voltant dels 6.5 i 7 EUR. Molta diferència amb els preus que estem acostumats a veure per Igualada o Barcelona.

Així que ens vam endrapar unes pizzes (per mi una quattro formaggi) i vam demanar un Chianti rosso de la casa. Atenció, els vins negres son vins rossi, no vins neri. Els rosats són vins rossati.

El vol que vam fer després va servir per fer una cervesa i conèixer el Franky, un gadità que vivia a Livorno fent inspecions de vaixells però que properament es traslladava a Miami, on havia trobar una bona oportunitat.

Tercer dia – Livorno, Pisa i Barborino Val d’Elsa

Aquest és el recorregut que faríem el dissabte 13 d’agost. Al matí visitaríem Livorno –coneguda com la Venècia del Mediterrani-, després aniríem a Pisa i a la tarda ens instal·laríem a Barberino Val d’Elsa, el nostre headquarters (HQ) durant la resta del viatge.

Amb la informació que ens va facilitar el Frankuy el dia abans vam anar molt més per feina, i vam poder comprobar que “posar etiquetes a les ciutats” és gratis. Això de La Venècia del Mediterrani estava molt lluny de la realitat. Livorno, no va tenir tant interés com créiemi deixant de banda algun edifici i el canal, poc més calia veure. No vam poder entrara la fortalesa, i potser això hagués estat més interessant.

Així que vam anar a recollir el cotxe i vam començar el tragecte cap a Pisa.

I què hi ha a Pisa? Doncs la torre inclinada, clar. Però com podreu veure, és mentida. La torre no està inclinada, si no que es el terra que té un cert pendent i fa creure aquest efecte òptic. No us ho creieu?

D’acord, m’heu enxampat. Aquesta foto està feta just des del pla on s’inclina la torre, així que fa l’efecte que és recta.

Bromes a part, a la Piazza dei Miracoli és on es concentren la torre, la catedral i el baptisteri. I què és un baptisteri? Doncs jo no n’havia vist mai cap; en el cas de Pisa era un edifici de base circular on es batejava la gent. Vam estar dubtant sobre si pujar a la torre o no, però quan vam veure que no hi havia entrades fins les 17h, vam haver de descartar-ho, perquè havíem de ser a Barberino a aquella hora.

No vam dedicar més temps a Pisa excepte el necessari per voltar per la Piazza. No us puc dir si hi ha res més o no, però va ser una bona introducció a l’art toscà. Vam dinar alguna cosa i vam anar tirant a Barberino, on la Giulia ens esperava per donar-nos les claus de l’apartament.

Així que vam arribar puntualment a Barberino. Barberino Val d’Elsa és un petit poble situat d’alt d’un turó, seguint la tradició etrusca. El nostre apartament era uns baixos acondicionats i situats dins el nucli vell el poble, un carrer empedrat molt acollidor i gens massificat.

Els carrers de Barberino eren estrets i, tot hi haver-hi més turistes, no teníem la sensació d’estar en un lloc molt “guiritzat”.

Ens vam instal·lar, vam anar a comprar teca pel sopar i pels esmorzars i casi que no vam tenir temps de res més. Ens vam fer el sopar i a dormir.

Quart dia – Monteriggioni, Colle Val d’Elsa, Volterra e San Giminiagno

El diumenge 14 d’agost el vam dedicar a visitar els petits i entranyables poblets tocans. Ens van parlar molt bé de molts, però especialment de Monteriggioni, Colle Val d’Elsa, Volterra i San Giminiagno.

La primera parada va ser Monteriggioni. Aquest poble està situat (també) dalt d’un turó i conserva l’antiga muralla i catorze torres medievals.

En poca estona esta visitat, perquè no té més que la muralla i una plaça on hi ha algunes botigues, però definitivament és un lloc que val veure.

Següent parada, Colle Val d’Elsa. Aquesta ciutat, més gran que Monteriggioni, té un interessant nucli antic a dalt de tot. S’hi accedeix a través d’un ascensor des de la ciutat moderna.

En aquesta foto es pot veure una cosa molt típica d’Itàlia: la convivència dels elements. És molt i molt habitual veure un important edifici en termes artístics o històrics i al mateix temps un cotxe aparcat davant o bé una parada de bus, per exemple. Els italians sembla que són molt pràctics o potser no es poden permetre desaprofitar els espais.

Tot seguit vam anar a Volterra, on vam veure que també s’hi pot arribar a través de l’Stargate. D’haver-ho sabut, ens haguéssim estalviat una bona carretera de corves.

A Volterra vam dinar només arribar al restaurant Il Refuggio i després vam poder fer un volt pels carrers.

Més carrerons estrets, alguna església i moltes paradetes. Potser el més interessant va ser l’amfiteatre, un dels més grans que es conserven.

Ja una mica cansants ens quedava San Giminiagno. Potser pel cansament o potser per les expectatives, ho vam trobar més aviat fliuxet. Molt turístic, tirant al catró perdra.

Així que després de la visita, vam anar a sopar i a dormir.

Cinquè dia – Siena

Siena és una de les ciutats més importants de la Toscana i és famosa per dues coses: per ser la seu de l’equip de bàsquet Montepaschi Siena i per la Piazza di Campo.

Dues vegades l’any a Siena es realitza la coneguda festa d’Il Palio. Il Palio és una cursa de cavalls sense sella molt famosa i antiga. Hi participen només 10 de les 17 contrades de Siena i abans de la cursa la ciutat es guarneix amb banderes de cada contrada i hi ha molt ambient. Doncs bé….Il Palio se celebrava el dia 16, l’endemà. No ens vam equivocar, si no que ho vam fer expressament. Visitar la Piazza el dia d’Il Palio és casi impossible i cal fer hores de cua, així que vam pensar que ho visitaríem un dia abans i així podríem veure els guarniments.

Aquí podeu veure un vídeo d’Il Palio:

Després de fer un cop d’ull a la piazza vam anar a veure la catedral –el duomo- i vam aprofitar per pujar al Panorama, un arc molt alt des d’on es tenien vistes fantàstiques de la ciutat. Aquí podeu veure una foto de la piazza:

Després de la visita, vam fer una de les coses més grans que ens havíem proposat: menjar-nos un bistec florentí. El bistec florentí es ven als restaurants a preu fix per hectogram, així que el que es fa es demanar-ne un de 1000, 1100, 1200 o la quantitat que sigui. Nosaltres en vam demanar un de 1100, el cambrer ens va dir que era poc (ell se’l menjava sencer) i ens en va portar un de 1200 grams.

A la tarda vam contiunar visitant la ciutat i al vespre ens vam donar la satisfacció de sopar a l’Archibuggio, una pizzeria de la que ens havien parlat molt bé a Barberino. En realitat un holandès havia escrit al llibre de visites de l’aparament que allà havia menjat “the best pizza ever”.

Sisè dia – Ruta del Chianti

El Chianti, per mi un gran desconegut fins ara, és un vi italià molt prestigiós arreu del món. Hi ha diferents variants d’aquest vi toscà però totes tenen en comú que l’element principal és la varietat sangeovese. En funció del tipus de Chianti en trobem més o menys presència, des del clàssic on hi ha d’haver un 90% fins altres on el precentatge baixa. Altres varietats que trobem en aquest vi es el merlot, syrah o colorini.

I després d’aquesta introducció al vi, us explicaré que el dia 16 vam dedicar-lo a fer la ruta del Chianti, és a dir voltar tots els poblets (o casi) on s’el·labora i es ven aquest vi.

La primera parada fou Castellina, però també vam parar a Radda i més tard a Gaiole.

Com podeu veure, les vinyes tenien un aspecte fabulós. Les parres, perfectament alineades, estan més elevades del que estem acostumats a veure-les al Penedès.

Enmig d’aquestes visites, al poble de Castellina, vam conèixer el futbol etrusc, que es jugar amb síndries gegants i que Epna intenta aixecar.

Una de les parades més interessants fou a l’Abadia de Cuoltibuono. Allà vam tenir el plaer que la simpàtica Kimberly ens guies per una antiga abadia elaboradora de Chianti Clàssic i ens expliqués quatre coses sobre els vins. El Chianti envelleix de sis a dotze mesos en tina (inox o roure) i després ho fa en ampolla. L’envelliment en ampolla pot durar només uns 30 anys, després dels quals el vi es fa malbé. Un Chianti reserva ha d’envellir en tina dos anys.

Després de menjar-nos uns gnoquis a Gaiolo, vam visitar un imponent castell, tot i que només per fora, perquè és de titularitat privada i només els exteriors es poden veure.

No vam voler desaprofitar l’oportunitat de fer-nos una foto a les vinyes, i aquí podeu veure Snowy, que es va posar molt pesada en aquest assumpte:

Acabada la visita, vam tornar a Barberino, on vam sopar i vam anar a dormir.

Setè dia – Florència

La visita a la imponent Florència era, al menys per mi, la més esperada del viatge. I no va ser per menys, Florència va resultar ser una autèntica obra d’art i un plaer per tots i cadascun dels sentits. Una ciutat on et trobes escultures pels racons, palauets i places que va tenir la sort que les famílies adinerades del Renaixement competien entre elles per construir les obres més esplèndides.

La primera parada fou el Duomo, volíem entrar a la Catedral, però després de veure la cua que hi havia vam deixar-ho per més tard.

Aquí teniu un vídeo on vaig gravar-la tota i us en podreu fer la idea:

Així que vam anar passejant i vam poder veure la Piazza de la Signora, on hi ha una rèplica del famós David de Michelangelo, però moltes escultures més. Ja sabeu, el de les tortugues ninja.

Una altra estampa ineludible de Florència és el Ponte Vechio. Abans al Ponte Vechio hi havia pelleters que aprofitaven per llençar els residus al riu, però a causa les males olors van ser-ne exulpsats i el seu lloc ocupat per joiers i orfebres, molt més adecuat (i amb molt més valor afegit).

Després de dinar a la Piazza Sancto Spirito, vam tornar a intentar entrar al Duomo, on encara hi havia cua però molta menys.

L’interior de la Catedral era bonic sí, però molt més senzilla que la de Siena, per exemple.

Florència va ser un espectacle impressionant, però complicat de visitar amb la calor que feia i amb les multituds que hi havia. Definitivament el mes d’agost no és el millor moment; us recomano anar-hi un cap de setmana de tardor o primavera.

I finalment i com que vam arribar una mica més d’hora a Barberino, vam poder fer un munt de fotos de la posta de sol, mentre féiem botellón al mirador. Aquí teniu la que més m’agrada:

A sopar i a dormir.

Vuitè dia – Arezzo i Cortona

Vam improvisar una mica el vuitè dia. Una possibilitat era tornar a Florència, però vist el plan del dia abans i la calor que passaríem entre tanta gent, ens vam decidir a anar la Toscana Oriental, a Arezzo i a Cortona. El cansament ja era gran, però es tractava de rematar-ho.

Arezzo no és una ciutat molt gran, però té una imponent plaça i una Catedral prou interessant.

També hi ha un amfiteatre del que només es conserven les parets, i que encara es fa servir per fer-hi espectacles.

Cortona és un altre bonic poble om vam dinar i passar-hi la tarda. No gaire temps per res més, vam anar a Barerino a sopar, aquesta vegada al Caravellino, una pizzeria amb vistes de la que ens havien parlat prou bé. Era la nostra última nit toscana.

Novè dia – Vinci, Luca i embarcar

El novè dia vam fer les maletes, vam entregar les claus al a Constanza, la germana de la Giulia i vam marxar. El primer destí era Vinci, poble on Juli César va pronunciar les famoses paraules Veni, Vidi, Vinci….o de fet no. Vinci és on va néixer el fantàstic artista i enginyer Leonardo.

Vinci va resultar ser un poblet sense gaire interès excepte pel que fa al museu de Leonardo. Allà vam poder veure enginys i artilugis força curiosos, desde màquines de teixir, fins a grues passant per enginyeria militar.

Vist Vinci, com va dir César, vam anar a Lucca.

Lucca és una ciutat més gran. El nucli antic està envoltat per una muralla i té força coses interessants; el primer que vam fer va ser dinar, i després vam voltar per la ciutat.

Quan vam haver passejat una mica, vam haver d’anar a buscar el cotxe. Calia anar a Livorno perquè a les 20h embarcàvem. De seguida sabríem què significava exactament tenir un passatge de coberta sense camarot.

Així que vam arribar al port, vam recollir les targes d’embarcament i vam esperar a embarcar el cotxe. Quan vam entrar vam descobrir que literalment deck passenger significa busca’t la vida. On havíem de dormir? Doncs on volguéssim…des del menjador, al bar i fins i tot a coberta.

Vam descartar la coberta per la humitat i pel vent i finalment ens vam “acomodar” al menjador, on vam passar fred i en cap moment van apagar els llums. Una nit dura, sí. Aquí ens teniu afrontant-la al bar:

L’endemà va ser un dia llarg, el temps passava molt lentament, però cap a les 18h ja vam veure terra i mica a mica es va dibuixar davant nostre l’skyline barceloni. En poca estona desembarcàvem i arrivabem a Igualada.

Un fantàstic viatge amb millor companyia!

Per cert, com a novetat en aquest blog, afegeixo un vídeomuntatge amb les fotos del viatge. La música Keep on rising d’Ian Carey.

Enjoy!

I ja per acabar, teniu totes les fotos al meu Picasa.

Comiat de solteria Pep MiniGuix

2011-06-21T17:02:00.001+02:00

El cap de setmana del 18 i 19 de juny es va consumar una de les majors depravacions de tota la història moderna, tant que de fet en podríem dir de la histèria moderna. Estem parlant evidentment del Comiat de solteria de Pep MiniGuix.

Tots coneixeu MiniG: és el famós germà del Quim. Hi ha una teoria àmpliament acceptada que diu que tothom al món té una relació de no més de tres salts amb el Quim, però això és una altra histèria.

Doncs sí, amb nocturnitat i traïdoria, la jugada va començar el 17 de juny, quan Winston Wolfe va enviar el següent correu a l’homenatjat:

L'hora final ha arribat, la gran fornicació ha començat....

Doncs com deia aquella canço mítica, el moment ha arribat. Ara el poeta parla; tu calles i escoltes.

Et posaràs a disposició de la Comisió del Comiat de Porter, vull dir del Comiat de Solter demà divendres a les 21h. A aquesta hora un o varis membres de l'organització et passarà a buscar per casa teva.

Així que has de tenir una maleta amb el material necessari i suficient per passar dues nits fora de casa, com per exemple:

Mudes de roba interior
Roba d'esport
Material vari per la platja
Estris d'higiene personal

I molt important:
Passaport o DNI
Permís de conducció
Àlmax, antihistamínics, iboprufè i píndoles del dia de l'endemà. Al seu gust.

No cal que portis diners en efectiu, excepte que tinguis algun vici inconfessable (que d'altra banda ja sabríem).

D'altra banda, ja pots començar a fer-te la idea que res serà igual a partir d'aquests dies. Tot el que et pots imaginar quedarà curt. No intentis trucar la policia, no parlis amb els mitjons de comunicació (ni amb els mitjans tampoc). No et creuran i nosaltres ho sabrem.

Estigues a punt demà a les 21h i no ens facis esperar, que ja et coneixem.

Així que el divendres ens vam presentar a casa de MiniG i ens el vam emportar a sopar al Manel. Aquí podeu veure com Henry domina l’art del porró.

Héctor el Xerpa, Santi Jericho, Bloody Henry, Sir Charles, Potx, Epna i Serraka el Maligne van acompanyar MiniGuix. Uns quants turbios van caure, però el que va sonar més fort MiniGuix quan li vam dir que el comiat encara no seria aquell cap de setmana, sino dos setmanes més tard. Clar, aquell cap de setmana el feien les nenes, i tot alhora no podia ser.

MiniGuix va plorar, va fer rebequeries i va implorar una compensació, i com que tot li va ser negat va dir que sortiríem de festa. I així vam anar a petar al Pati, on vam disfrutar de la companyia de les cambreres i d’alguns futbolins.

Quina llàstima que el senyor Pep anés a dormir a les 5h, perquè a les 8h del matí el despertàvem per anar a jugar a Futbol 7 a Les Comes.

I allà estàvem. Maleïnt el món i tot el que ens envoltava; a les 9h i poc va començar el partit. Després que s’afegixin respecte el dia abans el Robert i el Jordi Guix –germà i nebot d’un ressacós Pep- i vinguessin de l’est Fish el Bacallanier, Saints l’Andorrà, Iunda i Guille, va començar un partit que no vull recordar perquè va ser d’intensitat lamentable.

Una dutxa, un refrigeri al bar de la piscina i una mica d’interacció va servir per posar-nos a punt abans de marxar cap al següent destí.

Vam agafar els cotxes i vam anar al famós Coll del Revell, una mica més lluny de Vic si vens per l’Eix des de Manresa. I us preguntareu, què és el Coll del Revell? Doncs és un restaurant al mig del no-res on serveixen quantitats indignes de carn cuinades de mil maneres. Un dinar que alimentaria vàries famílies durant setmanes.

Aquí en teniu un exemple:

Epna ens mostra una gran i enorme burifarra. Fabulós.

Però no era moment de perdre el temps en foteses, perquè a les 16h ens esperaven a un altre lloc. El Kàrting de Sils era on duríem a terme la següent activitat, i no, no era un concurs de macramé, sino una cursa de karts.

Aquí ens teniu, a punt per rodar.

Però sorprenentment, incomprensiblement, sense raó aparent, una vegada acabada la cursa, cap dels Guix estava en el podi. Com pot ser? Hi ha una teoria que ho explica. MiniGuix, el rei de la virolla va voler emular els seus ídols llençant la cursa per la finestra i intentant una remuntada impossible, i clar, va fracassar. Griwar, el Gran Guix, al veure que el seu germà petit no podia guanyar, va renunciar.

Aquí teniu el vídeo (malhauradament tallat) del podi.

Manca l’escena on MiniGuix era ruixat amb Moët Chandon del 1881. Pel llepar-se’n els dits.

Però encara no havia acabat la festa, ni molt menys. Següent etapa, Platja d’Aro. A Platja d’Aro no aniríem al Cliper aquesta vegada; ara volíem una cosa millor, i aquesta cosa era el Caleta Palace, una mica més lluny però més exhuberant: habitacions amb aire condicionat, piscina, cala privada…en fi, un luxe a l’abast dels millors.

Així que vam arribar i vam fer una mica de temps al bar que hi havia a la cala.

Allà Iunda, Alimanya, Griwar, MiniG, Epna, Saints, Pisuk i jo vam estar discutint sobre les relacions humanes i generacionals i sobre qui aporta maduresa en una relació….i sobretot si aquesta maduresa és necessària. Filosofia en estat pur.

Però va arribar l’hora de la veritat. Tocava canviar-se de roba i –el més important- disfressar el Pep. Era tan i tan evident la disfressa: tocava vestir-lo de porter, i a més a més li vam fer entrega d’una porteria inflable i d’una pilota per tal que la gent del carrer li xutessin penals.

El primer xutador va ser un Cristiano Ronaldo amb un rosari que va xutar un punxot de campionat. Mica a mica tot Platja d’Aro va rodejar-nos i cridant com bojos demanaven tanda per acribillar el porter. Volien sang!

¡Me gusta mucho! ¡Me gusta mucho!

Quan vam poder desfer-nos de les multituds, vam anar a l’argentí La Churraskita. Allà un cambrer de l’est europeu es va encarregar de cuidar-nos i servir-nos els entrecots, brutaaaal! Es van viure escenes molt i molt curioses, en les que el menjar va volar sense ales, el pa calent va ser un gran amic i el tiramisú va desparramar-se de forma incomprensible.

Així que després de veure com un comiat de solter que també sopava allà fugia sense pagar, vam sorit a buscar consumicions gratuÏtes. Vam trobar un bar el nom del qual no puc recordar on ens van convidar a un meridià de chupitos. Ni recordo de què eren:

La festa va continuar no sense passar per la màquina d’hamburgueses crujientes, tirant les xarxes sobre tot el que es movia (o casi) i va acabar a Palàdium, la dico estratègicament col·locada al costat de l’hotel.

L’endemà estàvem trinxats i volíem morir, almenys jo. Tocava deixar l’hotel, menjar alguna cosa…..i ja per acabar, dinar a la Vinya Nova, on havíem quedat amb les nenes.

Una escapada per Andalusia

2010-08-08T18:19:00.001+02:00

L’última setmana de juliol i la primera d’agost va servir perquè féssim una petita escapada per les terres andaluses. El que en un primer moment havien de ser uns dies de relax per Cadis i Málaga es va acabar transformant en una autèntica ruta per cinc de les vuit províncies:

Mostra un mapa més gran

Primer dia – Granada: Alhambra, Barri musulmà i tapes

El dilluns 26 de juliol a les 9h del matí marxàvem amb un vol de Vueling cap a Sevilla. Funcy, Henry, Lídia, Lisa i Serraka vam arribar a la capital d’Andalusia a quarts d’onze i a les onze ja teníem el Peugeot 5008 que ens havia de portar al primer destí: Granada.

La ruta cap a Granada per l'A92 va ser ràpida i senzilla i ens vam preocupar més de descobrir com funcionava aquest estri del dimoni tan ben equipat. Al migdia ja estàvem a Granada instal·lats a l’Hotel Cedrán, en un indret molt i molt cèntric.

La simpàtica recepcionista ens va proveïr d’un mapa i ens va explicar que Granada està dividida en el Barri Musulmà, el Sacromonte, el Barri Jueu i el Barri Cristià o la Granada moderna. Vam pujar cap al Carrer Elvira, en ple Barri Musulmà per buscar algun lloc on menjar.

Vam fer un menú ràpid i vam anar cap al primer destí, l’Alhambra.

L’Alhambra és un conjunt monumental format per un palau fortalesa envoltat d’uns preciosos jardins que cal visitar almenys un cop a la vida. La decoració dels interiors, la riquesa arquitectònica i la circulació d’aigua i fonts fan de l’Alhambra un autèntic oasi on perdre’s.

Una de les parts més interessants, el Pati dels Lleons estava tancat per reformes :-(

Vam passar tota la tarda a l’Alhambra i sortint d’allà vam endinsar-nos al barri musulmà. Per un moment un visitant se sent com si estigués a Marraqueix, Istanbul o El Caire….per mi va ser una autèntica i agradable sorpresa.

No vam poder evitar d’entrar a una teteria on al contrari del que es pot pensar no hi havia tetes, si no que es podia fumar te i tabac en una cachimba.

Acabant amb la gran fumada, vam anar a buscar algun lloc on sopar. Vam recórrer tres bars on ens vam prendre unes canyes, barbadillos i les tapes corresponents. Tornant a l’hotel, encara van caure uns mojitos, uns xupitos i un billar.

Segon i tercer dia – Cabo de Gata: platgetes i cales

Ens vam llevar el dimarts i vam enfilar cap a la Casa Algave, al Pozo de los Frailes. Això està en ple Parc Natural de Cabo de Gata, a la costa d’Almeria. El paisatge és sec i dur, però de cap manera faltat d’encant i com a curiositat hi podem trobar el Desert de Tabernas, famós per haver-s’hi rodat alguns spaghetti westerns low-cost i on no vam poder evitar fer-nos-hi una foto.

Així que després de fer unes quantes voltes, vam arribar al Pozo de los Frailes, ens hi vam instal·lar i vam anar a dinar a San José, que és el lloc civilitzat més proper.

San José és un poble coster turístic no gaire gran, potser de la mida de Cubelles o Coma-ruga. Paisatge típic amb cases blanques i baixes. Vam aprofitar per comprar un para-sol i vam anar a la platja.

A San José hi ha vàries cales: Genoveses, Mónsul, Media Luna, Barronal i Carbón. Durant l’estiu les cales estan tancades al transit i només s’hi pot accedir amb un autobús pagant un bitllet de 3 EUR. Aquesta mesura recentment imposada per la Junta ha posat en peu de guerra els comerciants de la zona, ja que es queixen que perden clients que preferixen anar a altres llocs.

Sigui com sigui, les cales tenen una bellesa extraordinària, com podeu veure en aquestes fotos.

Accés a la cala Genoveses, i més avall la separació entre la cala Mónsul i la Media Luna.

Quina llàstima que hi hagués vent de llevant i estar a la platja fos complicat.

I així va ser el nostre primer contacte amb la platja. A part de la dolorosa picada de vespa al meu dit petit de la mà esquerra i algun barret a l’aigua no va passar res més.

Al vespre vam sopar en una pizzeria de San José, vam fer alguna copa i a dormir.

Vam dedicar el tercer dia, el dimecres a platges més turístiques com Carboneras, Mojácar, Las Negras o Isleta del Moro. A Mojácar hi havia bandera vermella i no vam poder endinsar-nos molt…les onades et tombaven sense pietat.

Vam menjar-nos una bona paella a peu de platja i vam continuar ruta. A la nit, una parrillada de peix i una fritura a la Isleta del Moro i vam aprofitar per celebrar l’aniversari de la Funci.

Encara vam tenir temps per unes copes a San José, on vam trobar un local perquè la Funci i la Lisa poguessin interpretar Duncan Dhu al Karaoke.

Quart dia – Motril

El quart dia vam llevar-nos i vam fer les platges occidentals d’Almeria com Agua Amarga o Las Salinas. Vam aprofitar per fer una visita al far, des d’on es podien veure precioses vistes.

Les aigües eren de les més netes que he vist mai. Un lloc ben recomanable.

Després de dianr, vam enfilar cap a Motril…o més ben dit, el Puerto de Motril. El Puerto está una mica allunyat del centre així que vam haver d’agafar el cotxe per passejar una mica per la ciutat. Una mica de passeig, primer contacte amb els aparcacotxes locals i un bon tapeig.

Els Jardins de Motril també cal veure’ls i si pot ser, amb llum del dia…cosa que no vam fer nosaltres.

Cinquè dia – Almuñécar i arribada a El Horcajo

El divendres arribàvem a Almuñécar, un lloc molt turístic i amb una bona platja. Vam parar els trastos i vam fer un bany.

El gran moment vindria després, quan vam asseure’ns al chiringo El Gran Piliki. El Gran Piliki, que rep el nom del seu amo, és un chiringo a peu de sorra que serveis espetos de sardines i de gambes coneguts per tot el món. Realment fanàstica la sensació de menjar-se aquestes delícies i sentir com la mestressa escridassa els cambrers i recorda que “una cerveza es una caña, y un tubo es un tubo”.

Vam menjar alguna cosa ràpida i senzilla i vam començar la ruta cap a l’Horcajo, a la Sierra de Ronda. L’Horcajo és un allotjament rural i anteriorment un Cortijo o Hacienda; està al mig de la Sierra de Ronda perdut en el no res. Fa una calor que espanta, però és un indret amb molt d’encant. Estàvem en un apartament per cinc persones molt ben arreglat.

Una vegada descansats, vam anar a sopar a Ronda. No vam poder apreciar la ciutat perquè era tard….això ho deixaríem per l’endemà.

Sisè dia – Grazalema, Arcos i Conil de la Frontera

El sisè dia per Andalusia era el dia en el que ens trobaríem amb quatre kmarades més: Epna, Snowy, MiniG (MiniTiza) i Pròtil. El seu vol sortia de Barcelona aquell mateix matí i tal com nosaltres havíem fet tenien un cotxe llogat. El punt de trobada era el poble de Grazalema, al mig de la Serra de Grazalema (com no).

Mentrestant nosaltres vam visitar la bonica ciutat de Ronda. Ronda, antiga ciutat romana que combina modernitat a la part nova i destil·la un terrible encant a la part vella.

Sens dubte l’escena més espectacular és el Puente Nuevo, construït al segle XVIII (malpensat de mi, que pensava que era romà) i té uns 100 metres d’alçada.

El barri antic amb els banys, el Museu de la Ciència, el Museu de les Armes, l’Escola de Música i els carrerons estrets és un lloc perfecte per passejar.

Acabats de fer el petit volt, on segurament haguéssim o haguérem pogut estar-nos-hi més temps, vam agafar el cotxe i vam anar fins a Grazalema.

Allà hi havia la resta de gent, ja esperant-nos per dinar. A la plaça de l’ajuntament vam menjar-nos un menú compost pel que nosaltres volguéssim (allà no donaven coses caducades segons el cambrer) però no podríem demanar albóndigas con gambas (eso no), encara que sí carne en zarza (no Pròtil, no era una xarxa si no una salsa).

Acabats de dinar, vam anar a Arcos de la Frontera, que és un dels altres pobles que formen la ruta de los Pueblos Blancos de Grazalema.

No ens hi vam estar pas gaire estona, perquè la calor apretava molt i el punt d’interés era la part més alta del poble i l’ascens era dur, així que vam anar directament a la següent parada: Conil de la Frontera.

Conil és un poble terriblement turístic, que en certa manera em recorda Salou o Platja d’Aro. Hi ha uns 14 quilòmetres de platja amplíssima (quan baixa la marea i quan puja també), un centre ple de cases blanques i carrerons estrets i laberíntics i molta i molta festa nocturna.

Teníem dos apartaments llogats, que consistien tots dos en uns baixos amb capacitat per cinc i quatre persones. Uns estàvem a ca la Isabel, una entranyable dona gran que ens va tractar molt i molt bé i uns altres a ca la Lola, una xorissa que ens va estafar i ens va canviar el preu unilateralment quan vam arribar.

Poca cosa va quedar del dia, excepte sopar alguna cosa i prendre una copa al Pirata. Vam poder descobrir el carrer de la festa on locals com La Luna, l’Aqua o el Yo que sé es barallaven per convidar-nos a xupitos per tal que entréssim.

Setè dia – Conil de la Frontera i prou

El diumenge havia de ser un dia de relax; ja portàvem molts dies fent quilòmetres, a aquestes alçades més de 1000 i fent i desfent maletes. Vam decidir que seria un dia de platja a Conil.

No va tenir molta més història, excepte els baywatch ens van prohibir jugar a volei a la sorra perquè després hi hauria molta gent i que la calor que vam passar al migdia va ser infernal.

La platja a la tarda ens va mostrar que la imatge era dantesca….el que al matí era una enorme platja, a la tarda-vespre s’havia convertit en un botellón mutitudinari. Amb marea alta, la gent s’amuntegava a l’aigua i a la sorra i teenagers amb neveres bevien sangria i cubates a peu de platja. No hi cabia ni una agulla.

Al vespre vam menjar alguna cosa i vam repetir els llocs de copes del dia anterior fins que ens van fer fora.

Vuitè dia – Cadis

Vam decidir visitar la gran capital Cadis aquell dia. Per arribar a Cadis cal agafar una carretera que a punt d’arribar a destí mostra un curiós escenari de mar a banda i banda:

Mostra un mapa més gran

Vam aparcar en un pàrquing públic al costat del Passeig Marítim, que ofereix unes vistes molt boniques.

Després, visita a la Catedral, els carrerons i dinar en un restaurant on els cafès eren de la mida d’una pinta de cervesa.

A la tarda, Epna i Neus van pujar a la Torre Tavira i la resta vam anar al Parc Genovés, on vam poder veure arbres i animals prehistòrics.

Després vam fer un banyet en una platja que estava al límit de la seva capacitat i on l’aigua era un compost més proper a l’hidrocarbur que a l’H2O. Un llumí hagués causat estralls….

De tornada a Conil, vam decidir sopar. Vam anar a petar a un restaurant molt entranyable que es diu La Sal. Allà un cambrer amb molt salero, el Pepe, ens servia amb notes d’humor constants i fins i tot ens va convidar a alguna cosa, com ara unes tapes o unes canyes.

Unes copes al Pirata, La Luna i l’Aqua i a dormir.

Novè dia – Tarifa i Azahara de los Atunes

El dimarts vam anar a Tarifa. Tarifa és molt coneguda per ser un dels punts més importants pels surfistes i windsurfistes…i des de fa poc també pels kitesurfistes. Per plaer de la Lisa i de la Lídia la havíem de trobar munts i munts d’aquests éssers aventurers i grenyuts.

Però a part d’aquesta vessant esportista, Tarifa és la ciutat més meridional de la península i defineix el punt europeu de l’estret de Gibraltar. És també on s’ajunten el Mar Mediterrani i l’Oceà Atlantic i on els antics creien que s’acabava el món.

Mostra un mapa més gran

Tarifa va ser doncs un punt crucial i estratègic durant la història i una mostra d’això és el Castell de Guzmán el Bueno. Aquest castell va ser construït pels musulmans i tot i ser una fortalesa tenia uns importants jardins. Més tard va ser recuperat per Guzmán i durant un setge el seu fill Sancho va ser segrestat. Les forces enemigues van amenaçar Guzmán de matar el seu fill si no es rendia, i en resposta a aquesta amenaça Guzmán els va llençar la seva pròpia daga perquè executessin el seu fill. Sancho va ser degollat davant seu.

Però deixant aquesta èpica a part, Tarifa és una ciutat plena de comerços relacionats amb els esports aquàtics i té un centre molt bonic, ple de carrerons, places i botiguetes.

Vam visitar el castell i després vam anar a la platja atlàntica. La platja era de sorra fina i l’aigua estava molt neta…un autèntic plaer.

En aquesta foto podeu veure a l’esquerra el Mar Mediterrani i MiniG i a la dreta l’Oceà Atlàntic i Epna.

Vam menjar-nos unes fabuloses pizzes i vam marxar en direcció a la platja de Zahara de los Atunes, on vam poder veure aquesta magnífica posta de sol.

Al vepre, vam repetir sopar a La Sal amb el Pepe, que al dir-li que marxàvem a Sevilla ens va advertir que Sevilla és un barri de Triana. També ens va recomanar un parell de llocs on anar a Sevilla: l’Alameda, on hi ha artistes, putes, maricons i travestis o Triana….on hi ha el mateix però amb flamenquito.

Aixi que unes altres copes i ballaruques i a dormir.

Desè dia – Jerez, Sanlúcar i Sevilla

Deixàvem Conil després de posar la Lola la xorissa del revés en direcció a Jerez. Tots estàvem d’acord en que podíem visitar una bodega i la nostra elecció una vegada aparcats va ser González Byass, propietaris de la famosa marca Tío Pepe.

Després de pagar l’entrada vam ser guiats per una visita on la Rocío ens va explicar el procés d’elaboració dels brandys i dels finos.

Al final de tot hi va haver una degustació de Tio Pepe i de Croft. El primer massa sec pel meu gust, en canvi el segon tenia un punt de dolçor interessant.

Havent acabat (forma partícipica del pretèrit anterior perifràstic) vam anar a dinar a un magnífic restaurant de la Plaça del Cabildo de Sanlúcar de Barrameda que Snowy coneixia.

Les tortitas de camarones van ser el plat estrella.

I ja després vam arribar a Sevilla….a les set de la tarda la temperatura era de 40º.

A Sevilla vam gaudir de l’hosptalitat de la Mercedes, una sevillana molt guerrera que es va portar fantàsticament bé amb nosaltres. Ens va fer evitar els llocs turístics i ens va portar a bars de Triana com la Casa DIego o Las Golondrinas. Després, vam anar a veure un espectacle flamenc a l’Anselma, on la Mercedes va marcarse un ball i l’Anselma una cançó.

Onzè i últim dia – Sevilla la calorosa i tornada a casa

El dijous ens vam llevar molt cansats, però amb ganes de fer un passeig per alguns indrets de Santa Cruz, com la Catedral, La Giralda o també Els Jardins Maria Luisa, Murillo o la Plaça d’Espanya.

Els carrerons de Santa Cruz i els jardins van ser fàcils, però mica a mica el cansament va poder amb nosaltres.

Cap a les dues, vam anar a buscar els cotxes i vam anar a l’aeroport. Vam embarcar puntuals, aquesta vegada amb Spanair, i a les sis ja érem a Barcelona, cansats però contents d’un gran viatge.

Boxman, The Greatest Hero in the World

2010-06-27T22:14:00.001+02:00

Temps foscos pel bé a Cartrópolis. El malvat Cutterman s’ha aconseguit infiltrar en els cercles de poder i controla totalment la ciutat: les forces de l’ordre, incapaces i corrputes, no poden fer més que assumir que han fracassat.

Però…com hem arribat fins aquí?

Boxman, abans Pisuk, treballava a Cartrobox a Cartópolis. Era una persona amable i humil que feia la seva feina de manipulador de capses de cartró tan bé com sabia….però un dia van arribar a les seves mans unes caixes que havien transportat material radioactiu….una transformació va començar i li va créixer un exoesquelet de Cartró.

Havia nascut Boxman, The Greatest Hero in the World…to serve and packetize. Ara era un ésser poderós i va decidir fer servir els seus poders per fer el bé.

Però aliè a la maldat del món, no sabia que Cutterman afectat per una transformació semblant i que podia tallar qualsevol material amb els dits havia triat el camí contrari. Els seus camins es trobarien tard o d’hora….

Boxman, era capaç de tancar-se en sí mateix, com les Falanges Romanes i adoptar una posició de defensa invulnerable.

Cartrópolis va caure ràpidament a les mans de Cutterman, que no havia dubtat a apoderar-se’n fent servir totes les seves argúcies més malèvoles. Boxman havia de volar a les Illes Maurici on s’havia descobert un material amb el que es podia construir una arma per derrotar Cutterman, l’allioli només d’all, així que Boxman va anar a l’aeroport.

No sense perills, Boxman va endinsar-se al bosc cercant l’allioli només d’all, que estava custodiat per un llenyetaire amb camisa de quadres vermells.

Una vegada el va aconseguir, calia anar de nou a Catrópolis. Allà va reclutar els Box assistents, el seu exèrcit personal que l’havia d’ajudar a construir l’arma per derrotar Cutterman.

La lluita va ser brutal, i amb l’exercit derrotat només quedava Boxman per salvar el món un cop més. Però el bé sempre triomfa i Cutterman va ser derrotat amb quan Boxman li va llençar un got d’orujo d’herbes als ulls.

La feina ja estava feta, i Boxman, temerós que pogués passar-li igual que a Cutterman i es convertís en un ésser malvat, va decidir renunciar als seus poders esdevenint crisàlida i tornant a ser un home normal i corrent.

El món mai podrà agraïr prou a Boxman, The Greatest Hero in the World, to serve and packeize.

Cap de setmana d’esquí i neu a Ordino

2010-02-22T21:07:00.001+01:00

El cap de setmana del 19, 20 i 21 de febrer passarà a la història recent com el cap de setmana en que alguns Kmarades vam anar a gaudir de la neu i de l’esquí a la precisosa vila d’Ordino, a Andorra.

Un llarg viatge ens esperava, però els Reis, Spicy i el Mestrevíbora tenien clar que això no havia de ser un impediment.

Ver mapa más grande

Així que el divendres a la tarda vam agafar les maletes i vam tirar amunt, cap a Ordino. El destí eren els fantàstics aparthotels Annapurna, que estan just a la sortida del poble.

Vam arribar a les tantes, però encara vam tenir temps de menjar alguna cosa abans d’anar a dormir. L’endemà tocava llevar-se d’hora.

A les 7h va sonar el despertador….teníem el temps just per esmorzar en un bufet correcte i anar a buscar el material d’esquí. Només uns metres més enrere teníem la conegudíssima botiga Esports Pirot.

I vam anar pitant cap a les pistes de Vallnord. El Domini Vallnord comprèn les àrees d’Arcalís, Pal i Arinsal. Pels que no ho conegueu, l’orientació de les muntanyes fa que hi toqui poc el sol, però en canvi la neu acostuma a ser abundant.

Els nostres inicis van ser durs, però mica a mica vam començar a agafar bones maneres. Alguns diuen que el Mestrevibora esquia fora de pistes, però aquests rumors són certs només parcialment.

La previsió anunciava bon temps, però el sol només ens va saludar a estones. Malgrat això pràcticament ens van haver de fer fora, perquè vam apurar fins l’últim moment.

Arribats a l’hotel altra vegada encara ens van quedar energies per anar a Andorra la Vella per passejar i fer algunes compres….potser compulsives. Vam aprofitar per fer una parada i prendre alguna cosa calentona.

Amb un bon acompanyament….clar…. :-)

I amb la panxa plena i carregats de bosses vam tornar a l’hotel per sopar i caure rendits esperant el diumenge.

Ens vam llevar, vam esmorzar, vam fer el check-out i altra vegada cap a Arcalís. Ja es notava que feia més fred, i pujar a un telecadira era gairebé un turment, malgrat podies fer amistat amb tota mena de gent extranya. Mica a mica vam veure que havíem de plegar abans d’hora, perquè la neu i el vent no permetien tenir bona visibilitat.

Vam tornar el material, vam passar pel Punt de Trobada a fer les últimes compres qual consumistes i cap a casa.

Old Carnavals Kmarades a Sitges

2010-02-14T22:18:00.001+01:00

Ara que el Carnaval arriba a la seva fi amb el dimecres de cendra a la cantonada és el moment de recordar vells temps. Vells temps que no van ser millors, però sí molt grans.

Tothom sap que de tots els Carnavals que es fan i es desfan, el més boig, desenfrenat i multitudinari és el de Rio o el de Santa Cruz de Tenerife, però com que ens quedava una mica lluny, nosaltres anàvem a Sitges.

El pla era fàcil i efectiu….aprofitant que Epna era posseïdor d’un apartament a Cubelles, hi establíem el camp base i el dissabte agafàvem l’últim tren en direcció Sitges. Per tornar, agafàvem el primer.

La història va començar l’any 2000, quan vam confeccionar unes extranyes disfresses que definitivament van triomfar.

Els rumors diuen que la gent a Sitges ens preguntava si veníem substàncies psicotròpiques…..de tan convincent que érem.

L’any 2001 la disfressa va evolucionar i es va tornar una mica més sòbria. No importa, igualment érem la sensació.

No hi ha fotos de l’any 2002. Què va passar? Massa bèstia com per guardar-les, vam fer un pacte de silènci? Vam perdre la càmera? O símplement no les he trobat….

Així que arribem al 2003, potser el Carnaval més friqui de tots. Àdrius, Pisuk i jo vam vestir-nos de Cavallers Jedi.

En canvi, Epna, Griwar i Muxampa van repetir la sempre exitosa disfressa d’anys anteriors.

I l’últim gran any va ser el 2004. Ninjes va ser la nostra elecció, tot i que alguns indesitjables ens confonien per SKorpio, de Mortal Kombat.

Brutal, simplement brutal.

Reincidim a la Marxa del Montserratí

2010-02-11T22:48:00.001+01:00

Hola a tots! Per tercera vegada alguns kmarades vam tornar a participar a la fantàstica cursa de muntanya Marxa del Montserratí, que va tenir lloc el diumenge 7 de febrer. Pels que no la conegueu, aquesta marxa es una cursa de recorregut circular que es desenvolupa a Esparreguera. Al contrari que altres curses com l’Esquiador, el recorregut sempre és el mateix. Es tracta d’uns 20 quilòmetres per uns entorns preciosos a prop de Montserrat i amb un desnivell acumulat d’uns 1000 metres…no és moc de pav, precisament.

Aquí teniu els participants: Sir Charles, Potx, MiniG, Funci Cop, Henry i Ono….jo estava darrere la càmera, però també hi era :-)

Com que estem fets uns professionals, alguns féiem exercicis d’escalfament i tot:

La cursa va començar a les 9h del matí amb força fred, però a mida que el temps va anar passant les temperatures es van fer més agradables.

La intensitat amb la que vam fer la cursa no va permetre capturar imatges…però us garanteixo que eren espectaculars.

Mica a mica vam anar arribant i vam poder disfrutar d’un descans merescut.

Bona cursa, kmarades! L’any que ve hi tornarem!

Procés surrealista d’alta amb Vodafone ADSL (....quarta part i final)

2010-01-21T11:46:00.003+01:00

Doncs sí! El que semblava que no arribaria mai, quan ja pensava que s'havien oblidat de mi ha acabat satisfactòriament.

Escric aquesta entrada des de la meva nova ADSL de Vodafone i a més a més, funciona prou bé. Resulta que una vegada la línia està instal·lada i el módem sincronitzat encara falta un pas.

Fa dos dies vaig rebre un SMS on se m'explicava com podia activar el servei; només calia entrar un usuari i contrassenya al router per llençar l'activació...i després d'això, ja està! Módem sincronitzat i funcionant.

I llavors, per què ha hagut de venir un tècnic a casa? Doncs sembla que els protocols de Vodafone demanen una prova in-situ per confirmar que tot funciona i amb els paràmetres correctes. Mmm.....he de dir que m'agrada que es facin les coses ben fetes, però quina llàstima que aquesta prova no es pugui fer en remot. Tot aniria més ràpid i s'abaratiria el cost final.

Però en fi, ja ho tenim. I quines conslusions en trec?

Primer de tot, el procés de seguiment de provisió del servei per part de Vodafone és lamentable. El seguiment és nul. És cert que et van informant sobre els passos però quan hi ha retards mai et donen explicacions i si intentes buscar-les veus de seguida que és una missió impossible.

El producte és bo, tècnicament original i m'agrada com funciona. I a més a més és tal com me l'havien explicat.

I espero no haver d'opinar sobre el servei post-venda. Em fa una mica de por pensar que patiré alguna avaria.

Per acabar, la meva conclusió és que recomano aquest producte, però amb altes dosis de paciència durant l'alta.

En definitiva...com que tot el que bé acaba, bé està....puc dir que avui estic content!

Cap d’any a la Masia l’Ampurdanés

2010-01-10T16:57:00.001+01:00

Després del fracàs rotund de l’últim cap d’any, on el Mestre Víbora no va poder assisitir, els Kmarades van tornar-ho a intentar esperant amb totes les forces esmenar l’error comès.

La ubicació escollida va ser aquesta vegada la Masia l’Ampurdanés, que està a la Baronia de Rialb. Coneixedors prou bé d’aquest entorn perquè ja hem estat a cases com Vilardaga, Cal Solsona o el Mas de’n Bosch no vam dubtar a tornar-hi.

Ver mapa más grande

La Masia l’Ampurdanés és una casa les primeres notícies de la qual es remonten al 1553, però abans que us poseu les mans al cap, la casa no té res a veure amb el que era. La casa va ser restaurada cap al 2004 i disposa de tota mena de comoditats mundanes.

Aquesta vegada menys kmarades vam confirmar presència, però la festa estava garantida:

Epna el Depravat. Amb ell mai saps el que pot passar, perquè té línia directa amb la luxuria més inconfessable, la festa més prohibida i les idees més recargolades.
Pròtil
Muxampa
Henry
Funci
Xispi
Snowy
Trigues
MiniG
Potx
Serraka
…i com no, la mini K Paula.

Dijous 31 de desembre

El dia 31 de desembre, amb la moral alta i l’alegria desbocada, vam quedar tots al Cabrabo gran per comprar les provisions. Esmorzant vam acabar de decidir si compràvem només OH i poc menjar o només OH i gens de menjar.

Una vegada vam haver adquirit la teca, l’OH i el dinar necessaris vam fer cap a la casa. Així que després de sortejar varis radars i patrulles dels mossos vam plantar-nos a la casa cap a les 14h. Ens vam entaular, i vam menjar-nos sense contemplacions els pollastres a l’ast que havíem comprat al Torres. Vam coincidir que no calia comprar-los vius, matar-los, desplomar-los i cuinar-los….perquè no teníem temps per foteses.

La tarda va transcórrer acabant-nos d’instal·lar a la casa i descobrint-ne els racons. Una bona partida de Munchkin va servir per disfrutar del menjador de baix i adonar-se que era el racó menys fred de la casa.

I va ser l’hora de començar els preparatius pel sopar de Cap d’any. Com altres vegades, vam fer una base freda d’embotit, formatge, patés, pa amb tomàquet, salmó fumat…i també alguna cosa més calentona, com cargols, cloïsses, pizzes o pop a la gallega (ara mateix no estic segur en quina categoria entrava el pop perquè en realitat estava una mica fred).

Tots vam xalar de valent mentre menjàvem i gaudíem dels últims moments del 2009.

Vam repartir el cotiló per engalanar-nos i ens vam posar a punt per començar el ritual. La majoria de nosaltres amb el típic raïm, però Potx i Henry van preferir els xupitos de Jack Daniel’s.

La festa va estar a l’alçada del que esperàvem…bona música, risses i algun que altre embolic…com aquest Enredos improvisat:

Així que entre les risses i les copes gratis que el barman Henry ens preparava, va acabar la festa.

Divendres 1 de gener

L’endemà al mati….un fred matí de l’1 de gener de 2010, tots ens vam llevar plens d’alegria i de joia. Teníem tot un día per disfrutar ….almenys el Muxmampa i la XIspi .perquè la Paula va decidir llevar-se una mica abans d’hora.

Així que després d’esmorzar, vam decidir fer un passeig pels voltants de la casa. Mica a mica les Kmarades vam anar caient, pel fred que feia. Alguns de nosaltres, uns autèntics herois, vam arribar fins als confins de la comarca, on estava prohibit passejar per la presència d’animals salvatges…com les víbores.

Aquí us mostro l’advertència….i aquí podeu veure com estem d’atemorits:

El dinar d’aquell dia va ser el famós Dia de la Pasta. La cosa anava així: hi havia vàries salses diferents, com la famosa bolonyesa de la Trigues, la putanesca poc picant d’Epna i Snowy, la de pebrot també d’Epna i Snowy, la cabronada de Henry i el pesto de MiniG. D’altra banda, hi havia vàries pastes: espagueti, espirals, uns d’una forma indefinida….total….que les combinacions matemàtiques fregàven el número d’Avogadro.

Aquí podeu veure MiniG demanant més teca:

La tarda va transcórrer entre continentals, Munchkins i algun intent de butifarra. Però tots estàvem impacients, perquè arribava el gran moment…arribava el moment del Cas Walls. Sí…..tots havíem estat convocats a un sopar en una casa del countryside anglès dels anys 30. Cadascú tenia un paper que no podia revelar i per això ens vam haver de disfressar per sopar. En acabat del sopar el joc va començar.

No explicarem aquí com va anar; si en voleu més detalls, aneu a l’enllaç que hi ha al paràgraf anterior. Només direm que va ser una gran experiència i que la vam disfrutar molt. MiniG i Pròtil s’ho van currar de mala manera………!!!!!!!

Dissabte 2 de gener

El dissabte 2 de gener havia de ser un gran dia. I per què us preguntareu? Pregunteu-vos-ho! Doncs el dissabte era el dia del K dinar. Sí! El dia en el que tots els Kmarades ens reuníem per dinar, fins i tot els que no hi eren. Un altre fet va fer d’aquest dia un dia molt especial….però el deixarem per després.

Primer pas….cal fer les brases i preparar-ho tot per fer la carn. I això és feina de Sir Charles. Per això va ser el primer en arribar.

Mica a mica, van anar arribant la resta: Griwar i Pati amb el Marc i el Jan, PIsuk i Pareta amb l’Uri i l’Arnau i els Reis amb l’Èlia. Ja hi érem tots. Amb tanta canalla suelta, la festa era inevitable.

Una vegada el menjar va estar a punt i tots els mini-K van haver dinat, ens vam entaular. I va ser llavors, quan vam rebre la bona notícia del dia: el setè mini-K, el Genís havia nascut! Sí….per això Alimanya i Anna no havien vingut. L’Anna estava a punt de petar i va ser la matinada del dia 1 al 2 que el Genís va decidir sortir! Moltes felicitats, papes!

Mmmmm….no tinc cap foto de grup, i és una llàstima. Quan n’aconsegueixi una la posaré aquí.

Acabat el dinar i la sobretaula, i la sobre-sobretauls….va anar desfilant tothom. Quan van ser fora no vam poder evitar fer un ufffffffff….quina calma ara!

No hi havia molta gana, cal dir-ho…però com que sempre hi ha algun forat per omplir (com diria Epna) encara vam mossegar alguna cosa més per sopar. Menció especial als biquinis de Henry….encara se’m fa la boca aigua.

Així que una mica de tele (La Noria….que malament que estàvem) i cap a dormir.

DIumenge 3 de gener

EL diumenge era el nostre últim dia. Ens vam llevar i Spicy, Henry, Funci, Trigues i Potx van anar marxant. Quedàvem només els irreductibles. Abans de marxar, ens vam fer una foto:

Epna, MiniG i Serraka van anar a fer un llaaaarg passeig per obrir la gana del dinar. Vam parlar i vam decidir com salvaríem el món de tots els seus mals (energia, tecnologia, política)….però finalment vam conjurar-nos i vam fer un pacte de sang. No explicaríem la salvació a ningú.

Així que vam dinar i vam empaquetar-ho tot. Era hora de marxar.

Havia acabat un gran Cap d’any.

Procés surrealista d’alta amb Vodafone ADSL (tercera part…i no és l’última)

2010-01-09T13:36:00.002+01:00

Continua aquesta història que sembla no tenir final, i com en la millor de les pel·lícules els fets succeeixen per sorpresa i sense avís.

Admeto que havia aconseguir prendre’m aquest assumpte a,b més calma (o resignació, sengons com es miri) i per això quan vaig rebre una trucada el dia 31 a les 9h del matí d’un tècnic de Telefónica vaig pensar que els Reis venien abans d’hora. Doncs sí, el tècnic de Telefónica em demanava venir a casa en una horeta, més o menys, per instal·lar la línia…ja és mala sort que després de 105 dies (vaig tramitar l’alta el 18 de setembre)em truquin just el dia que me’n vaig de cap d’any i no torno fins el diumenge 3.

-Podem deixar la instal·lació pel dilluns 4?

-No, no puc tenir una ordre tants dies oberta. Si no puc venir hauré de cancel·lar la instal·lació i l’hauràs de reclamar de nou.

La veritat és que tampoc tenia marge de maniobra….ja sé com funcionen aquestes coses i l’instal·lador només segueix els seus protocols. Afortunadament, el meu pare va poder anar al pis per esperar-lo.

Així que de seguida que vaig tornar de cap d’any, connecto el router, espero….espero….espero…veig que sincronitza! No podia estar més content. A veure a quan sincronitza? Doncs a 3 Mbps, just el que havia de ser. Em connecto i veig que no navego :-( Ja hi som.

Trucada al número d’avaries, el 607 100 167 (quan et saps un número de memòria…mala senyal) i em diuen que clar que no funciona, perquè l’alta encara no s’ha completat :-((((((((((

Resumint…almenys ja tinc línia i sembla que sincronitza bé, ara faltarà que Vodafone provisioni els serveis IP a la seva xarxa, imagino.

Aiiiiii……..sort que en tinc tanta de paciència!

El Cas Walls: Un assassinat s’ha produït

2010-01-03T23:24:00.001+01:00

El dia 1 de gener de l’any 1934 té lloc a la Mansió Walls, a Yorkshire, un sopar en el qual prenen part deu convidats a més a més de l’amfitrió, Joseph Walls.

Joseph Walls: És un home gran, té ja 67 anys, però encara té força vitalitat. És un gran amfitrió, cosa que no li impedeix utilitzar les dones pel seu plaer personal. De fet, aquest comportament és el què més incomoda les trobades socials. Se li coneixen varis fills il·legítims, tot i que se sap que en deu tenir molts més. Hi ha rumors que maltractava a la seva dona i que havia tingut alguna trobada forçada amb el personal femení del servei anys enrere. Té uns ulls d'un blau que espanta. No sap nedar.

Doctor Malcolm Partkiss: Metge a Harley Street i posseïdor d’una notable fortuna i metge privat de Senyor Joseph Walls. Atractiu i un professional molt valorat amb reputació de ser el "Metge dels rics". Casat des de fa un any amb Rebecca, ha tingut moltes amistats femenines anteriorment.

El Doctor va estar embolicat amb la Senyora Walls i quan ella va dir que ho explicaria tot va assassinar-la adminiatrant-li una sobredosi de medicaments.

Rebecca Partkiss: Esposa fidel del Dr Parktiss que has entrat a la alta societat recentment arran del teu casament. No es coneix el teu passat anterior al casament. Amiga íntima de Nicole, l'esposa de Henry. Tímida i de caràcter nerviós, l'angoixen una mica les trobades socials.

Cocaïnòmana que no ha aconseguit deixar les drogues és insegura i no té cap apreci cap al Senyor Walls perquè li recorda el seu pare, que maltractava les dones.

Barbara Amindmud: Secretaria privada del senyor Joseph Walls. Persona amb molt talent i ambició. Des de la mort de la senyora Walls fa quatre anys, ha actuat molt sovint com a amfitriona en festes de cap de setmana de la mansió. Al càrrec de pràcticament tots els assumptes de la casa.

Donald Brooks: Banquer a la ciutat i el nebot del senyor Joseph. Amb 35 anys ha obtingut un gran èxit professional i té una excel·lent reputació com a estrateg financer. Fa poc va aparèixer un article sobre tu al "Banker's Fashion News", un magazine de noticies de banca, i està desenvolupant un projecte de Societats Internacionals que poden ser definitives per la teva carrera.

La seva reputació és completament falsa i està a punt de ser descobert. Intenta extorsionar el Senyor Walls dient-li que explicarà a tothom que sap que finança pel·lícules pornogràfiques.

Nicole Bates: Esposa de Henry Bates. El seu matrimoni l’ha salvat en múltiples ocasions d'anar a la presó a causa d'asumptes relacionats amb la droga, tot i que està desenganxada des de finals de l'any passat. Amiga de Rebecca, i de fet, qui la vas presentar a en Malcolm.

No té cap escrúpol i només vol diners i poder. El seu matrimoni és de conveniència i està embolicada amb Donald Brooks. També és cocaïnòmana.

Susan Wing Brooks: Esposa de Donald Brooks i hereva de la fortuna del Comte i Comtessa Wing, ambdós vius encara. Dona molt bella que va treballar com a model fins que vas entrar a la alta societat a través del matrimoni amb Donald. Des del casament, ha viatjat moltíssim. Desborda encant i vivacitat.

Filla il·legítima de la Senyora Walls i el Comte de Wing. No perdona al Senyor Walls com va maltractar la seva mare.

Henry Alvin Bates: Advocat del Senyor Joseph, el seu assessor personal i el seu acompanyant de golf. Gran jugador de golf i la teva activitat professional consisteix principalment a portar els negocis del Senyor Joseph. Ets directiu al consell de Begudes Walls Ltd. La teva casa de camp és adjacent i té accés privat a la Mansió Walls. Fill il·legítim del Joseph Walls.

Alcohòlic i ludòpata no ha dubtat a robar diners a les empreses del Senyor Walls i la propera setmana s’enfrontarà a una auditoria.

Miranda Sheet: Guapa actriu americana de 30 anys amb un gran talent. Acaba de protagonitzar a la senyoreta Hardcastle a "El poder de la seducció ", de Oliver Goldmint. Aquesta victòria cinematogràfica l’ha donat a conèixer al públic i ha suposat el llançament de la seva carrera dramàtica.

Va començar la seva carrera fent d’actriu porno tot i que ara vol deixar-ho enrere. S’embolica amb el Senyor Walls com una manera d’agraïr-li, tot i que també vol deixar-ho.

Roger Astrid: fill il·legítim del Senyor Joseph Walls, durant molt de temps desaparegut, ja que va ser raptat de petit. Tot i que pensa en convertir-se en arquitecte, ha aprofitat la teva estada a Europa per practicar el seu hobby preferit: l'escalada. El senyor Joseph l'acull a la seva mansió des que va descobrir que era el seu fill.

Ha aconseguit que el Senyor Walls canvïi l’herència i el declari hereu universal.

Alison Bigh: Escriu novel·les de misteri i ha aconseguit una gran popularitat i èxit des que va publicar el best-seller “El fred penetrant de l'acer”, ara fa dos anys. Des de que va aparèixer la novel·la, el seu estil ha estat elogiat pel sorprenent realisme de la caracterització de la ment criminal. Està convidada a la mansió per recopilar material i ambientació pel teu nou llibre, una continuació de l'anterior. El senyor Joseph és un gran admirador de la seva obra.

Part de l’èxit del seu llibre és degut a que es va inspìrar en un assassinat que ella mateixa va cometre.

Durant el sopar, l’Inspector Smith i el Senyor Samuel Bacon es presenten al saló i informen als convidats que el Senyor Walls ha estat assassinat i que a més a més, un d’ells és el culpable.

Els convidats parlen entre ells davant la seva presència i descobreixen que tots tenen motius per haver comès l’assassinat. Mica a mica, els interrogatoris mostren secrets ocultats durant molt de temps i tota mena de misèria humana.

Qui és l’assassí?

Procés surrealista d’alta amb Vodafone ADSL (segona part)

2009-11-28T12:52:00.002+01:00

Us explicava en una entrada al Blog del 23 d’octubre que malgrat haver passar ja més d’un més des de la petició d’alta, la única cosa que tenia era el módem però no la línia.

Avui som dia 28 de novembre i no hi ha hagut absolutament cap novetat. Bé, almenys per part de Vodafone.

El mateix dia que vaig escriure l’entrada, el dia 23/10, vaig trucar a l’123 on vaig exposar el meu problema i va quedar oberta la incidència I18018720. Se’m va indicar que en un termini de de tres o quatre dies el problema quedaria resolt, tot i que no van saber donar-me cap explicació.

El dia 7/11 vaig trucar altra vegada a l’123 on se’m va obrir una nova incidència, aquesta vgada la I18293684. Les mateixes paraules, els mateixos fets: se m’informa que en tres dies hi haurà una solució, però aquesta no arriba.

El 10/11 a l’123 em diuen que he de tramitar el meu cas a través d’un altre telèfon, el 902 535300, de pagament per cert. Allà ja no n’obren cap incidència si no una reclamació, sense número. Se m’ informa que el 13/11 com a molt tard hauria de quedar solucionat el meu problema, però altra vegada ningú es posa en contacte amb mi ni evidentment no s’instal·la la línia.

El 14/11 exposo el meu malestar al 902 535300 i m’expliquen que la data límit en la qual quedarà resolt el retard en la provisió será el 20/11.

Així que el dia 23/11, i veient que ningú m’havia trucat ni res havia passat, vaig presentar una denúncia a l’Agència Catalana de Consum i de pas vaig escriure una carta a l’Avui, El País i La Vanguardia. Aquesta última va sortir publicada a la seva edició digital i la podeu veure clicant aquí.

I així d’invariables continueu les coses a dia d’avui :-(

Apa, seguiré informant, perquè estic convençut que esteu igual de perplexos que jo i encara més impacients per saber com acaba :-)

Cap de setmana a la Vall de Ribes

2009-10-25T19:48:00.001+01:00

A partir d’una fantàstica i ben venuda proposta del nostre Potx, els Kmarades vam passar el cap de setmana del 16, 17 i 18 d’octubre a la preciosa Vall de Ribes, a la comarca del Ripollès. El nostre desig era posar la natura com a excusa per compartir uns bons moments.

El viatge, d’unes dues hores, va iniciar-se el divendres 16 a la tarda, i podeu veure el recorregut en aquest útil i funcional mapa.

Mostra un mapa més gran

Snowy, Potx, Trigues, Ono, Juju i la petita Èlia van marxar a prendre posessió del primer dels dos bungalows que teníem reservats al càmping Vall de RIbes.

Va ser més tard, a quarts de nou, quan una segona onada de Kmarades va emprendre la marxa cap als Pirineus: Sir Charles i Spicy d’una banda, i Bloody, Funci-Cop i Serraka d’una altra.

Després de parar a sopar, els primers a RIbes i nosaltres a Ripoll…..autèntics separates i difícil de justificar és cert…vam arribar, ens vam instal·lar i de seguida vam anar a dormir. L’endèmà ens havíem de llevar d’hora perquè començava la marxa.

I aquí ens teniu prenent l’esmorzar dels campions:

I de seguida vam anar cap a Queralbs, on vam deixar els cotxes i vam començar l’ascens.

La pujada, que transcorre entre paissatges de bellesa indescriptible, es creua amb el Cremallera de Núria i no és d’una dificultat alta. Us recomano plenament que si ho feu alguna vegada us prengueu el vostre temps per disfrutar de les vistes:

Mmm……certament que es tracta de vistes interessants, però jo em referia a coses com aquestes:

O aquesta:

I així que després d’un parell d’hores vam arribar a la Vall de Núria:

Allà, vam gaudir del merescut descans i d’un segon esmorzar…tan esplèndid com necessari. La nostra sorpresa va ser trobar-nos enmig del Congrés Nacional d’ERC. Encuriosits, mentre esmorzàvem vàrem escoltar el discurs pronunciat pel Joan Puigcercós….en el que vàrem estar d’acord en trobar por engrescador i molt assajat. Pel que fa al contingut ni es va mullar ni va dir res compromés…..en definitiva, ens vam avorrir.

Vam fer una mica de temps, i van arribar els Kmarades no-caminadors: Trigues, Juju, la petita Èlia, els Xispis i la Paula. Aqui podeu veure aquests últims:

Hora de dinar. Després de pensar-ho molt i no voler fer cues vam anar a una simple cafeteria que oferia un menjar prou correcte. Una vegada vam haver endrapat, vam fer un volt –potser més calmat- per gaudir de l’entorn.

A l’hora de baixar ens vam tornar a separar entre caminadors i no caminadors. La baixada, una mica més ràpida però potser més tècnica va ocórrer sense incidents i quan vam arribar al càmping, una bona dutxa i un cafè ens va deixar com nous.

Aprofitant que el restaurant del càmping tenia bona pinta i que feien el València-Barça per la tele, vam decidir sopar allà. Entre que estàvem cansats i que el partir va ser trunyosament avorrit la nit va arribar dolçament.

L’endemà ens vam llevar i vam anar a fer un volt per RIbes de Freser…a la que vam trobar una terrassa i tenint en compte que feia bon temps, vam entaular-nos per llegir diaris, revistes i prendre alguna cosa.

Per acabar, un passeig més per Ribes…

Després de decidim què féiem amb la nostra vida, vam dinar per Ripoll i així es va acabar el cap de setmana.

Procés surrealista d’alta amb Vodafone ADSL

2009-10-23T17:19:00.001+02:00

Potser a alguns de vosaltres ja us he ratllat amb aquest assumpte, però és que he de reconèixer que m’està portant de cap…i encara hi ha coses que no puc entendre.

Així que per desfogar-me una mica us en faré una mica de resum i us en posaré al dia.

Després de buscar, remenar i mirar condicions de diferents ADSL vaig pensar que l’oferta de Vodafone era interessant i original. No us avorriré amb detalls…si us ve de gust mireu-los aquí:

http://www.vodafone.es/particulares/servicios/ADSL/

El dissabte 12 de setembre me’n vaig al Vodafone de l’Avinguda Balmes, tot content….i quina és la meva sorpresa quan:

-A Igualada no hi ha 12 Mbps, ni a Vodafone ni amb ningú.

-A VIlanova, al Carrer de la Indústria, no hi ha cobertura de Vodafone (i la central està al carrer de sobre……no té gaire sentit, però què hi farem).

Una mica resignat, me’n vaig a casa i miro a la web de Vodafone. Quina sorpresa quan veig que si tramito l’alta, me l’a deixen fer…això sí, a 3 Mbps. Curiós, no m’arriba cap correu confirmant la comanda. Si consulto les altes pendents, no n’hi ha cap a nom meu….el meu ennuig creix quan veig a alguns fòrums que la modalitat 3 Mbps no existeix, però si que es publicita a la web (disculpeu que no us mostri l’enllaç, però ara no el trobo. Us haureu de fiar de mi).

Tossut com sóc, el dia 17 torno a tramitar l’alta i aquesta vegada sí que rebo el correu (i per què l’altra vegada no?).

Les coses semblen marxar bé, en uns dies rebo un SMS indicant que ja tinc la tarifa associada al meu mòbil (tucades a 1c/minut a fixos) i el dia 30 rebo el meu flamant router:

A darrere hi ha totes les connexions, inclosa la que s’hi connecta l’USB 3G:

Content i feliç connecto el modem i funciona….però…què és aquesta merda? Només navego a 300 kbps??? Estem als anys 90??? I amb la PCMCIA Vodafone de la feina sicronitzo a 2 Mbps :-( Bé, com que es una connexió provisional i gratis no li donarem més voltes…de moment.

I els dies passen, i encara no m’han instal·lat la línia a casa. Avui he trucat a Vodafone i em diuen “que hi ha hagut un retard”. Només faltaria…això ja ho veig. En el fons, ja sé que és culpa de Telefónica, però jo no sóc pas client seu :-(

Apa…ja estic una mica més desofegat. Us en continuaré informant!

MiniG desafiant els límits de l’home…

2009-09-21T20:10:00.001+02:00

Doncs si!!! El cap de setmana del 19 i 20 de setembre es va celebrar la trentena edició de la Matagalls – Montserrat, una de les caminades populars més conegudes de Catalunya… Ni més ni menys que recórrer en menys de 24 hores els més de 80 kilòmetres que separen el Matagalls del monestir de Montserrat.

No cal dir que MiniG va superar el repte, ja que amb menys de 21 hores (minut més, minut menys) va complir la travesia!!!

Simplement impressionant… demostrant un cop més que cap repte és inassolible quan un kmarada es motiva!!

Felicitaaaaaats!!!

En MiniG arrivant a Montserrat… el veieu cansat? No, oi??? Una prova més de la seva brutal capacitat…

Com sempre, la samarreta kmarada està present en les gestes més grans!!!!

Fins i tot els herois necessiten algú que els acompanyi… MiniG va trovar qui el pogués acompanyar en tan dura travessa… Felicitats a ells també!!!!!!

Així MiniG s’uneix al selecte grup de Kmarades que han assolit la matagalls, juntament amb Ono (a qui ja li consulten per decidir el traçat cada any) i Sir Charles!!!!!

I liiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiike it!!!!

Sopar d’inaguració dels Jardins Reials

2009-08-25T15:29:00.001+02:00

El passat dissabte 22 tots els kmarades vam ser convidats al Sopar d’Inaguració dels Jardins Reials. Ja sabeu, el que fins ara havia estat un solar en condicions de mínima salubritat i on la cìència creu que va néixer la Grip A va ser remodelat completament convertint-lo en uns jardins de luxe.

La varietat botànica és esfereidora, més de 20 cultius diferents i unes 300 plantes que no es poden trobar enlloc més del món. El terrari estava ple d’artòpodes que es creien extingits i les aus eren dignes de països tropicals.

Aquí teniu el Franky fent els preparatius d’un frugal entrant.

Vam ser convocats a quarts de deu i mica a mica vam anar arribant tots els convidats.

La taula va quedar esplèndida i els organitzadors van idear un sopar informal on cadascú s’anava a buscar la teca i podia seure a qualsevol lloc. Cool total.

Mentrestant un quartet de corda primer i un grup de jazz després amenitaven la vetllada.

Uf, nenes, que impacients que sou.

I així va transcórrer el sopar. Després del pica pica, una mica de xerrera i encara vam tenir forces per anar de festa…però això és una altre història.

Doncs sí, kmarades….festa memorable. Moments irrepetibles!!!

Kmarades a Irlanda – Dia 3: Glendalough

2009-08-23T12:04:00.001+02:00

Després dels primers dies passats a Dublin, el tercer dia que estavem per terres irlandeses tocava visitar Glendalough. I què és Glendalough? Doncs en una sola paraula, pedres. Es tracta d’un conjunt impressionant de restes monàstiques, entre les que destaca aquest homenatge al Muxampa:

El matí el vam passar passejant per les restes de Glendalough, arrivant fins al llac superior i després continuant fins a unes antigues mines. Fins al llac superior estava tot ple de guiris (alguns dels quals semblaven empastillats perquè anaven caminant a velocitats quasi bé lumíniques). Passat el llac superior, ja hi havia molta menys gent.

MiniG resant als antics Deus celtes de la Fecunditat…

Al Upper Lake de Glendalough… aquesta foto té un encuadrament brutal, ja que vam aconseguir desafiar la física i evitar que sortissin els n-mil guiris que donaven voltes per aquí…

Glendalough ens pertany!!!!

Un cop vam tornar de les antigues mines, vam dinar a Glendalough mateix: vam trovar una paradeta de menjar ràpid, semblant a un Mc Donald’s. També vam aprofitar per prendre’ns el pitjor Capuccino de la història.

Després vam dirigir-nos a visitar el Dolmen més gran de tot europa, el Browne’s Hill Dolmen. Per variar estava ple de guiris, però vam tenir paciencia i quan van marxar vam poder fer algunes fotos… Aquí ens teniu davant de l’impressionant mole de pedres:

El dia començava a declinar i antics esperits cèltics començaven a dominar el cel… Així que vam continuar la nostra ruta i vam anar fins a Kilkenny. Kilkenny és coneguda per tres coses: Per ser una de les ciutats medievals més boniques d’Irlanda, pel seu castell impressionant i pel concurs de perseguir el mini-babibel que se celebra un cop cada 1200 anys. Vam tenir la sort de poder participar en l’edició d’aquest any… mireu com rodolem pendent avall, posant en perill la nostra vida, pel premi més preuat:

Després de no poder atrapar el mini-babibel vam dirigir-nos cap al castell, però ja estava tancat. Així que vam centrar-nos en visitar la ciutat i buscar un pub a on poder endinyar-nos varies pintes de guinness…

Pròtil i Snowy perdudes al mig de Kilkenny…

Kmarades a Irlanda – Dies 0,1 i 2: Dublín

2009-08-15T13:09:00.001+02:00

Aquest any uns quants kmarades vam decidir de fer una ruta per Irlanda, amb l’objectiu de coneixer part de l’illa i esgotar les reserves de Guinness…

Vam arrivar dissabte per la nit a l’hotel de Dublín, el mític Fatima House que tot i el nom no estava regentat per cap noia àrab, sinó per un paio que era el doble exacte de’n Higgins. Tot i arrivar de nit, vam tenir temps per efectuar el primer contacte amb un típic pub dublínes: The Auld Triangle. Allà vam coneixer un simpàtic dublinenc, que tal i com ell mateix va reconeixer anava very very very very very drunk (ens anava repetint això al temps que li anava caient baba barba avall)…

Snowy, Serraka, Protil i MiniG disfrutant d’una autèntica cervesa irlandes al The Auld Trinagle.

Podem dir que el diumenge era realment el primer dia que estàvem a Irlanda, i vam decidir que voliem veure per Dublin…

Primer vam anar al Trinity College, l’universitat més antiga de la ciutat. Allà es pot veure (pagant), el mític “Book of Kells” un llibre espectacular que segons sembla va ser escrit a Kells (tot i que sembla que això no se sap del cert). Com que era pagant i tampoc sabem llegir gaire vam passar de veure’l i vam donar una volta pel campus:

Després de recordar els temps d’estudiants ens va assaltar una passió religiosa i vam decidir d’anar a veure la St Patrick’s Cathedral, una catedral espectacular per dins i per fora i que, atenció, els seus costos de restauració van ser pagats per la familia… Guinness!

Un cop saciada la fam espiritual tocava saciar la fam terrenal, i vam anar a dinar a un restaurant que vam veure a prop de la catedral. La snowy amb ganes d’integrar-se a la vida irlandesa va demanar un plat del típic Irish Stew. Va ser una mica decepcionant perquè era més aviat una sopa que no un estofat. MiniG i un servidor vam compartir un arrós al curry i uns macarrons amb formatge blau que tampoc eren res de l’altre mon… almenys vam regar-ho tot amb algunes pintes de guinness!

A la tarda vam visitar una altra catedral: la Christ Church Cathedral. Vam tenir sort i vam entrar quan feien missa i vam poder veure in-situ com és una missa típica irlandesa: aquí teniu la reverenda protil donant la benedicció als mortals:

Després de visitar el Trinity College i les dues catedrals vam pagar per… anar a la presó! Doncs si, una de les visites obligades a Dublin és visitar la Kilmainham Gaol, una antiga presó. Ens van fer una visita guiada que ens va costar força (d’acord molt) d’entendre que nassos ens estaven explicant, però ens va quedar clar que era una història amb molts presos i execucions…

Un motí a una de les cel·les de la presó… els culpables fregaran les letrines amb la llengua durant la resta de la condemna (o sigui, la resta de les seves vides).

Per acavar el primer dia ens quedava el plat fort: la visita a la Guinness Storehouse, el museu de Guinness a on vam veure entre altres coses, com es fabrica la cervesa, com es fabricaven els barrils de fusta per guardar-la, com es transportava desde la fàbrica cap a la resta del mon, les campanyes de pubicitat més famoses de la història de Guinness i moltes coses més!

Una visita realment recomenable i amb un final brutaaaaaaaaaaaaaaaal: una pinta de Guinness al Gravity Bar, situat a la planta superior del museu i amb una vista panoràmica de tot Dublin!!!

Una pinta al Gravity Bar és la millor manera d’acavar una gran visita!

Aquesta va ser l’última visita del dia… però ens quedava el millor!!! El nostre únic sopar a Dublin teniem molt clar que havia de ser per la zona de marxa més autèntica de la ciutat! Sí kmarades… ní més ni menys que el mític Temple Bar! Així que vam anar cap allà per disfrutar del seu ambient, dels moooooolts pubs que hi ha (tots o gairabé tots amb música en directe)! Com no podia ser menys vam acavar al pub que té el mateix nom que el barri, a on vam disfrutar de vàries pintes de Guinness i d’un ambient increible!!! Finalment vam tornar al Fatima House per donar descans als nostres esquelets!

L’endemà al matí, després d’haver esmorzat (un esmorzar continental i un Irish Breakfast pels més valents) vam continuar les visites per Dublin.

Aquets segon dia vam anar primer a Merrion Square, una plaça (amb un parc inclós) coneguda per estar plena d’edificis d’arquitectura Georgiana:

Les típiques cases Georgianes de Merrion Square amb les seves famoses portes de varis colors!

L’estàtua d’Oscar Wilde, situada al parc de Merrion Square

Després vam dirigir-nos a visitar el mític Dublin Castle, però no vam poder-lo visitar perquè… estava tancat! I és que va resultar que justament era el dia de la República i era festiu! Així doncs vam decidir d’anar a dinar… tot passejant vam tornar per la zona del Temple Bar, per veure-la sota la llum del sol:

Ho sabem… tothom qui va a Dublin, es fa aquesta foto, però que hi farem! Som així d’originals!

Ja sigui de dia o de nit, la zona del Temple Bar és una de les més animades de Dublin!

Després de dinar ja vam anar a buscar el cotxe! Doncs sí, marxàvem de Dublin, i ens dirigiem cap a la nostra següent parada: Glendalough!

Pel camí vam parar per fer algunes fotos del brutal paisatge de les montanyes de Wiclow (d’on per cert s’extreu l’aigua per fer la Guinness)… així que vam arrivar a l’alberg cap allà a les 19:00, i com que aquesta hora ja no es pot visitar res vam decidir de fer l’única cosa sensata que podiem: tancar-nos en un pub!

Serraka, el rei del les boles, ja sigui a Igualda o a Irlanda!

Quantes pintes portava aquí la Protil??? Impossible de contar-les…

Finalment vam anar a clapar, perquè l’endemà ens esperaven noves emocions!!! Però això és un altra història!!!

Reflexions sobre la Ruta per Irlanda dels Kmarades

2009-08-11T21:35:00.001+02:00

El dia 1 d’agost, amb el vol E565 d’Aer Lingus, els Kmarades sortíem cap a Dublin en el que seria un viatge fantàstic. Ens hi vam estar vuit dies, tornant el diumenge 9

Havíem planificat una ruta pel sud de l’illa…els dies dels que disposàvem no donaven per gaire més, però crec que van ser més que suficients. Aquest itinerari és aproximadament el que vam fer:

Ver mapa más grande

I què en treiem d’aquests 1000 quilòmetres aproximadament? Doncs un munt de coses…

Irlanda és un país de contrastos, o més ben dit de contrast. D’una banda tenim Dublin, la capital. Podríem dir que es una capital mitjana, amb estètica britànica o nord-europea: carrers amb llambordes, edificis de poca alçada, típics cottages, molts i molts colors, parcs urbans i en general un aire de modernitat. Irlanda ha estat els últims anys objecte d’un fort creixement econòmic producte de la seva obertura al món, empreses importants com Google o Intel hi han establert la seva seu europea.

I a l’altra banda hi tenim la Irlanda rural, conservadora, tradicionalista. Una Irlanda que viu ancorada en un passat nostàlgic i amb un fort component nacionalista i identitari. No vull que semblin adjectius pejoratius perquè és una opció perfectament vàlida. La Irlanda rural viu de l’agricultura, la ramaderia, la pesca i el turisme.

La gent és amable i calmada. I es prenen la vida tranquil·lament. Carreteres correctes i prou, potser suficients per donar servei al parc mòbil irlandès però estretes i velles als nostres ulls. I és que circular en cotxe per Irlanda (a més de fer-ho per l’esquerra) pot significar torbar-se un ramat de vaques al mig de la carretera, dos ciclistes (un a cada carril) o bé un irlandès passejant tranquil·lament…i que no s’aparta quan passem pel seu costat.

A la carretera de la foto, la velocitat màxima era de 80 km/h! El nostre Opel Zafira tot just passava sense fregar l’herba dels marges.

I com a vincle d’aquests dos mons, els pubs. Tavernes decorades amb fusta, molt carregades de decoració…encantadores. Molts tirados de cervesa i sidra i cuines on et preparen plats fantàsticament contundents. Llocs de trobada intergeneracional que aquí no podríem ni imaginar i on tot d’una et trobes en mig d’un concert en viu, de música tradicional o de música moderna i sense adonar-te’n estàs cantant a viva veu alçant la teva pinta.

En definitiva, un viatge molt i molt recomanable i que t’obre els ulls en molts sentits. Irlanda, terra d’U2, Corrs, Guinness, Google, font d’història convulsa i violenta però també de la calma, la natura, les arrels i les persones.

Si en teniu la oportunitat, no dubteu d’anar-hi. Jo ja tinc ganes de tornar-hi.

An rud is annamh is iontach (Refrany irlandès: El que és extrany és maravellós).

Escapada a Sitges

2009-07-26T18:00:00.001+02:00

Què podem fer un dissabte de juliol qualsevol al vespre a Igualada? Doncs ben poca cosa. Per això vam tenir la genial i atrevida idea d’anar a sopar a Sitges i viure una mica la festa.

Així que Spicy, Sir Charles, MiniG, Pròtil i el controvertit Serraka vam anar-nos a la fantàstica capital de la comarca del Sitjanès (comarca de nova creació amb representant a la ONU i amb Comité Olímpic propi).

El restaurant escollit fou el Racó de la Carreta, ubicat al Carrer de la Carreta, molt a prop de l’Església. Es tracta d’un restaurant d’ambient distés i tracte molt amable. Hi vam arribar uns deu minuts abans de la reserva –a les 22:30- i ens vam haver d’esperar a fora. Mentre el cambrer feia comentaris elogiant l’olor de Sir Charles li vam demanar unes cerveses que ens va servir a peu de carrer.

Aquí teniu una foto d’Spicy i Pròtil, esperar al carrer. Pixelada, ho sé….però un mòbil és un mòbil i no és una càmera.

Al cap de poc ja vam poder entrar, i vam disfrutar d’una amanida per compartir juntament amb una de les especialitats de la casa –una coca d’oli amb pernil- i uns formatges. El segon va consistir en lassanya o albergínies.

Com a postre vam demanar un assortit….una mena de plat on hi havia una varietat de varis postres: trufes, maduixes, nata, pastís, coses més indefinides….Sir Charles, MiniG i jo no vam guardar les maneres ni l’educació….

Vam aprofitar el postre pe col·locar-hi discretament unes espelmes i així Spicy va poder-les bufar per celebrar l’anversari.

I sortint del restaurant vam anar pel carril vici fins fins el Carrer del Pecat , on vam allargar una mica més la festa.

A la tornada cap al cotxe vam fer una petita guerra d’aigua….feia tanta calor….

I així que entre una cosa i una altra, vam tornar a Igualada a fer nones.

PS: per cert….abans de marxar ens vam obsequiar amb xupitos varis. El que es va emportar el premi gros, al menys segons la Pròtil, va ser un curiós xupito de Piruleta. Feia gust i olor de piruleta….només li faltava el pal.

Etapa 8.Lezama-Bilbo per EuskoTren (i fins l'any vinent)

2009-07-25T12:08:00.005+02:00

Aquesta etapa l'escrivim nosaltres mateixos en persona des de Bilbo.

Doncs avui ens hem llevat tard, hem fet dutxa de matí i hem esmorzat tot relaxats a Lezama despres de localitzar l'estació de tren.

L'EuskoTren és el tren que hem agafat i és tipus rodalies. Es curiós pq tenen trens (EuskoTren), tramvies (EuskoTran), autobus de ciutat (BilboBus), metro (FrodoMetro) però no tenen autobus de diputació (BizkaiBus). Al menys no n'hem vist cap. La Funci diu que si, pero com tots sabem s'imagina coses amb facilitat.

Ara ja estem a Bilbo, pero resulta que avui es festa. Per tant ens toca reposar i anar de compres. El problema és que les botigues estan tancades i no es pot comprar. I lo de reposar amb 10 kg a l'esquena es força complicat. Per tant segurament ens quedarem fent algun zurito y unes braves. Quina avorriment de dia.

Total que l'alternativa que hem buscat es revisar el bloc, i afegir-hi una entrada nosaltres mateixos.

Cal dir que al bloc hi ha algunes inexactituts que ja anirem corregint, tot temes menors:

el cami que estem fent no és el del norte, es el camí de los descubridores a Colombia ( de Potosí a Bogotà)
no portem 7 etapes, sino 32
falta l'etapa que varem fer ahir

Bloody, l'esforç per mantenir el bloc actualitzat és brutal i te l'agraim. Aquesta etapa l'escriuriem nosaltres mateixos, però no podem passar les fotos i no tenim tanta traça com tu. Si de cas demà t'ajudem a fer-la.

A veure si la tornada en tren ens permet dormir una mica i recuperar alguna energia.

La resta us ho expliquem en persona. I esperem que l'any vinent hi hagi més kmarades fent el kmino amb nosaltres: val molt la pena.

Funci i Potx

El Kmino - Etapa 7 (Gernika - Lezama) - 21 km

2009-07-24T10:20:00.012+02:00

Avui l'etapa els ha portat de Gernika fins a Lezama, ha estat una etapa durilla, llarga i amb desnivell, estan cansants, però l'han pogut fer com uns campions!

mapa de l'etapa

L'anecdota del dia ha estat que el Potxo s'ha perdut i ha tingut de desfer una part del camí (volies inventar una "ataj" potser? ;-) ). Finalment s'han trobat i han pogut arrobar a Lezama. Com de costum no han tingut problema per trobar alberg, que a més és nou i està fantastic (no com els darrers que han trobat).

Al final han decidit que avui es el darrer dia de Kmino, els hi fa por que demà vagin molt justos per agafar el tren i a més el camí no es gaire maco, passa pels poligons industrials de Bilbao... de manera que aquí es planten. L'any que vé més???? probablement!

Foto de l'etapa de demà: agafant el tren cap a Bilbao!

El Kmino - Etapa 6 (Zenarruza - Gernika) - 18,5 km

2009-07-23T16:16:00.000+02:00

No se que ha estat, el dia de descans, la sopa de verdures formatge dels monjos, que per cert he de dir que al David li va encantar i va repetir força vegades , l'alcohol medicinal o els aires espirituals... però avui han fet el camí que no van fer ahir. Han sortit ben d'hora de Zenarruza i han arribat a Gernika al migdia (18,5 kilometres), una etapa sencera de la guia, con dos kojones!

Mapa de l'etapa

Però no contents amb això i saben que l'alberg de Gernika es molt cutre (no el debien reconsrtuir després del bombardeig), volien arribar al Alto de Morga (6 km més de camí) on hi havia un alberg millor. Al final han trucar i estava ple, de manera que s'han quedat a Gernika

M'han enviat un foto de Gernika , aqui la teniu....

Foto a Gernika

Vale, potser aquesta és una mica falsa... aqui va l'autèntica (encara que m'agrada més l'altre ;-) )

Arribada a Gernika

Comencen a estar cansat, però ja queda poc, sols dues etapes: Gernika - Lezema (21 km) i Lezema - Bilbao (16 km), això ja està fet!

El Kmino - Etapa 5 (Markina - Zenarruza) - 6 km

2009-07-21T21:03:00.000+02:00

6 km??!!!! vaya mariconada, pensareu... tenien previst fer Markina-Mendata (20km), però quan han començat a caminar s'han donat compte que ahir van forçar massa. A l'Olga encara li feia mal el genoll i a Potx també li feia falta una mica de descans, de manera que han parat al Monestir de Zenarruza.

Mapa de la etapa prevista

L'allotjament d'avui el farà al mateix monestir. En arribat, un amable monjo li ha donat a la Funci una mena d'ungüent (a base d'alcohol), perquè es fes unes fregues. Entre això i una mica de voltaren, demà estàrà com nova.

A que han dedicat la tarda? doncs tenint en compte que estaven a un monestir a fer vida monacal: descansar (sobretot l'Olga, que li cal repós pel genoll), passejar, meditar i fins i tot han anat a missa! Si, han cantar cançonetes i fins i tot resar un pare nostre en Euskera (ja m'ho imagino: "Gran Patxi que estàs en los cielos..."). Despres soparet a la sala comuna amb el s monjos. Tocava una sopeta de verdures on sembla que se'ls hi ha colat una mica de formatge o crema de llet (si l'Olga n'ha menjar i tot, igual encara la podem convertir en formatgera!) i a les 10 a dormir, que demà serà un altre dia.

Monestir de Zenaruza

Com a curiositat m'han enviat una foto d'un aparell sense el qual hagués estat impossible fer aquesta gesta: la secadora del camino! Cada dia quan arriben a l'Alberg renten (a mà) la roba del dia i fan servir aquest sofisticar aparell per poder-la assegar. M'han dit que son manuals, però a aquesta hi veig un sospitós cable electric al darrera, deu ser la nova generació.

Assecadora de roba segle XXIII

Demà continuaran el planing previst, suposo que provaran d'arribar com a minim a Mendata, dependrà de les forces que hagin acumulat en aquest dia de repós.

El Kmino - Etapa 4 (Deba - Markina) - 21 km

2009-07-21T11:00:00.000+02:00

Avui, en el dia de l'envelliment de Potx, els nostres herois enfronten l'etapa més dura de tot el recorregut (quin regal d'aniversari!!!!): Deba - Markina. Aquesta etapa puja des de nivell de mar fins a 500 metres d'alçada i tornar a baixar. Sembla fàcil, però cal recordar que porten uns 10 kilos a l'esquena! S'allunyen de la costa de Guipuscua i passen cap a l'interior de Viscaia.

Mapa de l'etapa

Si us fixeu al final de la primera pujada hi ha una hermita que es diu "del calvario", sols això ja fa por!!!!

Però pitjor que les pujades han estat les baixades, a la darrera l'Olgueta feia servir els pals com a muletes!

A prop de Markina hi ha hagut un moment de dubte: "fa estona que no veiem indicacions, vols dir que habiem d'haver tombat a la dreta a l'anterior trencall.... ", però al final sols ha quedar en un ensurt i han arribat a Markina, prop de les dues.

Al final d'etapa, després de l'esforç, hi havia una sed brutal. Potx, en un acte d'heretgia sense precedents, s'ha begut una cervesa barrejada amb llimonada !!!!!

Arribant d'hora no han tingut problema per trobar Alberg. Els dos primers dies van estar molt de sort, però ahir ja van agafar un una mica cutre (amb grafitis a les parets i tot... segons el que diuen) i sembla que avui toca tres quarts del mateix.

Foto de l'alberg de Markina

Estan reventats, els hi fan mal els peus i les cames.... a la Funci li fa mal el genoll, però han resistit i el troç mes fort ja ha passat... ara tot serà un passeig (d'uns quants kilometres cada dia, però al capdavall un passeig). La propera etapa els portarà des de Markina a Mendata, 20 kilometrets més, que no ha estat res!

Antes muerta que sin silla

Nota: Els kilometres de l'etapa d'ahir els vaig entrar equivocats, eren 12,5 km enlloc de 15 km.

El Kmino - etapa 3 (Zumaia - Deba) 12,5 km

2009-07-20T16:55:00.001+02:00

L'etapa d'avui, ha estat dura la mes dura del camí fins ara, amb molt desnivell. A pesar que la guia marcava una ruta interior, han seguit una ruta alternativa per la costa.

mapa de le etapa

El camí ha transcorregut pels fantastics acantilats de la costa, plens de curioses formacions rocoses anomenadies flysch, uns talls formats a la vegada que les montanyes del voltant als que es poden identificar les diferents capes de roca.

L'Olgueta i al fons un flysch

El camí ha estat preciós, però han acabat força trinxats i a Potx se l'estat menjant viu els mosquits (els hi agrada l'alta concentració de birra en sang).

En arribar a Deba, la rutina de cada dia, buscar alberg, fer la bugada i anar a fer una volteta. Quan he parlat amb ells se n'anaven a fer un xacoli i a sopar, que toca anar a dormir d'hora.

L'etapa de demà dema fins a Markina (uns 21km més), serà molt dura pujada de 500 metres i deprés torna a baixar a nivell de mar. Han previst sortir a les 6:30 per anar amb marge per la duresa de la etapa i també perque a Deba hi ha força moviment de peregrins i han d'arribar d'hora a Markina per no quedar-se sense alberg.

El Kmino - Etapa 2 (Orio - Zumaya) - 15 km

2009-07-20T16:06:00.000+02:00

Mapa de la etapa

Els nostre expedicionaris han sortir de bon matí del l'Alberg, per enganxar les hores de fresqueta i avançar rapidament. L'etapa transcorre seguint la costa d'Euskadi i passa per Zarauz i Getaria, per acabar a Zumaya.

La primera parada ha estat a Zarauz per esmorzar al restaurant del Karlos Arguiñano, famós per la seva afició a les seva afició a les herbes aromàtiques (em refereixo al julivert i no a la mariguana... encara que ho sembli).

Potx esmorzant al restaurant de l'Arguiñano... Rico,Rico!

Despres d'unes hores més de camí, han parat a Getaria per dinar i reposar forces (i dius ... cal anar tan lluny habent-hi un getaria a la plaça de cal font! ;-) ).

Finalment han arribat a Zumaya a l'alberg, un antic convent (encara que sembli extrany aquest cop no hi va hagut ni canvi d'idol, ni sacrificis de gallines ... suposo que falta Epna al grup). Estan cansats, però aguanten com uns campions, encara que potx ha sentit algunes molesties al genoll. Cal sopar d'hora i anar cap a dormir ... demanen silenci a partir de les 10:30.

A l'alberg els hi han recomanar que partissin en dos l'etapa de demà (zumaia - markina 30km), ja es la mes dura del rajecte pel seus desnivells, de manera que finalment faran Zumaria - Deba (15km).

El Kmino - Etapa 1 (Donostia - Orio) - 16 km

2009-07-20T15:51:00.001+02:00

Després de la brutal participació dels equips kmarades al Voley Sorra, la secció d'esports ha preparat un nou repte: el Kmino a Santiago, però a la Vasca: "Que es eso que el camino va hasta Santiago... un vasco lo hace de Donostia a Bilbao i por el camino se toma unos xakolis!".

Els protagonistes d'aquest repte son:

Olga Ortega "Funci"

Diu la llegenda que va fer que l'Everest rebaixés la seva alçada 1000 metres sols amb la seva mirada Funci-Cop.

David Puiggros "Poxo"

Famós per haver pujat a l'Aconcagua de genolls... bé, potser exagero, però ha mirat siete años en el tibet almenys 10 vegades.

Els nostres valents aventurers, sortien d'Igualada a les 7.00h, per dirigir-se a Lleida i agafar el tren que els portaria a Donostia (no confondre amb Aibalaostiapatxi), punt d'inici de l'aventura.

Després d'algunes hores de viatge, arriben Donostia, dinen una mica i comencen la caminata. Cal arribar a Orio abans de que tanquin els albergs, ja que a Donostia n'hi ha cap per allotjar-se. Per endavant queden 16km per recorrer, un passeig per aquests intrèpids i experts muntanyencs.

Mapa de la etapa

Aquí veiem la Funci intentant arrencar una fita del
kmino per despistar a la competencia

L'etapa va transcorrer sense cap dificultat i van arribar a Orio cap a final de la tarda, podent allotjar-se l'alberg tal com tenien previst. Sopar i a dormir d'hora, demà cal començar d'hora per fer la següent etapa que els portarà fins a Zumaia (15 km).

Volei Sorra 2009

2009-07-12T19:32:00.000+02:00

Hola a tots altra vegada!

Ja tornem a ser aquí, amb energies renovades els Kmarades repetixen participació a un dels torneigs més importants de l'estiu: el Volei Sorra d'Igualada.

Tretzena participació....Deu com a Fills de Belcebú i tres com a Kmarades. Amb sort desigual, però aquest any amb una mica més d'èxits dels que estem acostumats.

Dos equips, deu herois: Griwar, Pisuk, MiniG, Spicy, Funci, Epna, Snowy, Henry, Ono, Serraka i parcialment Epna. Dues categories: Masculí i Mixt. Aquí podeu veure una foto d'alguns de nosaltres:

Val a dir que aquesta vegada els horaris no estaven del tot malament....tres partits el divendres entre les 22h i la 01:00h, que vam aprofitar per viure l'ambient de les pistes i menjar alguna cosa al mític Frankfurt Mari Paz. Allà vam fer amistat amb una simpàtica cambrera quan Spicy va fer un curiós comentari :-)

Primera jornada doncs, amb dues derrotes de l'equip masculí i una victòria de l'equip mixte. Bravo per tots igualment!

L'endemà, l'equip masculí va aconseguir la seva primera victòria, pero el mixte va perdre per dos sets a un en un emocionant 15-14 a l'últim set. Aquí podeu veure una foto de l'equip i dels fans:

I a la jornada de diumenge, la última ja, es va repetir el resultat: derrota per dos sets a un amb un 15-14 a l'últim set :-(

Eliminats pels pèls....ja que passaven els millors segons de cada grup. Però els kmarades com així, si podem fer feliços altres equips...qui som per negar-los-ho?

Obert Handbol Sorra 2009

2009-07-05T20:16:00.000+02:00

Hola a tots!

Per no perdre la tradició, els Kmadares vam participar a l'Obert Handbol Sorra 2009. Ho sé, extrany esport indoor que es juga sobre sorra....però és que ens agrada.

Alimanya és el nostre més gran líder i qui ens empeny any rere any a participar, amb aquesta energia i la pasta que ens paga no podem dir que no, així que vam apuntar-nos-hi en dues categories: Masculí Amateur i Mixte Amateur.

El Macho's Team estava format per Ono, Epna, Pisuk, Alimanya, TDKEnric -amigot d'Alimanya i ex jugador del TDK Manresa-, MiniG en la seva primera participació i el carismàtic Mestre Víbora.

El Fémines' Team tenia el privilegi de comptar amb Spicy i a l'últim moment Snowy se'ns va unir. El homenots completavem l'equip.

Aquí ens podeu veure a tots:

Els partits es van jugar el diumenge 28 de juny amb temperatures superiors als 30º. Vam jugar un total de vuit partits, sis dels quals al matí -pràcticament seguits- i dos a la tarda. Un desafiament a la condició física de qualsevol!!

Com a opinió personal, molt haurà de treballar l'organització d'aquest campionat per millorar-lo. Molts pocs equips participants i absència d'ambient al Parc de Valldaura....equips totalment amateurs com el nostre jugant contra equips federats o quasi-federats feia que el joc fos un turment i veiéssim com ens passaven per damunt sense pietat. Tot i el bon nivell dels rivals, vam poder guanyar un partit i perdre'n un altre als penals.....però.....està per veure si els Kmarades repetiran participació l'any vinent, de moment la majoria diu que NO.

La sorpresa va venir a la tarda, quan ens vam presentar a jugar l'últim partit mixte ens van dir que jugàvem la final degut a una curiosa carambola. No cal dir que la vam perdre....però el subcampionat va fer que ens n'anéssim amb un mig somriure.

Així que moltes moltes gràcies als soferts fans que van venir a veure'ns i....

Kmarades.... a way of life!

Anem de ràfting

2009-06-19T19:44:00.000+02:00

Aprofitant la calor que ens castigava aquests últims dies, els kmarades vam aconseguir -finalment- trobar un dia per fer una baixada per la Noguera Pallaresa. I quan fas una baixada en barca, d'això se'n diu Rafting.

Snowy va trobar una bona oferta a Rafting Llavorsí, que al contrari del que us estareu imaginar es troba a la població pirinenca de Llavorsí.

Així que el dissabte 13 ens vam llevar una mica més d'hora del normal i vam enfilar cap amunt. Una bona pallisa de viatge......segons Google Maps uns 170 quilòemetres i dues hores i mitja de cotxe.

Mostra un mapa més gran

En aquest mapa podeu veure el recorregut que vam fer. Els herois del dia érem Sir Charles, Funcy Cop, Henry, Epna, Snowy, Spicy i el Mestre Serraka.

Però alerta, intel·ligents i previsors com som, vam fer una parada passat Pons per esmorzar.

Així que entre una cosa i una altra ens vam plantar a Llavorsí cap a les 12h....ens quedava doncs una horeta per començar la festa. Vam anar a prendre un lleuger refrigeri i a l'hora convinguda ja estàvem a punt. Aquí podeu veure les pintes que féiem:

Vam tenir sort i vam poder omplir una barca sencera i el monitor que ens va tocar era prou enrotllat. Així que després que ens expliqués quatre fotestes vam llençar-nos a l'aigua.

La pobra Snowy va caure dues vegades, segurament perquè l'aigua la va sorprendre. En aquesta foto podeu veure-la a l'aigua i com tots nosaltres passem d'ella.

I la veritat és que va estar molt bé: el riu baixava amb molta força, tots nosaltres érem hàbils i aventurers...així que només ens ho podíem passar bé:

Al cap d'una horeta i mitja ja estàvem dutxats i canviats. Vam anar al famós Restaurant Juquim, a Espot, que la Funcy ens havia recomanat.....un bon àpat que ens va servir per recuperar forces.

I amb la panxa plena...cap a Igualada.

De Collbató a Sant Jeroni...

2009-05-03T17:10:00.001+02:00

Aprofitant que el dia del treball és festiu, uns quants kmarades vam decidir d'intentar una travesia fora de l'abast de la majoria dels mortals...

En concret vam fer la ruta de Collbató fins a Sant Jeroni, després cap al monestir de Montserrat i finalment de nou cap a Collbató. Els valents kmarades vam ser Serraka, Potx, Bloody, Funci, Snowy i epna. Sir Charles havia de venir però finalment va retirar-se ja que no tenia bambes i el fang potser li enbrutava les sabates de xarol.

Les previsions del temps del Gran Alimanya es van acomplir i tot i que primer amenaçava pluja, no va caure ni una gota... fins a quarts de vuit del vespre, quan ja estavem assaborint la cervesa després de la caminata.

Sobre el trajecte què podem dir que no se sàpiga? Montserrat és una montanya preciosa tan vista desde lluny com des d'aprop i l'esforç bé que val la pena. Vam anar fins a Sant Jeroni (el punt més alt) i d'allà vam baixar cap al monestir i finalment del monestir de nou cap a Collbató, inici i final de la ruta.

En general, un graaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan dia! :)

Serraka redentor... Collbató celebra cada 1 de Maig una missa en honor seu...

A la senyera que està al bell mig del camí de les bateries... Algun tara l'havia mig pintat de negre... en fi.

pd: Més fotos a: http://picasaweb.google.es/etomas/Montserrat#

Cursa de l'Esquiador 2008

2008-12-06T19:59:00.000+01:00

Els Kmarades no podien faltar a aquesta cursa que ja s'ha convertit en una tradició, La Cursa de l'Esquiador.

Aquest any l'inici i el final de la cursa es va fer a Igualada, amb la qual cosa podíem dormir una miqueta més. El recorregut tindria uns 20 quilòmetres, una mica més que els altres anys però potser amb una mica menys de pendents.

Com tantes altres vegades, nombrosos foren els Kmarades que ens hi vam apuntar:

Epna
Potx
Snowy
Alimanha, que s'estrenava en aquesta cursa
Pròtileta, que també s'estrenava
MiniG
Griwar
Ono, amb ganes de batre rècords
Spicy
Sir Charles
Funci
Bloody
Serraka

Gens malament.

Aquí ens teniu amb cares felices i ganes de començar la marxa.

Els Kmarades vam badar i no ens vam posar gaire a prop de la línia de sortida. Com que hi havia molta gent i el primer camí era relativament estret va ser molt complicar avançar al ritme que hauríem volgut i la majoria ens vam quedar força enrere.

De seguida el grup es va partir i cadascú va anar tirant com va poder. El camí tenia un paissatge força xulo, tot i que com que havia plogut durant la setmana hi havia trams molt relliscosos. També és cert que molts dels passos eren estrets i costava molt avançar la gent.

Durant el recorregut, molts van ser els envejosos que van denunciar els Kmarades per haver corregut. El que passa és que el nostre ritme era infernal i a la resta de la gent els semblava que féiem trampa: Ono, Juquim i MiniG van ser amonestats formalment, i Henry i Sir Charles van ser increpats per algun desgraciat rabiós i sidós.

Sir Charles, sense fer servir cap gadget proporcionat per Q, va ser el primer amb 2 hores 46 minuts. Mica a mica vam anar arribant la resta de Kmarades...aquí podeu veure els resultats.

Una vegada vam haver arribat i descansat vam anar ràpidament a casa per canviar-nos i anar a dinar.

Sí...perquè altra vegada després de la cursa vam fer un dinar multitudinari, aquesta vegada a l'Eucaria. Tots els Kmarades, excepte Muxampa que estava de viatge a la Patagònia o per allà baix.....

Ahhhhhh....quin gran dinar amb gran companyia.......i a més a més culminat amb la gran notícia que Pisuk i Pisuka tindran un altre retoño. MOLTES FELICITATS!

(PS: i un altre que se n'alegra, aquesta notícia confirma que la medalla menteix)

Ascensió al cim del Pedraforca

2008-09-28T16:52:00.001+02:00

Hola a tots,

No parem quiets, aquest cap de setmana hem optat per una activitat a la natura. No seré jo qui renegui de l'asfalt i la civilització, però crec que de tant en tant cal aixafar una mica d'herba. Així que després de varis intents i una mica de desorganització, vam decidir fer l'ascensío al cim del Pedraforca.

El Pedraforca és un cim d'uns 2500 metres situat als Pre Pirineus, a la Serradala del Cadí-Moixeró. La ruta que vam decidir començava a Gósol, una mica més lluny de Berga.

Epna, Henry, Funci, Minerva, Ono, Spicy i Serraka vam sortir d'Igualada a les 5:45h del matí i vam passar per Manresa per recollir en Juquim.

Ver mapa más grande

Vam arribar a Manresa, i el putu Quim no baixava. Casualment, la porta de l'entrada estava oberta (no m'estranya que robin bicis al seu pàrquing) i vam poder veure el pis on viu juntament amb la Pati i el MicroGuix. Després de trucar i haver de sentir que s'havia adormit i que podíem anar tirant, el vam convéncer que podíem esperar deu minuts més.

Vam seguir el nostre camí i en molt poca estona ja érem a Gósol, on vam aparcar els cotxes i vam començar a caminar. Eren les 8:10h.

La primera part va ser dura. Vam caminar per un fort pendent envoltats sempre de pins i amb un terra molt relliscós. Ja començàvem a esbufeguar, pensant que només havíem acabat de començar!

Al cap de tres quarts d'hora, més o menys, vam arribar a una esplanada on vam aprofitar per descansar un quart d'hora més o menys. De seguida començaria la segona etapa.

La segona part del recorregut consistia en caminar pel lateral de la muntanya per pujar-la no pel dret sino vorejant-la. Mica a mica el terra ja no era cobert de fang sino de grava, i havíem de vigilar molt en no relliscar i patinar uns 200 metres avall. A més a més, cada vegada feia més calor.

Vam continuar per aquest tipus de terreny fins que el pendent es va convertir en un malson amb inclinacions de 45º i on t'havies d'agafar a les pedres -cobertes de glaç- per ajudar-te a avançar. Vam fer una segona parada llarga per recuperar forces, ja érem molt aprop.

L'última part era la menys cansada, calia escalar una mica, buscant a cada pas un lloc on posar els peus. En uns vint minuts, potser menys, ja érem al cim. Eren poc més de les 11h...així doncs vam estar tres hores pujant.

Allà vam esmorzar, juntament amb un altre grup amb el que vam coincidir gran part de l'ascensió. Una vegada descansats, vam començar a baixar.

La primera part va ser molt divertida. Baixàvem a gran velocitat, com si patinéssim, sobre la grava...quan aquesta superfície es va acabar, vam arribar a la part on havíem de vorejar el pendent, com si baixéssim fent una espiral. Allà, Ono, Griwar i jo ens vam separar del grup i ens vam perdre. Vam estar molta estona buscant el camí original, i com que no el vam trobar vam decidir tirar avall i a la dreta, seguint l'instint. Afortunadament vam trobar les marques típiques grogues i blanques i vam seguir baixant -tot i que no era el camí per on havíem vingut-. Vam anar a parar a la carretera uns dos quilòmetres lluny de Gósol...així que amb tota la calma del món vam seguir caminant fins als cotxes. Vam completar la baixada a les 13:40h...en total, menys de sis hores.

Allà ens vam trobar tots al cap d'una estona. Resulta que la resta de kmarades vam seguir el camí correcte, tot i que Epna es va trobar sol amb l'altre grup de caminadors i els va acompanyar. Van desfer el camí i van trobar la ruta correcta.

Ahhhh.....només quedava desfer-nos de la roba bruta i anar a dinar. Vam anar a Cal Putxica, un bon restaurant que ens havia recomanat la Reina. Vam compartir uns primers (una amanida verda, unes torrades amb paté i formatge i una torrada amb escalivada i anxoves), després un segon per cadascú: va triomfar l'entrecot, encara que la butifarra i el pollastre també tenien bona pinta.

Després de les postes i el cafè, vam agafar els cotxes i vam tornar a caseta.

Havans, puros i altres objectes que treuen fum

2008-09-24T10:33:00.000+02:00

Què els està passant als kmarades?

Des de fa un temps s'ha despertat una nova passió especialment pensada per després dels tiberis, tan dinars com sopars. Què és? Doncs fum hipnòtic dels havans, puros o altres objectes que treuen fum....

Podríem culpar Griguerra, també conegut com Juquim, per haver-nos introduït a aquesta afició, però no es tracta d'això. Muxampa i MiniG s'han mostrat com a impecaples proveïdors i també són culpables, però tampoc es tracta d'això.

Crec que casi cap de nosaltres, almenys els kmarades machos, s'ha salvat d'aquesta nova way of live.

Serraka, amb la mirada perduda......

Sir Charles, aspirant fins l'última mol·lècula de fum.

Griguerra...perquè tots estem amb el mateix perfil??

Fum majestàtic d'Ono, amb els ulls ben oberts, potser vigilant els seus súbdits.

Muxampa, casi casi empassant-se fum i puro al mateix temps.

MiniG, mossegant-lo ben fort, pensant "M'encanta que els plans surtin bé".

I Epna, potser meditant quina depravació pot fer ara que tothom està distret.

I finalment he pogut trobat una foto de Henry amb un puro. Ho sé, és mooooolt vella (2004), però no podia permetre que tan il·lustre fumador no estigués entre la resta.

Ja veieu......és possible que els propietaris dels locals ens maleeixin per l'aroma que deixem, però...a qui li importa?

Aquelarre 2008

2008-09-03T18:48:00.000+02:00

Un dels símptomes de que l'estiu s'acava, és que es celebra l'aquelarre de Cervera, que vindria a ser com una de les grans traques finals de l'estiu.

Els kmarades hem anat molts anys a l'aquelarre, i hem viscut experiencies inexplicables, inenarrables, increïbles i en general abrumadores... I com no podia ser menys, una petita expedició dels kmarades hi hem tornat!!

Funci: Per ella les vacances encara falten dècades perquè s'acavin, així que no va dubtar en apuntar-se a la festa.
Bloody: En bloody va fer certs els temors de l'organització i va acavar-se tota la birra dels bars...
Mestre Víbora: El deu del foc, del terror, de la perversió i de l'OH sense fi no podia faltar a la festa de les bruixes.
Spicy: Va arrasar amb la seva bellesa innata, i mitja plaça de cervera li anava al darrera (quin rodolí més currat, oi?)
Snowy: Tot i estar convalescent d'una terrible ferida que s'havia fet al correfoc d'igualada, li va sortir la vena massoca i es va apuntar a l'aquelarre.
Jo mateix: Ja que si no hi hagués anat, no tindria molt sentit que escrivís això...

I què tal fou l'aquelarre??? Doncs més o menys com sempre: primer vam anar la fira del boc, plena de futuristes que llegeixen els munyons o les entranyes d'una ameba per endevinar el futur... També hi havia una màquina, brutaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal, que analitzava la firma, i comunicant-se amb el més enllà, encertava 67 paràmetres de la personalitat... Segur que el mestre víbora està encantat amb els resultats!!!
Després vam mirar el correfoc (una autèntica cortina de foc... sentiem l'olor a napalm i tot)...

AAAhhh.... tot és foc... de fet vaig haver de canviar la tarjeta SD de la càmara perquè se'm va cremar... impressionant!

Després el castell de focs... Curt però intens...

I finalment.... la festaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Aquest cop, a la plaça principal, actuaven... La salseta del poble sec (tota una novetat a l'aquelarre :P)! Com sempre van animar a la penya (amb l'ajut inestimable de l'OH):

Poc després de que acavés la primera part del concert de la salseta vam marxar... aquest cop no vam veure l'escorreguda del mascle cabró, però el seu nemes ens ha ruixat tants cops que quan ens dutxem encara ens en surt!!!!

Funci i Bloody... una bella historia d'amor entre bruixes, foc, dimonis i alcohol....

Spicy i Snowy... dues belleses inconmensurables!! Cervera encara les enyora...

Ruta per Escòcia

2008-08-27T21:21:00.000+02:00

Escòcia, quin gran país

Algú coneix Escòcia? Jo no gaire, almenys fins fa uns dies. Us recomano totalment anar-hi, i si pot ser amb la llibertat que dóna conduir un cotxe, improvisant pel camí i coneixent molta gent. Nosaltres ho vam fer del 16 al 23 d’agost del 2008, un carismàtic grup amb estil que va deixar empremta: Olga, Lisa, Henry, Lídia i jo mateix. Una experiència inoblidable.

Aquí podeu veure el recorregut aproximat, unes 600 i poques milles que són gairebé 1000 quilmòmetres.

Ver mapa más grande

Hi trobareu de tot: ciutats grans amb ambient, paissatges impressionants que no t'acabes mai, castells, llacs, gent encantadora. Us ho recomano.

Anem per feina.

Primer dia. Dissabte 16 d’agost. Arribada a Edimburg i festa per The 3 sisters i The Tron. Sorpresa al Hostel

Vam començar el nostre viatge agafant un vol de Clickair que sortia de Barcelona a les 18:35 i arribava a Edimburg a les 19:45 aproximadament, hora local. El primer que havíem de fer era recollir el cotxe de lloguer a les oficines d’Europcar. Era un Vauxhall Zafira, encara que la majoria el coneixeu com a Opel Zafira. Resulta que a UK, Opel no és Opel, sino Vauxhall. No em pregunteu perquè. Es tractava d’un fantàstic monovolum de sis velocitats pràcticament nou...evidentment, el volant estava a la dreta.

Abans d’anar al pàrquing de l’aeroport vam menjar alguna cosa en un dels restaurants d’allà mateix. Va ser el nostre primer contacte amb la gastronomia local. Mentre menjàvem, vam fer un truc al hostel on teníem l’allotjament reservat per avisar que arribaríem una mica tard. La broma de la nit va ser que si no es posava el prefix d’Edimburg correctament, qui contestava el telèfon era un Parc de Bombers (Sorry, this is a Fire Department). Us convido a trucar al +44 (0)131 55 622 23 sense el 0 si voleu verificar-ho.

Així que amb la fantàstica ajuda del navegador GPS (quin gran invent....crec que sense ell encara estaríem donant voltes pel pàrquing de l’aeroport) i la valentia de la primera conductora, l’Olga , vam plantar-nos pràcticament davant de Brodies Hostel , ubicat al número 12 de High Street, en plena Royal Mile. La Royal Mile, es un conjunt de carrers cèntrics que van des del Castell d'Edimburg fins al Parlament de Holyrood...una mena de Rambles de Barcelona, vaja.

Què hem de dir d’aquest hostel? Ubicació perfecta, en ple rovell de l’ou edimburguès....i a partir d’aquí res més de bo. Algú ha vist mai Els Joves? Doncs semblava el seu pis en versió alberg. Qui sap si va ser una venjança per la forma que la Lisa va llençar despectivament la Visa al recepcionista, o potser simplement el hostel ja era així. Aquí podeu veure una foto que il•lustra les instal•lacions.

La Lisa, la Lídia i jo vam ser conduïts a una habitació de nou lliteres (a mi em surten divuit matalassos) on donada l’hora que era hi dormien vàries persones i tota la roba estava tirada pel terra. No hi havia lloc on deixar la maleta......de fet vam intentar deixar les nostres sota un llit, però no hi cabia perquè hi havia unes caixes!!!

Olga i Henry no van tenir millor sort. La seva habitació, en un altre edifici, era igual de lamentable. Vam considerar seriosament trucar a Sanitat.Així que amb aquest panorama, vam decidir sortir de festa per calmar-nos una mica. Vam anar a petar a un fantàstic pub que es diu The 3 Sisters, i s’ha de dir que ho vam encertar. Es tractava d’un local immens amb un pati exterior. Estava ple de gent i vam tenir la sort de poder trobar una taula a dins tota per nosaltres. Van caure les primeres pintes de la nit i vam conèixer el Benny Hill versió escocesa.

Era un paio força divertit que anava ballant amb les noies que trobava. Vam poder comprovar que gran part de les escoceses tenen un sentit de l’estètica peculiar i aguanten el fred com unes campiones. Aquí podeu veure uns elements que estaven asseguts al nostre costat.

Al cap de molta bona música, vam canviar de pub i vam anar a parar a un altre de ben a prop. Es deia The Tron i no hi havia tant ambient, així que vam fer un billar i vam tastar la nostra primera pinta de Tennent’s. Vam estar jugant contra uns indígenes d’allà força simpàtics.

I va arribar l’hora d’anar a dormir. Quina por.

Encara recordo clarament les pessigolles que sentia al clatell. Quan em vaig girar i vaig veure la viga sobre meu i els insectes que hi corrien vaig agraïr el fet de no portar ulleres mentre dormo. Crec que cap de nosaltres va dormir gaire aquella nit; jo ho vaig fer abraçat a la meva jaqueta on hi guardava la càmera i els diners. Podria ser pitjor...Henry va trobar un altre paio dormint al seu llit.

Segon dia. Diumenge 17. Crieff Games, Pitlochry i Inverness

Ens vam llevar plens d’optimisme i bon rotllo. Després d’una bona dutxa vam menjar-nos uns muffins a l’Starbucks local i vam anar a buscar al cotxe.

La primera parada era la bonica vila de Crieff. Resulta que justament el dia 17 hi fan els fantàstics Crieff Highland Gathering...ja sabeu, concurs de gaiters, llençament de troncs, estirar la corda, balls escocesos. Aquí en teniu una mostra, tot i que és de l'any passat.

Tambe hi havia paradetes pels guiris com nosaltres. Aqui podeu veure Henry amb un barret tot extrany. No sembla gaire content.

Al cap d’una estona, vam deixar el poble i vam anar a Pitlochry. Es tracta d’un indret petit amb poques coses interessants, però un bon lloc per dinar, The Old Mill Inn: bons plats a base de peix i verdureta bullida...mmmmmmmm............ nyam.

Així que cotxe i cap amunt. Ens dirigíem a Inverness, una ciutat situada al Mar del Nord. Vam arribar i al cap d’una estona ja havíem lligat l’allotjament a la Winston Guest House.

Després d’aposentar-nos i alegrar-nos pel fet de no haver de compartir bany amb ningú més (ni mamífer ni atròpode) i saber que ningú et tocarà les maletes vam anar a fer un volt per veure el castell i sondejar llocs per sopar.

Vam veure que Inverness és una bonica ciutat amb molta vida i ambient. Els voltants del riu són especialment recomanables, especialment veient tres esglésies diferents en pocs metres: catòlica, escocesa i protestant. Quan vam haver voltat una mica vam anar a un Bella Italia que teníem al a prop de la Guest House. Sortint de sopar, vam anar a un parell de pubs on hi havia música en viu. El primer més tradicional, i el segon amb un duet que feia versions de cançons més conegudes com Dire Straits o Queen. Vam poder veure que els ambients nocturns, almenys a Inverness, són força intergeneracionals; et trobes gent de totes les edats, alguns més ebris que altres.

Puntuals com un rellotge, a les 0:00h van tancar els locals (era diumenge!!) i nosaltres vam anar a dormir.

Tercer dia. Dilluns 18. Endisant-nos a les Highlands: Loch Ness i Urquhart Castle

I va arribar el tercer dia. El primer que vam fer, després del nostre primer Scottish Breakfast (brutal....pots triar entre ous remenats –scramled-, bullits –boiled- o fregits –no ho recordo-, bacon, torrades, te, cafè, suc de fruita, melmelada.....) és anar a un supermercat per comprar provisions. Vam decidir que seria més interessant fer-nos entrepans i menjar pel camí i així no pedríem temps buscant un restaurant i entaulant-nos. Vam anar a parar al que sembla una cadena per allà, a un Tesco. Vam comprar baguets, alguna cosa semblant a pernil dolç, tomàquets, olivetes i unes patatetes.

Així que vam començar la ruta. Vam deixar enrere Inverness i al cap de poca estona ja vam veure el fantàstic Loch Ness. Es tracta d’un enorme llac de 37 quilòmetres de llargada, més famós per la llegenda del monstre amb la que no us avorriré. Tan excitats com estàvem, no vam poder evitar parar un momentet per fer alguna foto. Aquí podeu veure la Lídia, l'Olga i la Lisa, totes emocionades.

No us negaré que vam passar pel Loch Ness Museum, tot i que vam decidir no entrar-hi. Hi havia coses més interessants que ens esperaven. Una d’elles és l’Urquhart Castle, que aquí podeu veure:

Abans d’entrar-hi vam comprar-nos l’Explorer Passport. Es tracta d’un gran invent escocès que et permet veure tots els castells que vulguis durant uns dies determinats. Ull, són un munt però només compten els “oficials”. Hi ha altres castells privats que no hi entren.

Urquhart Castle és un fantàstic castell en runes on s’hi van rodar algunes escenes de la pel·lícula Els Immortals (per cert...el nom original de la pel·li és Highlander). Està rodejat –com no- d’una immensa catifa de gespa verda d’una banda i del llac Ness per l’altra. Algunes parts del castell encara estan en peu, com ara alguna torre.

Després d’una bona estona vam seguir la nostra ruta i vam continuar cap a la següent parada: Eilean Donan Castle. Al contrari que Urquhart, Eilean Donan fou restaurat pel Clan McRae durant el segle XX i per aquesta raó es pot veure en tot el seu esplendor.

Potser la part més espectacular és la cuina, que es pot veure ambientada amb figures de mida real, plats i menjar escenificant la vida diària. Com si fos el Museu de Cera.

Abans d’entrar-hi, vam entaular-nos en una zona de picnic i vam fer-nos els entrepans, que vam menjar amb avidesa.

Vam marxar del castell i vam dirigir-nos ràpidament a l’Illa d’Skye. No cal agafar cap ferry sino que s’hi pot arribar conduint a través d’un pont. Allà teníem reservat allotjament al Broadford Hostel. Què ens hi trobaríem? Doncs va resultar que el hostel estava molt bé: net, correcte i amb gent una mica més sana que a Edimburg. Els nens havien d’estar separats de les nenes.

Henry i jo vam compartir habitació amb dos gallecs anomenats Alejandro y Benito, que estaven recorrent Escòcia en bici. Ens van explicar, entre altres coses, que la majoria de marisc gallec és en realitat irlandès.

Una vegada instal·lats, vam anar a fer un vol per Broadford, on vam veure que no hi ha res a veure, i vam anar a sopar a un fabulós restaurant que es diu Creelers . Es tracta d’un restaurant molt correcte on el peix és el plat recomanat.

Després de la teca, vam anar a fer unes pintes i uns billars a l’únic pub que estava obert, el Crowlies.

Quart dia. Dimarts 19. Illa d’Skye, Talisker Distillery i primer Bed and Breakfast

L’Illa de Skye és una de les Inner Islands i està situada a l’Oest d’Escòcia, a l'Oceà Atlàntic. Té una superfície de 1600 quilòmetres quadrats, i per tal que us en feu una idea això és una mica més del doble de Menorca; ara bé, només té uns 9000 habitants. Les ciutats més importants són Broadford, on teníem el hostel i Portree. Gairebé tota l’illa viu de la pesca, el turisme...i del whisky.

La planificació del dia era llevar-se més o menys d’hora i recórrer l’illa. Volíem anar a Portree, a Uig (la ciutat de més al nord), a visitar el far, algun castell i la destileria Talisker. Henry i jo, com a gentlemen que som, ens vam llevar una mica més d’hora per anar al supermercat i comprar l’esmorzar. Ens vam decidir per uns croissantets , nutella i lleteta; el hostel tenia un menjador i una cuina fes-t’ho-tu-mateix que ens va anar perfecte per preparar el menjar amb plats i gots corresponents. La cuina era enorme i hi habvia prestatges i gran neveres on els hostes guardaven les seves pertenències degudament etiquetades.

Una vegada alimentats vam agafar el cotxe i vam enfilar cap a Portree.

La capital és una ciutat força petita i turística. Què voleu que us digui? Ara mateix només recordo com a interessant el port amb les seves casetes de colors .

Vam poder veure que hi havia la possibilitat d’embarcar i fer un volt.....la publicitat deia que es podien veure balenes i dofins.

Vam comprar teca per fer-nos entrepans, com el dia abans i vam anar a buscar el pa a una fleca que es deia Mackenzies i on vam veure que haguéssim pogut comprar uns sanwichs genials per només dues lliures!!

Carrereta i cap a Uig. Com podeu veure, no es tractava pas de paratges molt transitats. Us asseguro que la Lisa va estar al mig de la carretera durant dues hores així de quieta, i no va passar ni una trista cabra.

Després de voltar per Uig (voltar??? si en mig minut ho vam tenir tot vist), vam buscar un lloc per menjar. Vam trobar una mena de restaurant abandonat però amb totes les taules i cadires de fusta lliures, així que ens hi vam asseure i hi vam dinar.

Després de la teca vam anar tirant cap al Dunvegan Castle del Clan MacLeod, on no vam entrar perquè no ens acabava de convèncer i preferíem arribar a la Destileria Talisker abans que tanquessin. Vam arribar just a Carbost, el poble on hi ha la destileria a les 17h, que era l’hora de l’última visita guiada. La visita va ser més o menys interessant......tota comentada en anglès –of course- així que ens vam perdre bastants detalls.

Com a resum: el whisky s'elabora a partir de malta escalfada amb turba i barrejada amb aigua d'un manantial concret. Al cap d'unes hores el destil·len els líquids resultants (fins a dues vegades) i en surten els spirits, amb una graduació de 75% d'alcohol. Es barreja amb aigua per rebaixar-ho al 65% i es guarda en bótes durant un mínim de 10 anys. Allà acaba el procés i només quedarà embotellar-ho. Un 60% del whisky resultant es fa servir per elaborar els blended whiskys, que són barreges de vàries destil·leries.

Una vegada acabada la visita, vam seguir la ruta. Vam abandonar l’illa en direcció a la següent parada, Fort William. La nostra idea era que si trobàvem un Bed & Breakfast una mica abans ens hi quedaríem.

Vam tenir la sort, just abans d’arribar a Spean Bridge i a unes 15 milles de Fort William, de trobar el Bed & Breakfast de Mrs Emily Oliver; aquí la podeu veure:

Amagada dins els bosc, vam veure aquesta casa familiar amb alguns hostes més –però no gaires-. La senyora Emily ens va tractar molt bé i fins i tot va intentar reservar-nos taula per sopar. Com que el restaurant que ens recomanava estava ple, vam anar a Spean Bridge a menjar alguna cosa i a fer unes pintes. Els llocs escollits foren el Little Chef i el Bar Commando, res de l’altre món però suficient per nosaltres. Little Cheff era un restaurant de menjar ràpid on vam demanar unes hamburgueses, i el Bar Commando era una espècie de bar ple de referències a militars del poble que havien lluitat a diferents guerres. Després d’això, vam tornar al Bed & Breakfast per dormir.

Cinquè dia. Dimecres 20. Fort William, Oban, Loch Lomond i per sorpresa....Callander

Ens vam llevar i dutxar i vam baixar al menjador. Com que encara faltava una mica (15 minuts, com vam atrevir-nos a baixar abans d'hora??), Henry i jo vam anar a passejar pels voltants de la casa, on vam poder veure un riu i un llac. Mentrestant la Lídia i la Lisa van conèixer el Bruno, un petit gat que voltava per la casa.

A les 9h ja teníem a punt l’esmorzar. Ja podíem alimentar-nos perquè aquell dia seria força estrany........Un altre Scottish Breakfast i aquesta vegada compartint taula amb una parella de Sussex o d’Essex, no ho recordo ni m'importa.

Vam marxar en direcció Fort William. La ciutat no té res de res excepte un carrer comercial i vistes a Ben Nevis, la muntanya més alta de tota la Gran Bretanya. Així que ràpidament vam continuar en direcció Oban, la propera parada.

Oban tampoc és res de l’altre món, ni tan sols el port....the harbour com diuen ells.

Cotxe i cap a Stirling. Vam veure amb temor com entràvem en reserva i havíem de buscar alguna gasolinera. No ens va ajudar gaire una escocesa amb un parlar molt tancat a qui preguntàvem on n’hi havia una:

Guiris (nosaltres)-Is this gas station close?
Scot girl- No, the gas station is not closed.

No hi havia manera, nosaltres li preguntàvem si la gasolinera estava a prop i ella ens deia que no estava tancada. Ufffffffffffffff....................sort que a la Lisa se li va acudir preguntar-ho a un cambrer. Teníem la gasolinera allà mateix.

Vam intentar trobar un Bed & Breakfast a Dumbarton, a mig camí d’Stirling. Arribem al davant d’un pub, abaixo la finestra del copilot i el Henry li pregunta on hi ha B&B. L’home –sensat com pocs- ens diu “On the left, you are obstructing the traffic”. Així que ho fem, el Henry surt del cotxe i al cap de mig minut ens diu que el paio feia olor a deu o quinze whiskys diferents i que li intentava dir que millor que preguntés a un taxista que teníem davant. Hi anem, el Henry, la Lisa i jo...i mentrestant el paio borratxo es queda davant el cotxe mirant la Lídia i l’Olga sense dir res. El taxista era un paio desdentegat a qui li faltaven set o vuit dents de la mandíbula inferior....jo no em podia aguantar el riure mentre ell ens deia on podíem trobar B&B.

En fi....que vam decidir anar directament a Stirling. Abans, vam fer una paradeta a un parc que hi havia just a la ribera del Loch Lomond. La boira i la pluja donaven un cert encant a l'indret.

Així que vam arribar a Stirling, si no recordo malament, cap a les 21h. Plovia. Comencem a buscar B&B i tots estaven ocupats (No vacancies). Paciència. Intentarem hotels...tampoc hi ha sort; es van fent quarts d’onze i no hi ha manera. Segons el GPS, hi havia un hotel prop d’un polígon, així que com que no el trobàvem el Henry i jo vam sortir del cotxe i vam anar a la guixeta de cotxes del Burguer King. La noia rentava plats escoltant música amb uns auriculars. Henry pica el vidre i la tia es posa a cridar, espantada. El primer que diu –atabalada- és “Where is your car?”. Vaja.... Tampoc ens vam entendre així que vam preguntar per una altra banda i finalment vam trobar un Holiday Inn. Allà, un noi molt simpàtic, en Colin, ens va dir que no trobaríem res perquè aquells dies es feia la no-sé-quina-conferència i no hi havia un sol llit. Ens va dir que potser podríem anar a Perth o a Newcastle!!! Lovely Colin va agafar les pàgines grogues i va començar a trucar a tot arreu dels voltants. Finalment, i amb l’ajuda d’una altra noia, ens va trobar allotjament en un hotelet de Callander, a un quart d’hora d’allà, i només a 50 lliures per habitació i nit, esmorzar inclòs.

El Bridgend Hotel de Callander era un hotel vell però amb molt d’encant que ens va recordar Fowlty Towers. Una vegada vam haver arribat, i afamats com ens van veure ens van dir que obririen la cuina per nosaltres. Que bé! Eren quarts de dotze, i tenint en compte que molts pubs a les 21h ja no serveixen teca......

Vam aprofitar per tastar un dels plats típics, els haggis. Després d’unes pintes i un billar, cap a dormir.

Sisè dia. Dijous 21. Inchmahome Priory, Doune Castle, Stirling i tornada a Edimburg

El dijous arribaria un petit premi als patiments del dia abans. Com que estàvem en una part del país que no teníem prevista, vam buscar la guia de l’Explorer Passport per veure si hi havia alguna cosa interessant per aquells indrets. En vam trobar dues: Inchmahome Priory i el Doune Castle.

A poc a poc.

Inchmahome Priory és (era) un edifici religiós en runes que està en una illa al mig del Llac Menteith. Per anar-hi només s’ha d’anar a l’embarcador, girar una petita plataforma de dos colors (negre d’un costat i blanca d’una altra) per tal que el color blanc es vegi des de l’illa. Llavors un barquer ve a buscar-te.

L’antic priorat està sobre una immensa catifa verda. Es visita ràpidament, però la la vista és molt maca.

A continuació vam anar al Doune Castle . Un altre castell, potser sense res a destacar. O potser sí? Nosaltres no ho sabíem, però aquest castell és on es van rodar parts de la famosa pel·lícula de Monty Python Els Caballers de la taula quadrada.

Després de la visita vam tornar a Stirling vam anar al castell. És un castell impressionant i enorme; a l’entrada hi ha una estàtua de Robert Bruce, el fill del leprós de Braveheart i Rei d’Escòcia.

Cal molta estona per visitar-lo tot. Personalment em va agradar el Museu dels Argyll and Sutherland Highlanders, un regiment militar amb molta història. Per aficionats a les pel·lis militars, el nom La Delgada Linea Roja està basat en un quadre on apareix aquest regiment. Els uniformes vermells dels Highlanders formant una línia defensiva representen aquesta fina línia vermella.

Acabada la visita, vam anar a dinar a Stirling i després vam anar al William Wallace Monument. Tots pensàvem que era una estàtua, però es tota una torre amb un museu dins. Era tard i no vam poder entrar.

Cotxe i cap a Edimburg.

El Hostel on teníem l’allotjament, l’Smartcity, no tenia res a veure amb el Brodies. Un lloc net i amb més intimitat. Fins i tot hi havia un armari on deixar la maleta; les habitacions no eren molt grans, així que vam poder encabir-nos tots cinc en una de vuit. Els nostres companys d’habitació, dues italianes poc xerraires i un cristià devot que resava cada matí van ser gairebé transparents (o això o els vam intimidar).

Ens vam instal·lar i vam sortir una mica. Aquella nit plovia bastant, com podeu veure....

Vam anar a un italià (Bella Itàlia, ho recordeu?..doncs resulta que és una cadena!). Allà un cambrer gallec ens va fer d’amfitrió i després de la teca ens vam permetre el luxe de demanar un gelat de deu quilos que es deia The Godfather.

En acabar vam anar altra vegada al The 3 Sisters, com la primera nit. Es notava que era dijous i hi havia una mica menys d’ambient. Vam canviar de local i vam anar a un altre, una mena de soterrani amb musica extranya, que a cap de nosaltres va fer el pes.

Així que cap a dormir.

Setè dia. Divendres 22. St Andrews i comiat de les nits escoceses

Ens vam llevar i vam anar a esmorzar a un cafè proper. Allà, després de demanar un croissant amb jam vam recordar que no és el mateix ham (pernil) que jam (melmelada). Vam estar parlant sobre el que podíem fer i vam decidir anar a St Andrews, una ciutat relativament propera. Allà podríem veure la catedral i el castell; tornant aniríem al Castell d’Edimburg.

El viatge va ser una mica més llarg del que havíem pensat, però tant el poble com la catedral com el castell van ser bonics de veure.

Vam menjar una cosa ràpida i vam tornar a Edimburg.

No comptàvem que calia travessar gran part de la ciutat en hora punta i amb alguns carrers tallats pels festivals, així que vam fer tard per visitar el castell. Quina llàstima :-(

Així que vam decidir voltar per la Royal Mile i viure els espectacles del carrer. Vam menjar-nos uns frankfurts (nooooooo.....no ho diguis mai això, es diuen hot dogs) en una paradeta i després vam anar al davant de l’església per veure com sortien els gaiters procedents de la Military Tattoo. Veure’ls sortir va ser impressionant: entonant Scotland The Brave i marxant al pas. La sorpresa va venir quan just quan estaven davant nostre van parar de tocar. Henry ho va batejar com a gaitus interruptus.

Vam sortir de festa, altra vegada per The 3 Sisters, vam conèixers una xavals de Manchester que regalaven galetes (a saber què hi havia dintre) i vam anar a algun altre local. Com que Henry i Olga es van retirar una mica abans, la Lisa, la Lídia i jo vam fer un passeig amb un d’aquells carros estirats per un ciclista.

Després d’això vam anar a dormir.

Vuitè dia. Dissabte 23. Vivint el Fringe Festival i adéu Escòcia

Ens despertàvem al que seria l’últim dels nostres dies escocesos. Després que els empleats del hostel haguessin de venir a recordar que feia mitja hora que havíem de ser fora, vam afanyar-nos i vam anar a un Starbucks a menjar alguna cosa. Vam passar el matí vivint el Fringe Festival: espontanis a base de malabaristes, acróbates i molt d’ambient de carrer.

Vam menjar-nos qualsevol cosa en una hamburgueseria que es deia Wannaburguer i vam anar a buscar el cotxe que teníem en un pàrquing. Per cert...algú sap que és més car deixar el cotxe 24 hores a Cal Font (22 EUR) que 24 hores al centre d’Edimburg (16 lliures=19 EUR)?

Vam arribar a l’aeroport, on tristos i nostàlgics vam embarcar a les 20:55h per tornar a casa. Arribàvem a Barcelona cap a dos quarts d'una, hora local.

Voley Sorra 2008

2008-08-27T17:22:00.000+02:00

El campionat de volei sorra d'igualada, sempre ha estat un puntal esportiu nostre. Allà es va gestar la mítica i llegendària història dels Fills de Belcebú (Gurús del Gore), que van enlluernar en la primera edició amb unes mítiques samarretes que van causar furor...
... any rera any els Fills de Belcebú van anar participant i coleccionant derrotes, fins a convertir-se en l'equip abanderat de la competició.

El 2007 ja vam participar sota el nom de kmarades, i aquest any vam tornar a repetir-ho. Així doncs per segon any, no hi havia els Fills de Belcebú, però els kmarades agafaven el seu relleu... per continuar amb les derrotes!

Aquest any hem fet ni tres, ni cinc: quaaaaaaatre equips. Dos de masculins i dos de mixtes. Els noms??? Tan originals com....

Kmarades
Kmarades Reloaded
Kmarades Revolutions
Kmarades Stricke Back

Qualsevol queixa: al tarat del mestre víbora, que gràcies a la seva desbordant imaginacio, debem aquests noms.

El millor que té el volei sorra d'igualada, no son les xatis amb tanga revolcant-se pel terra no... el millor és que es tracta d'un esdeveniment esportiu global, que dura aproximadament 48 hores... Et pot tocar jugar a les tres de la matinada (com ens va passar) o bé a les nou del matí (que també ens va passar).

MiniG, el gran Potx, i en Pisuk (a punt d'explotar de birra), discutint les tàctiques d'última hora....

Abans de la primera derrota...

A veces veo muertos.... no, tranquil, es que els kmarades ens movem tan ràpid per la pista que les càmares de fotos no tenen temps de captar-nos.

En Muxampa a punt d'esmatxar...

Snowy i Trigues a punt per combinar... me la passes, te la torno i... esmatxadaaaaaaaa!!!!! Brutal.

Què podem dir del campionat??? Doncs bé, que anavem encarrilant derrotes (amb alguna victoria aïllada) fins que va arrivar el dissabte a la nit... i amb ell, la desgràcia.

La desgràcia va venir en forma de diluvi universal que va obligar a retrassar bona part de partits... AAAhhh... els kmarades, estavem davant un dilema. M'explico: haviem quadrat els nostres horaris, per acavar els partits el dissabte a les 22h (més o menys) i després anàvem a sopar al Protilau a ingerir litres i litres d'OH. Peròoooo... amb el retràs, no sabiem quan jugariem!!!
Així que després de vàries reunions, els kmarades en assamblea, vam decidir... d'anar al sopar. Per tant, ens vàrem perdre alguns partits per no assistència i amb ells la possibilitat de classificar-nos, guanyar el campionat i anar al campionat mundial de volei sorra. Altre any serà... encara tenim prioritats.

Mireu quina mirada penetrant la de'n Muxampa. És la mirada melancòlica d'algú que voldria estar suant tot jugant a volei en comptes de pendre's el puraco després d'un bon sopar...

En fi!!! Va ser un gran campionat, llàstima de la pluja, però com sempre el 2009 hi tornarem!!!!!! We liiiiiiiiiiiiiiike it!

Handbol sorra 2008

2008-07-06T16:10:00.000+02:00

Com cada any, els kmarades vam participar al torneig d'Handbol Sorra i com sempre vam protagonitzar una actuació memorable: les nostres derrotes seran recordades durant dècades.
Aquest cop a més a més participaven en dos equips, un de masculí i l'altre de mixte.

Equip Masculí

Alimanya el rei de la canya: La figura de l'equip, un esportista d'èlit vingut a menys, però que de tant en tant dona mostres que deixen entreveure el gran jugador que havia sigut.
Mestre Víbora: Oblidats els seus problemes amb les lesions, es va entregar al màxim i va demostrar que només amb la voluntat les coses no surten.
Enric: No es el bloody henry, si no un colega de l'alimanya, ex-jugador del TDK. Ens va deleitar amb grans dosis d'entrega, voluntarietat i companyerisme.
Ono: Els seus aley-hoops amb rectificats a l'aire, després de recollir un rebot van fer furor... practiqui l'esport que practiqui Ono, sempre sembla que sigui basquet.
Pisuk: Va esforçar-se al màxim per ensenyar al seu fillet de que és capaç el seu pare. Per sort l'Oriolet encara és massa petit per recordar-se'n.
Epna: Jo mateix, que vaig estar al mateix nivell que la resta de l'equip: memorable.

Equip Mixte

Eva: La figura de l'equip mixt. Quan juga amb companyes que en saben tan com ella arriba a les finals... quan juga amb els kmarades encadena derrota rera derrota.
Spicy: Va donar mostres de l'enorme jugadora d'hoquei que havia sigut, però sense un stick no podia apallissar a les rivals.
Snowy: Es va dedicar a lesionar a totes les rivals que se li posaven per davant... ja se la coneix com la Rochemback de l'Handbol.
Epna, Alimanya i Mestre Vibora, que van voler repetir més derrotes.

El primer partit el va jugar l'equip mixt que va caure amb molta honra... però era d'hora, a les 09:00 i els kmarades a aquesta hora encara no ens hem despertat... per això ens van guanyar.
Poc després a les 10:00, entre loors de multitud l'equip masculí, feia la seva entrada a la sorra (probablament extreta d'alguna de les 3883 obres que estan per acavar a Igualada).
Aquí teniu una foto del moment en que l'equip preparava la tàctica secreta:

Aqui tenim a Ono, a punt d'humiliar el porter després de fer-li trenta-quatre rectificats a l'aire...

Després a les 11:00 i a les 12:00, sense temps per recuperar-se encadenavem dos partits més... i fixeu-vos que he dit partits, perquè contra tot pronòstic... a les 12:00 vam assolir una VICTORIAAAAAAA!!!! I poca conya, eh??? No vam guanyar contra uns vejestorios de 30 anys, si no contra tot uns pipiolos, en plena forma, i amb unes abdominals brutals. Però amb això sol, no n'hi ha prou per vençer els kmarades.

Amb aquest partit es va acavar la participació de l'equip masculí, perquè (injustament) amb una sola victoria no ens vam classificar per a la següent fase... Així que tornem a l'equip mixt. Li esperaven dos partits seguis: a les 13:00 i a les 13:30... Què passaria??

Els partits desprenien una intensitat brutal:

Serraka guanyant el sac als rivals... va ser l'única cosa que vam guanyar...

Snowy a punt de destrossar la porteria (i la moral) dels rivals amb un missil estratosfèric.

Tot i que els kmarades vam desplegar un joc sublim, liderats per l'Eva, la veritat és que no vam poder evitar dues derrotes més... però pels pèls, eh???

Eva amb la pilota, posant amb el perfil bo per la càmara, abans de marcar un altre gol...

En resum, finalment l'equip masculí va tancar la seva participació amb una victòria en tres partits, i l'equip mixt amb tres honroses derrotes, però amb la clara convicció de que l'any que vé, les coses seran molt diferents....

Ah! I finalment, gràcies a tota l'afició que va gaudir del joc dels kmarades!!!

La boda dels Xispis

2008-07-02T21:53:00.000+02:00

Hola a tots una altra vegada!

El 23 de juny del 2008 va tenir lloc l'esdeveniment més esperat.......la festa més genial de l'any. I us preguntareu què va passar.. Pregunteu-vos-ho!

Doncs els Xispis se'ns van casar. No per sabuda la festa va ser apoteòsica, digna dels Kmarades.

La festa va començar el dia abans, quan els Kmarades Mashos van fer un tranquil sopar al Roure on van parlar de la vida i van debatre temes eteris.

L'endemà tot es va precipitar. Els moviments van començar a casa dels papes de Muxampa, allà hi havia el nuvi i un grup selecte de Kmarades van anar-hi a fer-se les primeres fotos. Aqui en podeu veure uns quants:

Allà el nuvi va fer (simbòlica) entrega del ram al padrí, que havia d'anar ràpidament a Viladecans per portar el missatge d'amor a la núvia i endur-se-la de grat o per força.

Així que el padrí va marxar pitant cap a Viladecans, on va llegir el vers i es va endur la Xispi cap a Sesoliveres, on es faria tota la celebració. Hàbilment preparat pels kmarades, a l'alçada de la gasolinera Petronor al costat de l'Escola Pia es va fer un canvi de vehicle per tal que la núvia arribés a Sesoliveres en carro de cavalls:

Aquí podeu veure el carro amb la núvia i el seu pare. A baix, qual guàrdia d'honor, Spicy, la Reina, la Pati, la Protileta, Griwar i Serraka-padrí.

Aquesta va ser una de les jugades mestre dels Kmarades. Muxampa havia promès davant notari que si la Xispi arribava a la boda en carro de cavalls faria el Camí de Santiago amb el seu sogre!

Els Kmarades vam anar de seguida a Sesoliveres, on hi havia la resta de convidats. Allà vam prendre possessió d'un bon lloc on seguir la cerimònia. Segurament, aquesta foto (tot i que una mica borrosa) mostra el moment culminant quan Muxampa va veure la Xispi arribant en el carro:

El segon moment Kmarada va ser la sortida en escena de MiniG i Alimanya. Van escenificat, de forma brillant i causant sensació, el discurs dedicat als nuvis. El text, en forma de diàleg entre un Senyor Cursi [1] i un Senyor Garrulu [2], explicava quatre foteses dels nuvis. Aquí el podeu veure:

[Cursi] Hola a tots, estem aquí per parlar del Moisès i de la Mercè, per enumerar les seves virtuts i proeses.
[Garrulu] Però com que ens van demanar que com a mínim omplíssim cinc minuts, haurem de parlar d'altres coses.

[Cursi] Moisès Domènech Sala, quin gran home. Ara us n'explicarem una breu història.
[Garrulu] Muzz, Muxampa, Musifes, Moi, Moisses, Poeta que Peta, Mustranca, Monty Burns, Rei de la Rima, Rubito del Culito Bonito, molts noms per anomenar la mateixa persona. Com que sabem que acabaràs plorant i dient que ens estimes, explicarem el que voldrem.

[Cursi] I què n’hem de dir de la Mercè? Una noia vital, alegre, joiosa d’aquest gran do que ens ha donat la vida. Tots l’estimem molt.
[Garrulu] Sí, i que a uns ens ha donat menys que a altres... a més, a mi em té una mica cansat. És un no parar...quin atabalament...
[Cursi]Em referia al do de la vida... tan és. El Moisès és fill únic perquè els seus pares van pensar que el resultat era immillorable.
[Garrulu] És cert, però és van equivocar....(pausa dramàtica).

[Cursi] La Mercè també és filla única.
[Garrulu] Però en aquest cas ella ho és perquè donava tanta guerra que els seus pares no es van voler arriscar una altra vegada.

[Cursi] Ell va néixer a Vic, bonica vil·la osonenca, aquella plaça, aquell aire fresc, aquella brisa saludable i gèlida d’hivern.... tot plegat massa fred, massa... la família s’hagué de traslladar a Igualada. Hi ha qui neix amb un pa, ell va venir amb un fuet entre les................aixelles.
[Garrulu] Entre campanada i campanada de l’església, la Mercè va néixer a Viladecans. Pobreta, amb tanta campanada la van mig estabornir, per això a vegades sembla que no hi sent... però compte que només ho sembla...

[Cursi] Els atzars de la vida ens van portar el Moisès a Igualada.
[Garrulu] Ja ho diuen que és una ciutat amb mala sort.

[Cursi] La Mercè va estudiar a la SAFA, i allà va demostrar ser aplicada i treballadora.
[Garrulu] I què més? Si les monges encara tremolen quan senten el seu nom!
[Cursi] Però si de petita segur que tenia cara d’angelet
[Garrulu] Sí sí... cara sí...

[Cursi] El Moisès va créixer, i taaaaaaaaant que va créixer. Va demostrar ser un estudiant voluntariós i amb ganes de menjar-se la vida.
[Garrulu] Fins que ens va conèixer a nosaltres. A partir d’aquell moment la nostra vida va ser un turment.

[Cursi] Va convertir-se en un amic fidel, incondicional, sempre atent a la més mínima necessitat, allò que se’n diu una persona en la qui sempre pots comptar.
[Garrulu] De veritat? On m’he perdut? Però si els seus pares ens pagaven diners perquè fóssim amics seus i el traguéssim a passejar...

[Cursi] Mentrestant la Mercè va decidir anar a estudiar a Tarragona.
[Garrulu] Ja veus. No haurien pogut enviar-la més lluny?
[Cursi] Nooo, que allà hi havia una bona universitat, la noia ja apuntava maneres amb això de la química
[Garrulu] Si siiiií, sobretot la de biblioteca els dijous a quarts d’una...

[Cursi] Allà va madurar tastant l’experiència d’estar en un pis d’estudiants.
[Garrulu] Quina llàstima que no perdés la vergonya i que anés a fer els cafès al bar de baix amb el batín i sabatilles.

[Cursi] I el Moisès va acabar els estudis i va començar a treballar.
[Garrulu] I va ser llavors quan li van caure els cabells.

[Cursi] I un dia va trobar una nova feina a Santa Coloma.
[Garrulu] Encara ara persegueixen el responsable de Recursos Humans.

[Garrulu] A Plasfi hi treballava la Mercè. Els seus pares havien aconseguit allunyar-la de Viladecans.
[Cursi] La Mercè era una treballadora modèlica i respectada per tothom.
[Garrulu] Segur que no la havien vist encara amb cara d’assassina i el pot de spray a les mans, aniquilat pobrets insectes
[Cursi] De ben segur que no...

[Garrulu] M’han dit que algun dia, a Plasfi, tots dos deurien inhalar vapors de plàstic perquè alguna reacció es va desfermar.
[Cursi] Possiblement va anar així o potser va ser que el destí els va unir.

[Garrulu] Això dels plàstics deuria ser malaltís perquè durant el viatge en vaixell per França, la Mercè es va dedicar a fer recol·lecció exhaustiva de cadires.
[Cursi] Ho va fer perquè tothom tingués on seure!
[Garrulu] Si siiiiiii... Pregunta’ls-hi als dels altres vaixells que encara rondinen ara, com els pobres pescadors de la vorera del riu...

[Garrulu] D’ençà d’allò que el Moisès dorm menys...
[Cursi] No home no, el que passa és que la Mercè és una noia tant expressiva i comunicativa, que fins hi tot ho mostra dormint.
[Garrulu] Serà perquè a les masies és el primer en llevar-se...

[Cursi] Bé, podríem allargar-nos hores i hores. Son moltes vivències i molts records que ens han deixat gaudir amb ells, dues bellíssimes persones, grans amics, d’aquells que saps que son i seran, que....
[Garrulu] Paaaaaaaaara... que no veus que els faràs plorar...
[Cursi] Tens raó, cenyim-nos al guió, ja m’estava emocionant fins i tot jo... Doncs?

[Garrulu] Doncs segueixo; I com que el que ha unit el poliuretà no ho pot separar l’home, van veure’s obligats a casar-se.
[Cursi] Evidentment podem dir que hi ha química entre ells, només cal veure com es miren...

[Garrulu] I aquí ens teniu, celebrant aquesta festa en un dia com avui. Jo que preferia anar de revetlla a Sitges...
[Cursi] Per això no pateixis, et garanteixo que d’aquesta boda en sortiran espurnes.

[Garrulu] I aquí acaba la nostra història. O més aviat en comença una, la vostra.
[Cursi] Doncs per no fer-nos més pesats i no allargar-ho més, només ens queda desitjar-vos que sigueu molt feliços!
[Garrulu] I que la barra lliure tingui la durada que tots ens mereixem.
[Cursi] Digueu amb nosaltres, Visca els nuvis!

Brillant.

Es van dir el "sí", vam llençar arrós i vam felicitar-los.

Llavors va venir el pica pica, i la sessió de fotos oficials.

Va arribar l'hora de la teca i els Kmarades, repartits en dues taules, van ser els reis de la festa. Van animar tots els convidats. La gent ens mirava i es moria d'enveja del nostre carisma. Quan vam fer el Teen Wolf Dance, el públic va embogir. Henry feia la seva festa.

El menjar va estar molt i molt bé, i les rondes de la muerte es van repetir una rera l'altra. I a l'hora dels cafès, va arribar el tercer i definitiu moment kmarada: el vídeo:

I només quedava temps per la moguda d'esqueleto i les copitxueles. Desfase Kmarada al mig de la pista i deserció de la resta...però a qui li importa?

En definitiva, la festa de l'any!

Comiat de solter de Muxampa

2008-06-08T18:32:00.001+02:00

Hola tarats i tarades!

El cap de setmana del 7 i 8 de juny vam celebrar el Comiat de Solter de Muxampa, el Rei de la Tranca. Ell no ho sabia, però teníem preparades un munt de sorpreses. El Comité Organitzador portava molts mesos treballant perquè tot sortís a la perfecció. Després de preparar-ho tot, li vam enviar les següents instruccions:

Hola ésser insignificant,

La Comisió Organitzadura de la Despedida del Muxampa Rei de la Tranca REQUEREIX la teva presència el proper dissabte 7 de juny. No és una petició, és una obligació.

Has d'agafar el tren dels Ferrocarrils de la Generalitat a l'estació de La Pobla en direcció a Igualada que surt a les 8:32h. Quina sort que tens que no hi hagi RENFE. Arribaràs a Igualada a les 8:39h aproximadament. A continuació trobaràs els membres de la Comissió al bar de l'estació. Allà rebràs instruccions.

La indumentària a portar posada és un xandall. Prepara't una maleta amb els següents items, com a mínim:

-Roba per sortir de festa a la nit.
-Banyador i tovallola.
-Estris d'higiene personal.
-Una pinta.
-Important, un traje amb camisa i corbata. Serà necessari en un momento dado.
-No cal que portis diners en efectiu, els kmarades et proveiran.
-Telèfon mòbil. Ens reservem el dret de requisar-te'l.
-Vaselina pel culete.

Això és tot. Fi del comunicat.

Atentament,
CODMRT

Tots els Kmarades a punt. Només vam patir una baixa, Sir Charles estava altra vegada en alguna missió secreta. Va ser una gran llàstima! I teníem dos convidats més: el Jordi, vei de Muxampa en la seva infància (al contrari del que algú pensava no era l'actual veí de la Pobla) i el Manel, amic de la família Xispii.

Així que mentre Muxampa anava en direcció al bar de l'estació, els Kmarades preníem un tallat als Molins. La primera opció era El Verdaguer, però Pisuk hi va passar abans i ens va advertir d'una baralla entre xinesos i gitanos.

Mentre Muxampa ens trucava per preguntar on érem nosaltres l'ignoràvem. Quan vam haver decidit que ja n'hi havia prou, vam enviar-li un SMS de broma perque anés a Can Serraka; el tarat s'ho va creure i quan vam anar a l'estació ja no hi era.

Aquí podeu veure'ns a l'estació.

Vam interceptar Muxampa i ens el vam endur...a Manresa! Havíem de recollir Griguerra abans de la següent parada.

Una vegada tot juntets, vam arribar al Coll de Revell, que és una àrea de servei situada a la Carretera de Vic a Espinelves i on vam fer un esmorzar brutal. Havíem de reunir forces!

La següent parada era el Circuit de Karts de Sils. Estava claríssim que una cosa com aquesta no podia faltar en aquesta festa. La posada en escena estava molt ben aconseguida: els corredors començaven a rodar en uns entrenaments lliures, al cap d'una estona engegava el cronòmetre per decidir la graella de sortida. Després d'una pausa de deu minuts per comentar la jugada, començava la cursa.

Aquí ens teniu a punt de pujar als cotxes:

La classificació va ser la següent:

MiniG, Jordi, Griwar, Bloody Henry, Pisuk, Muxampa, Alimanya, Ono, Serraka, Epna, Potx.

I aquí podeu veure un vídeo de la part final de l'entrega de premis al podi.

I amb una mica més de volta de l'esperada, vam arribar a Platja d'Aro, capital dels comiats de solter i soltera de la Costa Brava. Allà, després d'instal·lar-nos al famós i cèntric Hotel Cliper, vam anar al McDonalds a dinar.

I per digerir un dinar tan consistent, vam anar a passejar. Uns quants vam jugar un partit de futbol a la platja, mentre la resta degustava unes cerveses. Finalment, no van poder resistir-se i tots vam acabar revolcant-nos per la sorra lluitant per una pilota.

Així que va arribar l'hora de canviar-nos i prepara-nos per la festa. A Muxampa li vam dir que es posés el traje i que baixés al pati de l'hotel, que allà l'esperàvem tots. Una vegada feta la broma, li vam posar l'autèntica disfressa:

I nosaltres, per la nostra part, vam estrenar la genial samarreta Juicy Dick. El disseny va ser una currada de Bloody Henry, Ono i la germaneta d'aquest. Aquí ens podeu veure a tots:

Cal dir que a Muxampa li va agradar molt la disfressa. De seguida vam gravar un mini vídeo del seu debut:

Ambientats com estàvem vam anar a fer una volta per fer temps per l'hora de sopar. La gent ens aclamava i ens demanava fer-se fotos amb nosaltres. Muxampa exercia de líder carismàtic.

Vam anar a sopar a Cal Padrí, un lloc potser una mica massa tranquil pel nostre gust però on vam menjat molt bé.

I després va començar la festa. Com explicàvem, Platja d'Aro és la capital dels comiats de solter i soltera de la Costa Brava així que només féiem que trobar altres grups. Cap d'ells tan genial com nosaltres clar.

Tots els kmarades sense excepció vam aguantar i vam regnar durant tota la nit. Farra descontrolada, assetjament a i per part de fèmines que ens volien conèixer, alcohol i més festa. La nit va ser memorable.

El que no va ser tan memorable va ser l'endemà al matí, quan ens vam llevar destrossats i encara arrossegant els efectes perversos de la nit. Així que a part d'Ono i Potx que van anar a córrer i Alimanya que va corregir exàmens, la resta ens vam llevar just per marxar de l'hotel. Vam menjar alguna cosa ràpida al Viena que teníem davant i cap a casona.

I aquí es va acabar el comiat! Ahhhhhhhh...............a muelte a muelte!

Comiat de soltera de la SUPER XISPII!!!!!!!!!!!!!!

2008-06-06T15:46:00.000+02:00

Ultimament estem mooolt ocupats!!! Els passats 31 de maig i 1 de juny, les nenes vem deixar els maromos sols a casa, i vem marxar de comiat de soltera de la XISPII!!

Pobreta la vem portar ven enganyada... La vem fer llevar a 2/4 de set i al final la vem passar a recollir a 1/4 de 10...jeje!! I ella sense tenir idea d'on la portavem...

Aqui ens teniu a punt de sortir
cap al nostre desti secret!

Després d'una parada tècnica vem arribar a destí: PORTAVENTURA!!! Despres de posar una titola al cap de la nuvia vem començar la ruta.

Tot i la pluja de la tarda vem passar un dia divertidissim! Vem disfrutar de les atraccions (Tutuki Splash, Dragon Khan, Huracan condor, Stampida, Ràpids, Diablo, Cotxes de Xoc i Furius Bakus), vem dinar a la Cantina i vem visitar el Saloon.

Vaja que ni la pluja pot amb les Filles de Belcebú!

Anavem guapes, eh????

Després d'aquest emocionant dia i de pujar a les atraccions d'infart ens vem dirigir al nostre següent destí.... TARRAGONA!

Allà vem tenir el temps just per arreglar-nos, fer plorar una miqueta a la núvia i anar al restaurant, on ens vem trovar amb les amigues tarragonines de la Xispii.

Les nenes uniformades!

Un cop al restaurant i després de sopar, va venir l'entrega de regalets. Aquí podeu veure com va disfrutar la Xispii (nena... que això no es mossega...)

I per acavar una mica de ballaruga!!!!!!!!!!!!

QUE SIGUEU MOOOOLT FELIÇOS!!!!!!!!

Aniversari Trigues

2008-06-06T15:33:00.000+02:00

El passat 24 de maig els kmarades li van preparar un dinar sorpresa a la Trigues. Que es celebrava???? L'arribada a la trentena....

Bona companyia, molta teca i xocolata....

Aqui teniu la foto de familia!

XXX Cursa del Corté Inglés

2008-05-27T21:32:00.001+02:00

Hola a tots altra vegada!

El passat diumenge 18 de maig, alguns kmarades vam anar a la XXX Cursa del Corte Inglés. Marranus, no era una cursa porno, sino que era la trentena edició.

Aquí teniu la foto dels participants.

Aquí teniu Snowy, Serraka, Ono, Epna, Henry i Olga. Els artistes convidats eren el Javi i l'Eva. La resta de corredors, uns 54000 no surten a la foto.

La cursa tenia un recorregut circular, d'uns 11 quilòmetres. Sortia de la Plaça Catalunya, pujava pel Passeig de Gràcia i tombava pel Carrer d'Aragó. Passava per davant del famós Colmado Quilez i quan arribava al Carrer Tarragona enfilava fins la Plaça d'Espanya. A partir d'aquí la terrible pujada a l'Estadi Olímpic...on vam viure un dels moments més emocionant, quan vam fer la volta per la pista.

Després, tot baixada.....Carrer Lleida, Paral·lel, Manso i Ronda Sant Antoni. Quan vam treure el nas pel Carrer Pelai, només quedaven uns pocs metres.

EL Xavi i el Javi van ser els primers a arribar, seguits d'Epna i Serraka. Els caminadors van creuar la línia poc després: Olga, Henry, Neus i Eva.

En definitiva, una fanàstica cursa que ja tenim ganes de repetir.

Primera Marxa del Montserratí

2008-02-16T20:44:00.000+01:00

El passat 10 de febrer, els kmarades van triomfar altra vegada en una de les proves més dures del calendari de muntanya: La Primera Marxa del Montserratí.

Penseu que és tan dura que ja estava planificada pel Club Excursionista d'Esparreguera des del segle XV a.C, però les autoritats mai havien permés que es realitzés. Després d'una esmena constitucional aprovada al Congrés a proposta del Partit Kmarada, la marxa va esdevenir legal.

Esparreguera és un bonic poble entre Igualada i Barcelona conegut sobretot pels usuaris de la Hispano Igualadina. A més a més, és el punt de sortida i d'arribada d'aquesta primera marxa. El recorregut, circular qual Banda de Moebius, tenia una longitud d'uns 19 quilòmetres aproximadament i un pendent acumulat d'uns 700 metres.

Minerva -Smallgrass woman-, Trigues, Potx, Sa Majestat Ono, Bloody Henry amb la seva flamant concubina Olga i el Mestre Vib van ser els participants.

El recorregut transcorria pels voltants d'Esparreguera, passava per Collbató i permetia unes vistes fantàstiques de Montserrat.

La Trigues, una vegada va veure que no podia quedar primera ni batre el rècord olímpic, es va enfadar i va optar per fer el recorregut curt, d'uns 11 quilòmetres. Ella va ser la primera a arribar.

Seguidament, Ono, Serraka, Potx, Minerva, Henry i Olga van creuar la línia d'arribada entre els crits de joia del públic.

El comentari general de la gent era, "tenen límit les proeses dels kmarades?"

kmarades@black un any més...

2008-01-28T18:58:00.001+01:00

Doncs sib! Un any més tal i com marca la tradició, els reis d'Orient van venir desde molt lluny per portar l'alegria als nens petits i carbó als malcriats (com sempre, el carbó ha pujat de preu de forma extraordinaria).

No! No és el camí que porta al mon de'n Kaito! És l'espectacular carrossa del rei negre! I corren rumors que tot ho té tan espectacular com la carrossa!

Cal recordar que la cavalcata dels reis d'Igualada és una de les més espectaculars de la Via Làctea. I és que mentres centenars de patges van passant pels carrers omplenant-los de caramels els nens (i alguna hot milf) esperen ansiosament que els patges passin per casa seva a portar-los-hi els regals)...
... Per a més informació feu click a la plana oficial dels reis d'Igualada (queixes a Bloody Henry).

Fixeu-vos quin goig que fan aquests patges d'orient. Encara que duguin plomes son uns matxotes!

La reina té molt clar el que vol per la princeseta Elia: un bon negrot! Clar que si!!!

En MiniG rodejat de patges... corren rumors que encara no es pot assentar.

I per acabar... una bonica estampa familiar...

Ole, ole, oleeee... som els kmarades!

Cap d'any al Bosc dels Tarongers (Valls) - 28 de desembre - 1 de gener

2008-01-03T11:42:00.000+01:00

Algú coneix el Bosc dels Tarongers? I tant! És una casa rural ubicada prop de Valls...bé, correcció, una casa rural no...és una immensa casa senyorial impressionant on els Kmarades vam tenir la sort de poder passar aquest últim cap d'any (una altra correcció, la casa va tenir la sort que els kmarades hi passessin el cap d'any).

La història va començar a l'abril del 2007. Snowy va lligar aquesta casa i així vam poder dormir tranquils fins el moment culminant.

Així que el divendres 28 de desembre, amb la moral alta i amb il·lusió desbordada els primers kmarades ens vam reunir al Carrefour de Les Comes per proveïr-nos de menjar i altres foteses.

Epna, Snowy, Minerva, Henry i Serraka van ser els escollits. La presència de Trigues i Potx perillava perquè la pobreta Trigues estava sent atacada per un refredat molt violent. Així que vam concretar la llista de la compra i vam formar diferents equips.

Una vegada comprat tot, vam encarregar deu o quinze pollastres a l'ast per dinar i vam quedar a Santa Coloma de Queralt per seguir el camí cap a Valls. Finalment, Trigues i Potx se'ns van poder afegir.

Havíem quedat amb la mestressa a costat del Lidl de Valls. Després d'esperar una estona, ens va venir a buscar i ens va conduir cap a la casa.

Com es pot veure en aquestes fotos, es tractava d'una casa impressionant:

La casa es trobava en un paratge més o menys aïllat, i amb cases semblants a una certa distància. La casa tenia tres plantes: a la planta baixa hi havia un rebedor prou gran, amb una taula circular (que va ser designada com a taula de fumadors) i un equip de música, un menjador enorme i una saleta amb TV i reproductor de DVD. Per acabar, hi havia una cuina amb rentavaixelles, microones i forn i un rebost amb rentadora i assecadora.

A la segona planta hi havia dues habitacions, un petit distribuidor amb un bressol i l'entrada a la sala del fred. Aquesta sala del fred era una mena d'estudi amb molta llum però poca calor, ja que no hi havia cap mena de radiador. Lectures acurades indicaven una temperatura propera als 0 Kelvin. La part més interessant de la casa es trobava dins aquest estudi: una capella real, amb altar i confessionari.

I per acabar, a la tercera planta hi havien tres habitacions més.

Pel que fa als exteriors, un total de 24000 m2 encabien una piscina com aquesta:

I una barbacoa com la que veieu:

Una altra vegada els kmarades havíem escollit una casa ideal per l'estiu...quina llàstima que ho haguéssim fet per cap d'any!

Així que una vegada instal·lats, amb les provisions ben guardades i repartides les habitacions, vam entaular-nos per menjar-nos un fabulós pollastrot a l'ast.

La tarda va passar entre partides amb la Wii. Quan va arribar el vespre vam menjar-nos el salmó amb una mica d'amanideta i vam anar a dormir. L'endemà es presentava mogut.

Dissabte 29 de desembre - Dia de la Kostellada

El dissabte havia de ser un gran dia. Tota la resta de kmarades havia de venir per fer l'últim dinar del 2007. Va arribar Sir Charles, després Pisuk, Pareta, Oriol, Pati, Griwar, Marc, Rei, Reina i Èlia; al cap de res Alimanya i per acabar Pròtil i MiniG. Des del dinar del 25 de novembre, el dia de la Cursa de l'Esquiador, no érem tanta gent...fins i tot els petits kmarades: Oriol, Èlia i Marc (que moltes escoles de primària ja es disputen).

Aquí podeu veure una foto del dinar:

I encara una altra, aquesta de la sobretaula:

La sobretaula es va allargar fins ben ben tard, entre partides de Wii i Playstation...jocs de cartes i algunes foteses més. Quan els convidats van marxar, vam fer un sopar lleuger, vam mirar-nos el DVD del Love Boat i vam realitzar la cerimònia del canvi d'ídol. Els kmarades vam pensar que una ampolla de Jack Daniel's seria més adequada per presidir l'altar de la capella.

Aquí podeu veure el vídeo que vam enregistrar durant la Cerimònia del Canvi d'Ídol:

(podeu veure aquest vídeo a Youtube: http://www.youtube.com/watch?v=OUF0rRMCzfQ)

Diumenge 30 - K Game i Karaoke

Ens vam llevar el diumenge amb la grata sorpresa que el Sr Potx havia adquirit la meitat d'un quiosc a Valls i ens havia portat lectura per tots: El Periódico, La Vanguardia, Cosmopolitan i Intervíu ens van donar estones de distracció i ens van connectar amb el món exterior.

Com tots els matins, l'estona va passar prou ràpid i vam dinar un fantàstic pit de pollastre a la planxa amb mongeta tendra i patata. Carxofa i maionesa foren els complements de tan suculent àpat.

Passada la tarda, vam decidir que aquella nit era el moment ideal per dos esdeveniments claus: el K Game i la competició de Karaoke.

El K Game, evolució del conegut arreu del món SIB Game, va ser obra d'Epna amb alguns retocs de Serraka. Aquí podeu veure el taulell:

Per fer-lo més jugable, vam fer dos grups: xaies i pastors. I quan tocava beure, es feia per torns: un membre cada vegada. En aquesta partida va quedar demostrat que: millor jugar amb una beguda fluixeta (com per exemple Ponche amb Cola), el MiniG va aprendre ràpidament què és un Cuajo i aquest joc és impossible d'acabar.

I així, quan estàvem ben entonadets, vam fer la competició de Karaoke. Potx va dissenyar un enquadrament d'eliminatòries, i la finalíssima entre Minerva i Pròtil va ser guanyada per la primera!

Dilluns 31 - La festa

Havia arribat el gran dia. Ens vam llevar, vam dinar i vam començar a preparar el sopar i la festa: per menjar teníem un brutal pica pica amb patates, embotit, formatges, patés, pizzes, olivetes, unes misterioses butifarretes negres, Cruji Xispis o truita de patates. Havíem decorat el menjador amb cintes i amb globus, on cada kmarada havia escrit un desig i/o reflexió pel proper any.

Mentre féiem els preparatius van arribar Alimanya i Anna.

Aquí podeu veure com va quedar la sala:

Van venir les campanades i de seguida les depravacions. Aquí podeu veure un tequilasso:

I aquí MiniG i Epna en plena voràgine alcohòlica:

Altres tradicions que vam respectar escrupolosament van ser recerca i captura del sensor de temperatura de l'Alimanya. Va ser trobar fàcilment, però les nostres ments dèbils ens van fer confessar quan Alimanya ens va pressionar lleugerament.

La resta de la festa la podríem catalogar com a molt X, així que no en donarem més detalls. Qui els vulgui, que miri les fotos.

Dimarts 1 - Adéu siau

El dia 1 va ser molt curt. Ens vam llevar tristos i nostàlgics, recordant els moments grans del dia abans. La xocolata desfeta en va fer el moment una mica més passable.

Vam elaborar un dinar amb les restes dels altres dies i vam netejar la casa.

Ens vam fer la foto de comiat, i vam començar a planificar la propera sortida!

Eternal Running Igualada - 16 desembre

2007-12-16T16:16:00.000+01:00

No va ser la primera vegada, però tampoc la última....però el que sí que podem dir és que l'edició 2007 de l'Eternal Running va ser la que més Kmarades va acollir.

I alguns de vosaltres us preguntareu, "Què és l'Eternal Running?". Doncs es tracta d'un circuit mundial format per varies edicions, una d'elles a Igualada. La que es fa a casa nostra és una cursa de 10 quilómetres amb sortida i arribada a l'Avinguda Catalunya; la cursa transcorre pel Polígon de Les Comes i pels boscos d'Òdena, però la part més espectacular són els 20 obstacles que et trobes durant el camí: contenidors buits, alambrades, rieres plenes de gel, fang, bales de palla de tres metres i molts altres. Si visiteu la web del circuit en tindreu més informació: http://www.asicseternalrunning.com/

Doncs aquest 16 de desembre i gràcies a les gestions de la Minerva Epna, MiniG, Serraka i ella mateixa vàrem participar a l'edició d'Igualada.

La cursa començava a les 10h del matí, però abans havíem d'anar a buscar el dorsal i el xip. Aquí ens teniu a punt per començar. MiniG, Mine, Epna i Meste Víbora...encara estàvem nets i polits i feia un fred que pelava.

La cursa va començar com una marabunta de 2000 persones i de seguida ens vàrem trobar els primers obstacles: els neumàtics apilats, la pila de cilindres de formigó (dues vegades) i el camió carregat amb bales de palla. Es van formar les primeres cues i vam superar els obstacles sense problemes. En aquesta foto podeu veure la sortida i en la següent l'obstacle dels cilindres:

Com que l'obstacle estava a prop de la sortida, es formava cua i havies d'esperar força per superar-lo.

El camí va continuar pel Polígon de Les Comes fins al Poliesportiu. Allà vam haver de superar un cordam entrelligat, que ens va recordar a tots una defensa làser per detectar intrusos.

Vam continuar corrent força estona, vam passar per l'avituallament i al cap de poc el primer gran obstacle: recórrer (no creuar) una riera amb plaques de gel de tres centímetres de gruix. L'aigua estava gelada, el calçat pesava moltíssim i trossos de plaques de gel picaves les nostres fredes tíbies com si fossin agulles.

Ara ja no podíem parar, o el fred acabaria amb nosaltres. El següent obstacle era el túnel ple de fang; sembla que van reduir-na la quantitat, ja que amb prou feina et cobria el calçat.

I després de fer una bona estona més de marxa a través del bosc, vam tornar a entrar al Polígon per on està la ITV o el Cementiri. Vam anar directes a l'esplanada de davant de Vives Vidal, d'on havíem sortit. Ara arribaven els últims obstacles.

El primer de tot, una forat al terra ple d'aigua de gairebé 1,70 metres de fondària. Seguidament, una pila de sorra per on s'havia de pujar. Com aquest n'hi havia tres. En aquesta foto podeu veure Epna, satisfet per haver superat la barrera.

I entre el segon i el tercer hi havia les famoses alambrades per on ens havíem d'arrossegar qual cucs. Epna i Minerva s'esforçaven sense perdre el somriure:

I ja per acabar, altra vegada els cilindres i les bales de palla. He d'admetre que veure que havia de repetir-los em va destrossar la moral. Aquí podeu veure'ns escalant les bales:

I així vam acabar, morts però satisfets.

L'endamà mateix vam saber que la nostra Super Cyborg, la Minerva, va ser la primera anoienca en creuar la línia d'arribada. Moltes felicitats campiona!

Només faltava una primera dutxa d'aigua freda i gaudir d'un merescut descans.

I ja per acabar, una foto dels animadors......quina satisfacció sentir el brogit del públic i els seus crits de suport.

Moltes gràcies a tots!

Les fotografies, cortesia de Bloody Henry. Les podeu veure en el seu Picasa web: http://picasaweb.google.es/enric.vidal/EternalRunning

Per cert, una altra prova semblant a l'Eternal Running, és el Tough Guy. Pel que es veu no es cosa de broma, i si no, feu un cop d'ull a aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=ubwfhWl7D3o

Mercat Medieval de Vic

2007-12-07T17:16:00.001+01:00

Aquest dijous 6 de desembre del 2007, uns quants kmarades, vam anar a la mítica ciutat de Vich, perdó de Vic, a veure el mercat medieval que solen celebrar per aquestes dates...

És cert que podriem discutir l'ambientació d'aquests tipus de mercats... és a dir, cobraven ja en euros?? Nosaltres haviem portat alguns maravedís que ens sobraven, i la sorpresa va ser quan les transaccions econòmiques eren en euros... quina poca serietat. Tampoc em queda molt clar que al S XIV, la gent de Vic mengés falafels, tot i que com no tinc molt clar com va anar el tema de la conquesta àrab, no m'atreveixo a negar-ho...

... deixant de banda el possible rigor històric, el mercat val molt la pena... multitud de paradetes, algunes de les quals oferien daus de formatge per a degustar i van ser arrasades pel mestre víbora, i també multitud de gent.

Vam voltar pel casc antic de Vic, vam veure una espectacular demostració de vol d'un ocell salvatge, vam menjar el típic bocata de botifarra, la neus es va poder menjar la seva coca reixada, vam intentar despistar al serraka a veure si amb una mica de sort el perdíem i marxar sense ell i vam prendre un café a la majestuosa plaça major de Vic...

Resumint: si mai podeu anar al mercat medieva de Vic, aneu-hi... tot i que possiblement, ara que comença a córrer la veu de que els kmarades també hi anem, l'any que vé hi hagi encara més gent.

AAAahh... aquí fa gràcia perquè el mussol està lligat... però aquesta mateixa mirada en un bosc fosc... et quedaries a fer-li la foto?

Aquí ens teniu... penjant els nostres millors desitjos per al mon (vam demanar que es promogués l'ús del tanga).

Passeu-vos per l'àlbum picassa de la tendra protileta per a veure més fotos de tan magne esdeveniment...

El Dia K - 1 de desembre de 2007

2007-12-02T18:11:00.000+01:00

Aquest dissabte va tenir lloc l'esperat Primer Dia K.
El Dia K serà una festa més en el calendari dels Kmarades, tal com el Pinxito Day, el Bivac Day, el Cap d'Any o les Festes de Kmarades Matxos o Kmarades Femelles.

Podríem dir que l'excusa eren els aniversaris d'Ono (29 d'octubre), Epna (3 de novembre), Serraka (27 de novembre) i Pisuk (18 de desembre), però el que de veritat va ser fou simplement el Dia K.
Els organitzadors (Ono, Epna i Serraka) van convocat un sopar a les 22h al Casino Foment, amb un típic menú tancat que tantes altres vegades hem disfrutat. Les instruccions eren molt simples: anar-hi al dia i hora indicades i (opcionalment), portar una peça de roba vermella o blava.

El sopar va coincidir amb el Derbi Espanyol-Barça, que lluny de espatllar-nos les activitats va animar encara més l'ambient.

Malharuadament, no tots els kmarades van poder assistir. A l'últim moment, Pisuk i Pareta no van venir. Una diarrea de cavall (o un cavall amb diarrea) van ser-ne els culpables.

Ono, Epna i Serraka van preparar una sèrie de proves per equips a fer durant la teca. L'equip que sumés més punts s'alçaria amb la victòria. Proves com ara demanar beguda a altres taules, fer una cadena de tovallons, explicar acudits o inflar globus (una quarta part foren punxats hàbilment per dificultar la tasca) van servir per passar l'estona. Per rematar-ho, un Passalacabra va decidir els campions. Ho sé, el taulell no es precisament high-tech, però va servir perrfectament als nostres propòsits.

A continuació podeu veure com Miniguixk aguanta el diploma dels perdedors:

Abans de marxar del Foment, vam fer l'esperada foto dels nenes i de les nenes. Primer els nens: Kotx, Kim, Miniguixk, Kono, Kenry, Serraka, Epnak, Musk, Alimanyak i Karles.

I aquí podeu veure totes les nenes: Martak, Mercek, Neusk, Reinak, Kanna, Kaputxetak, Jukudit, Minervak, Mireiak i Kester.

La festa va continuar al Dúplex, Grey i la Sala. Alguns atrevits fins tot van tenir temps d'anar al Verdaguer.

A tots els Kmarades, MOLTES GRÀCIES. SOU ELS MILLORS!

La Cursa de l'Esquiador i el dinar

2007-11-25T21:39:00.000+01:00

Un altre any, els valents Kmarades hem participat a la XIX Cursa de l'Esquiador organitzada per la UEC Anoia. Aquesta edició tenia un recorregut de 15 quilòmetres i sortia de La Pobla de Claramunt, ciutat coneguda arreu com a llar dels Xispiis. El punt culminant ha estat la pujada al Castell de La Pobla.

A les 8h del matí hem començat a caminar amb un fred que pelava. Ràpidament s'han fet quatre grups: al davant de tot Epna i Ono, en un segon grup Minerva i Bloody Henry (desafiant el gafe constant), en tercera posició Sir Charles i Serraka Deivyd i per acabar Potx, Trigger Marta i Snowy.

Poc abans del primer control, Minerva ha estat víctima d'una pàjara i ha hagut de frenar la marxa. Henry ha seguit endavant valentment. Mentrestant, Ono ha deixat Epna enrere.

Al cap de poca estona, Sir Charles i Serraka han avançat la Minerva. Més enrere, Potx deixava els seus companys de viatge enrere i pujava el seu rythm. Sir Charles i Serraka, amb una velocitat infernal i instint assasí anàvem escalant posicions, però no vèiem Henry? Que ha passat?

I així que finalment, Ono ha creuat la línia d'arribada en la posició 44, amb un temps de 2 hores i 16 minuts, a 30 minuts del campió.
Seguidament Epna, en la posició 80 i amb un temps de 2 hores 25 minuts.
Serraka va arribar sent el 136 en 2 hores i 37 minuts.
Potx ha estat el 183 en 2 hores 50 minuts.
Minerva i Bloody han arribat junts, com a 231 i 232, en 2 hores 56 minuts.
En aquest moment hem aprofitat per preguntar a Henry on havia desaparegut. Resulta que en el seu instint de superació, ha decidit perdre's amb vuit participants més en un trencall mal senyalitzat. El temps perdut ha estat quantiós, i la distància al voltant de dos quilòmetres. Això ha fet perdre moltes posicions, però també ha fet que el protagonisme de Henry es mantingués una vegada més.

Finalment Trigues i Snowy han estat les 479 i 480 en 3 hores 42 minuts.

Sir Charles no apareix a la classificació (http://www.uecanoia.cat/cursaesquiador/provisional07.pdf), segurament perquè els agents secrets no poden aparèixer en llistes públiques.

Aquí teniu la foto on apareixen els nou herois:

Així que ens vam disposar a prendre una bona dutxa i anar a dinar a l'Era del Castell a la Torre de Claramunt.

El menú negociat per Bloody Henry ha consistit en:

Primers
- timbal d'escalibada i esqueixada, amb una mica de pernil i amanida
- amanida, amb fruits secs i rulo de cabra
- carpaccio de pinya amb gambes i vinagreta

Segons
- Espatlla de xai
- Vedella amb bolets
- Ànec Rostit
- Lubina a la planxa
- Rap amb vinagreta d'avellana

Postres
- copa de maduixa amb sorbet de mandarina
- crep de xocolata amb nata (Serraka n'ha menjat un i mig).

Pa, Vi, café i aigua
Copa de cava per postres
(licors i altres capricis a part)

En fi, que a part de la brutal teca, ha estat una oportunitat de veure la pràctica totalitat dels Kmarades, cosa que no podem fer cada dia.

Un dia rodó.

Foto de familia...

2007-11-12T20:29:00.001+01:00

Aquí ens teniu... quasi bé tots els kmarades juntets, en la visita que vam fer a la parella fashion, a casa seva (al fals cor de catalunya).

Fixeu-vos en els tres minikmarades... encara estan sorpresos pels flashos, però ja s'hi acostumaran...

kmarades - la nova generaació

2007-11-11T19:31:00.000+01:00

Ja poden respirar tranquils els venedors d'Stroh i matxaquito, perquè el seu negoci no farà fallida...

... quan els nostres fetges ja no puguin més, ja tenim qui ens succeïrà... La nova generació de kmarades!
Aquí els teniu... ja desde tan petits estan sent entrenats i educats pel destí que els hi ha tocat...

Això si que és una suspensión independiente...

2007-11-06T22:07:00.000+01:00

Alguns cotxes afirmen que tenen suspensió independent...

El nostre cotxe també te suspensió independent (amb el brutal serraka system).

Quina preferiu??? ;-)